dimarts, 10 de setembre del 2024

UNA LÀPIDA DE MARBRE AL RAVAL

 UNA LÀPIDA DE MARBRE AL RAVAL

12 de juliol 1.883. Estem a pocs dies de commemorar els fets del 22 de juliol del mil vuit-cents setanta-dos.

En el ple de l'Ajuntament la comissió designada per organitzar les festes d'aquest dia manifesta que donada la poca disposició a col·laborar que es troba en les societats que solien contribuir a aquestes celebracions i per tant estant el municipi sol per fer aquests festejos creu convenient reduir-los a una senzillesa suma però molt expressiva.

Decideix primer celebrar la processó cívica que es feia cada any des de l'Ajuntament al Cementiri per col·locar dos rams de flors a les tombes del Jaume Jover i de Valentí Alagorda, també es decideix fer a la nit una funció de teatre en el “Buen Retiro”.

També es parla del projecte de construir un mausoleu en el Cementiri a on poder dipositar les cendres dels dos herois, però de moment aquesta idea s'ha de deixar córrer perquè no sembla que hi hagi prou voluntat per portar-ho a terme i finalment sí que es decideix, i aprovat per unanimitat, col·locar, amb tota solemnitat, a la cantonada de la façana de l'Ajuntament, una làpida de marbre amb forma de pergamí amb la següent inscripció: “22 de julio de 1872, a los martires de la libertad Jaime Jover y Valentín Alagorda que perecieron en tan gloriosa jornada. Terrassa agradecida”.


I aquest punt tanca el ple del dia 12 de juliol del 1883. En aquells moments presidia l'Ajuntament de Terrassa en Joaquim Marinel·lo i Bosch.


I és aquest punt, el de la col·locació de la LÀPIDA, el que em porta a fer aquesta entrada al meu blog.

Una vegada pressa la decisió de la col·locació de la làpida, s’envien invitacions a participar d’aquest acte a tot un seguit de personalitats, fins a catorze en podem veure al llibre de registres de sortides de correspondència de l’Ajuntament. Entre ells els jutges, el comandant militar, els caps de la Guàrdia Civil i del Sometent, el director de correus i altres.


“Con motivo de celebrarse el día 22 del actual el undécimo aniversario de la entrada de las huestes carlistas en esta ciudad, de la que fueron rechazados victoriosamente, tengo el honor de invitar a V. I. al acto de iniciar la colocación de una lápida conmemorativa  de aquella memorable jornada, y  a la procesión Cívica, a cuyo efecto saldrá la comitiva oficial de la Casa Capitular, dónde espero se dignara V.I. comparecer para contribuir con su presencia al lucimiento de tan solemnes actos.”


La “Revista Tarrasense” del dia 19 es fa ressò del programa d’actes i destaca que a les 5 de la tarda es procedirà a “la inauguración de la obra para colocar una lápida conmemorativa de la valerosa muerte de los insignes patricios Jover y Alagorda, en el mismo sitio donde recibieron la mortal herida en defensa de la patria y de la libertad”


I en què consistia aquesta obra?, doncs a fer un rebaix a la façana, en el punt de confluència del Raval i el carrer Cremat, per tal de poder-hi inserir la làpida de marbre.


Tornem a fer servir la “Revista Tarrasense”, en aquest cas del dia 25 per saber com va anar la celebració: “Magnífica fue asimismo la manifestación cívica que momentos después organizose en el mismo centro para unirse a la del Ilustre Ayuntamiento e imponente la ceremonia de inaugurar los trabajos para colocar una lápida conmemorativa.”


No tornarem a tenir notícies de la làpida fins al ple del dia 14 de febrer de l’any següent, el 1884, on s’aprova el cost definitiu de tota l’obra que fa un total de 331’- pessetes.


Hem de donar aquesta data del 14 de febrer com a data en la qual la làpida ja pot ser vista pel públic i situada en el punt de la façana rebaixada per a tal fi.

Aquí no hi trobem cap classe de celebració, però el setmanari “ECO” del dia 17 del mateix mes ens en fa cinc cèntims: “Ha quedado colocada en el ángulo de las Casas Consistoriales la lápida con la cual el Ayuntamiento acordó conmemorar el nombre de las víctimas de la jornada de 22 de julio de 1872. Es un delicado trabajo que honra al marmolista de esta Ciudad D. Jaime Serra, a cuyo cargo exclusivamente ha corrido, y al Ayuntamiento que lo encargó.”


A manca d’informació oficial sobre l’autoria de la làpida, ens hem de creure la que ens donen des de la revista “ECO”, però és aquesta informació creïble?

Una cerca a una guia comercial de l’any 1900 ens porta a l’opinió que tal vegada poden anar confosos, la guia ens parla d’un marbrista que porta per nom Ramon i no Jaume.


I una exhaustiva consulta dels padrons dels anys 1885 i 1894 també ens remeten a un únic Serra marbrista, a en Ramon Serra i Carbonell resident del carrer Pantà 45.


En aquesta fantàstica foto del Carnaval terrassenc, al Raval, hi podem veure la làpida a la façana del llavors sí, antic Ajuntament.



No torno a trobar informació de la làpida fins al dia 22 de juliol de 1914, informació publicada al diari “Comarca del Vallés”:

“UNA CANALLADA INDIGNA.

Así debemos calificar la acción indigna de algún loco intransigente, de embadurnar de negro, la lápida de mármol blanco, colocada por el Ayuntamiento de esta Ciudad en la antigua Casa Consistorial, hoy Instituto Industrial, sitio donde sucumbió víctima de su Arrojo y valentía el teniente de Alcalde don Jaime Jover, en la sangrienta refriega sostenida con los carlistas, cuando penetraron por sorpresa en Tarrasa en la mañana del 22 de Julio de 1872.

Un hecho de esta naturaleza, que demuestra fanatismo sectario, ha producido general indignación entre los elementos liberales y ha merecido la reprobación unánime de todas las personas sensatas. Unimos a la protesta general, la nuestra muy sincera y expresiva.

Son dignos de reprobación todos los actos de intolerancia y de fanatismo político, que avivan los odios y rencores y perturban a los pueblos.”


Terrassa en va plena d’aquesta notícia i ràpidament corre la brama que els autors estan vinculats amb el Cercle Tradicionalista (institució que acull els carlistes de Terrassa).

El president dels carlistes a Terrassa en Josep Marcet i Pujol ràpidament fa unes manifestacions dirigides a l’alcalde Josep Ullés, i publicades a la premsa, desvinculant-se d’aquest fet:

“Exmo. Sr: Habiendo llegado a nuestro conocimiento que en la mañana del pasado dia 22 apareció la placa del 22 de Julio colocada en la plaza del Arrabal completamente embadurnada de alquitrán u otra materia semejante y que ignorándose quienes pudieran ser los autores del hecho, se atribuyó este gratuitamente al Círculo Tradicionalista de esta Ciudad, en representación del mismo tenemos el gusto de elevar a V.E. nuestra protesta por tan infundada acusación, ya que esta Sociedad tiene otros fines más altos que los de ocuparse en semejantes nimiedades.

Dios guarde a V.E. muchos años. Tarrasa 23 de Julio de 1914.

Por la J. D., El Presidente José Marcet Pujol. El Secretario Salvador Gotzens.”

En el ple del dia 24 es condemna el fet de la bretolada i es fa el propòsit de rehabilitar-la tan prompte com es pugui. El regidor Busqué va més enllà proposa traslladar al Raval el monòlit obra de Melcior Viñals que hi ha al Cementiri. Sortosament, ja sabem que aquesta idea no va prosperar.


Segons publiquen els diaris del 5 de febrer de l’any següent, 1915, la placa ha estat restaurada i tornada a col·locar al seu lloc.

Ignoro si va tornar a ser malmesa, va desaparèixer misteriosament?

Hem de suposar que sí, ja que el ple del dia 21 de juliol del 1920, cinc anys més tard d’aquests fets, el regidor Torrella reclama que a pesar d’estar pressupostada una nova placa, aquest encara no ha sigut col·locada en el seu lloc.

Però d’aquesta nova placa, o làpida, o com en vulgueu dir, ja en parlaré en un nou post.

Afegit a la publicació el dia 27 de novembre de 2024.

Gràcies a l’aportació que ens fa en Xavier Massallé, hem sabut que el juliol del 1912 aquesta làpida ja va sofrir una bretolada a càrrec d’un jove carlí anomenat Àngel Morera.

La publicació “Heraldo de Tarrasa”, publicació marcadament lliberal, ens ho explica així:

“Carlista multado”

Un tal Ángel Morera, que según nos dicen es un mozalbete perteneciente al requeté de esta ciudad, echó una enorme piedra contra la lápida de los mártires Jover y Alagorda. Por fortuna el daño causado fue poco.

Le ha sido impuesta la multa máxima de 25 pesetas. Se le obligó a pagar la reparación, reservándose el Ayuntamiento el derecho de proceder judicialmente para exigírsele responsabilidades.



I qui era aquest “mozalbete” de nom Àngel Morera?, l’Àngel tenia disset anys i era fill del doctor Joaquim Morera i Gravalosa i de Francesca Ventalló i Vintró, per tant, procedent de família benestant.

Era el més petit de sis germans i de formació tradicionalista.

La seva carrera política va anar evolucionant fins al punt que l'any 1930 trobem aquesta notícia: El Imparcial, 19 de febrer de 1930, «...Un Consejo de guerra. En el cuarto de banderas del regimiento de Infantería de Alcántara se ha celebrado esta mañana el Consejo de guerra contra Angel Morera Ventalló, como supuesto autor de un delito contra la unidad de la patria. En la lectura del apuntamiento se dice que el 17 de junio de 1929, al ser recibido en la estación término el ministro señor Stresmann, el procesado lanzó el grito, en catalán, de «viva Cataluña libre». Practicado un registro en casa de Morera Ventalló, se encontro también una hoja en catalán dirigida a los elementos separatistas, y dos tarjetas en catalán...o la pena de seis meses y un dia de prisión, y 500 pesetas de multa, con abono del tiempo de la detención...»

Més tard, concretament el dia 7 de novembre de 1931, conjuntament amb 19 personatges més, i a través d’un manifest al diari El Matí, el trobem com a fundador del partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional, UDC.

Àngel Morera i Ventalló morirà a l’exili, a Nanterre, el 1983 a 88 anys.



Agraïments:

Als arxivers de l’Arxiu Històric Municipal, secció documentació i secció fotografia, sense el seu ajut hauria estat impossible la recopilació de tanta informació.

A Xavier Massallé per l'aportació de noves dades.

Fonts de consulta:

Premsa local Trencadís.

Terrassa, 10 de setembre de 2014, dia del meu 79 aniversari.

dijous, 1 d’agost del 2024

FAÇANA CATEDRAL de TERRASSA

 

Sabíeu que...?

FAÇANA CATEDRAL

Avui us parlo de les quatre façanes que hem conegut de l’església del Sant Esperit i Sant Pere.

Foto núm. 1: El 1620 el mestre Jaume Ginestar emprengué la construcció de la sagristia i la façana amb un estil senzill i auster tipus de basílica romana. La foto que podem veure data del 1870.

Foto núm. 2: L’any 1872 el prior Heribert Font afegeix a l’atri central els dos cossos laterals de planta baixa i pis.  (Us recomano “De com es modifica la façana de l’església del Sant Esperit i Sant Pere i el perquè. http://pintorviver.blogspot.com.es/2015/07/de-com-es-modifica-la-facana-de.html)

Foto núm. 3: El 1919 el Dr. Josep Molera com a prior del Sant Esperit endegà la iniciativa de la renovació de la precària façana de l’església. Per tant, es convocà un concurs per a la seva realització que el guanyaren els arquitectes Alexandre Soler i Amadeu Llompart que dissenyaren un projecte concordant amb l’estil gòtic del temple.

Foto núm. 4: L’any 1920 començaren les obres que foren interrompudes per l’esclat de la Guerra Civil.

Foto núm. 5: Represes les obres l'any 1939, foren provisionalment acabades els anys 50 amb el resultat que podem veure a la foto i que és la façana de la meva joventut, i suposo que la de molts de vosaltres.

Foto núm. 6: Finalment l’any 1999, essent prior Josep Pausas, es completa la reforma que sembla ser definitiva, sota la direcció de l’arquitecte Francesc Bacardit i Segués, del grup BAMMP, ARQUITECTES I ASSOCIATS.









MIQUEL ESCUDER i les MÀQUINAS DE COSIR.

 

Sabíeu que....?

MIQUEL ESCUDER i les MÀQUINAS DE COSIR.

 Miquel Escuder ha quedat vinculat a la història industrial del país com la persona que va fabricar la primera màquina de cosir de tot l'Estat.

 Va néixer a Terrassa el 1835. Els seus biògrafs destaquen, entre altres coses, que no va ser exactament inventor, sinó un gran constructor mecànic amb molta empenta. Cal tenir en compte, però, que els productes Escuder estaven molt ben elaborats i el treball sobre ferro fos era molt superior que el dels altres productes que es trobaven al mercat en aquells moments. Quan Escuder va començar a fabricar les màquines de cosir l'any 1872, va crear el model Aurora, molt semblant al fabricat per Wheeler & Weber.

 Escuder va afegir uns complements que la van convertir en una màquina de luxe. La novetat, entre els productes d'Escuder. 

El nom d'Aurora prové de l'adopció com a logotip de la figura de la deessa romana del mateix nom que simbolitza l'aurora.

L'anunci va ser publicat al setmanari "La Revista" el dia 8 de setembre del 1878.







EL CARRER CREMAT de TERRASSA

 

Sabíeu que...?

CARRER CREMAT

El carrer Cremat és un dels carrers més antics  que encara es conserven més o menys tal com va ser.

És un carrer que ja existia l'any 1200, quan el mon encara era dominat per les tenebres, la vida encara tenia un valor escàs i les viles eren llocs insegurs; la gent vivia majoritàriament al camp sota la protecció del senyor feudal.

En altres temps, al seu extrem tocant al Raval hi hagué el portal de les muralles anomenat Superior o Subirà, per això aquest carrer, format a principis de l'any 1200, portà el nom de Superior o de Dalt. Més endavant se'l coneix pel carrer de na Morella i vers l'any 1342 porta el nom de N'Aymerich, pro-hom i batlle de Terrassa.

Per la seva proximitat al Castell Palau és conegut l'any 1357 pel carrer del Palau.

Però el 1450 es va cremar el Portal de les muralles situat en un dels extrems del carrer, i aquest incendi li valgué el nom de Cremat al carrer. Més de 500 anys sense canviar de nom és una fidelitat que resulta difícil de trobar en  els temps que corren.

Sigui com sigui, el carrer Cremat és un dels eixos de la Terrassa d'avui, i el matí ens recorda el matí de la vila, ja fa molts anys, quan el Portal encara no s'havia cremat i poc es podia pensar en quines condicions passaria a la posteritat.

Ara el carrer Cremat ja no és ple de cendres, sinó ple de vida, de la vida amb la qual el temps li ha restituït la dignitat, salvant-lo de la desaparició o de l'anonimat.

Fotos 1 i 2: fragments de la maqueta de la Terrassa medieval, llegat del recordat Joaquim Verdaguer, i que podem veure al Castell Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís.

Foto 3: una vista de l’any 1930 que ens mostra clarament la corba típica dels carrers amb passat medieval.

Foto 4: una vista del carrer Cremat engalanat amb motiu de la Fira Modernista de l’any passat.






CARRERS AMB CORVA A LA TERRASSA MEDIEVAL.

 

Sabies que...?

CARRERS AMB CORVA

Antigament, a Terrassa com en tots els pobles, en construir de nou una casa, sense plànol autoritzat, ho feien seguint la ratlla que aproximadament marcava el carrer, procurant sempre que aquest fes corba, que des de l'entrada no es veiés la sortida com a sistema defensiu, així un possible atac de forces enemigues privava a aquests saber si a l’altre extrem del carrer els esperaven vilatans armats, i si el carrer s'esqueia recte miraven de no fer-hi cap travessia.

Així és com tenim en el casc més antic de la ciutat, els carrers de Baix Plaça, Parres, Font Vella etc.; i els relativament moderns de sant Pau, Cardaire, Puig Novell, etc.

Aquest ordre de construcció va continuar fins pel juliol de l'any 1842 en què l’Ajuntament en ple del dia 24, presidit per en Tomàs de Sagrera i Font, acordà avisar per mitjà d'un pregó, que en endavant, ningú podia construir cases i fer reformes de finestres o portals sense autorització de l'Ajuntament, al qual s'havien de presentar els plànols de les obres a fer per duplicat.

L'endemà de passats els plànols per sessió, el mestre d'obres de l'Ajuntament es personava al lloc on s'havia d'edificar i donava l'oportuna autorització.

Si es construïa sense plànol, es podia enderrocar l’obra feta i pagar una multa de 200 rals.











CAFÉ ESPAÑOL al CARRER CREMAT

 

Sabíeu que...?

CAFÉ ESPAÑOL al CARRER CREMAT

El proppassat dia 3 va fer 141 anys que el setmanari El Eco publicava aquesta notícia:

El grandioso y moderno Café Español sito en la calle Quemada y en edificio construido exprofeso, está siendo objeto de una completa y lujosa restauración en su decorado interior. Lo hemos visitado y nos hemos convencido de que será lo mejor que en su clase exista en esta Ciudad. El aventajado pintor Sr. Font, justificará con este trabajo que es legítima la fama que en otros tiene adquirida, y los dueños del establecimiento al cual hacemos referencia, demuestran con tan notable reforma que saben corresponder al favor cada día creciente que el público les dispensa.

Cuando se inaugure el local completamente restaurado nos permitiremos decir algo en nuestro Semanario, amantes como somos de que se fomente el buen gusto entre nuestros compatricios.











UNA LÀPIDA DE MARBRE AL RAVAL

  UNA LÀPIDA DE MARBRE AL RAVAL 12 de juliol 1.883. Estem a pocs dies de commemorar els fets del 22 de juliol del mil vuit-cents setanta-dos...