dissabte, 30 de novembre de 2019

PICABARALLA ENTRE EL POBLE DE S. PERE DE TERRASSA I LA CIUTAT DE TERRASSA



SANT PERE vs TERRASSA 1877
 per Rafael Aróztegui i Peñarroya (novembre 2019)

Si us creieu que el fet de llençar porqueria a les rieres i torrents és un costum terrassenc relativament actual, aneu molt, però que molt, equivocats.

Mireu si no la missiva que li tramet l’alcalde accidental de Sant Pere de Terrassa, en Felip Costa, l’alcalde era en Maties Antúnez, a l’alcalde de la recentment estrenada titularitat de CIUTAT de Terrassa, en Jaume Colomer i Forrellat.



Jo hi veig una mica de conyeta, o ressentiment, pel fet de la nova titularitat, però sigui el que sigui, deixa els terrassencs ben galdosos.
La carta és del 23 de juny de 1877, revetlla de Sant Joan, i diu:

“Todos los años se ha venido tolerando la mala costumbre de echar perros muertos al fondo del puente que separa este pueblo de esa Ciudad, lo cual además de presentar un aspecto repugnante, no resta de molestar a todos los próximos vecinos y transeúntes, como el olor fétido que despiden inmediatamente que entran en descomposición. Tamaño abuso podrá hasta poner en peligro la salud pública y exige un fuerte correctivo.

Por lo tanto, acudo a usted a fin de que se sirva hacer público a los vecinos de esa Ciudad que en lo sucesivo se abstengan de tirar cuerpos de semejante naturaleza, u otras inmundicias, que den el mismo resultado, en dicho punto, tan céntrico como concurrido, habiéndolo esta Alcaldía verificado por su parte con respecto de sus vecinos.
San Pedro de Tarrassa 23 de junio 1877
El Alcalde Accidental: Felipe Costa”





Fixeu-vos en la insistència de remarcar “CIUDAD” , “Puente que separa este PUEBLO de esa CIUDAD”  “se sirva de hacer público a los vecinos de esa CIUDAD”.


No sé com va acabar la història, el que sí que sé, és que lo Felip de cal Costa es va quedar a gust. Per cert, en acabar de fer la carta, juntament amb els rebesavis del Jaume Rosset i del Joaquim Verdaguer, van anar a l’era de davant de les esglésies a fer la foguera de Sant Joan.



(Nota: en Jaume Rosset i en Joaquim Verdaguer són dos prohoms actuals de l'antic Poble de Sant Pere) 

dimecres, 6 de novembre de 2019

TERRASSA, PETITA HISTÒRIA D’UNA COLLA DE TRABUCAIRES 1848


 TERRASSA, PETITA HISTÒRIA D’UNA COLLA DE TRABUCAIRES 1848



 El març del 1847, una colla dels anomenats "MATINERS"  varen entrar a la vila de Terrassa ocasionant nombrosos estralls entre la població.

Després d’aquests fets d’armes, es reunien a l’Ajuntament els regidors Joan Ubach, Tomàs Sagrera, Josep Cadafalch, Josep Vinyals, Miquel Vallhonrat, Manel Prat, Domènec Ventalló, Jaume Ballber, Jaume Rodó, Isidre Palet, Domènec Pi, Josep O. Bogunyà, Magí Solà i Pau Busquets, junt amb el Comandant d’armes i presidits per l’alcalde Agustí Galí, els quals acordaran tapiar els caps dels carrers de Sant Llorenç, Cisterna i Sant Domènec, els altres ja ho estaven, i que s’utilitzés la porta de la Rasa, posar un vigia a la Torre del Palau i tancar totes les portes durant la nit.

I anem al que ocasiona el títol d’aquesta entrada.
El dia 15 de setembre del 1848, el pregoner de la Vila, pregona un ban que diu:


El Muy Ilustre Sr. Comandante General del Vallés con oficio de 14 de este mes ha dispuesto que se publique, por medio de pregon, la resolución del Excmo. Sr. Capitán General, con la que ha tenido a bien imponer pena de la VIDA a todo TRABUCAIRE que sea cogido y se haya empleado en el bloqueo de esta Villa, o en el de cualquier otro punto, y que la pena sea ejecutada previa una ligera información que lo acredite. Lo que hace saber al público por medio de pregón a fin de que llegue a noticia de todos aquellos a quienes pueda interesar.

Al propio tiempo se renueva el bando con el que se mandó, entre otras cosas, que sin notoria necesidad no pueden circular por las calles otras personas que los empleados que estén de servicio, después de las diez de la noche hasta al amanecer del día siguiente, bajo las penas establecidas en el indicado bando.
Tarrasa 15 setiembre 1848.




De ben segur que els TRABUCAIRES d’aquesta història, res tenien a veure amb aquests:




Ni amb aquests altres, bé, amb aquests sí quant a la vestimenta:




Més aviat hauríem de pensar en quelcom com això:



I fins aquí aquesta petita història d’uns TRABUCAIRES  que si haguessin gosat entrar a la nostra Vila, haurien pagat amb la seva VIDA tal atreviment.

Fons consultades:
DH 5048. Documents històrics 1848 ACVOC 
Terrassa en el segle XIX. Baltasar Ragón.

dimarts, 8 d’octubre de 2019

L’ESCULTOR JOSEP ARMENGOL i BALLBÉ I LA FONT MONUMENTAL DE LA PLAÇA MAJOR


L’ESCULTOR JOSEP ARMENGOL i BALLBÉ I LA FONT MONUMENTAL DE LA PLAÇA MAJOR


Josep Armengol i Ballbé


Amb l’ajut del mestre Baltasar Ragón i Petit, i del seu llibre “Terrassencs del 1800”, us faré cinc cèntims de qui era aquest personatge. Una repassada breu a la seva curtíssima biografia ens ajudarà a entendre la història que posteriorment us explicaré.

Neix el dia 3 de juny de 1891, en la casa número 11 del carrer de Sant Domènec.

Fill d’Antoni Armengol i Trullàs i d’Esperança Ballbé i Mach. El més petit de quatre germans, Antoni, Domènec i Marc eren els altres. Ja d’infant demostrava la seva afició a l’escultura, puix que amb fang del carrer feia sovint figuretes amb traça i originalitat.

En plena adolescència una greu malaltia li ocasionà funestes conseqüències que el privaren d’un complet desenrotllament físic i li produí un delicat estat de salut.

En l’Exposició d’Art Independent celebrada l’any 1907, en l’antic local de l’Agrupació Regionalista, al carrer Sant Antoni 64, ja mostrà les primícies del seu art, com a escultor, en les quals es veia un estil ben personal.

Seu de l'Agrupació Regionalista


L’escultor Josep Llimona fou qui li donà les primeres instruccions. Alumna de l’Escola d’En Francesc Galí, a Barcelona. Fou subvencionat per l’Ajuntament per tal de seguir els estudis a la capital.

Deia, d’ell, en Rafel Benet, que l’educació espiritual de l’Armengol fou intensament musical, i que per això les seves immortals imatges, tenen aquell aire de dansa que enamora.

Entre les seves millors obres destaquen “El Ballet Popular” i “La Noia del Càntir”, aquesta darrera serà la protagonista de la història que més endavant explicaré.


El setembre del 1915, el regidor Andreu, presenta una moció al ple del dia 22, per tal de sol·licitar a la Diputació una beca que permeti a l’Armengol traslladar-se a París, al taller de l’escultor Josep Clarà, per aprofundir en els estudis de l’escultura.




El ple ho aprova i es fa la petició a la Diputació de Barcelona.



Aquesta, el dia 12 d’octubre, contesta demanant que s’aportin fotos de l’obra d’en Armengol.




Tenim els documents que ho acredita però ignoro si la petició va reeixir. Sembla que no, no he trobat enlloc que ho confirmi.  

Fou un dels fundadors del Gremi d’Artistes. També pintor, amb obra varia, i juntament amb en Rafel Benet i Joan Duch, autor del fris que decorava el saló de festes de l’esmentat Gremi.

Exposà en públic per primera vegada el 22 de març de l’any 1917, a la galeria d’en Pere Sabater. Tres mesos després en el Foier del Teatre Principal, i el dia 12 d’octubre del 1918, juntament amb el seu amic Rafel Benet, exposà al saló Alavedra.

El dia 27 d’octubre següent, quan ja la premsa s’ocupava amb grans elogis de les seves obres genials i quan encara tenia les seves obres en la citada exposició, l’Armengol fou víctima de la grip i morí quan tot just havia complert els 27 anys.

Per la seva banda en Rafel Benet ens diu d’ell a la revista d’art “VELL i NOU” del primer de febrer del 1919: Aquest artista ha mort a vint-i-set anys, a Terrassa, la seva ciutat nadiua. La seva vida d’art era animada pels corrents espirituals de l’època, per la gran inquietud d’ara, però sàviament resolta pel seu esperit ponderat i seré.

La seva obra era el resultat d’aquesta inquietud moderna, tamisada per l’harmonia, per l’equilibri del seu caràcter.

L’obra poc nombrosa, però importantíssima quant a qualitat, que l’amic ens ha llegat a tots, és d’una gran plenitud, sobretot les darreres figures a la cera perduda, amb les quals l’Armengol haurà aconseguit immortalitat....

Ara que Barcelona acaba d conèixer aquestes gentils escultures exposades a les Galeries Laietanes, és d’esperar que els artistes sancionin la feina del meu amic, no com un acte de benevolència pòstuma, sinó com un acte de justícia.


Puc afegir que la mort d’Armengol es produí dins d’una epidèmia, anomenada grip espanyola, que assolà la ciutat, i pràcticament tot el món, fent anar de corcoll a les autoritats i sobrepassant els serveis sanitaris de l’època. Segons una nota de premsa, en la primera quinzena d’aquell mes d’octubre, varen trobar la mort, a la nostra ciutat, més de 200 persones, d’una població d’uns 25.000 habitants.

Us recomano repassar la premsa d’aquells dies, on trobareu panegírics envers la persona i l’obra d’en Josep Armengol, i molta informació sobre els estralls de la pandèmia.








I ara que ja tenim situat el personatge, podem passar a la història d’una font que s’havia de construir al bell mig de la Plaça Major, i que, evidentment, no es va arribar a realitzar.

A l’Arxiu Històric de Terrassa, i en un lligall d’expedients sota la denominació de Proveïment – Aigües, de la capsa 2347, i sense número d’expedient, hi trobo que el mes d’agost del 1918, en Josep Armengol presenta un pressupost a l’Ajuntament per la construcció d’una font al mig de la Plaça Major:

“PRESSUPOST per a la construcció d’una font amb destí a la Plaça Major, segons maqueta a escala 1 :: 6, i fotografia adjunta, amb quatre piques, executada amb pedra caliça d’Avinyonet (Figueras) brunyida; la figura fosa amb bronce a la cera perduda; aixetes; reixes per a desaigüe i col·locada en el lloc destinat, per dos operaris pràctics, en junt:
Pessetes SIS MIL CINQCENTES. Corrent a càrrec de l’Ajuntament, canyeries i peonatge necessari per a la col•locació.

Terrassa Agost de 1918.
Signat: Josep Armengol.
Fotografia de la maqueta presentada per l’autor juntament amb el pressupost.
Aquí he de dir que la maqueta, en principi, no es conserva, i que aquesta foto que aquí acompanyo, veu la llum per primera vegada en un treball de divulgació.

Hem de retenir la data, agost de 1918, doncs en el mateix expedient hi trobo la convocatòria de concurs públic per tal d’adjudicar la realització de la font, i, ho sorpresa, la convocatòria porta per data 28 d’octubre de 1918.

Es a dir, es convoca el concurs amb posterioritat a la presentació del pressupost per part de l’Armengol, i a més es convoca el dia següent de la mort de l’artista.
Aquesta convocatòria té un encapçalament on hi trobem les raons que dona la Comissió de Foment per construir la font a la Plaça:

“AL CONSISTORIO
Vendidos los quioscos que el Excmo. y Muy Iltre. Ayuntamiento poseía en la Plaza Mayor esquina a la calle Quemada de esta ciudad, en cuya calle hay emplazada, desde tiempo inmemorial, una fuente pública que, como consecuencia de la venta efectuada, es preciso trasladar, y estimando la Comisión de Fomento que no es posible dejar el vecindario que habita en aquellas y demás vías públicas contiguas desprovisto del agua que precisa les sea para atender el mejor servicio de sus usos domésticos, entiende la absoluta necesidad la construcción de una nueva fuente pública, considerando como punto de emplazamiento más apropiado el centro de la mencionada Plaza Mayor, para mejor visualidad de la fuente y mejor ornato de la Plaza; para cuya realización la Comisión de Fomento que suscribe tiene el honor de proponer al Consistorio que se proceda, mediante la celebración de un concurso libre, a la construcción de la fuente que expresada queda, aprobando al efecto el siguiente pliego de condiciones.”

Hi ha un total d’onze punts, però destacaré els que, curiosament, coincideixen amb el que diu el pressupost redactat per l’artista:

“2º El pedestal o basamento deberá construirse con piedra caliza bruncida, procedente de Aviñonet (Figueras) y las figuras o motivos ornamentales habrán de ser fundidas en bronce a la cera perdida.

3º el adjudicatario queda obligado a facilitar dos operarios prácticos encargados de la instalación y a costear y colocar, a sus costas, los grifos y rejas de desagüe necesarios, siendo únicamente de cuenta del Municipio el suministro de las cañerías y los peones auxiliares correspondientes.”

“A toda proposición se acompañará el proyecto ejecutado en maqueta a escala de uno es a seis.”

I acaba com és habitual en tots els informes i propostes que han de passar al ple:

“Ello no obstante el Excmo. y Muy Iltre. Ayuntamiento, como siempre, resolverá lo que en su más elevado criterio estime conveniente a los intereses generales de la ciudad.
Tarrasa 28 Octubre 1918”

Queda clar que la convocatòria està feta a mida de la proposta del Josep Armengol. De qui va ser el regidor que l’hi va encarregar, quins suports tenia, i com ho haurien solucionat si l’artista no hagués mort, no en tindrem les respostes per falta de documentació que ho acrediti.

Sí sabem que en el ple del dia sis de novembre, el Consistori pren un acord:

“A propuesta del Sr Utset, pasó a la Junta municipal de Museos, Archivo y Biblioteca una proposición del Sr. Freixa, en el que éste interesaba que el Ayuntamiento acordase levantar en el centro de la Plaza Mayor la Fuente monumental concebida por el malogrado escultor tarrasense D. José Armengol Ballbé, y se adquiera uno de sus bronces últimamente expuestos en el Salón Alavedra; quedando facultada la antes mentada Junta para la adquisición de la escultura o esculturas que estime más del caso.”



L’any 1891 es van enderrocar les anomenades cases del castell, és a dir, tota la part davantera de l’edifici per quadrar la plaça.

En aquest plànol del 1889 podem veure el abeurador i la font,
                                                            abans de l’enderroc de les cases del castell-palau.

Amb aquest enderroc va desaparèixer l’antiga font. Però se’n va construir una altra, al xamfrà ara endarrerit, a l’altura del carrer de les Parres, on es va construir una torre o repartidor d’aigua de la Mina que alimentava la font que hi havia al seu repeu. Aquesta era la font que volien traslladar al mig de la plaça. De fet no tan sols no va desaparèixer, sinó que arribà fins als finals dels seixanta i posteriorment substituïda per la que podem trobar a la Plaça Vella, a tocar del carrer Cremat i davant del de les Parres. 





                                                 Font del carrer cremat desapareguda a finals dels seixanta del passat segle.





                                                          
     Actual font de la Plaça Vella.



        Actual torre d’aigües.
La realitat és que el projecte va quedar mort en algun racó de l’arxiu municipal, i ja no se’n tornaria a parlar fins tretze anys més tard.

El dia catorze de novembre de l’any 1931, entre al registre de l’Ajuntament, aquesta instància presentada per Amics de les Arts:

“Amics de les Arts” de Terrassa, ben respectuosament, eleva a l’Il·lustríssim Ajuntament de la ciutat, aquesta instància encaminada a honorar la memòria d’un formidable temperament artístic traspassat i a embellir alhora, en el possible, la nostra urbs, orfe gairebé en absolut d’un bloc escultòric el qual, dins el més sa decorativisme, manifesti, públicament, a la llum de tothom, l’existència d’algun dels nostres valor en el sublim art de l’escultura.

El joveníssim i malaguanyat escultor traspassat, en Josep Armengol i Ballbé, ens deixà un bellíssim projecte per a Font Pública. “Amics de les Arts” no podia ignorar-ho ni negligir-ho. Per tant, calia endegar pels millors viaranys, l’execució del projecte, i per això, en el seu degut temps, oferirem en el nostre casal, uns plecs perquè voluntàriament fossin signats per tal d’avalar així la present instància. En ells hi trobareu, Srs. Regidors, la veu dels nostres artistes, dels poetes, dels literats, dels músics, de tots aquells que representen l’estela lluminosa de la ciutat. Per tant ells i nosaltres invoquem a aquesta digníssima Corporació, per tal que el patriotisme que informa la mateixa, doni a la Ciutat, amb la realització d’aquest projecte, una nota de depurat embelliment a Terrassa i honori així, a la vegada, la memòria de l’enyorat escultor i compatrici en Josep Armengol i Ballbé.


Al marge hi podem llegir un decret de l’alcalde Avel·lí Estrenger que diu: “Decreto, pase a informe de la C. De Gobernación. Tarrasa 14 Nob. 1931.”

Fragment de la instància presentada per Amics de les Arts.
Entre les més de 200 signatures que acompanyen la instància, hi trobem les de personatges tan rellevants com les dels seus germans Marc i Domènec, Cèsar Cabanes, Lluís Vancells Vieta, Anita Malet de Cabanes, Isidre Odena, Teresa Romero, Tomàs Viver, Joan Morral, Joan Llongueras, Domingo Domingo, J. Soler Diffent,  Frederic Segués, Josep Mata de la Barata, Joaquim Vancells, Beneta Trullàs, Aureli Biosca, i fins a 221 firmes en representació del món cultural terrassenc del moment.


Al ple del dia 19 següent i trobem aquest acord: “ Y pasó a la comisión de gobernación una instancia de “Amics de les Arts” proponiendo a la Corporación municipal se digne acordar establecer una Fuente pública con el bellísimo proyecto que dejo el malogrado escultor tarrasense José Armengol i Ballbé.”



Igual que ocorregué el sis de novembre del 1918, novament aquesta instància, i aquests acords municipals, es perden en el calaix de l’oblit, i no seria fins al març del 1933, concretament el dia 28, que en Baltasar Ragón ressuscita el tema, presentant una nova instància a la Corporació municipal:

“AL CONSISTORI
El que subscriu, Baltasar Ragón i Petit, casat, major d’edat i natural de Terrassa, amb tots els respectes es dirigeix a aquesta Corporació Municipal i atentament exposa:

Que en sessió municipal celebrada el dia 6 de novembre de l’any 1918, va acordar-se que s’aixequés al mig de la Plaça Major, avui Plaça de la República, una font el projecta de la qual és obra del nostre compatrici, ja traspassat, en Josep Armengol i Ballbé.

Des de llavors diversos incidents han trasbalsat extraordinàriament la població i molts admiradors del malaguanyat Armengol, entre ells el que subscriu, no han cregut oportú recordar l’acord perquè potser hauria estat endebades.

Un cop establert el nou règim i els que governen la ciutat han donat mostres de llur activitat en bé de la població, “Amics de les Arts” en data 19 de novembre de l’any 1931, va creure que llavors era un bon moment per a presentar una instància en la qual, signada per més de dos-cents noms, pregava l’erecció de dita font com més aviat millor.

Des d’aquella data ha passat algun temps, i per això, sense ànim de donar la més petita molèstia, el que subscriu prega al Consistori, que tingui present l’acord i doni autorització per portar a cap l’obra, que a la vegada que embellirà la dita plaça, honorarà la memòria del malaguanyat escultor terrassenc i el Consistori donarà una prova més del seu amor a la ciutat.

Terrassa 28 de març de 1933.




Al marge hi  trobem: Passi a informe de la Comissió de Governació, signat per l’alcalde Samuel Morera. A pesar de l’ordre de l’alcalde Morera, ni en el ple del dia 30 de març, ni en el següent, el del dia 10 d’abril, hi trobem cap menció a la instància presentada per en Ragón, però si acompanya l’expedient, una nota que la Comissió de Governació l’hi dirigeix amb aquests termes:

“GOVERNACIÓ
Passada a informació d’aquesta Comissió la seva instància de data 28 de Març últim, pregant que l’Excm. Ajuntament tingui present l’acord d’aixecar al mig de la Plaça de la República una font segons el projecte del nostre compatrici Josep Armengol i Ballbé, va acordar manifestar-li que es tindrà en compte el seu prec, per quan les circumstàncies siguin favorables a poder portar-lo a cap, cosa que de moment no és pas possible.

Visqueu molts anys.
Terrassa 6 d’abril de 1933
El President de la Comissió.”




En Ragón, però, mai perd l’esperança que algun dia podrà veure la font coronada per l’escultura de la “noia del càntir”, com queda molt clar quan en el llibre “Terrassencs del 1800”, publicat el mateix any 1933, i en la biografia d’en Josep Armengol, ens diu: Entre les seves millors obres cal esmentar “El ballet popular” i “La noia del càntir”, aquesta darrera destinada per l’Ajuntament a rematar una font central que es construirà a la Plaça Major.

   Imatge de “Noia del càntir” que hauria de servir per fer l’estàtua a mida
          natural (164 cm) per coronar la font de la plaça Vella. Bronze de 27,5 X 12,5 X 12 cm
               i que es pot veure a la Casa Alegre de Sagrera.


I pel que he pogut trobar, aquí acaba la història d’una magnífica font, que dissenyada per l’escultor Josep Armengol i Ballbé, estava destinada a embellir la nostra estimada Plaça Vella.

Com a nota curiosa, i que tal vegada ens pugui donar alguna pista, o no, de tot plegat, no puc deixar d’explicar un fet força curiós: quan en Ragón rep aquesta comunicació tan clara que la construcció de la font no es pot portar a terme, l’ajuntament està presidit, com alcalde accidental, pel primer tinent d’alcalde en Domènec Armengol i Ballbé, mà dreta de l’alcalde Morera, i germà del malaurat escultor Josep Armengol i Ballbé. 
          Permeteu-me aquesta petita llicència, molta imaginació, ja ho sé,
           però d’il·lusió també es viu.


 

Obra consultada:
Terrassencs del 1800. Baltasar Ragón 1933
Els carrers de Terrassa l’any 1900. Baltasar Ragón
SAMUEL MORERA, alcalde republicà de Terrassa. Josep Puy i Juanico. Fundació Josep Irla. 2019
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Històric de Terrassa.
Trencadís – DIBA

Agraïments:
Al mestre Joaquim Verdaguer i Caballé.
Al professor Josep Puy i Juanico.
A la Maria Josep, la Maria, l’Alan i el Josep Lluís de l’ACVOC.
A Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa, per les facilitats donades per poder fotografiar la figura de la “Noia del Càntir”.

Terrassa, octubre de 2019.
Rafael Aróztegui i Peñarroya

divendres, 16 d’agost de 2019

ELS GERMANS DE LA DOCTRINA CRISTIANA A TERRASSA


ELS GERMANS DE LA DOCTRINA CRISTIANA A TERRASSA

CRONOLOGIA:

1864 Arriba l’Escola Pia a la vila de Terrassa (Convent de Sant Francesc)
1864 La Societat Vinyals, Rovira, Ullés i Cia, construeix el “Colegio Tarrasense”
1868 Arran dels fets de la revolució de Setembre, l’Escola Pia abandona la vila.
1893 A petició de la Junta del Patronat de la Societat de Propaganda Catòlica, sota l’advocació de Sant Vicenç de Paül, arriben a la ciutat de Terrassa, els Germans de la Doctrina Cristiana (La Salle), instal•lant-se al carrer del Nord 83.
1896 L’escola de La Salle es trasllada al carrer Sant Jaume 2.
1901 L’Escola Pia pren possessió del Col•legi Terrassenc.
1901 Els Germans de la Doctrina Cristiana abandonen la ciutat.

Abans de parlar dels Germans de la Doctrina Cristiana, parlaré de l’altra escola religiosa que hi va haver a la vila de Terrassa, els pares escolapis.

A Terrassa maldaven per tenir una escola religiosa i és així com trobem fins a cinc intents perquè l’Escola Pia vingués a Terrassa. L’any 1828 es produeix el primer intent, a aquest el succeirien els dels anys 1848, 1853 i finalment el de l’any 1858. És aquest el que arribaria a bon port i el fet es materialitzaria el 1864.

Aquesta arribada, però, va provocar un gran trasbals entre les forces vives de la vila. Per tal de poder-se establir, l’Ajuntament es veu obligat a comprar el Convent de Sant Francesc i això provoca la reacció dels liberals de la vila contraris a dues coses, al dispendi econòmic i al tipus d’ensenyament dels escolapis.

Tot aquest procés el podeu trobar molt ben explicat per l’escolapi Joan Florensa en el llibre “Una escola implicada amb la ciutat. Escola Pia de Terrassa 1864-2002” editat per l’Escola Pia de Terrassa, l’any 2002.


Edifici de l'Escola Pia al Convent de Sant Francesc


Agrupats entorn de la figura del liberal principal, en Miquel Vinyals i Galí, funden la “Societat Vinyals, Rovira, Ullés i Cia” integrada per 65 socis i que en el temps rècord d’un any, construeixen el “Colegio Tarrasense”, el Col·legi Gran com era conegut pels terrassencs, per tal de poder fer la competència als escolapis i donar una educació més acord amb què els lliberals entenien havien de rebre els seus infants.

Primera confrontació liberals envers escola cristiana. Posteriorment trobarem una altra confrontació marcada per aquests dos extrems.


Tornem al convent de Sant Francesc. L’any 1868, a Espanya hi ha la revolta coneguda com “La Gloriosa”, la reina Isabel II es veu obligada a fugir a França i a les poblacions espanyoles es creen comitès revolucionaris. Terrassa no seria menys i el 30 de setembre grups armats assalten cases provocant incendis, cremant quadres de la reina, llibres, objectes religiosos, etc. El col·legi dels escolapis no se salvaria d’aquests fets i a la vista que l’ajuntament no pot garantir la seguretat dels pares escolapis, aquest decideixen marxar a Sabadell i tancar l’escola. Terrassa quedava així orfe d’escola religiosa l’any 1868.

ARRIBEN ELS GERMANS DE LA DOCTRINA CRISTIANA

No seria fins a l’any 1893 que, l’ara Ciutat de Terrassa, tornaria a tenir un col·legi d’ensenyament dirigit per religiosos. 
El setembre de l’any 1893 s’estableixen a Terrassa els Germans de la Doctrina Cristiana. S’instal·len en un edifici del carrer del Nord núm. 83, propietat de Pere Màrtir Armengol i Padrós, i el dia 4 del mes de setembre comencen a fer classes gratuïtes nocturnes d’ensenyament elemental.




Carrer del Nord 83 a l'actualitat



Carrer del Nord 1906

Però com és que els Germans de la Doctrina Cristiana (La Salle) arriben a Terrassa? Qui els empeny a fundar una escola a la nostra ciutat? La resposta l’he trobat a dos Arxius diferents. La primera troballa la faig gràcies a l’amabilitat del germà responsable de l’Arxiu de La Salle a Barcelona.

La primera resposta que tinc, quant contacto amb ells, és que no tenen res anterior al 1936, ja que amb l’esclat de la guerra, els hi varen cremar tot el fons arxivístic. Però, sempre hi ha algú amb ganes de col·laborar, i el Germà Josep M. Pons em proporciona una fotocòpia d’una publicació, a on en un apartat molt breu, explica el com i el perquè varen venir a instal·lar-se a Terrassa:

“El 25 de enero de 1893, don José V. Roig Prior (suposo errada de transcripció, ja que el Prior del Sant Esperit en aquell moment era Josep O. Roig i Marcer) escribió al Rvdmo. Hno. José para pedirle, en nombre de la Conferencia de San Vicente de Paúl, se dignara disponer que sea puesta bajo la dirección de los Hermanos de las Escuelas Cristianas, una escuela gratuïta nocturna, que la Conferencia tenia bajo su patronato, para la classe obrera.

Se acepto el ofrecimiento. Se convino también en que se abriría una escuela diurna para niños. Estos serian admitidos mediante un volante, que les daría el señor cura o tesorero. Por esta fisura, luego grieta, vendria la ruina de la obra.
El establecimiento se abrió bajo la dirección del Hermano Atildio Eduardo (Edouard Totey Seguín), el primero de septiembre del citado año de 1893.”

Bé, ja tinc l’explicació del perquè els germans de La Salle arriben a Terrassa. Vénen a fer-se càrrec d’una escola d’ensenyament gratuït nocturn que sembla tenien sota el seu càrrec les Conferències de Sant Vicenç de Paül, i dic sembla perquè no he trobat altre document que aquest que ho pugui confirmar.

L’escola passa de només nocturna a nocturna i diürna, els alumnes de nit tenen l’escola gratuïta però els de la diürna han de pagar, tret dels que, com diu La Salle, tenen un volant que els hi proporciona el senyor rector o el tresorer de les Conferències.

Aquest tema de tenir alumnes que paguen els seus estudis sempre va preocupar a la congregació i finalment seria una de les principals causes, recordeu “Por esta fisura, luego grieta, vendria la ruina de la obra ”, del tancament de l’escola.

No he trobat informació oficial a la documentació de l’època que es conserva a l’Arxiu Històric de Terrassa, però sí que he trobat referències en la premsa d’aquells dies.

El setmanari EGARA del dia 3 de setembre ens diu:
“Desde el viernes último hállanse instalados en el edificio de la calle del Norte destinado al efecto, los Hermanos de la Doctrina Cristiana, quienes inauguraran mañana lunes, las clases gratuitas nocturnas, de enseñanza elemental, para las que sabemos son ya muchos los alumnos inscritos y con toda probabilidad el inmediato miércoles se abrirán las clases de dia.

Damos la bienvenida á la nueva Institución ya que dedicada á consagrarse á la enseñanza gratuita, nuestros obreros han de reportar los beneficios de ella, para su mayor ilustración y progreso.”


Per la seva banda “La Comarca” ens deia:

“Se han instalado en el local de la calle del Norte de esta ciudad los Hermanos de la Doctrina cristiana que se dedican a la enseñanza del comercio. Mañana se abrirán, las clases en dicho establecimiento, desempeñadas por tres profesores catalanes y otro francés.  Uno de dichos profesores, es procedente del colegio de Manlleu, donde en el pasado curso recibian la Instrucción treinta alumnos, hijos de varias distinguidas familias de esta ciudad. Ayer según, se nos dice, alcanzaban al número de ciento-veinte los alumnos que solicitaban ser admitidos á la enseñanza nocturna gratuita.”


El professorat d’aquest primer any està compost, com molt bé diu La Comarca, per quatre professors, un de francès i tres catalans, i que són:  Fr. Anthilde-Edouard (Edouard Totey Séguin) aquest com a director, Gmà. Donato de Jesús (Jaume Sans Cornell), Gmà. Emiliano Pedro (Pere Godayol Boloix) , Gmà. Fulgencio Luis (Miquel Serra Rovira).
Al cap d’una setmana, “La Comarca” es fa ressò de l’èxit d’aquesta escola i ens diu:

“Són más de doscientos los alumnos que solicitan su ingreso en la enseñanza de Comercio que han establecido en esta ciudad los Hermanos de la Doctrina Cristiana. Desde el segundo dia de clase, viéronse obligados á utilizar nuevos locales para las clases, con gran satisfacción de dichos Hermanos y de cuantos compatricios se han interesado por la instalación de dicha enseñanza en Tarrasa.”


En el padró de l’any 1894, i com a mestres, trobem registrats al carrer del Nord 83 a 5 persones, Francisco Villeneuve Malaterre (32 anys), francès, i a Josep J. Sans Coruey (22 anys), Miquel J. Xargayo Mir (19 anys), Josep J.B. Busquets Batle (17 anys) i Juli C. Puignou Hortoneda (18 anys), tots ells catalans i com podem apreciar, uns germans molt joves.



Ja hem vist què l’Arxiu de La Salle ens ha ajudat, i molt, a situar a on i per què la seva vinguda a Terrassa. Però i les Conferències de Sant Vicenç? Ens poden explicar alguna cosa? Ho he de provar i per això vaig a l’Arxiu Parroquial a veure què hi puc trobar. Atès com sempre fantàsticament bé per Mn. Fidel, tinc l’oportunitat de consultar les capses numerades 128 i 129/4 de l’Arxiu que fan referència a les Conferències de Sant Vicenç de Paül des de l’any 1800 fins al 1936.

Però el desencís és total. La capsa 128 està tota dedicada a la secció femenina de les Conferències i no hi trobo cap menció a l’escola nocturna. A la capsa 129 ja hi trobo més documentació, concretament totes les actes de totes les reunions de la junta d’homes des del 25 de juliol de 1884, junta de re-fundació de les conferències, fins al 1936. Però, o decepció, ni una sola menció a l’escola.

Com que em nego a acceptar l’evidència de manca de documentació, torno a començar a regirar en el material de la capsa 128, la de les Conferències femenines, i mira per on trobo un document que m’havia passat per alt en la primera recerca. És un, dedueixo pel seu contingut, esborrany d’una carta adreçada al director de la congregació. Aquest document no està datat ni signat per ningú, però a través de la seva lectura, podem deduir moltes coses. La primera que està escrit al cap d’un any de l’arribada dels germans de La Salle, per tant 1894, i que segons les primeres línies es va crear una societat ad hoc pel tema de l’escola:  “La junta creada por la Sociedad de S. Vicente de Paul, que funciona en esta Ciudad, para la obra especial de propaganda catòlica”, és a dir, una Junta d’una Societat de Propaganda Catòlica sota l’advocació de S. Vicenç de Paül, però deslligada de les anomenades Conferències de Sant Vicenç, ja que aquestes no tenien sota les seves funcions administrar escoles. Aquest fet explicaria la manca d’informació en les actes de les Juntes de les Conferències, en les que tan sols es parla del tema del repartiment d’aliments entre els pobres de la nostra Ciutat.

Crec que traslladar-vos tot l’escrit seria un pèl fatigós pel lector, però sí que us posaré algunes de les frases més interessants per saber com estava l’any 1894 el tema religiós a Terrassa:

“Niños poco menos que abandonados por padres que en fábricas y talleres han de ganar lo necesario para el indispensable sustento de la familia; tiernos jóvenes apenas salidos de la infancia, como atados ya a la máquina que deben vigilar para no les coja entre los engranajes; padres que apenas conocen a sus hijos porque pasan todas las horas del día entre el trabajo y el café o club; madres que viven ocupadas continuamente fuera de su casa, descuidando por completo sus deberes domésticos y como consecuencia necesaria de todo esto ausencia absoluta de creencias cristianas, desconocimiento completo de los deberes religiosos, falta de verdadero espíritu de familia y perversidad de costumbres, tal es el cuadro que se ofrece a la inspección de la Junta, el campo donde ha de ejercer su esfera de acción.”

“Pero no es esto todo. La secta masónica y sus similares, que no son pocas, no desconocen las necesidades de la clase obrera y aprovechándose de la triste situación en que la ve, dirigen todos sus esfuerzos en explotar según sus tendencia el actual estado moral y procura por todos los medios imaginables atraerse los que llama infelices desheredados de la fortuna y de la inteligencia.”

Molt important aquest segon paràgraf on es fa menció de “la secta maçònica”. Aquest tema sortirà de nou al final de la història.

Seguim amb l’esborrany: “No es que en España la enseñanza oficial sea neutra o laica, pero de hecho funcionan tales escuelas, contándose por desgracia varias en nuestra ciudad”. Aquí hem de suposar que una d’elles és el Col·legi Gran, recordem fundat per oposició a l’Escola Pia.

Ara la Junta explica el perquè fa un any de l’escola: “Porqué es grave el mal, porqué es colosal la empresa de reforma ¿nos cruzaremos de brazos y cederemos paso franco al enemigo? De ninguna manera. La Junta siente redoblar su celo cuando más profundiza en el estudio de la gran guerra antirreligiosa y antisocial, y como siendo que la principal causa de tanto daño está en la ignorancia y en la falta de sólida enseñanza religiosa, concibió hace ya más de un año la idea de establecer en esta ciudad una escuela verdaderamente cristiana, destinada casi exclusivamente a la clase obrera, donde pudieran concurrir de noche aquellos jóvenes a quienes la necesidad obliga a dedicar al trabajo todas las horas del día.” i pel motiu que es varen decantar pels Germans de la Doctrina Cristiana: “Persuadidos de que debíamos confiar la dirección de la tal escuela a una Congregación Religiosa, consideramos un deber acudir a los Hermanos de las Escuelas Cristianas, ya que habíamos oído hablar con aplauso y alabanza de su aptitud y de su celo. Fuimos atendidos y la experiencia de cerca de un año nos dice que acertamos en la elección.”

Ara trobem a qui va dirigida aquesta carta, aquest VOS hem de suposar que és el Reverend Germà José, director de La Salle: Esta Junta le supone a Vos enterado de los esfuerzos que se pusieron en juego para intimidar a los Hermanos a su venida y para retraer a las familias de confiarles la enseñanza de sus hijos. Masones, librepensadores, espiritistas y anarquistas, todos publicaron insolentes hojas, que repartieron con profusión; pero afortunadamente ningún resultado obtuvieron, como tampoco lo obtuvo ni la calumnia ni la amenaza. En pocas noches se logró reunir más de ciento ochenta alumnos, y los Hermanos son hoy respetados y queridos, sin que haya quién de ellos produzca la menor queja.”

Una d’aquestes “insolentes hojas” la veurem al final del treball.

A partir d’aquí, la Junta, apunta la possibilitat d’apertura de noves escoles a diferents barris i demana portar nous germans professors de francès i de dibuix: “La apertura de clases de dibujo y de la lengua francesa, que puede considerarse como la lengua oficial del comercio y la industria, atraería la juventud distraída”

Amb el següent paràgraf confirmo el fet que no varen ser les Conferències les qui portaren els Germans de la Doctrina, sinó una Junta de Propaganda Católica: “Tales son las necesidades morales de Tarrasa y tales los medios que esta Junta de Propaganda estima necesaria”
I a partir d’aquí la carta fa menció a la necessitat d’ampliació de l’escola i de personal amb les següents apreciacions:

“La actual Escuela católica es insuficiente; centenares y hasta miles de niños y jóvenes hay en las fábricas y talleres aprenden todo lo malo y está para ellos cerrado el camino del bien. ¿Les dejaremos desatendidos?, ¿consentiremos que se pierdan en la ignorancia y en el vicio? ¿No debemos procurar con empeño que una voz potente les hable de Dios y de la vida futura y que con la poderosa palanca de la instrucción y educación cristiana se les arranque de las garra de la ignorancia y se les separe del lodazal del vicio? Sí, lo hemos de procurar, y por esto la Junta acude nuevamente al celo y a la abnegación de los Hermanos de las Escuelas Cristianas.

Poco o nada podría por si sola esta Junta, pero mucho se podría con el consenso de esa Congregación; mas para ello conviene modificar la organización actual. Es imposible atender a los gastos que la actual organización importaría a la Junta, si esta hubiese de subvencionar a cuantos Hermanos convenga traer. De aquí que la Junta a V. proponga y suplique:

1º Que esa Congregación se encargue desinteresadamente del actual Colegio, dando a la enseñanza el mayor desarrollo posible dentro las necesidades de Tarrasa y facultando a los Hermanos para crear clase de día retribuidas y tener alumnos medio pensionistas. (Destinando un Hermano exclusivamente para un curso de lengua francesa)

2º Que se continúe dando enseñanza nocturna y gratuita a cuantos jóvenes obreros proponga la Junta y permita la capacidad de las aulas.

3º Que la Junta no deba contribuir con otra retribución que con el pago del alquiler de la actual Casa Colegio de la calle del Norte nº 83, y de los premios que se distribuyan mensualmente y los de fin de curso a los alumnos de las clases gratuitas nocturnas.”

I acaba apel·lant al bon cor del Germà José: “Conocemos vuestro interés por la infancia y por la juventud, a que tenéis dedicado todo vuestro corazón y toda vuestra vida. Conocemos, a pesar de la prudencia exquisita y de la absoluta reserva del Hermano Autildo, que envidiáis el cargo difícil que aquí le toca desempeñar y que quisierais contar solamente la edad de treinta años para sustituirle y consagraros por entero al servicio de esta infancia en aras de vuestro amor a Dios y a los pobres, Todo esto sabemos y lo sabemos bien y esto alienta nuestra confianza y nos hace augurar que atenderéis a nuestros ruegos y que por vuestra abnegación ha de mejorar el estado moral de esta infeliz clase obrera. Esta juventud de Tarrasa, digna de mejor suerte, la pone la Junta en vuestras manos, la confía a vuestro cuidado; aceptadla, Señor, venid y sembrad en ella la buena semilla, y, después de Dios, seréis Vos y vuestra Congregación los salvadores de nuestro pueblo.”

Bé, ja heu vist que el document a pesar de ser anònim i sense data, és de fet l’únic en el qual ens podem recolzar per explicar la vinguda de La Salle a Terrassa.

Deixo al parer de cadascú jutjar la literatura emprada per la seva redacció.

El Germà José (Joseph Josserand) 12 è Superior General de La Salle (1884-1897)

Al cap de tres anys, i concretament el dia 19 de juliol de 1896, estrenen un nou estatge, al carrer Sant Jaume cantonada amb Puig Novell, a la casa coneguda com a Casa Trias.

És novament La Salle qui ens dona noves dades: “Las clases prosperan mucho. En 1897, las de noche contaban 221 aprendices, y las de dia 286 escolares. Las clases nocturnes fueron siempre gratuitas; pero las diurnas lo eran solo para unos cuantos, a quienes se les daba el volante, como antes dijimos.”

Casa Trias, carrer Sant Jaume, cantonada amb Puignovell.

Del seu pas per Terrassa tenim alguns documents gràfics, gràcies a en Rafel Comes, que donen fe de la seva estada a aquesta ciutat, on podem veure unes notes de l’alumne Eudald Aymerich, amb el temps  fundador de Ràdio Terrassa, i d’en Joan Feiner.




També tenim una foto, dipositada a l’Arxiu Tobella, d’un grup d’alumnes amb uns professors, a l’escola del carrer Sant Jaume. 


En el cens del 1900, i com a domicili Sant Jaume 2, hi trobem els següents mestres:  Genís Blanch Julià (26 anys), Francesc Montaner Molas (37 anys), Pere Molas Bori (27 anys), Artur Turón (32 anys), i Miquel Xargayó Mir (29 anys). Aquest darrer, en Xargayó, és l’únic germà que trobem des del principi de l’arribada  de La Salle a Terrassa.

I arribem a l’any 1901, la situació de l’escola, amb nens que paguen els estudis, i nens amb ensenyament gratuït, es fa insostenible i deixem que sigui La Salle els que ens expliquin com acaba tot: “A pesar de las advertències reiteradas de los Superiores del Instituto, celosos defensores de la gratuidad, el Tesorero continuava en hacer pagar a los pedres de los niños poco pudientes. Llegó a más: a quejarse de que la caja de las escuelas veía disminuir cada año sus recursos, por la mengua de los subscriptores.
Los nuestros aprovecharon el establecimiento de los Padres Escolapios en Tarrasa, para la Segunda Enseñanza gratuïta, mediante una subvención del Ayuntamiento, para retirarse al principiar las vacaciones de 1921 (error de transcripció, ha de dir 1901)”

Finalment, el 31 d’agost del 1901, tanquen l’escola del carrer Sant Jaume i deixen la ciutat acabant d’aquesta manera l’estada de 8 anys (1893 – 1901) a Terrassa de la Congregació de la Doctrina Cristiana (La Salle)

El setmanari EGARA del dia 1 de setembre del 1901 ens ho explica:

“Ayer levantaron su domicilio de esta ciudad los Hermanos de la Doctrina Cristiana que bajo la advocación de San Juan Bta. de la Salle, hace algunos años tenían á su cargo un colegio para las enseñanzas elemental, primaria y de comercio. Los frutos que de dicha enseñanza sacaron los que asistían á dicha escuela lo manifiesta el crecido numero de alumnos con que contaban y el agradecimiento de los padres que les confiaran la educación é instrucción de sus hijos.
Es de lamentar que desavenencias surgidas entre la Junta sostenedora de dicha escuela y los superiores de los Hermanos, hayan ocasionado la ausencia de estos, después de tantos años de provechosos frutos en la enseñanza que les estuvo encomendada.”


Per altre banda el setmanari “El Espejo”, republicà i anti-clerical, del dia 7 ens diu:
“ El pasado sabado levantaron su domicilio de esta Ciudad los Hermanos de la Doctrina Cristiana.
Si hemos de creer lo que dice EGARA, esta determinación fué debida a desavenencias surgidas entre la Junta sustentadora de dicha escuela y los superiores de los Hermanos.
Vamos, sí; una baza mayor que ha quitado otra menor.
Aunque con ello se haya desmentido el proverbio de que los lobos no se muerden unos con otros.”



El fet és que no varen poder competir amb l’Escola Pia, que finalment el setembre de 1901 inaugurava la seva segona etapa a la ciutat, i ho feia en l’edifici que 37 anys abans havien construït uns terrassencs per tal de fer oposició a la forma d’educar d’una escola religiosa, precisament l’Escola Pia.

Però ara passem a un fet que es produí el setembre de 1893, quan els Germans s’havien acabat d’instal·lar a Terrassa.

Segons documentació trobada entre l’entrada d’instàncies a la comissió de governació de l’ajuntament, he pogut rescatar una instància, signada per Salvador Sellarès i Gibert, i que resumin diu:

 “El infrascripto D. Salvador Sellares Gibert mayor de edad de estado casado, de oficio jornalero y domiciliado en la casa nº 49 de la calle S. Quirico de esta Ciudad segun acredita por medio de cedula personal que exhibí, con el mayor respeto a V.S. declara:
Que hallandose en pleno uso de sus derechos Civiles y politicos, y deseando publicar una hoja suelta que empieza con el titulo //Liberales de Tarrasa// y termina con las palabras //Los Mas .·. no dormentes// tiene el gusto de presentar a la Alcaldia de su digna presidencia los tres ejemplares correspondientes a los efectos de la Ley.
Dios guarde a V.S. muchos años
Tarrasa 23 Septiembre 1893”



No demana permís per què no era necessari, però sí que s’havia de dipositar tres exemplars del document que es volia repartir entre la població.

I ara ve el misteri, transcripció del document, o pamflet, o “hoja suelta” com diu en Sellarés.

 “Una inundación de frailes ha caido sobre esta liberal ciudad, con el objeto aparente de instruir a los jóvenes enseñando rutinariamente como en los tiempos pasados, que los hombres liberales ya hemos rechazado por creerla funesta para el progreso de las ciencias y la paz de los pueblos.

Los Obrs.·. Mas.·. no durmientes de estos vall.·. protestamos de la invasión frailuna en esta ciudad y de los medios reprobados que se valen los autores por llevarla a cabo; todos sabéis de lo que son capaces los reaccionarios de esta ciudad y sus secuaces, llegando ya hasta el medio de imposición; medio que que todos unánimamente hemos de censurar a la par que hemos de contrarestar por todos los medios que tenemos, si bien que debemos considerar a los padres de los niños que concurran a la escuela de dicha institución, (institució de la que no en fa cap esment concret) como verdaderos sectarios de ellas y contrarios al progreso y perfeccionamiento humano, y tanto mas merecen este concepto cuando habrán sacado a sus hijos de un col·legio (segur es refereix al “Colegio Tarrasense) observador de los preceptos de la Iglesia para apoyar abiertamente aquella institución que siempre ha sido funesta.

Los autores de su insatalación deben probar la necesidad o conveniencia de esta, justificando que en esta ciudad reina o predomina la ignorancia y que los colegios existentes no han cumplido su misión, todo lo que negamos fundados en los datos estadísticos y en la juventud tarrasense que viene demostrando su aprovechamiento en las distintas colocaciones que han obtenido y en los cargos que han desempeñado y desempeñan en las Sociedades constituidas en esta ciudad.

Aun cuando es muy cierta nuestra afirmación les preguntamos ¿los colegios que existen en esta ciudad acaso no han cumplido con la obligación de enseñar además de propagar sus ideas religiosas? ¿podeis acaso negar que salen de estos colegios jovenes relativamente ignorantes y fanáticos por más que se les enseña la fé católica? 

Reaccionarios de Tarrasa; ya sabemos que vuestra conducta tiende a impedir la civilización moderna basada en las ciencias y el progreso de las ideas, tanto políticas como sociales, pero no lo lograreis, y aun cuando podreis perturbar el curso de ellas, lo procuraremos evitar cuydadosamente sin perjuicio de publicar vuestros actos para que la opinión pública dé el fallo merecido.

Los Mas.·. de estos vall.·. nos comprometemos ayudar moral y materialmente, a todos los obreros que hasta hoy han protestado de estas enseñanzas neo-católicas y procurar pronto la enseñanza verdad en las escuelas sin mistificación de ninguna clase.

Liberales de esta ciudad; vosotros que en las últimas elecciones os coaligasteis con estos reaccionarios para derrotar la candidatura del eminentemente liberal D. Juan Salas Antón, inconcientemente debido a vuestra trasa o ignorancia, sois cómplices de la invasión en esta ciudad de los enemigos del progreso y de la libertad de los pueblos civilizados: intentando destruir los elementos de civilización y ciencia conseguidos en esta ciudad, debido al desprendimiento de varios convecinos, siendo dignos de mención los Vinyals, Rovira, Ullés y otros.

Sectarios del oscurantismo:
Si creeis, que los liberales de Tarrasa, son un rebaño de corderos de vuestros dominios, os habeis equivocado y podeis marcharos al Africa para conquistar a los salvages.

Nosotros queremos se enseñe a los niños la moral universal como la realidad de la verdad y no como vosotros que les infundis un temor que nadie ha comprobado y les atrofiais los cerebros para que tengan odio a sus semejantes que quieren ser libres y asegurar el derecho a la vida de las clases productoras.

¡Viva la fraternidad Universal y fuera la hipocresia!

Vall.·. de Tarrasa 22 Septiembre 1893
Los Mas.·. no durmientes.”





Un document molt dur. Reparteix a tort i dret i deixa a la societat terrassenca del moment, molt mal parada. Fa defensa dels liberals creadors del Col·legi Terrassenc, Vinyals, Ullés, Rovira i altres, i evidentment carrega contra l’ensenyament que poden aportar, als nens terrassencs, els Germans de la Doctrina Cristiana.

Us deixo a vosaltres, lectors, fer les valoracions del contingut, jo em limito a donar-lo a conèixer.

Un document inèdit que fins avui no surt a la llum. Frases tan enigmàtiques com ”Los Obrs.·. Mas.·. no durmientes de estos vall.·.”, em feien sospitar que jo sol no en trauria l’entrellat. Em reconec ignorant de moltes coses de la nostra història, però no hi ha com tenir bons amics per poder investigar per diferents fonts.

La primera ajuda em va arribar del professor Puy que en quatre línies em posava al corrent de què era aquest document: És un text dels maçons de Terrassa - molt important històricament parlant - que no té confusió, ja que els tres punts com abreviatura i referits al món físic, espiritual i intel·lectual hi són ben presents. Fa una crítica al món reaccionari, clerical i liberal que existeix i/o s'apropa a la ciutat de Terrassa.

Ho he estat mirant car el tema de la maçoneria encara requereix molta recerca. Aquest text el situaria dins la Lògia maçònica Iris de Paz vinculada als republicans i creada entre 1893 i 1894, encara que alguns autors la situen abans.(Juli Colom). Les referències a Salas Anton ratifiquen la tipologia del text i la pertinença a aquesta Lògia on Narcís Mora del mateix partit que Anton era un dels seus principals representants. És un text i una troballa extraordinària.

També en Rafel Comes, en la seva línia de gran coneixedor de les nissagues terrassenques, em diu: El promotor del full deu ser Salvador Sellarés i Gibert que no em constava aquesta faceta anticlerical però lliga amb què la seva dona Magdalena Mainou i Vidal, era filla de Pere Mainou i Ballbé que  va morir a Sabadell el 1902 amb enterrament civil.

I finalment en Ramon Vidal, expert en simbologies, comenta: Tornant al que ens interessa o sigui la interpretació d’aquest escrit, dedueixo que està redactat pels maçons de la mateixa lògia a la qual es referia en Josep Puy i a la qual pertanyia  el batlle Samuel Morera (ja, que sembla ser, aquí Terrassa només hi havia una lògia), i en el moment del seu enfrontament amb els poders eclesiàstics.
Les abreviatures utilitzades el seu significat podria ser. “Los Obrs.·. Mas.·. no durmientes de estos vall.·.”, és el següent: “Els Maçons en actiu d’aquí Terrassa” (ja que els que estant de baixa per diverses circumstàncies com malaltia o altres se’ls anomena en somnis o dorments). D’aquestes abreviatures deduïm la resta de tot el pamflet.
Aquest enfrontament amb l’església ja ve de lluny, tot just una dècada després de fundar-se la Maçoneria el Papa Climent XII el 28 d’abril de 1738 va emetre la butlla: In Eminenti Apostolatus Specula o In Eminenti, condemnant la maçoneria.

I fins aquí la meva petita aportació per explicar la curta estada dels Germans de la Doctrina Cristiana (La Salle) a Terrassa.

ANEXE nùm. 1

Esborrany de la carta que la suposada Junta del Patronat de Propaganda Catòlica, envia al superior dels Germans de la Doctrina Cristiana, el Reverend Germà José:

La junta creada por la Sociedad de S. Vicente de Paul, que funciona en esta ciudad, para la obra especial de propaganda católica, hubo de adquirir el tristísimo convencimiento de que son de absoluta necesidad esfuerzos poderosos para contener el desarrollo de la irreligión y de la impiedad y reformar la situación moral de las clases obreras.

Niños poco menos que abandonados por padres que en fábricas y talleres han de ganar lo necesario para el indispensable sustento de la familia; tiernos jóvenes apenas salidos de la infancia, como atados ya a la máquina que deben vigilar para no les coja entre los engranajes; padres que apenas conocen a sus hijos porque pasan todas las horas del día entre el trabajo y el café o club; madres que viven ocupadas continuamente fuera de su casa, descuidando por completo sus deberes domésticos y como consecuencia necesaria de todo esto ausencia absoluta de creencias cristianas, desconocimiento completo de los deberes religiosos, falta de verdadero espíritu de familia y perversidad de costumbres, tal es el cuadro que se ofrece a la inspección de la Junta, el campo donde ha de ejercer su esfera de acción.

Pero no es esto todo. La secta masónica y sus similares, que no son pocas, no desconocen las necesidades de la clase obrera y aprovechándose de la triste situación en que la ve, dirigen todos sus esfuerzos en explotar según sus tendencia el actual estado moral y procura por todos los medios imaginables atraerse los que llama infelices desheredados de la fortuna y de la inteligencia. Como si fuese corto el daño moral que resulta de las agrupaciones en talleres y fábricas, muchísimas veces sin la debida separación de sexos y edades y que resultan ser escuelas de perversión y focos de emana miasmas que enervan todo sentimiento noble y de donde salen chispas que encienden el fuego de bastardas pasiones en edad precoz; se crean escuelas donde instruirse los hijos del trabajo, pero escuelas donde no se habla de religión, es decir, escuelas neutras o escuelas sin Dios. No es que en España la enseñanza oficial sea neutra o laica, pero de hecho funcionan tales escuelas, contándose por desgracia varias en nuestra ciudad y mucho de temer es que no está lejano el día en que la ley sancione la enseñanza laica. Cegados por mentidas, promesas, a tales escuelas confían los padres la instrucción de sus tiernos hijos, tales escuelas frecuentan los adultos y tales escuelas fomentan, no ya solamente los sectarios, sino Asociaciones que sin presentarse manifiestamente anticatólicas, causan a la religión y a la sociedad tanto o mayor daño que las mismas sectas masónicas e impías.

¿A dónde vamos a parar? He aquí el grito que espontáneamente escapa de todo corazón cristiano, de todo aquel que estime cual se merece los intereses de la religión y de la patria ante tan negro cuadro, ante las consecuencias que de este orden de cosas ha de surgir necesariamente.

Porqué es grave el mal, porqué es colosal la empresa de reforma ¿nos cruzaremos de brazos y cederemos paso franco al enemigo? De ninguna manera. La Junta siente redoblar su celo cuando más profundiza en el estudio de la gran guerra antirreligiosa y antisocial, y como siendo que la principal causa de tanto daño está en la ignorancia y en la falta de sólida enseñanza religiosa, concibió hace ya más de un año la idea de establecer en esta ciudad una escuela verdaderamente cristiana, destinada casi exclusivamente a la clase obrera, donde pudieran concurrir de noche aquellos jóvenes a quienes la necesidad obliga a dedicar al trabajo todas las horas del día. Acordó ya entonces la Junta trabajar sin tregua y sin perdonar sacrificios para fundar una de aquellas escuelas que según el Jefe Superior del Catolicismo son centros de donde parte la luz que ilumina las inteligencias y el fuego que abrasa los corazones en el amor de Dios y del prójimo.

Persuadidos de que debíamos confiar la dirección de la tal escuela a una Congregación Religiosa, consideramos un deber acudir a los Hermanos de las Escuelas Cristianas, ya que habíamos oído hablar con aplauso y alabanza de su aptitud y de su celo. Fuimos atendidos y la experiencia de cerca de un año nos dice que acertamos en la elección.

Esta Junta le supone a Vos enterado de los esfuerzos que se pusieron en juego para intimidar a los Hermanos a su venida y para retraer a las familias de confiarles la enseñanza de sus hijos. Masones, librepensadores, espiritistas y anarquistas, todos publicaron insolentes hojas, que repartieron con profusión; pero afortunadamente ningún resultado obtuvieron, como tampoco lo obtuvo ni la calumnia ni la amenaza. 

En pocas noches se logró reunir más de ciento ochenta alumnos, y los Hermanos son hoy respetados y queridos, sin que haya quién de ellos produzca la menor queja.

Pero aquí se cumple aquello del evangelio: Messis quidem multa, operarii autem pauci. Mucho se ha logrado pero este mucho es en verdad muy poco con relación a la extensión del estado de ignorancia religiosa y a la multitud de jóvenes que se han de quedar sin tener cabida en la Escuela. Para subvenir a tanta necesidad moral, es indispensable dar mayor desarrollo a la enseñanza y crear nuevas escuelas religiosas, especialmente en los barrios de obreros. Convienen no solo reformar la enseñanza viciada y corregir las creencias erróneas, sino crear escuelas de párvulos para los pobres al objeto de recoger ya los niños en su tierna infancia y formarlos en el santo temor de Dios, y así se lograrán formar, desde su origen, una generación cristiana y se tendría entrada en los corazones de los padres para ganarlos más fácilmente para Dios.

Por este medio es de esperar que se contaría que algunos padres pidiesen de que sean bautizados sus hijos, ya que no podrían tener ingreso en las escuelas bajo la dirección de los Hermanos los niños no bautizados, y se obtendría que ningún joven dejase de hacer la primera comunión y esta la harían cual corresponde, ya que con tiempo se prepararían los alumnos de las Escuelas Cristianas a acto tan importante de la vida.

¡Oh, sí, indudablemente que cabe desarrollar aquí la enseñanza cristiana y que urge hacerlo, porque la caridad de Cristo nos estimula a todos a procurar la gloria de Dios y el bien del prójimo. Es verdad que la clase media recibe, por lo general, en su infancia instrucción y educación cristiana, pero englobados luego en los negocios del mundo, se olvidan de los espirituales y quedan absorbidos por los negocios y pasatiempos de la tierra.

También aquí hay mucho que trabajar y grandes resultados pueden obtenerse y deber nuestro y de todos es procurarlos. La caridad de Cristo nos estrecha, debemos repetir y trabajar para que fructifique en todos sus redimidos su sangre divina es imperioso deber de todos.

La apertura de clases de dibujo y de la lengua francesa, que puede considerarse como la lengua oficial del comercio y la industria, atraería la juventud distraída y su trato con los Hermanos y el cariño que naturalmente nace entre discípulo y maestro, daría fácil acceso en los corazones a las saludables máximas cristianas: y se reformaría esta juventud bajo la base religiosa y se la colocaría en situación de ser esposos cristianos y cristianos padres, asegurándose por este medio la base de la familia cristiana.

Por este medio se podría lograr y fomentar la concurrencia a centros católicos, semejantes a los que en Francia son conocidos por “Cercles du Patronage” y que en España llamamos catecismos de perseverancia.

Tales son las necesidades morales de Tarrasa y tales los medios que esta Junta de Propaganda estima necesaria para remediarlas, contrarrestando las funestas causa que están trabajando la ruina moral y material de la sociedad.

La actual Escuela católica es insuficiente; centenares y hasta miles de niños y jóvenes hay en las fábricas y talleres aprenden todo lo malo y está para ellos cerrado el camino del bien. ¿Les dejaremos desatendidos?, ¿consentiremos que se pierdan en la ignorancia y en el vicio? ¿No debemos procurar con empeño que una voz potente les hable de Dios y de la vida futura y que con la poderosa palanca de la instrucción y educación cristiana se les arranque de las garra de la ignorancia y se les separe del lodazal del vicio? Sí, lo hemos de procurar, y por esto la Junta acude nuevamente al celo y a la abnegación de los Hermanos de las Escuelas Cristianas.

Poco o nada podría por si sola esta Junta, pero mucho se podría con el consenso de esa Congregación; mas para ello conviene modificar la organización actual. Es imposible atender a los gastos que la actual organización importaría a la Junta, si esta hubiese de subvencionar a cuantos Hermanos convenga traer. De aquí que la Junta a V. proponga y suplique:

1º Que esa Congregación se encargue desinteresadamente del actual Colegio, dando a la enseñanza el mayor desarrollo posible dentro las necesidades de Tarrasa y facultando a los Hermanos para crear clase de día retribuidas y tener alumnos medio pensionistas. (Destinando un Hermano exclusivamente para un curso de lengua francesa)

2º Que se continúe dando enseñanza nocturna y gratuita a cuantos jóvenes obreros proponga la Junta y permita la capacidad de las aulas.

3º Que la Junta no deba contribuir con otra retribución que con el pago del alquiler de la actual Casa Colegio de la calle del Norte nº 83, y de los premios que se distribuyan mensualmente y los de fin de curso a los alumnos de las clases gratuitas nocturnas.

( el punt núm. 4 està ratllat i diu:)
4º Que se faculte al Hermano Director para instalar una segunda escuela tan luego la Junta cuente con medios para su creación y sostenimiento. (aquest punt no devia anar a la carta que es va enviar, o com a mínim, el que sí és segur, no hi va haver una segona escola)

Esta Junta abriga la plena seguridad de que Vos habríais accedido a nuestra petición si se la hubiéramos podido dirigir de palabra, según confiábamos, ya que se nos había anunciado su visita, pues sobre el terreno habríais podido apreciar mejor la importancia de la obra que le encomendamos. Pero nuestro deseo de poder ofrecer la indicada suplica sabemos que no pude tener lugar porque con sentimiento debemos vernos privados de vuestra visita. Por esto y porque no es cosa de retardar la aplicación de los remedios cuando son gravísimas las enfermedades, por esto nos hemos atrevido a molestar a V. con tan largo escrito, que confiamos fundadamente será atendido.

Conocemos vuestro interés por la infancia y por la juventud, a que tenéis dedicado todo vuestro corazón y toda vuestra vida. Conocemos, a pesar de la prudencia exquisita y de la absoluta reserva del Hermano Autildo, que envidiáis el cargo difícil que aquí le toca desempeñar y que quisierais contar solamente la edad de treinta años para sustituirle y consagraros por entero al servicio de esta infancia en aras de vuestro amor a Dios y a los pobres, Todo esto sabemos y lo sabemos bien y esto alienta nuestra confianza y nos hace augurar que atenderéis a nuestros ruegos y que por vuestra abnegación ha de mejorar el estado moral de esta infeliz clase obrera. Esta juventud de Tarrasa, digna de mejor suerte, la pone la Junta en vuestras manos, la confía a vuestro cuidado; aceptadla, Señor, venid y sembrad en ella la buena semilla, y, después de Dios, seréis Vos y vuestra Congregación los salvadores de nuestro pueblo.

ANEXE nùm. 2

Relació de tots els mestres de La Salle que passaren per Terrassa en els 8 anys que romangueren a la nostra ciutat, tenint en compte que els germans es canviaven el nom en dedicar-se a la congregació.

Llistat aportat per el secretariat de La Salle a Catalunya.

Fundació: 01-09-1893 (46a fundació)
Ubicacions: Nord 83 (1893) / Sant Jaume 2 (1896)
Estudis: Primària, aprenentatge i nocturna.

1893-94
Fr. Anthilde-Edouard (Director)        Edouard Totey Séguin
Gmà. Donato de Jesús                     Jaume Sans Cornell  
Gmà. Emiliano Pedro                       Pere Godayol Boloix           
Gmà. Fulgencio Luis                        Miquel Serra Rovira

1894-95
Fr. Jovinien-Louis (Director)            François Villenueve Malaterre       
Gmà. Bernardo Juan                       Juli Puignou Hortoneda      
Gmà. Blasio María                           Josep Busquets Batlle         
Gmà. Donato de Jesús                    Jaume Sans Cornell  

1895-96
Fr. Jovinien-Louis (Director)           François Villenueve Malaterre        
Gmà. Blasio María                          Josep Busquets Batlle          
Gmà. Donato de Jesús                   Jaume Sans Cornell   
Gmà. Elías Pedro                           Joan Molas Bori       

1896-97
Fr. Jovinien-Louis (Director)           François Villenueve Malaterre       
Gmà. Atilano José                          Artur Turon Serra    
Gmà. Donato de Jesús                    Jaume Sans Cornell   
Gmà. Elías Pedro                           Joan Molas Bori       

1897-98
Gmà. Longin-Vital (Director)          Francesc Montané Moles     
Gmà. Andrés Carlos                       Genís Blanch Julià    
Gmà. Arcadio Félix                        Miquel Xargayó Mir
Gmà. Atilano José                         Artur Turon Serra    
Gmà. Donato de Jesús                   Jaume Sans Cornell   
Gmà. Elías Pedro                          Joan Molas Bori       

1898-99
Fr. Lotger-Cyrille (Director)          Pierre Bec Bousquet                                    
Gmà. Adelemo                             Jaume Massoni Servià         
Gmà. Andrés Carlos                      Genís Blanch Julià    
Gmà. Atilano José                        Artur Turon Serra   
Gmà. Donato de Jesús                  Jaume Sans Cornell  
Gmà. Elías Pedro                          Joan Molas Bori      

1899-00
Fr. Lotger-Cyrille (Director)         Pierre Bec Bousquet
Gmà. Agapio                               Josep Carreras Comas      
Gmà. Adelemo Jaime                  Jaume Massoni Servià        
Gmà. Andrés Carlos                    Genís Blanch Julià    
Gmà. Atilano José                      Artur Turon Serra    
Gmà. Donato de Jesús                Jaume Sans Cornell                           
Gmà. José Oriol                         Josep Maria Salvat Gomis  

1900-01
Gmà. Argimiro José (Director)    Albert Cardoner Quintana    
Gmà. Agapio                              Josep Carreras Comas      
Gmà. Ángel Basilio                     Gumersind Garrigoles Ribot
Gmà. Atilano José                      Artur Turon Serra    
Gmà. José Oriol                         Josep Maria Salvat Gomis   
Gmà. Marcial Luis                      Ramon Compte Piñana       
Gmà. Paulino León                    Pere Tort Parés

Agraïments:
Als mestres Josep Puy i Juanico, Rafel Comes i Ezequil i Ramon Vidal i Monras.
A les arxiveres i arxivers de l’ACVOC
A Mn. Fidel Catalán per les facilitats donades per l’accés a l’Arxiu Parroquial.
Al Gmà. Josep M. Pons Riba, de l’arxiu de La Salle a Catalunya.

Obra consultada:

"Sembraron con amor". La Salle, Centenario en España (1878-1978). Saturnino Gallego FSC. Edita Conferencia de Visitadores FSC. Industria Gráfica Valverde SA. San Sebastián 1978. ISBN 84-400-4428-3.

"La Obra Lasaliana en España". Hno. Claudio Gabriel FSC. Ed. Bruño. Madrid. 1953.

Los Hermanos de las Escuelas Cristianas en España. Memoria del Cincuentenario de la venida de los Hermanos de las Escuelas Cristianas a España. Su labor educadora durante medio siglo. 1878-1928.  Talleres Gràficos Asilo de Huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús. Madrid 1928.

La Salle. Centenari de la província de Catalunya. 1892-1992. Josep Maria Segú Roya. Ed. Joan Santaeulària. BCN 1992. ISBN 84-604-2011-6.

TERRASSA 1877 – 1977 CENT ANYS DE VIDA RELIGIOSA. Marian Trenchs. Caixa Terrassa 1977

TERRASSA 1877 – 1890 Tapioles, Judit i Peregrina, Neus. Arxiu Tobella 1996

TERRASSA 1901 – 1919  Figueres, Pere i Tapioles, Judit. Arxiu Tobella 1990
Una escola implicada amb la ciutat, Escola Pia de Terrassa 1864 – 2002. Joan Florensa, Jordi Oliva, Mariona Vigués. Edic. Escola Pia de Terrassa. 2002

Els carrers de Terrassa l’any 1900. Baltasar Ragón.

Terrassa, Historial i Efemèrides. Baltasar Ragón.  1929

Procedència foto grup:  germanes Comerma Castella. Arxiu Tobella
Procedència diplomes: Arxiu Rafel Comes.
Trencadis – DIBA (Premsa històrica de Terrassa)
ACVOC Instàncies Comissió Governació 1893 capsa 245 Ajunt. Terrassa.
Arxiu Parroquial Sant Esperit  APSET capses 128 i 129/4

Rafael Aróztegui i Peñarroya
Agost del 2019.



TERRASSA - LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868

  LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868 Aquest manuscrit, d’en Joan Gorina i Riera, forma part d'un plec cosit de dotze quartilles q...