dimarts, 1 de maig de 2018

LA CASA VINYALS DEL CARRER MAJOR DE TERRASSA

LA CASA VINYALS DEL CARRER MAJOR DE TERRASSA

Rafael Aróztegui i Peñarroya -  maig 2018




El casal dels Vinyals donava per la part del darrere al carrer de les Parres. A l’extrem d’aquest carrer per la banda de ponent, hi havia un portal, el Portal de Monistrol que feia de cul de sac al carrer. Això ens ho explica en Salvador Cardús en el seu llibre: Terrassa Medieval Visió Històrica.
El document més antic que hem trobat, pel que fa a l’existència de l’edificació és de l’11 de gener de l’any 1370. Fa referència a aquest lloc de la vila. Firmat pel batlle del moment, en Bernat Rossell. Requereix a uns veïns per tal que: “lo dit Portal de gats fer estar obert...” o sia, que no el tinguin tancat, que el portal s’ha d’obrir les hores assignades per l’obertura de portals. Entre diversos residents hi trobem el nom de Vinyals. Constatació de  l’establiment de l’habitatge en la data anomenada de l’advertiment.
A l’inventari de cases i terrenys de la Vila de Terrassa, del 1819, hi trobem que és una “Casa de Primera, de Sis Cossos i Bona en Estat”.


En Baltasar Ragón en el seu llibre “Les Cases Pairals de Terrassa”, i parlant de la casa Vinyals, ens diu: “que aquesta casa ja era senyorial als segles XVII, XVIII, fins a mitjans del segle XIX. Explica, que estaven profusament adornades les seves estances, pintures murals i frescos fins i tot als sostres de les habitacions. Les pintures eren d’estil francès, però d’autor desconegut.

 
 





L’exterior d’aquesta casa senyorial era sobri. La façana, d’un estil peculiar de Terrassa. Tenia sis casals, amb set balcons de ferro fos i un, una mica més ampli sobre la portalada principal. Finestres esquifides. Teulada a dos vessants i torratxa a la banda posterior. Ara la qualificaríem de minimalista. No tenia cap guarniment exterior que fes suposar la delicada decoració i riquesa de l’interior. Des de fora no s’avaluava la refinada opulència d’un artístic període.  Era més un alcàsser que un palau. 


A l’altra banda del carrer Major, enfront de la casa, hi havia un jardí tancat per una paret de metre i mig d’alçada i per un reixat al damunt, sostingut per unes pilastres, cada una de les quals acabava amb un gerro de terra cuita d’estil renaixentista. Al seu interior si podien veure dues fonts o brolladors, i una glorieta que feia també la funció de gàbia d’ocells exòtics”.  Per bé que de la casa no tenim una data exacta de la seva construcció, del jardí podem assegurar que va ser construït entre l’any 1819 i el 1848. En el cens d’edificis de l’any 1819, en el seu lloc hi apareixen 4 cases, però en anotacions del 1848 ja surt aquest espai com a jardí Vinyals.



Segons plano fet pel mestre d’obres Miquel Coret l’any 1872, les dimensions d’aquest conjunt, casa, hort, jardí i quadres era: casa 960 m², hort, situat darrere de la casa, 1808 m² , corral, a ponent de la casa, 278 m², i finalment el jardí 900 m².  




Referències trobades de la casa:
Al diari El Constitucional, que es publicà a Madrid, amb data 13 de juny de 1840, un corresponsal que signa amb el pseudònim de ”El Abassi”, ens parla de la forta degradació que han sofert les fortificacions de Terrassa a causa del mal estat de conservació i a unes fortes tempestes i específicament de la casa Vinyals quan ens diu que: 
 “En los primeros días de este mes se han notado en esta población variaciones atmosféricas considerables, de modo que no solo han destruido parte de las mieses de estos alrededores, si que también sopló por algunos minutos un recio viento E., N.E. que tomó origen allende los Pirineos, cuyo viento, o por su violencia, o por su propiedad específica derribó en un instante la fortificación del balcón de la casa del comandante del agonizante batallón nacional de esta villa”.
 Aquest comandant era ni més ni menys que en Miquel Vinyals i Galí.


Buscant informació de les fortificacions de la vila el segle XIX veiem que en el ple del dia 15 d’octubre de 1840, l’ajuntament acorda:
“Reunidos en sesión ordinaria los abajo firmados, acuerda unánimes después de oídas las reclamaciones de varios vecinos derribar los Puentes de la calle del Vall, de casa Torras de la Plaseta, de entre la Casa de


Ros y ..., de la antigua sala Capitular, de la calle de la Font Ve-lla, de la calle dels Corrals, de la calle Nueva, de la casa de Antonio Badrinas, de la Casa Vitona, de la caseta de Pi, los fuertes de Casa Viñals, y de la pared de Oller en la calle de San Jayme, las garitas de casa D. Salvador Viñals, y de Pablo Plantada, y las pequeñas fortificaciones de
casa Gloria, casa  Puig y casa Lliga.
És a dir que la casa Vinyals, havia estat fortificada en els temps difícils de les guerres carlines.
El 18 de març del 1856, quan la premsa de Madrid parlava de l’arribada del tren a Terrassa, comentava:
 El pasado 16... Continuando luego su curso el convoy que a los catorce minutos era recibido con grandes muestras de alegría por las autoridades y toda la población de Tarrasa. También la Milicia de Tarrasa se hallaba formada junto a la estación, y su banda saludó a los recién llegados, mientras el reverendo clero repetía la ceremonia de la bendición.
Concluida esta, adelantose el clero en procesión precedida esta por los gegantes y enanos de aquella villa... toda la población se esmeró en adornar con colgaduras los balcones de sus cases. Luego se dirigió toda la comitiva a casa del señor Vinyals (Miquel), alcalde de aquella villa, digna de ser visitada por su grandiosidad y hermosos jardines...
 Amb motiu dels fets del 22 de juliol de 1872, l’assalt carlí a la Vila, el diari La Independència del dia 24, i en una ressenya dels fets molt extensa, també hi trobem una menció a la casa:
“…Los pocos voluntarios que se hallaban en la plaza, desalojaron de ella a los carlistes que tomaron por la calle Mayor pasando después a la del Valle. En la primera trataron de introducirse en la casa de Vinyals...”

El 1849  Pascual Madoz (1806-1870) jurista i polític a Madrid, va publicar una obra titulada “Diccionario GEOGRAFICO-ESTADISTICO-HISTORICO”. Conté moltes dades importants d’Espanya i de les seves característiques geogràfiques, aspectes socials i demogràfics. També de l’activitat econòmica preponderant. Madoz tenia corresponsals arreu que proporcionaven les dades dels pobles respectius. En aquesta obra quan descriu Terrassa diu: “Comprende el casco de la v. (?) unas 1.000 casas, muchas de gran capacidad, con hermosos jardines, entre las cuales es notable la del Sr. Viñals en la calle Mayor.” No fent esment de cap altra casa.


 En Manuel Marinel·lo, l’any 1934, en el llibre de promoció turística editat per “Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona” i dedicat a Terrassa, fa una descripció de la casa Vinyals i ja vaticina quin serà el seu final quan entre altres coses ens diu:
 “Son muchas las habitaciones de esta casa que ostentan lujosa decoración artística. Tratase de pinturas murales anónimas, ejecutadas a principios del siglo XIX...  siendo de lamentar que el haber sido destinado el inmueble a la explotación del inquilinato, perjudique grandemente a esas obres de un interesante valor documental, referente a la Tarrasa del siglo pasado, y aun amenace con su lamentable destrucción.”





En Marinel·lo parla de llogaters perquè un cop mort el 1888 l’últim Vinyals, en Josep, que va viure a la casa, aquesta va tenir un altre propietari. Sembla que va ser Andreu Solà Badrines. El nou tenidor va parcel·lar l’immoble en casals i els va anar llogant. Més avall fem una descripció dels padrons municipals, de manera que es pot veure com va
 anar evolucionant els habitants de l’edifici.
En eixamplar el carrer Major de l’any 1925 al 1928  va desaparèixer el jardí a l’altra banda del carrer. La casa s’havia anat deteriorant després de la mort del seu penúltim propietari Vinyals, en Miquel ocorreguda el 1872. A partir d’aquí quedà com a propietari en Josep Vinyals i Galí.
               En Miquel era cosí germà de Josep encara que portessin els mateixos cognoms –veieu l’arbre familiar--. Els Vinyals i els Galí són dues sagues familiars de Terrassa, que es varen anar maridant, per salvar patrimoni. En la història de la localitat surten algunes nissagues que confonen als historiadors, per tenir duplicitat en els cognoms. Apareixen pares, fills, cosins, avis, tiets... amb la mateixa denominació. Per clarificar com va anar l’heretatge de la propietat, que és una mica enrevessada, val la pena comentar-ho. Dos cosins que tenen els mateixos cognoms Vinyals i Galí. En Miquel es va quedar vivint a la casa pairal amb els pares, i així va continuar perquè no es va casar. Miquel era l’hereu de la casa, hi vivia perquè hi havia viscut sempre. En morir en Salvador Vinyals i Galí, deixà com a hereus de les seves propietats al seu fill Josep i al seu nebot Miquel, amb la condició que aquest cuides del Josep, ja que en Josep era cec i pot ser una mica beneit i xacrat. Vivien tos dos cosins solters a la casa del carrer Major, de més categoria de la que vivien en Josep amb el seu pare, la casa Galí del carrer Sant Pere, on temps després si construiria el “Circulo Egarense”. En Miquel mort abans que en Josep el 1872, i el Josep heretà el casalot, juntament amb un nebot del Miquel, fill del seu germà Ignasi, de nom Aureliano Vinyals i Bergés, més endavant parlarem d’aquest personatge, que va quedar lluït de mal de caps en heretar. En Josep hi va viure fins a morir el 1888. I aquí es pot capissar com, la casa al càrrec d’un invident estaquirot es va anar degradant.  


Va ser entre juny i novembre de 1941 que es procedí a enrunar la casa Vinyals per acabar de donar al carrer Major l’aspecte actual de carrer comercial que uneix la Rambla amb la Plaça Vella, passant per al portal de Sant Roc. Perdent i malversant un patrimoni per sempre.

HOSTES DISTINGITS
En dona fe de la transcendència de l’habitatge, el fet d’haver hostatjat entre les seves parets a personatges de la categoria del rei Ferran VII i la seva esposa Amàlia, l’any 1828.
El Duc de Montpensier, l’any 1857.
El dia u d’octubre del 1860 passar a visitar-la la reina Isabel II, en una visita que efectuà a la llavors vila de Terrassa. La reina anava acompanyada de la Duquessa de Tetuan, na Maria Manuela Bargés i Petre, en aquells moments esposa de Leopoldo O’Donell i Joris, ministre de la Reina, però que a l’ensems, també era vídua d’Ignasi Vinyals i Galí, descendent d’aquesta casa, i àvia de la Maria Vinyals i Ferres, veritable protagonista d’aquesta història.
El dia 18 de gener de 1864, i camí de Barcelona, el nou bisbe d’aquesta, en Pantaleón Montserrat i Navarro, i fa nit per tal de sortir l’endemà d’hora cap a la capital per fer l’entrada triomfal.



Més endavant, l’any 1871, hostatjà al rei Amadeu de Savoia.
Fins aquí hem intentat fer un resum de fets i esdeveniments, per tal de deixar ben patent la importància que a la vida de la nostra ciutat va tenir aquesta casa fins a finals del segle XIX.
Per veure quin va ser el final d’aquesta casa, podem recórrer als padrons que es conserven a l’Arxiu Històric, i que es poden consultar a la web, i anirem veient qui i quantes persones passaren anys de la seva vida entre les parets de la Casa Vinyals del carrer Major.

PADRONS
Al padró de l’any 1824 hi trobem quatre Vinyals i una criada. En Miquel Vinyals, el seu tiet Salvador Vinyals, la tieta Josepa Galí i el cosí Josep Galí.

Salvador Vinyals i Galí. Terrassenc Il·lustre


Al de l’any 1825, un Vinyals i una criada igual que l’any 1828 per bé que la criada és una altra persona.
L’any 1843 un Vinyals, en Miquel, i dues criades i un criat igual que l’any 1845. 


L’any 1846 en Miquel Vinyals, dues criades i tres criats.
L’any 1860, l’any de la visita d’Isabel II, dos Vinyals, en Miquel i el Josep, tres criades i dos criats.
L’any 1869 repeteixen els dos Vinyals i hi trobem quatre criades i dos criats.
El 1871 igualment els dos Vinyals amb tres criades i dos criats.

L’any 1878 ja hi ha una variació important, els dos Vinyals són el Josep Vinyals i Galí i l’Aureliano Vinyals Bargés, per bé que aquest darrer tot i estar empadronat a Terrassa residia a Madrid, i amb ells, dos criats, un dels quals, en Ricardo de la Cruz era qui feia de pigall del Josep que era cec. Sembla ser que en Ricardo va ser el responsable de “distreure” el màxim possible les pertinences del pobre Josep.


L’any 1885 serà el darrer padró en el qual hi trobem un Vinyals, en Josep, que moriria l’any 1888. En Josep que sempre a aparegut com a propietari, en aquest padró ja surt com jornaler i està acompanyat a la casa  per una família composta per un pare i dos fills, Aregall Gener, que consten com teixidors.
Any 1894, la casa està ocupada per la família, valenciana, Andreu – Madremañ composta de set persones i una criada, i del prevere Jaume
Ramoneda i Marcet i la seva germana Rosa, en total deu persones.
Amb un salt de sis anys passem a 1900 i ara sí que la cosa es desmarxa una mica. Vint habitants omplen la casa, amb la família Chinique Llongueras al capdavant amb sis components, i quatre famílies més. Els Chinique, o Echenique, que amb els dos noms els anem trobant, encara apareixen al padró de l’any 1924.
Però seguim cronològicament, any 1903, són 22 els ocupants
de la casa i hi trobem per primer cop a Andreu Solà Badrines, que n’és el propietari des de 1897, i tota la seva família, amb un total de nou persones, ell mateix, la seva esposa Magdalena Català Flotats i els seus set fills Andreu, Salvador, Soledat, Dolors, Ignasi, Paulina i Mercè.
L’any 1904 hi consten empadronades divuit persones.
El 1905 la casa ja té dues numeracions, Major 36 i 38, amb un total de vint-i-dues persones. En aquest padró no hi consta l’Andreu Solà i Badrines, ja que aquest any és el de la seva mort, però si la pràctica totalitat de la seva família.
En el 1910 hi trobem una novetat, juntament amb altres famílies amb
un nombre total de disset persones, veiem que hi ha, també, un col·legi per a senyoretes, dirigit per les religioses de Sant Josep de Cluny, una comunitat de monges franceses que s’establiren a la casa Vinyals l’any
1907 i que si estarien fins al 1914. La relació de les germanes és: Marguerite Leigniel, com a superiora, i les germanes Marie Marleval, Berthilde Samuel, Sara Gardner, Marie Descaurt, Marie Orbann, i Graciense Gastigar. En una casa en la qual hi havien arribat a viure tan sols dues persones, el 1910 n’hi trobem 24.


El 1915, i com a carrer Major 36 i 36 bis, ja no hi ha l’escola de les monges, però segurament aprofitant les instal·lacions que un any abans ocupaven, hi trobem instal·lada una escola que segueix les directrius de Johann Heinrich Pestalozzi. És a dir una escola Pestalozziana, dirigida per en Joan Escoda, al que trobem empadronat en aquest edifici juntament amb la seva esposa Concepció Fontanals Freixa, que també és professora i el seu fill Joan Escoda Fontanals. Ocupaven la resta de la casa quinze persones més.


Any 1920, i també com a carrer Major 36 i 36 bis, hi continu-
em trobant la família Echinique per bé que dels 6 components de la família hem passat a quatre i un és un gendre, i juntament amb ell nou habitants més.
Al cap de quatre anys, és a dir l’any 1924, aquesta casa ja la trobem com a Major 40. Ocupen la casa quatre caps de família amb un total de vint-i-tres persones, més el senyor Salvador Echinique Achón que viu sol i segons el padró, a més a més, invàlid.
Com a Major 42, al padró de l’any 1930 hi figuren dues famílies, la Sampere Jurado amb set components, i amb sis la família Roman Alarcon.
I finalment en el darrer padró abans de l’enderroc del casalot, el padró de l’any 1936, i com Avinguda 11 de Setembre 42, hi trobem les dues mateixes famílies, la Sampere s’ha convertit en Samper i segueix amb set components, i la Roman Alarcon que han perdut un membre i són cinc els que conformen la família.


Se sap que en els anys de la guerra civil va servir de caserna i d’habitatge de refugiats, i el que va succeir finalment, va ser que l’any 1941, després de dos anys d’estar deshabitat, el que fou el palau dels Vinyals, va ser enderrocat, posant fi a més dos segles d’existència al bell mig de Terrassa.



EXPEDIENTS D’OBRES
Fent un repàs als expedients d’obres que trobem a l’ACVOC podem veure una mica l’evolució de la casa Vinyals.
El primer que hi trobem és l’expedient OM120/1882 en el que en Josep Vinyals demana permís per obrir un nou portal a la façana de la casa al carrer Major, de 2,40 ms. d’alt, per 1,94 d’ample, per tal de poder-hi habilitar un nou local.


Aquí ja hi trobem el primer indici de partició de la finca.
El segon és l’expedient 112/1894. L’edifici ja és propietat d’Andreu Solà i a l’expedient també sol·licita l’obertura d’una nova porta a l’extrem est (canto plaça Vella) adjuntant un plànol a on podem veure la clara inten-
ció de fraccionar la casa.
Un altre expedient, número OM183/1905, aquest presentat  per en Andreu Solà Català, fill del propietari i hereu, sol·licitant permís per modificar una reixa de la façana que passarà a tenir 2,70 m d’alt per 1,50 d’amplada.
L’any 1922, sota l’expedient OM227/1922, en Vicenç Aymerich Gilabertó, d’ofici paleta, demana permís per convertir, una finestra de la façana en porta, d’una mida de 3 m d’alt per 1,50 d’amplada.
El penúltim expedient, arxivat com a OM471/1941, ja és el del fi definitiu de la casa Vinyals. En el mencionat expedient en Faustino Salvà i
Dalmau, exposa “desea derrivar la finca (casa Viñals) de la calle Mayor”, posant d’aquesta manera fi a l’existència d’una casa, o palau, on es va decidir bona part del que havia de passar a la nostra vila a  finals del segle XVIII i bona part del XIX.


Aquest solar, des del carrer Cisterna fins al núm. 38 del carrer Major es va anar ocupant amb diferents construccions fins a l’any 1965 on segons l’expedient OM1279/1965, la Immobiliària COMTRANS sol·licita permís per construir l’edifici que seria la seu del Banc Comercial Transatlàntic i que acabaria amb l’ocupació total del que havia estat l’espai ocupat per la casa més opulenta, i influent, de la Terrassa dels segles XVII al XIX.




Anys seixanta. Encara queda una part del solar, el més proper a l carrer de la Unió, per ocupar.
Aquest és el primer edifici que va ocupar espai del que havia sigut el terreny de la casa Vinyals.

L'espai barrat correspon al que havia ocupat la
Casa Vinyals del carrer Major.

Aquesta història contada de la casa l’acabem aquí. Desapareix l’edifici per construir-ne uns altres de moderns. I pensant que la història dels Vinyals s’havia acabat amb aquests dos cosins solters. Remenant papers ens trobem que els Vinyals del carrer Major no s’havien exhaurit.

I seguint la vida de la viuda de l’Ignasi germà d’en Miquel i cosí d’en Josep arribem fins a Maria Vinyals i Ferrés, que sí que és l’última en portar com a primer cognom el d’aquesta saga familiar. Per tant, continuarem explicant com els va anar la vida als Vinyals del carrer Major de Terrassa allunyats d’aquesta ciutat.   


Obra consultada:
Pascual Madoz Diccionario Geografico-Estadistico-Historico  Madrid 1849
Baltasar Ragón: Terrassencs del mil-vuit-cents, Joan Morral 1933
Baltasar Ragón: Les Cases Pairals de Terrassa, 1931
Baltasar Ragón: Els Carrers de Terrassa l’Any 1900
Manuel Marinel·lo: Tarrasa, 1934
Salvador Cardús: Terrassa Medieval, 1950
Trencadis/Diba.cat
ACVOC-AHT
Fotos: Arxiu municipal Terrassa, Arxiu Tobella, Rafael Aróztegui. 


dimecres, 11 d’abril de 2018

TERRASSA - CA N'AMAT DEL CARRER SANT PERE

CA N'AMAT DEL CARRER SANT PERE



Digueu-me nostàlgic però de mica en mica va desapareixent la Vila de Terrassa. Aquella Vila, que ha meitat del segle XIX era pionera en la indústria tèxtil i que estava formada per una sèrie de casals i carrers que encara conservaven un regust medieval.
Va desaparèixer la casa Vinyals del carrer Major, Can Julià de la Quadra al carrer Sant Antoni, la casa Suris del carrer Sant Pere per donar pas al Casino del Comerç, la casa Ubach del carrer Garcia Humet, la casa Montllor del Passeig engolida per la Mutua de Terrassa, el carrer dels Banys per donar pas a un carrer de la Unió que d’aquesta manera va perdre el sentit del seu nom. Vam saber desvirtuar la plaça Major enderrocant les cases del Castell-Palau, per no parlar de les desaparicions més recents de l’edifici de l’Agrupació Regionalista a la placeta de Mn. Cinto Verdaguer, del grup Escolar Torrella de la Rambla.

Vam ser incapaços de donar una solució adequada al carrer Major i encara sort que no va prosperar l’ampliació del carrer de la Font Vella. Hem desvirtuat totalment el carrer de la Vilanova, i tants i tants casos que ens han portat a aconseguir un centre que pràcticament ja no té res a veure en la Terrassa embrió de l’actual.

I tot això ve a compte perquè en els darrers dies m’he assabentat de l’imminent enderroc de dos casals que formen part d’aquesta Terrassa que a mi m’hauria agradat s’hagués pogut conservar el màxim.

L’un, encara va per llarg, el de la casa de Can Bosch de Basea al Raval, i l’altre, pel que es veu més imminent, Ca n'Amat del carrer Sant Pere, en aquest cas amb l’afegit de la creació d’un nou carrer al centre de la nostra Ciutat.




 Sóc molt conscient de què significa el progrés i, per sobre de tot, els interessos econòmics dels actuals propietaris, però em fa molta pena que no hi hagi cap altra solució que no sigui l’enderroc.


De la casa de Can Bosch de Basea, sí, la de la capelleta de la Mare de Déu de Montserrat, ja en parlaré en una altra ocasió, però deixeu-me que em centri en la de Ca n'Amat del carrer Sant Pere.


Una casa de tres casals, més un altre afegit posteriorment, que no té cap mèrit arquitectònic més enllà de ser una casa més que bicentenària.

Les seves parets no tenen cap valor, però i el que dins hi va passar durant el segle XIX i principis del XX? Què van aportar a la vila de Terrassa primer i posteriorment a la Ciutat de Terrassa els seus habitants? Deixeu-me que us faci un petit resum de la vida de les famílies que la van ocupar per espai de gairebé dos-cents anys.

A finals del segle XVIII en Bartomeu Amat i Torres-Falguera, juntament amb la seva esposa Maria Mercè Galí i Galí, propietaris de Ca n'Amat de la Muntanya decideixen establir-se a la Vila i ho fan en una casa de tres cossos, al carrer Sant Pere núm. 25. 

Segons el cens de cases i terrenys de l’any 1818, disposen de dues cases al carrer Sant Pere, la núm. 182 del cens: “Bartomeu Amat i Falguera, casa de 2ª de tres cossos, bona en estat, i un quartà un picotí conreu secà de 2ª” i la casa núm. 183: “Bartomeu Amat i Falguera, casa de un cos de 2ª dolenta en estat”.


Aquest quartà i un picotí afegits a la seva casa varen ser els terrenys que, arribant fins a La Rasa, permeteren temps després a l’Ignasi Amat construir-hi el vapor Amat.
Fills del matrimoni Amat Galí foren:

Ignasi, que es casaria amb Emília Brugada i Just (4 fills) 

Teresa (soltera)

Dolors (morta de nena)

Ramona, casada amb Tomàs de Sagrera (3 fills)

Elvira (morta de nena)

Concepció, casada amb Antoni Casanovas i Ferran (llaner a Sabadell) (4 fills)  

Josepa (morta jove sense descendència) casada amb en Josep Busquets i Solé 

Bartomeu (mort jove)

i Ramón casat amb Cristina Vilaregut Boguñà (2 fills).

En Bartomeu Amat i Torres va establir el seu negoci tèxtil al Vapor de la Companyia, situat a La Rasa cantonada amb Pantà.

Però qui realment va fer pujar el negoci va ser el seu primogènit, en Ignasi Amat i Galí.


                                                                                                

L’Ignasi va néixer el dia 1 de febrer de l’any 1817 a la casa pairal del carrer Sant Pere. Va integrar-se a l’empresa tèxtil que el seu pare tenia dins del Vapor de la Companyia a La Rasa.

 Introductor a Terrassa de la maquinària francesa Mull-Genny, les més avançades del moment per la filatura.

Va construir, en els terrenys dels jardins de la casa del carrer Sant Pere 25, i a tocar de la Rasa, la seva pròpia fàbrica, Vapor Ignasi Amat, que posteriorment (1887) arrendaria a la societat Sala Germans i que finalment arribaria als nostres dies com a Manufactura Tèxtil S.A.






Ignasi Amat va continuar la tradició, en participar en totes les grans exposicions industrials europees: la de París del 1867, la catalana del 1871 i la de Viena del 1873. 
Segons les dades que ell mateix dóna, fabricava anualment de 800 a 1 000 peces de 25 metres cadascuna. La primera matèria era llana espanyola o saxona. La producció era força variada, segons aplicació, color i qualitat. Per això tenia maquinària que feia tot el cicle industrial, des del rentatge de la llana fins al tint i l’acabament del producte.

La comercialització es realitzava a través de dos dipòsits a Barcelona: una botiga al carrer del Dormitori de Sant Francesc, núm. 25, que venia al detall, i un magatzem al passatge d’Escudellers, que venia a l’engròs.

Va ser l’any 1885, formant part del consistori terrassenc, que va forçar la màquina per tal d’instal·lar definitivament l’enllumenat de gas als nostres carrers.

Així mateix alcalde de la Vila en el bienni 1863-1864. Cofundador del Col·legi Terrassenc. Cofundador de l’Institut Industrial i de la Caixa de Terrassa.






En els fets del 22 de juliol del 1872 la casa Amat va ser protagonista involuntària d’un fet. Segons Baltasar Ragón, en el seu llibre Terrassa en el segle XX: “Quan s’entornaven (els carlins) carrer de Sant Pere amunt, un terrassenc nomenat Masdeu, des d’una finestra del carrer de la Palla engegà un tret i en ferí un que anà a caure sota la reixa de ca l’Amat, aquest ferit fou traslladat a l’hospital, on morí poques hores després.”

Tres anys més tard, el 3 de novembre del 1875, amb motiu de la visita del general Arsenio Martínez Campos a la vila de Terrassa, s’estatjà a la casa Amat del carrer Sant Pere i allà va rebre la visita de les autoritats, fabricants, personal militar de la Vila i també fou obsequiat amb un esmorzar.

També consta que en aquesta casa i feu llargues estades el pintor Ramon Martí Alsina, deixant plasmat el seu art en diversos retrats de la família.



Antoni Sala i Sallés va aconseguir que Ignasi Amat li vengués la finca de Ca n’Amat de la Muntanya, llavors anomenada Ca n‘Amat de Pagès, l’afegitó de Muntanya seria posterior, encara que, casualitats de la vida, un temps després el seu fill Alfons Sala i Argemí es casava amb la pubilla d’Ignasi Amat, Mercè Amat i Brugada. Per tant, la masia tornava a ser part de la família Amat i de passada, amb la venda, la família Amat va poder redreçar la seva malmesa economia.


Pare de qui seria director de l’Escola industrial, en Bartomeu Amat i Brugada.
Morí el dia 30 de març de l’any 1891 a l’edat de 74 anys.
Els fills del matrimoni Amat Brugada, foren:
Mercè, casada amb Alfons Sala i Argemí (7 fills) 




Bartomeu, casat amb Lluïsa Montset i Soldevila (10 fills)


Julia, casada amb Joaquim Vancells Vieta (6 fills)

i Paulina, casada amb George Joly (5 fills)




Dels Sala Amat ja tenim prou bibliografia i no seré jo qui esmeni la plana a ningú, però podem recordar el llibre Alfons Sala i Argemí, Industrial i polític 1863-1945, d’en Josep Puy i Juanico i editat per l’Arxiu Tobella el 1983, i el Alfonso Sala Argemí, Conde de Egara d’Aurelio Joaniquet, editat per Espasa-Calpe l’any 1955.

Pel que fa a la família Joly Amat us remeto al llibre George y Paulina, Memorias de Esmirna (1882-1905), de Juan Joly Fontanals, Editorial Albada, 1991

I sí que voldria fer un petit esbós de què va representar la figura d’en Bartomeu Amat i Brugada i la seva família.

Neix a Barcelona el 22 d’abril de 1870 i mort, d’accident laboral, el dia 24 de març de 1909.

La Lourdes Plans en el llibre “L’Escola Industrial de Terrassa 1902-2002, cent anys de vida universitària”, ens fa una extensa descripció del professor Amat i la seva obra, per tant tan sols remarcaré la seva profunda estima a la indústria tèxtil en tots els seus camps.

Enginyer manufacturer civil i de mines per la Universitat de Lovaina. Pèrit mercantil, mecànic i químic.
Treballà a La Maquinista Terrestre y Marítima, a Kürting Hnos., a Torrella Hnos. de Terrassa i va esdevenir director gerent de la societat Amat i Viver dedicada a la filatura d’estam.

Catedràtic de vàries assignatures a l’Escola Industrial, entre 1904 i 1908, també va ser-ne director.


Des d’aquesta posició va impulsar la creació del Condicionament Terrassenc.

Davant la dificultat de compaginar les seves obligacions que tenia a la fàbrica, presentà, el 1908, la dimissió del càrrec de director de l’Escola Industrial. Només passat mig any, treballant a la fàbrica, li va caure al cap una politja despresa de l’embarrat, que li va produir una ferida mortal. El dia 24 de març de 1909 moria, al cap de 39 anys de vida, a conseqüència de l’accident.

La seva mort va ser molt sentida pels terrassencs, i així ho podem veure reflectit a la premsa de l’època.




Trobareu més informació en els blogs del Joaquim Verdaguer i el de Jordi Planas.




A pesar de la seva mort tan prematura, en Bartomeu Amat i Brugada va tenir temps per fer engendrar a la seva esposa, na Lluïsa Monset i Soldevila, fins a 10 fills:

Mercè Amat Monset, casada amb Antoni Roig Argemí (5 fills)

Ignasi Amat Monset, casat amb María Armengol Gall (4  fills)

Emilia (I) (morta de xarampió a 2 anys)

Paulina (I) (morta de xarampió amb 1 any)

Julia Amat Monset, casada amb Antonio Badrinas Sala (3 fills)

Emilia (II) (morta amb 1 any)

Paulina (II) Amat Monset, casada amb Antoni Marinel·lo Capdevila (2 fills)

Pilar Amat Monset, casada amb Francesc Corbera Guix  (3 fills)

Mª Teresa Amat Monset, casada amb Moisès Torrens Guillemot (2 fills)

Bartomeu Amat Monset, casat amb Mª Teresa Antolín Aparicio (3 fills)

I per tancar aquest breu, però intens, recorregut pels descendents d’aquella parella que decidí deixar la masia de Ca n’Amat de Pagès per venir a viure al carrer de Sant Pere, i a tall d’anècdota, podem dir que un fill del matrimoni Ignasi Amat Monset i Maria Armengol Gall, en Bartomeu Amat i Armengol, va ser distingit com a Terrassenc de l’Any 2002.

Espero que amb aquest petit passeig per les famílies que varen viure en aquesta casa, hagi quedat clar el que vull dir quan afirmo que les cases no tan sols tenen interès per les parets sinó que també, o més, per les persones que allà van deixar la seva empremta.

Rafael Aróztegui i Peñarroya
Abril 2018

Fonts consultades:

Terrassencs del 1800 – Baltasar Ragón – 1933

Terrassa Historials i Efemèrides – Baltasar Ragón – 1929

Guia Industrial de Tarrasa – Francesc Giralt i Serrà - 1901

L’Escola Industrial de Terrassa 1902-2002 - PLANS, Lourdes - 2002

George y Paulina (Memorias de Esmirna 1882 – 1905) Juan Joly Fontanals – 1991.

ALFONSO SALA ARGEMI, CONDE DE EGARA,- Aurelio Joaniquet -1955

ACVOC-AHT 1-1 Cadastre 1818 - Ajunt. Terrassa

Fotos pròpies i Arxiu Municipal de Terrassa.