diumenge, 27 de desembre del 2020

SOBRE LA VISITA DE FERRAN VII A LA VILA DE TERRASSA L’ANY 1828

 

FETS CURIOSOS QUE MAI S’HAN EXPLICAT DE LA VISITA DE FERRAN VII A LA VILA DE TERRASSA L’ANY 1828

 De com va ser la visita de Ferran VII l’any 1828 a la Vila de Terrassa, una vila que segons el padró d’aquell any estava formada per 27 carrers on vivien 5.417 terrassencs i terrassenques.

En aquest plànol de 1819, veiem una Terrassa molt aproximada a la que va visitar deu anys més tard el rei Ferran VII, tan sols caldria afegir-hi cinc carrers si fem cas del padró del 1828.

1 Rutlla, 2 Portal Nou, 3 Vall, 4 de Baix, 5 Forn, 6 Bastard, 7 Cantarer, 8 Mosterol, 9 Plaça Major, 10 carrer Major, 11 Parres, 12 Cremat, 13 Gavatxons, 14 Raval, 15 Palla o Bitlles, 16 Font Vella, 17 Puignovell, 18 Sant Pere, 19 Nou de S. Pere, 20 Cases d’en Paz, 21 Cases del Diaca (avui Garcia Humet), 22 Sant Antoni o de la Quadra, i per completar la llista de carrers del 1828 hi hauríem d’afegir els carrers Goleta, Rasa, Sant Domènec, Sant Josep i Església.



 El rei Ferran VII i la seva dona en aquell moment, la reina Maria Josefa Amalia de Sajonia, varen venir el Setembre de 1827 a Barcelona. El pretext dels reis en viatjar, era desmentir que estiguessin retinguts a palau i apaivagar els Malcontents. Gràcies a nous decrets proteccionistes es volien fer atractius pels liberals moderats i la burgesia tèxtil. El pas dels monarques per Catalunya, va anar acompanyat d'actes festius que posseïen una forta càrrega simbòlica, molt desitjada políticament, per consolidar el seu regnat en el període conegut com la Segona Restauració. Políticament fou necessària la difusió d'aquestes manifestacions d'alegria que s'afegien al gran parament oficial programat. Activitats a les quals el Rei dedicà molt del seu temps durant la seva estada a Catalunya. El reis, també volien mostrar atenció cap als fabricants radicats a les viles que complimentaven, empreses promotores de futur i motors de la recuperació i enriquiment de l'Estat.

Amb aquestes, els Monarques varen voler visitar Terrassa, llavors puixant centre manufacturer tèxtil. Un fet que va revolucionar totes les forces vives de la vila. Per homenatjar als Sobirans durant l’estada es creà la “Junta de hermoseos y reales obsequios”, perquè coordines les tasques d’embelliment de la població i els presents que calia fer als reis. Els burgesos i prohoms de Terrassa  hagueren d’afluixar la bossa per retre homenatge als monarques. Es va urbanitzar i reformar tot el que pogueren de la vila. Carrers, places, façanes, amb l’edificació de dos arcs triomfals d’obra perquè fessin l’entrada a la vila. Va quedar Terrassa abillada com mai abans havia estat.

 El dia 8 d’abril de 1828 va arribar a la vila un escamot de tropes preludi de la diada. El dia 9 a les onze del matí venint de Sabadell, feia l’entrada la carrossa reial als afores de Terrassa, en aquell temps era al començament del que ara és el carrer Topete, tocant al Passeig, a on hi havia el primer arc triomfal de tres voltes.



           (El portal del Rei no va ser un environament efímer, ja que no es va enderrocar fins al 1861)

              Una comissió d'obsequis oferí als monarques una carretel·la guarnida amb robes de fabricació pròpia de la zona. Els reis foren convidats a pujar a la carrossa conduïda per 24 joves vestits a l'antiga. Aquest carro triomfal anava precedit per una banda de músics, però el clamor fervorós del poble era tan gran, que no permetia percebre ni el so de la música.


 Així el seguici reial arribà al final del carrer St. Francesc, avui passeig Comte d’Ègara, al segon arc triomfal més senzill.

Allí van ser rebuts pel batlle Manuel de Frutos i Lleonart i membres de l'Ajuntament acompanyats del prior i comissionats de la comunitat de l'església parroquial i dels pares franciscans. Aquí ja varen poder fer els parlaments oportuns i que els reis aconseguissin escoltar el que els deien. Davant el carro triomfal es disposaren vuit nens vestits amb gèneres fabricats a la vila, que portaven rams de llorer i olivera, símbols de la victòria i la pau, com a fruits assolits per la presència dels reis. Mentrestant hi havia un estrepitós repic de campanes.

Varen fer besamans general, ja al mateix dia de l’arribada de la Real comitiva. Els besamans simbolitzaven la lleialtat al rei. No varen faltar durant l’estada xeflis amb música. I per pair els banquets, balls dins la tradició i passejades per carres guarnits.


L’endemà, el 10 d'abril, a les deu del matí a l’església oficiaven un tedèum amb música.

 Els monarques van ser col·locats al presbiteri sota un ric dosser de roba brodada. A la sortida del temple anaren a visitar diverses fàbriques de teixits i franel·les a on van ser rebuts pels amos i la comissió reial de la Junta de Comerç encapçalada pel president, el vocal d'aranzels i la comissió de fàbriques. A la tarda, més visites a fàbriques. Totes es van distingir per les exposicions de les seves manufactures i per les mostres d'afecte als reis, els quals es van  interessar en com afavorir-les pel bé de l'Estat. Al vespre un altre besamans, més lleialtat al rei per tots els aduladors llepaculs.

L’objectiu principal era transmetre agraïment a la monarquia i obtenir en aquest pas la gràcia sobirana. Una prosperitat econòmica que és fonamentes en mesures favorables a la productivitat i al desenvolupament del comerç. Com era la protecció de productes, productors i fabricants, especialment de fils i teixits. Tanmateix l’alleugeriment d'agricultors i industrials de la zona. Pretenien obtenir Gràcies Reials que anessin acompanyades d'unes facilitats portuàries de comerç i a més, afavorir la competitivitat i per tant la negociació mercantil amb altres territoris.

El dia 11 ben d’hora al matí els Reis se’n van anar cap a Esparreguera, Montserrat i Cervera.

Els reis es varen hostatjar les dues nits a la mansió Vinyals al carrer Major. 


La comitiva reial ho va fer a altres cases bones de la població. La casa dels Vinyals era la residencia més luxosa que se’ls hi podia oferir. En Miquel Vinyals fanfarró com ell sol, es veu que va entapissar i encatifà carrers i parets del recorregut que feia la carrossa reial per Terrassa, amb draps i sedes de la seva fabrica fins a casa seva.  

 La banda de músics i la cridòria del poble va acompanyar la comitiva regia fins a arribar a la casa destinada. Per tenir la casa arranjada a prova de reis, el Miquel havia demanat a la seva cunyada Manuela Bargés, que en ser dona i de capital, manegues i disposes tot l’interior de la casa per reeixir al màxim. No volia de cap manera que els Reis trobessin ambient pagerol a les estances. Fins i tot van fer portar mobles de Paris perquè tot fos senyorívol.  

Ferran VII va oferir com agraïment de la bona estada a la casa un títol nobiliari al Miquel Vinyals i aquest eixutament i despectivament va dir-li que: Ell es deia Miquel Vinyals i amb això ja en tenia prou.

I fins aquí el que seria la descripció de com va anar l’estada dels Borbons a la Vila de Terrassa. Trobareu explicacions més detallades al blog del Joaquim Verdaguer, o a un treball molt interessant d' Esther Garcia Portuguès, i fins i tot a la publicació “RELACION de lo ocurrido EN LA VILLA DE TARRASA en los dies 9, 10 y 11 de abril de 1828 con motivo del tránsito de SS. MM. por la misma” que en va fer l’editorial “Viuda e Hijos de D. Antonio Brusi” (editorial del Diario de Barcelona) i d’on en  Josep Ventalló i Vintró a la seva publicació TARRASA ANTIGUA Y MODERNA , a les pàgines 303 – 309, en fa un copiar i enganxar fil per randa.


Però darrere d’aquesta reial visita si amaguen uns detalls si més no curiosos que fins al dia d’avui jo no havia vist reflectits en cap publicació.

Intentaré explicar-los per ordre cronològic començant per la carta que el dia 23 de desembre de 1827 envia el governador militar i polític del Corregiment de Mataró, de qui depenia la vila de Terrassa, al batlle Josep Oller i Biosca: 

“Dispondrá V. y esa Corporacion que todos los vecinos blanqueen las casas en toda su fachada, y al mismo tiempo que el piso de las calles esté bien compuesto, sin que SS. MM. tengan motivo de observar la más pequeña falta en una Villa que se dignan determinar en honrarla con su presencia.

Dios guarde a V. muchos años.

Mataró 23 diciembre 1827.”


És a dir, quan a la ressenya que en fa el Brusi ens diu “Y los vecinos todos sin excepción rivalizaban entre sí para revocar, blanquear y adornar a cual mejor las fachadas de sus casas con fajas i dibujos de distintos y agradables colores...” el que feien els veïns era complir les ordres que els hi havia arribat per part del senyor corregidor.

I ara ja passem a comentar una disposició del batlle Oller. Com diria aquell, d’on varen sortir les misses per poder pagar totes les despeses que la visita del rei provocaria?, doncs de quatre fabricants importants del moment, vegem-ho:

“Sres. D. Juan Bautista Galí y Suris, D. Fancisco Galí y Galí, D. Pablo Busquets y Barata y D. Miquel Vinyals y Galí.

Respecto de necesitarse dinero para los previos gastos en obsequios de sus Magestades y no teniendo fondos este Ayuntamiento de que hechar mano al efecto, espera de la bondad de ustedes, se serviran prestar o aportar en calidad de reintegro la cantidad de ciento cincuenta libras catalanas cada uno, entregandola al infraescrito secretario, que les seran devueltas tant luego como se efectue el cobro del reparto que se hará visto que este lo que importaran los entendidos gastos.

Tarrasa 29 enero 1828”

Ja ho tenim, els industrials desitjosos que en Ferran VII els concedeixi privilegis per la fabricació, la comercialització i la distribució dels seus teixits, que paguin.

La tercera descoberta em porta a relatar com trobo que l’engalanament de les cases no era tan voluntària com podia semblar. El dia 8 de març del 1828, a un mes vista de l’arribada del rei, el vilatà Joan Ponsa, amb casa de quatre cossos, el que avui en diem casals, al carrer Sant Pere, rep aquesta notificació de part del Batlle:

“No habiendo cuydado de blanquear la fachada de su casa para tributar con este hermoseo compartir el debido obsequio a SS. MM. Cuando se dignen visitar esta Población; se vé este Ayuntamiento en la posición de mandarle que dentro el termino del tercer dia lo verifique, advirtiendole que en el caso de no hacerlo conforme lo han practicado los demas vecinos, pasará este cuerpo a sus costas a verificarlo.

Tarrasa 8 de marzo de 1828.

Atención de Juan Ponsa.”


Ara i cronològicament em toca explicar que el 17 de març és nomenat nou batlle de Terrassa en Manuel de Frutos i Lleonart qui sembla va ser el darrer batlle de la vila perquè a partir d’ell i amb la nova ordenació per províncies, els Corregiments van desaparèixer amb la nova divisió territorial d'Espanya el 1833, la màxima autoritat municipal passaria a ser coneguda com a alcalde.

              Com a curiositat, per bé que en el padró de l’any 1828 en De Frutos apareix residint a la Plaça Major,

sembla que en el moment del seu nomenament estava fora de la Vila segons l’escrit que el secretari municipal li envia:

“Ha sido muy plausible para este Ayto. la noticia que V. le comunica con fecha del 17 del actual de haberse dignado el Rey nuestro Sr. (que Dios guarde) nombrale para la Vara de Alcalde Mayor de esta Villa por cuyo nombramiento le da a V. la más espreciba enorabuena. El concepto que este Ayuntamiento tiene de las circunstancias que adornan a V no puede menos hacerle desear que a la mayor brebedad possible se traslade V a esta Villa a ver cumplidas las esperanzas que tiene concedidas de los talentos y recto proceder de V al efecto de hacer feliz a los habitantes de esta población y de los demàs pueblos del partido.

Con este motivo se ofrece este cuerpo municipal secundar las rectas intenciones y arreglados procedimientos de V en todo lo concerniente y se dirija a la prosperidad de los vecinos.

Dios guarde a V muchos años. Tarrasa 27 Marzo 1828.” 

Les tasques per preparar la visita seguien endavant i el dia 28 del mateix mes l’Ajuntament demanava permís al Corregidor per dirigir-se als pobles del voltant per tal de recollir mantes i altres atuells per atendre les necessitats de la comitiva reial:

“Estando esta Villa a las inmediaciones de entrar sus Magestades a la misma y considerando que para poder serbir su comitiva como es debido se necesitarán barios efectos y en particular colchones, mantas y otras que puedan ofrecerse, agradeceria a V. I. Se sirbiese facultarme para pedirlo a los justicias de los pueblos vecinos.

Dios guarde....     Tarrasa 28 Marzo 1828

Al Muy Ilustre Señor Governador de Mataró.”


El mateix dia s’enviava una carta a Pau Marsal i Bogunyà demanant-li vingués a Terrassa a fer-se càrrec la direcció musical dels festeigs i actes religiosos que serien celebrats en la visita del monarca: “Reverendo D. Pablo Marsal, en S Felio de Guixols.

Con motivo de haberse dignado SS. MM. honrar esta Villa con su visita a donde llegarà el 9 Abril proximo al medio dia permaneciendo el 10, saliendo el 11 para dormir a Esparraguera, y siendo parte del plan de obsequios que se propone esta Villa hacer a SS. MM. la mayor música que se pueda reunir compuesta toda de músicos vecinos y naturales de esta dicha Villa, a cuyo fin se ha invitado a los que están establecidos fuera de ella y considerando en V. un merito particular en este noble arte no puedo menos que suplicar se sirba asistir en la misma en los citados dies para dirigir y cooperar las funciones que se harán por este motivo.

Tarrasa 28 Marzo 1828.”

I qui era en Pau Marsal i Bogunyà?

Es formà a l’Escolania de Montserrat, on fou deixeble del pare Narcís Casanoves. En aquest monestir estudià orgue, violí i violoncel. Aquest bagatge musical li procurà, amb només disset anys, el lloc d’organista i mestre de capella a l’església del Sant Esperit de la seva ciutat natal. Posteriorment obtingué, per oposició, la plaça de mestre de capella de la catedral d’Eivissa. Probablement, ja era prevere quan exercí l’esmentat magisteri eivissenc. Després, fou organista de la catedral de Palència. Finalment, guanyà la plaça d’organista de l’església del Palau de la Comtessa, de Barcelona. Pau Marsal excel·lí com a compositor de música sacra i com a intèrpret del violoncel.

En Pau Marsal va néixer a Terrassa l’any 1761 i moriria també a Terrassa el dia vint-i-tres d’abril de 1838.

I per cloure aquesta relació de fets curiosos, extrets tots ells del llibre “Borrador de oficiós, certificaciones, decretos y otras cosas despachadas por el Bayle y Ayuntamiento de Tarrassa en el año de 1828”, Document Històric 2274 que podeu consultar a la Web de l’Arxiu Històric de Terrassa,

doncs com us deia, per concloure, un document més que curiós i que l’Ajuntament de la Vila de Terrassa envia al de Sant Pere sota la denominació de “Ayuntamiento de la Forana”:

“En atención de pasar a esta Villa SS. MM. el dia 9 de abril próximo, en la que permanecerá el 10 partiendo el 11 siguiente y como su comitiva serà bastante crecida, quanto al menos  de caballerias,  es preciso que tenga este Ayuntamiento en esta Villa un depósito de a lo menos de 130 quintales de paja y a más para la manutención de sus Reales Personas dos cargas de Nieve de 12 @ cada una, a saber una por el dia 9 y otra para el dia 10, 24 pollas de gallina, 18 pollos y 2 pavos, y finalment 12 dozenas de huevos frescos, todo bueno y admisible de lo contrario no se les admitirá y se les hará responsables de todo.

El valor de cuyas cosas satisfará D. Angel Solana pagador de su Real Magestad.

Dios guarde a V. muchos años. Tarrasa 23 Marzo 1828.

Al Ayuntamiento de la Forana.”



Per sucar-hi pa, i mai millor dit tractant-se del tema del menjar.

Deixant de banda els 130 quintars de palla, curiosa la comanda de 12 arroves de glaç, devien buidar els pous de glaç de la serra de l’Obac.

I de traca i mocador l’advertència final “todo bueno y admisible de lo contrario no se les admitirá y se les hará responsables de todo”, com dient als santperencs comporteu-vos que us coneixem.

I fins aquí la meva modesta aportació a la ressenya de la visita del Borbó Ferran VII i la seva tercera esposa, encara hi hauria una quarta, Maria Josepa Amàlia.

 

Agraïments:

A la meva esposa Maria Galí i Font per la redacció del que és estrictament la crònica de la visita reial.

A la gent de l’Arxiu Històric de Terrassa per les facilitats donades per la consulta dels documents.

I un agraïment molt especial a tothom qui ha tingut el coratge d’arribar fins aquí en la seva lectura.

Terrassa, desembre de 2020, any de la pandèmia COVID19. 








 




diumenge, 15 de novembre del 2020

QUI ÉS AQUESTA SENYORETA?

Posem cognoms a l'Elvira

Gaudim de les "Cartes de visite"

Aquests dies estic cercant dades sobre un tema per mi molt interessant.

Estic parlant de les “cartes de visite”, targetes de visita, que varen fer possible l’extensió de la fotografia a reu.

A mitjans del segle XIX les targetes de visita, que oferien retrats a un preu econòmic, van revolucionar la societat i també la història de la fotografia, en permetre una expansió excepcional d’estudis fotogràfics. Catalunya se’n fa ressò, i al llarg de la dècada de 1860 apareixen i es multipliquen els fotògrafs professionals.

Usualment es positivava una còpia a l'albúmina, en paper fi, que es muntava en una targeta de paper més gruixut. La mida de paper fotogràfic era aproximadament de 54 x 89 mm, muntada sobre una targeta de 64 x 100 mm.

Aquestes foto-targetes es podien guardar en àlbums com aquest:

Al revers de la foto el fotògraf aprofitava per fer publicitat del seu establiment i gràcies a aquest detall podem dir un any molt aproximat de la realització de la targeta que tenim entre les mans. 

Avui us ensenyo la “carte de visite” que una jove terrassenca, de nom Elvira, regala a la seva estimada cosina Neus Sagrera Amat, filla d’en Tomàs Sagrera Font i de Ramona Amat Galí i que situo aproximadament l’any 1865.

Ara el repte està en esbrinar a quina família pertanyia l’Elvira.

Però abans de revelar el secret, i parlant de fotografia mai més ben dit, us vull fer una petita explicació de qui era el fotògraf “Moliné y Albareda”, millor dit, els fotògrafs Moliné i Albareda.

Manuel Moliné i Muns va ser primer pintor, com molts altres fotògrafs de segle XIX, abans de dedicar-se al nou art de la fotografia.

Era cunyat de Rafel Albareda i Negrevernis, daguerreotipiste i fotògraf, amb qui va obrir estudi al Carrer Eroles 16 el 1856.

L'estudi, l'associació de tots dos, va romandre obert fins a la dècada de 1880.

En aquesta foto feta cap a 1860, m.i. 8,7 x 5,7 cm, donació de la col·lecció de «Josep Maria Sigalés». Núm. del catàleg: 214061-021. Targeta de visita. Albúmina sobre paper i dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, d’una senyora desconeguda per mi, hi podem veure com els dos cunyats empraven la mateixa decoració per les seves fotos.

Podeu observar que la copa de sobre la taula és la mateixa en les dues fotos.

Un altre detall interessant és veure com ambdues es recolzen, l’Elvira sobre la taula i la dama desconeguda sobre la copa, per tal de no sortir mogudes a la foto per culpa de les llargues exposicions a la que estaven sotmesos els models.   

I ara sí, ara ja puc descobrir qui era l’Elvira.

Després d’hores de recerca per trobar una Elvira que fos la possible cosina de la Neus, en els padrons de Terrassa, vaig tenir la brillant idea (ja veus tu) de recórrer a l’amic Rafel Comes, màxim coneixedor de les nissagues terrassenques i com sempre molt atent i ràpid em dóna la solució: Cosina de la Neus Sagrera Amat hauria de ser filla d'un o una Sagrera Font, però no tinc cap Elvira. Sí que en tinc d'una filla de Concepció Amat Galí (germana de la Ramona, mare de la Neus) i d'Antoni Casanovas Ferran, fabricant de Sabadell, Elvira Casanovas Amat.

Per tant l’Elvira no era terrassenca, era sabadellenca.

Doncs ja tenim la solució, aquesta senyoreta tan bufona era ELVIRA CASANOVAS i AMAT.

 Dada que passaré ràpidament al senyor Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa, ai no, que ja no ho és perquè s'ha jubilat, bé, li passaré a la fins fa poc directora en funcions Gemma Ramos, per tal que ho tinguin en compte.

Agraïments:

Al Museu de Terrassa per la facilitat d’accés a les fotos.

A l’Arxiu Municipal per facilitar l’accés als padrons.

I com no a l’amic Rafel Comes i Ezequiel per ser-hi sempre i apunt.

divendres, 6 de novembre del 2020

VINYALS o BALLBER?

 

Qui és aquest personatge?


Aquest bust, obra de l’escultor Llimona del 1892, el vaig identificar com a bust de Miquel Vinyals i Galí pel fet que copia exactament la foto que fins ara, i segons Baltasar Ragón, teníem del terrassenc Vinyals.

La incògnita era, qui al cap de vint anys de la seva mort havia encarregat fer el bust d’un personatge que havia mort sense descendència i arruïnat. Això em va portar a fer una investigació seguint les meves intuïcions.

En primer lloc al Museu de Terrassa, actuals dipositaris de l’obra, em comenten que tot el que saben és que prové d’una requisa de la Guerra Civil i que ni tan sols saben a qui li va estar requisada.

Seguidament la intuïció em va portar a l’arxiu de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa. L’any 1892 es complien els cinquanta anys de la fundació d’aquesta societat, de la que en Vinyals va ser el primer president, i vaig pensar amb la possibilitat que per celebrar-ho hom hagués decidit fer presidir la sala de reunions de l’empresa per aquest bust.

Però una recerca entre els documents de l’arxiu de la Mina, amb l’ajut del Pere Pastallé, arxiver de la Mina, i la notícia que l’any 1892 ni tan sols tenien unes oficines capaces d’hostatjar semblant obra d’art, ja em varen decidir a deixar aquesta via.

L’altre possibilitat fora el “Real Colegio Tarrasense” del que en Vinyals també en va ser el primer president de la societat que el va crear l’any 1864. Aquí l’ajuda de l’arxiver de l’Escola Pia de Catalunya, el terrassenc Oriol Casanovas, va ser definitiva,  en els arxius que resten en el seu poder, un mínim contingut, tampoc hi va trobar cap pista.

Finalment la senyora Natalia Esquinas, doctora en Història de l'Art i gran coneixedora de l’obra d’en Llimona, em confirmava que l’artista no portava cap llibre de registre de la seva obra i per tant era pràcticament impossible esbrinar qui va encarregar el bust del Miquel Vinyals.

Arribat a aquest atzucac ja ho vaig deixar córrer, teníem una foto d’en Vinyals i un bust que el reflectia a la perfecció, per tant bust d’en Vinyals i no en parlem més.

Però arribem al mes d’abril d’aquest 2020, en ple confinament per la pandèmia COVID-19, i novament tinc possibilitat de reprendre la història del bust.

Es posa en contacte amb mi en Josep Ballber, descendent d’en Salvador Ballber i Ferrer (Barcelona 1807 – Terrassa 1876) qui juntament amb el seu germà Jaume varen fundar l’empresa tèxtil Ballber y Cia. l’any 1820 situada a la confluència del carrer Topete amb sant Jaume. (Comentari: alguna cosa no lliga, si va néixer el 1807 i la fàbrica es va fundar el 1820, en Salvador tenia tretze anys. ???)


I en Josep em pregunta en què em fonamento jo per afirmar que el bust és d’en Vinyals, evidentment li mostro la foto d’en Vinyals i tot i reconèixer que efectivament aquella obra d’en Llimona es correspon al personatge de la foto, em pregunta com sabem que en Baltasar Ragón no va errat quan atribueix la foto a Miquel Vinyals i li responc que tampoc tenim cap evidencia que estigui equivocat.

I en Josep Ballber es treu el que diríem un as de la màniga i em presenta aquest retall del diari La Comarca del dia tres de juliol del 1912 que diu:

“Hoy se celebrará en casa de uno de nuestros más antiguos e importantes fabricantes una fiesta íntima, altamente simpática. Se trata de la reputada casa de los señores Ballber y Cª, que para honrar la memoria de su fundador el malogrado industrial don Salvador Ballber, ha acordado colocar un busto del mismo de gran tamaño en mármol de Carrara en el almacen de su casa fàbrica; y con decir que es obra de Llimona, huelga afirmar que el busto de Ballber es uno de tantos chef d’euvre que han brotado del cincel de tan eminente escultor.”


Aquí ja em descol·loca, en Llimona va fer dos busts diferents de dos personatges terrassencs el mateix any 1892? Possible però poc probable. Li demano si tenen fotos del Salvador Ballber i em respon que no tenen cap foto d’aquest seu avantpassat. A partir d’aquí ja tornem a les especulacions. Si la família Ballber no pot  aportar més informació, haurem de seguir amb el convenciment que el bust correspon al personatge assenyalat per en Baltasar Ragón com a Miquel Vinyals i Galí.

Però a tots els meus dubtes sobre qui devia encarregar l’execució de l’escultura, ara i hem d’afegir el de si és o no en Vinyals, tant el bust com el personatge representat a la foto que Ragón va publicar al llibre “Terrassencs del mil-vuit-cents” a la pàgina 217.



De sobte tota la història dóna un tomb. Mitjançant un bon amic tinc accés a un àlbum de fotos familiars, de fet “cartes de visite”, de la família Vallhonrat Costa.




Un total de trenta-nou fotos de diferents membres d’aquesta família del segle XIX.

Per diferents canals he pogut identificar a Anna Vallhonrat i Ballber, el seu germà Gaietà Vallhonrat i Ballber, Maria Comerma i Torrella cunyada del Gaietà, i Carme, Dolors i Manel Vallhonrat i Comerma fills d’en Gaità Vallhonrat.

Els Vallhonrat Ballber són fills de Miquel Vallhonrat i Vilaró i de Gaietana Ballber i Ferrer.



En el padró de l’any 1843 ja trobem al matrimoni situat al carrer Sant Antoni 72.

Però un que serà de vital importància pel que més endavant explicaré, és el de l’any 1871, els trobem igualment al carrer sant Antoni però ara al número 39 i per sobre de tot és molt important destacar que conviu amb la família un germà de la Gaietana de nom Llorenç Ballber i Ferrer i sacerdot de professió i per tant queda demostrat que el vincle entre els Vallhonrat i els Ballber és molt potent.

Aquesta insistència meva amb els forts lligams de la família Vallhonrat amb els Ballber té molta importància pel que ve a continuació.

 

En aquest àlbum de fotos que he comentat, amb gran sorpresa, em trobo amb aquesta doble pàgina:


A l’esquerra la Maria Comerma Torrella, cunyada del Gaietà Vallhonrat i Ballber, i a la dreta, oh sorpresa, en Miquel Vinyals i Galí!!!

I ara què? En Vinyals no guardava cap mena de parentiu amb els Vallhonrat, ni amb els Ballber, i si és un àlbum familiar dels Vallhonrat, aquest senyor aquí no hi pinta res, no hi pinta res a no ser que sigui en Salvador Ballber i Ferrer, cunyat del Vallhonrat i Vilaró i oncle dels Vallhonrat Ballber que llavors sí que tindria cabuda en aquest tresor d’àlbum que conserva la família.

Per tant i com a conclusió puc afirmar que el bust obra d’en Josep Llimona de l’any 1892, tal com ens explica el diari La Comarca del tres de juliol de l’any 1892, és el bust del senyor Salvador Ballber i Ferrer, un dels fundadors de l’Institut Industrial el 1873 i regidor de l’Ajuntament de la nostra Vila.



I per concloure, i dissortadament, haurem de rebatre al mestre Baltasar Ragón quan a la pàgina 217 seu llibre “Terrassencs del mil-vuit-cents”, a la biografia d’en Miquel Vinyals i Galí, i col·loca aquesta foto:


És evident que en Ragón no va conviure amb en Vinyals, són d’èpoques diferents i per tant algú li devia donar una identificació errònia i el bo d’en Baltasar així ho va acceptar.

Bé, mai és tard per rectificar, i com deia aquell “al Cèsar el que és del Cèsar”.

Terrassa a cinc de novembre del 2020, any de la COVID-19, i des del confinament.

Rafael Aróztegui i Peñarroya.

Fonts consultades:

Padrons de Terrassa. Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa

Terrassencs del 1800, d’en Baltasar Ragón.

Fotos: Rafael Aróztegui, Augusto Suy.

Agraïment especial pel suport de Rafel Comes, Domènec Ferran, Joan Soler i Joaquim Verdaguer i molt especialment agrair a en Josep Ballber i Botey, rebesnet d'en Salvador, la seva valuosa aportació. 

dimecres, 30 de setembre del 2020

TERRASSA - UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS DE MULES A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX

 

UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX

Ens trobem a principis del segle XIX, concretament l’any 1839, quan arriba a Terrassa procedent de la població de Perales el matrimoni format per en Joaquim Bea, de trenta-tres anys, i la seva esposa Feliciana, de vint-i-set, i s’allotgen al número 26 del carrer de les Parres, en alguna de les cases  que veiem a la dreta d’aquesta fotografia.


Terrassa compte en aquells moments amb cinc mil i escaig veïns i poc més de mil cases, però segurament amb una quantitat
  de mules suficients per a permetre que el Joaquim es dediqui al seu ofici que no és altre que el d’esquilador d’aquestes bèsties tan importants en la vida de la, en aquell moment, Vila de Terrassa.

En el padró de l’any 1843 el trobem amb l’ofici de “tundidor”, equivalent a esquilador i amb un fill, el Joaquim, de tres anys, és a dir nat el 1840 i per tan terrassenc de naixement.



En el padró de 1845 veiem que ja ha augmentat la família amb una nena que porta per nom Maria.



Però passem a la qüestió que m’ha portat a fer aquesta entrada al meu blog.

A l’acte del ple de l’Ajuntament del dia vint-i-dos de juliol de 1841 i trobo: “Se presenta Joaquin Bea pidiendo licencia para esquilar los mulos frente de su casa o frente de la casa de los dueños de los mulos que se pretenden esquilar”.



Amb dos dies troba resposta a la seva petició, el consistori aprofita la petició del Joaquim per fer una ordenança exprés dirigida a tots els esquiladors i els hi diu: “Sobre la petición de Bea; que no se le permite esquilar mulos sino dentro de su casa o en los puntos siguientes: En la muralla que media entre la paret (sic) del huerto de casa Martín Trias y los corrales; fuera la puerta de San Antonio o de la Cuadra; el recodo de la plaza de la Creu Gran en que está la muralla; el recodo de la fábrica de Segret; fuera de la puerta de la Guia; fuera de la puerta de San Roque; fuera de la puerta de Sto. Domingo; en el callejón que no pasa detrás de casa Vinyals, donde habitan los esquiladores; con la obligación que todos los puntos dichos luego deben ser barridos a excepción de los de la riera. Y el esquilador que contravenga a lo dispuesto pagará la multa de cuatro reales de vellón por cada vez.

Alcalde Josep Mauri i Suris.”



I aquí comença la tasca de localitzar els punts on podran exercir la seva tasca els esquiladors de la Vila.

En primer lloc ens diuen la muralla situada entre la paret de l’hort de la casa de Martí Trias i els corrals. No he pogut localitzar la casa Martí Trias però sí els corrals. Aquests estaven, segons Baltasar Ragón, al començament de l’ara carrer Sant Pau a tocar de la Font Vella.



El segon lloc on els permeten desenvolupar la seva tasca, és el portal de Sant Antoni o de la Quadra. Aquest portal estava situat a l’esquerra del final del Passeig, entre Sant Antoni, o Quadra, i aprofitant els antics edificis de la fàbrica de saials dels franciscans, i durant un temps caserna de la guàrdia civil.



A la següent foto hi veiem el portal de la Quadra uns quants anys més tard.



El tercer lloc, a la plaça de la Creu Gran en el racó que forma aquesta amb la muralla. Sorpresa!, a la meva investigació sobre “Terrassa Vila-Closa” mai vaig trobar la possibilitat d’una muralla a tocar de la Creu Gran, però si el consistori presidit per l’alcalde Josep Mauri i Suris ens diu que hi ha una muralla ens ho haurem de creure.



En aquesta foto i podem veure la plaça de la Creu Gran cinquanta anys més tard. Com a curiositat mireu els canalons que feien servir per enviar les aigües pluvials de les teulades al carrer.



Quart lloc, el racó de la fàbrica Segret. Aquest sí el tinc ben situat. La fàbrica dels Segret, primer Joan i posteriorment el seu fill Josep, va ser l’edifici que anys posteriors seria enderrocat per tal d’edificar-hi el que avui coneixem com Vapor Ventalló, a la Rasa.



I aquí permeteu-me que hi faci un punt i a part per tal d’explicar una història sobre els Segret.

Resulta que l’any 1834 entra a l’Ajuntament el que llavors en deien un memorial i que actualment en diem una instància. Aquest memorial el presenta en Joan Sagret i diu el següent: “Memorial presentado por Juan Sagret fabricante de paños de la villa de Tarrasa al magnifico Ayuntamiento de la misma en diez y nueve de Abril de 1834 pidiendo se le conceda permiso para poder abrir el camino o conducto subterraneo para poder pasar desde su casa que la tiene sita en esta villa y calle nombrada de S. Pedro a la fabrica de paños que la tiene en el camino de la Rasa para ahorrarse el y su família de algunos insultos al travesar dicho Camino y demas que en el se espresa.”



En sis línies escasses hi trobem molta informació de la Terrassa de principis del XIX. Una seria que la Rasa era un camí, el carrer com a tal neix d’un projecte d’en Curet, a petició de Josep Busquets i Soler, de l’any 1874.



Un altre és veure com els obrers terrassencs del 1834 ja havien inventat el “escrache” (es veu que en català normatiu hem de dir “escarni”) i finalment constatar que els Sagret vivien al final del carrer Sant Pere, on les cases tenen el darrere a la Rasa.

Òbviament, tractant-se d’un fabricant, i sembla ser amb influència política (el seu  fill Josep seria l’alcalde encarregat de rebre l’any 1860 a la borbona Isabel II), el consistori respon al peticionari d’aquesta forma tan contundent: “Decreto  Tarrasa 19 Abril 1834 ,Como lo pide el interesado sujetando la obra al examen de los arquitectes de este Ayuntamiento.

Francisco Soler, Excelentisimo secretario.”



Uns d’aquests darreres de cases que veiem a l’esquerra de la foto, correspon a la casa que en Sagret tenia al carrer Sant Pere i que donaven al camí de la Rasa.



Però seguim amb els punts a on el bo del Joaquim, i els seus col·legues, poden esquilar mules, i aquests són, fora el portal de la Guia i del de Sant Roc, és a dir a la riera del Palau.







Un altre punt, aquest tal vegada una mica desconegut per als terrassencs actuals, és fora del portal de Sant Domènec. Aquest portal el trobaríem al carrer de la Rutlla, menys o menys a l’altura del carrer Sant Domènec. Aquí reconec la meva ignorància al respecte i no sabria dir sí el portal porta el nom del carrer o és el carrer qui porta el nom del portal. Ho he buscat però no trobo una informació fidedigna al respecte.



I finalment poden esquilar en el cul de sac del carrer de les Parres, darrere la casa Vinyals, que és de fet on vivia en Joaquim i la seva família.



I acabo ressaltant l’amenaça que tota autoritat té l’obligació de fer als seus vassalls, si no escombren el lloc a on han esquilat les bèsties, multa “de cuatro reales de vellón por cada vez”.



De fet els punts on podien exercir el seu ofici, els esquiladors, ens marca els límits de la Vila a principis del segle XIX.



Per concloure aquesta petita història, us puc dir que el Joaquim i família va estar molts anys practicant l’ofici com ho demostra el fet que l’any 1860, dinou anys després de la petició del permís, i a la mateixa casa del carrer de les Parres, hi trobem vivint a Joaquim Bea i Martí, de vint-i-tres anys, i la seva germana Maria de setze anys, i efectivament l’ofici del jove Joaquim és el d’esquilador.




Publicat l’octubre de 2020, any de la COVID19.

Fons consultades:

Actes dels plens i padrons/AMAT

Documents històrics ACVOC

Fotos Arxiu Tobella i Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa.

 


SABIES QUE...? Camí Fondo, carrer Cremat, Façana de la Catedral

    Sabies que...? CAMÍ FONDO Que el carrer del Camí Fondo deu el seu nom a què en aquest tram de carrer, entre la placeta de Saragossa ...