dimecres, 17 d’octubre de 2018

TERRASSA - Una història a la Font Trobada.

Una història a la Font Trobada


Estem el Maig del 1897, n’Elies Badiella i Vigués que vivia al número 20 del Raval, es trobava desesperat de la vida per què cada vegada que intentava anar a omplir el càntir a la Font Trobada havia de fer una hora de cua perquè algú del veïnat intentava omplir sis cossis d’aigua de l’esmentada font situada al principi del Raval a tocar del carrer Gavatxons.


Fart de fer tanta estona d’espera, indagà qui era qui abusava d’aquella manera de l’aigua de la font.

Finalment descobrí qui i perquè li feia la guitza d’aquella manera i decidí denunciar-ho a l’Ajuntament, i més concretament a l’alcalde Josep Ventalló.

“Exmo. Sr.
Esta mañana a las ocho de la misma, el vecino de la calle del Arrabal nº 1, D. Pedro Tusell con su família estaban llenando cubas de agua de la Fuente pública que ay (sic) al pie de su casa, para llenar un lavadero que tienen al interior de la misma, recordado por el que suscribe que el agua de la Fuente es para el Servicio del público, ha contestado que una vez la tiene al pié de su casa hace de ella el Servicio que le da la gana y como quiera que todo ello viene sucediendose hace tiempo y en perjuicio del vecindari: es por que lo pongo al superior conocimiento de V. E. Para los efectos que estime convenientes.
Dios guarde a V. E. M. A.
Tarrasa 19 de Mayo 1897
Signat: Elias Badiella”




I qui era la família del tal Pere Tusell? Quants eren a fer cua? Doncs ni més ni menys que sis persones, a saber, el mateix Pere, la seva esposa na Paulina Solà, dos fills d’un matrimoni anterior, el Lluís i la Joaquima Tusell Pujol, i els dos fills, en Jaume i l’Asunción Tusell Solà.



Efectivament, si com diu el bo de l’Elias “D. Pedro Tusell con su família”, hem d’entendre que la cosa anava per llarg.
La denúncia arriba a l’alcalde Ventalló, i aquest decideix que: “Por orden de la alcaldia se pasó oficio al interesado prohibiendo la extracción de agua en la forma que se ha denunciado.
Tarrasa 20 de mayo de 1897
Signa el secretari R. Llofriu


Si voleu saber d’on procedia l’aigua de la Font Trobada (alguns la anomenaven Robada) aquí us ho explica el mestre  JOAQUIM VERDAGUER 


Fotos fons Ragón/AMAT
Documentació: Correspondència municipal 1897 / ACVOC

dimarts, 28 d’agost de 2018

DEL TESTAMENT D’EN SALVADOR VINYALS i GALÍ i ALTRES COSES

DEL TESTAMENT D’EN SALVADOR VINYALS i GALÍ i ALTRES COSES
Per Rafael Aròztegui i Peñarroya, agost de 2018

(Escrit amb molt d’amor envers les històries terrassenques, i dels terrassencs,  molt d’humor i un xic d’ironia).

Un petit resum de l’arbre familiar dels Vinyals per poder seguir més informats la història que avui us vull explicar:

 Miquel Vinyals i Maurí (?-1791)∞ Maria Galí i Ramoneda(1750-?)

Fills: Benet (1767-1809)(monjo de Montserrat), Josep (1772-1825) (monjo de Montserrat), Ignasi (1774-1801) (A), Anton (1775-?), Cristina (1779-?), Salvador (1781-1843) (B), Llúcia (1784-?), Josepa (?-?).

(A) Ignasi Vinyals i Galí (1774-1801) ∞ Anna Galí Suris (1779-?)

Fills: Miquel (1796-1872)(C), Ramón (1797-1810), Cristina (1800-?), Ignasi (1802-1834).

(B) Salvador Vinyals i Galí (1781-1843)∞ Josepa Galí i Galí (1794-1850)

Fill: Josep Vinyals i Galí (1816-1888) (D)

És a dir, C i D cosins germans.


Retrat de Salvador Vinyals i Galí, obra d'en Joaquim Vancells, a la Galeria de Terrassencs Il·lustres
L’Il·lustre terrassenc Salvador Vinyals i Galí, fill de Miquel Vinyals i Maurí i de na Maria Galí i Ramoneda, nasqué a Terrassa un 21 d’octubre de 1781 i morí, també a Terrassa, el 25 de febrer de 1843 a l’edat de seixanta-un anys (no als seixanta com apunta en Baltasar Ragón en el seu llibre TERRASSENCS del 1800).

Baptisme d'en Salvador Joaquim Pere el dia 22 octubre 1781 a l'església de Sant Esperit i Sant Pere 

Fill d’una família fortament emparentada amb els Galí, son germà Ignasi es casà amb Anna Galí i Suris, i ell, que de jove ja era més xulo que un vuit, es casa amb na Josepa Galí i Galí, com volen dir: a mi a casar-se amb una Galí no em guanya ningú i em caso amb una Galí i Galí perquè no hi hagi cap dubte.

De la seva vida i miracles com a diputat a les Corts de Cadis, redactores de la famosa Constitució de mal nom La Pepa, fent de guerriller enfrontat a la francesada junt amb el seu gran amic Joaquim de Sagrera, aquest també està penjat al saló de plens del nostre Ajuntament, ja ho expliquen gairebé tot en Soler i Palet  (Cent biografies Terrassenques) pàg. 171 Baltasar Ragón (Terrassencs del 1800) pàg. 221 i també, amb alguna errada sense més importància, en Salvador Cardús (Historial de la Guerra Napoleònica a Terrassa) i En Miquel Palomares en el seu “Galeria de Tarrasenses Ilustres”, (aquest darrer es pot llegir però no feu cas de tot el que diu) . 

Cadis en un dibuix de l'època. A primer terme la "Isla del Leon" (primitiva Cadis)

Jo us en faré cinc cèntims del seu pas per la nostra Vila.
Com ja he explicat al principi era fill del Miquel Vinyals i Maurí, fabricant de panyos, com deien quan volien dir teixits, i responsable del gran esplendor d’aquesta indústria de Terrassa.

En Salvador era fill d’en Miquel, però o dissort, era el petit dels fills mascles, i per tant no n’era l’hereu, l’hereu era el seu germà Ignasi, set anys més gran que ell i que va ser qui realment portà el negoci familiar al màxim apogeu. 

A tall d’anècdota puc comentar aquí que l’Ignasi tampoc era el fill més gran, era el tercer de la saga, però resulta que vés a saber el perquè, el primer, en Benet, i el segon, en Josep, es veu que això dels panyos no anava amb el seu tarannà i varen decidir fer-se monjos de Montserrat, a on tots dos destacaren pel seu geni musical.  (També els trobareu ressenyats en els llibres de Ragón i de Soler i Palet)

Com he comentat no era l’hereu i per això tenia temps per jugar als soldats i sortir d’esbarjo amb els amiguets, però la felicitat no és mai completa i el seu germà, l’Ignasi va tenir l’ocurrència de morir-se l’any 1801, a la jove edat de 27 anys, i això provocà que en Salvador hagués de fer-se càrrec de la indústria familiar amb 20 anys. De la indústria i dels quatre fills que deixà l’Ignasi a la seva mort. El gran d’aquests fills, en Miquel, a la mort del seu pare tenia 5 anyets, seria qui amb el temps marcaria el futur del Salvador, ja que de fet seria l’hereu de la fortuna dels Vinyals, per davant del mateix Salvador.

Aquí faré un incís per explicar que la llarga absència d’en Salvador per la seva anada a les Corts Gaditanes, del 1810 al 1815, les dues detencions posteriors sumades amb forts pagaments per tal que fos alliberat, provocaren que una indústria, que segons paraules de la seva mare Maria Galí ocupaven a 500 persones, acabés anant a una ruïna total.



Corts constituents de Cadis.  Per aquí el mig hi podríem trobar al Salvador Vinyals

Pels motius que foren, de ben segur desavinences amb el seu nebot Miquel, provocaren que si bé en el padró de l’any 1824 encara trobem al Salvador, a la seva esposa Josepa i al fill Josep compartint la casa del carrer Major amb el seu nebot Miquel, en el de l’any següent, 1825, el Salvador ja s’ha endut la seva família a la casa que els Galí tenien al carrer Sant Pere números 48 i 50.





 Una superba casa de quatre casals, dos pisos i golfes i uns horts i jardins que en total sumaven 79.301 pams quadrats, que vindrien a ser 3.000 metres quadrats. Estem parlant, pels que sigueu de la meva època, de l’edifici conegut com a Círcol Egarenc i a partir del 1940 “Frente de Juventudes”, amb tots els jardins i horts que anaven des del carrer Sant Pau fins al carrer Cardaire, i a dia d’avui misteriosament desapareguts en mans dels explotadors immobiliaris. Algun dia un historiador hauria d’escriure la història d’aquest solar.

La façana de la casa Galí abans de la reforma del 1887 per establir-hi el "Casino Egarense"

Vista aèria del 1925 a on podem veure molt aproximadament la totalitat de la finca.


I ara sí, arribem al 22 de febrer de 1843, i en Salvador, a les portes de la mort, ho faria tres dies més tard, el dia 25, redacta el seu testament:


“En nom de Deu sia, Amen. Jo Salvador Vinyals y Galí fabricant de paños, natural y habitant de la vila de Tarrasa, fill llegitim y natural de Miquel Vinyals també fabricant de paños, y de Maria Galí conjugue y difunts. Estan en lo llit detingut de malaltia corporal, de la que temo morir, però ab bon enteniment, claredat y entera expedició de potencia, y volent disposar de tots los meus bens temporals per millor aconseguir los eterns.. a partir d’aquí diferents disposicions legalistes fins a trobar:

“Primerament: Vull, ordeno y mano, que seguida la mia mort sian tots los meus deutes pagat y las injurias satisfetes sense estrepits de judici, si sols com de ells o de ellas constan, atesa la veritat del fet.”





No tenia la consciència massa tranquil·la? Però seguim:

“Item: Vull y mano, que seguida la mia mort, sia lo meu cos sepultat en un ninxo del Sementiri o Fosar de la parroquial Yglesia de Tarrasa, ab la celebració de quatre oficis dobles majors, celebradors per lo Prior y preveres de dita Iglesia y ab totes las demes solemnitats en semblants enterros acstumadas; i així mateix ordeno y mano que seguida la mia mort, se me sian celebrades per una vegada tant solament, per salut y repòs de la mia anima, y demes de qui tinguia obligació a Deu pregar mil missa resadas a la limosna de cinc rals de velló quiscuna, y celebradores per los sacerdots ben pareguts a dits mos marmesons.”

Aquí ja hi trobem algunes coses curioses, vol que el seu cos sigui enterrat en un nínxol o al fossar, no tenien els Vinyals un nínxol propi? On estan ara les restes d’aquest terrassenc il·lustre? Ja deia jo què no devia tenir la consciència molt tranquil·la per demanar mil misses i fer gastar als seus hereus 5.000 rals de velló. Per cert, aquí ja trobem tràfic d’influències, no valia qualsevol sacerdot, havia de ser “ben paregut” als seus marmessors.

Però anem seguint que la cosa és impagable:

“Item: Deixo i llego a Sa Real Magestat, y per una vegada tant solament, la cuantitat de dotse rals de velló, segons lo previngut en diferents ordres Reals.”

És a dir, dono dotze rals a la reina Isabel II, no perquè jo sigui molt generós, ho faig perquè hi ha una ordre reial. Ah, d’acord.



Isabel II (diuen que era molt amiga dels seus amics, tal vegada una mica massa)


Continuem que el tema de les misses encara no ha acabat ni de bon tros:

Item: Ordeno y disposo que mon hereu aball escrit, quedara perpètuament obligat en fer celebrar anualment en lo dia que succehirá o esdevindrà la mia mort, y per la comunitat de Prior y preveres de la Iglesia de Tarrasa, un ofici doble major, ab las solemnitats en tals oficis acostumbradas, y axí mateix quedarà obligat en fer celebrar anualment sis missa resadas a saber, la una en lo dia del patrocini de S. Josep, l’altre en lo dia de la festa dels Dolors de Maria Santisima, o en defecte de est dia lo dia set de Octubre, per haver lograt en est dia un singular benefici de la protecció de tant Santissima Mare, altre en lo dia de la purificació de Maria Santisima, altre en lo dia de la Nativitat de Nostre Señor, altre en lo dia de S. Andreu Avelino y altre en lo dia del Beato Salvador de Horta.

Pobre hereu, és clar que va morir arruïnat, més li hagués valgut no acceptar l’herència. Que vulgui misses els dies de la Mare de Déu passi, però Sant Andreu Avelino i el Beat Salvador d’Horta? Aquests que hi pinten aquí?
A continuació deixa 225 lliures a repartir entre la parròquia i la congregació de la Mare de Déu dels Dolors, i també:

Item: Deixo y llego al Hospital de S. Llatcer de pobres malalts de la present vila, la mitat del Teatro de esta vila y tot lo demes a ell annecso, quedant a carrech de dit hospital pagar y satisfer tots los malts y gravaments a que dita propietat estiguia subjecte.



Aquí el futur li va jugar una mala passada, el dit “Teatro” era el Principal, però en la seva primera ubicació, en el lloc que avui coneixem com a CECOT, Magatzem Freixa, i que va ser destruït per un incendi quatre anys desprès de la seva mort, concretament la nit del 10 a l’11 de juny de 1847.






“ Item: Deixo y llego Señora Majora y usufructuaria de la universitat de mos bens tant mobles com inmoble, ahont se vulla que sian presents y veniders, a la carisima millor mia Josepa Vinyals y Galí (de soltera Josepa Galí i Galí), mantenintsa viuda y mon cognom conservant, (si et tornes a casar no veuràs ni una lliura) sens tenir que prestar causió alguna, per raho de dit usdefruit, quedant obligada durant dit usdefruit, a pagar los carrechs de mon patrimoni, y axi mateix en mantenir en salut y malaltia a mon actual fill y demes que tal vegada tindré (a dos dies de la mort encara pensa que té alguna possibilitat de tenir més fills¡¡¡) segons la decència estat y possibilitat de dit mon patrimoni.”

“Item: Se cuant he treballat durant la mia vida en aument dels bens temporals, per millor aconseguir los eterns, encarrego molt particularment a mon hereu aball escrit, la caritat ab los pobres, sens asenyalarli la cuantitat que degurá invertir en son socorro, deixant aquesta a la sua consideració segons lo estat de fortuna y possibilitat de mos bens.”

És evident que en Salvador no tenia àvia i es lloava ell mateix, sabia que havia treballat molt per tal d’augmentar la seva fortuna i d’aquesta manera assolir més fàcilment els béns eterns.
I ja arribem al final, el nomenament d’hereu universal del seu fill Josep Vinyals i Galí:

“De tots los altres emperò bens meus, mobles e inmobles, haguts y per haver, mons vens, drets y accions mias en cualsevol especie que consistescan, instituesch hereu universal a mon carisim fill, y de una carisima muller llegitim y natural, Josep Vinyals y Galí, ab la condició que si es mort sense fills llegitims y naturals, un o molts y ningun de ells arribarà a la edat perfecta de ferlos testament, a ell susbstituesch mon carisim nebot Miquel Vinyals y Galí, quedant a sa libre voluntat disposar de mos bens en lo modo que millor li apareixerà.”

En aquest paràgraf i trobem un parell de coses molt interessants, primer que si en Josep té fills que siguin legítims, els il·legítims no compten, i segon què si en Josep mort sense hereus ho sigui el seu nebot Miquel Vinyals i Galí.
Aquest redactat demostra que en Salvador sabia del fràgil estat de salut del seu fill, que a més era cec, ja que considera que el seu nebot Miquel, 20 anys més gran que en Josep, li sobreviurà. El que sí que sabem és que en Miquel, a la que es van morir el seu oncle Salvador i la seva tieta Josepa, es va emportar al Josep a casa seva del carrer Major i va començar a fer i desfer amb les propietats del seu cosí.

     Padró carrer Major el 1860


I el redactat del testament acaba amb:

“Fet fou lo present meu testament ultima y derrera voluntat mia en la casa de ma habitació situada en esta vila de Tarrasa als vint y dos dies del mes de Febrer del any mil vuit cents cuaranta y tres.
I per no poder firmar a causa de la gravedad de la mia malaltia dono facultat a Joan Petit per que firma per mi.”



Permeteu-me que no faci cap acudit amb el nom de qui signa en lloc de l’il·lustre patrici Salvador Vinyals i Galí.

I fins aquí, i molt per sobre, un esbós d’una petita part de la vida de l’il·lustre Salvador Vinyals i Galí, del seu fill Josep (Don Pepet, es veu que li deien), i de l “estimat” nebot en Miquel Vinyals i Galí.
Si us heu fet un garbuix amb tants Vinyals i tants Galí, no us preocupeu, jo fa cinc anys que m’hi barallo i encara a hores d’ara no acabo de treure’n l’entrellat.

Aquí us poso un petit exemple d’arbre familiar Galí Suris perquè veieu si era complicada la cosa.





Fonts de consulta:

CENT BIOGRAFÍES TARRASSENQUES Josep Soler i Palet

Editat per ESTAMPA “LA CATALANA” 1900

TERRASSENCS DEL MIL-VUIT-CENTS. Baltasar Ragón

Editat per Joan Morral 1933

GALERIA DE TARRASENSES ILUSTRES. Miguel Palomares Tirado

Editat per la “Cámara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa 1962
ACVOC - AHT
APSET
AMAT padrons





dilluns, 23 de juliol de 2018

TERRASSA - CREACIÓ i FINAL DEL CARRER dels BANYS

 CREACIÓ i FINAL DEL CARRER dels BANYS

1841   -   1950


























En Miquel Vinyals i Galí veu com el seu pare, Ignasi Vinyals i Galí, mor l’any 1801 quan ell tenia tot just sis anys. En Miquel queda sota la custòdia del seu tiet Salvador Vinyals, però quan obté la majoria d’edat ja es fa càrrec de la seva herència i en Salvador, que fins llavors havia conviscut, juntament amb la seva esposa Josepa Galí i Galí i el seu fill Josep Vinyals i Galí, a la casa del carrer Major, decideix anar a viure a la casa pairal dels Galí del carrer Sant Pere números 48 i 50.
Amo i senyor de la casa-palau, i sense la tutela del seu oncle, comença a embellir per dins la casa, i en l’espai del temps, a millorar-la per fora.


El primer que fa, any 1820, és construir un jardí d’estil romàntic segons descripcions de diversos autors de l’època.




Aquest jardí estava situat enfront de la casa, al carrer Major, a la vorera que en diríem dels senars. En Miquel Vinyals el va començar a construir l’any 1820 amb la compra de la casa d’en Francisco Arch de Caravaca, una casa de tres casals amb dos picotins de terreny addicional, segons escriptura del 17 de juliol de 1820, davant el notari Francisco Soler i Ler. Casa amb el número 444 de l’inventari del 1819.

A aquesta casa hi hem d’afegir les d’en Jaume Salas i Salvi Vellver, dos casals més (447 i 448 de l’inventari), i una del mateix Vinyals de 2 casals (446) que sumen un total de 7 casals que són els que té l’edifici que coneixem com a Casa Vinyals, i que serien els set casals que conformarien el jardí dels Vinyals, admiració de propis i estranys.



CREACIÓ DEL CARRER DELS BANYS.

Una vegada construït el Jardí ja no té qui el pugui vigilar per la part de davant de la casa, i ara s’haurà de preocupar de la part posterior, és a dir de la façana nord per on discorre el carrer de les Parres.

Un Vinyals molt decidit a assolir el que es proposa, comença l’any 1830 a fer realitat el seu somni, tenir la casa totalment aïllada de veïns i curiosos, i comença a comprar, o fer-se propietari a base de permutes, les cases del carrer de les Parres que estan a la vorera contrària de la seva. Aquest somni l’assoliria finalment l’octubre del 1841.



Per la part del carrer de Les Parres que ocupava tot el darrere de casa seva del carrer Major, hi trobem set finques que són les que assoliria en l’espai d’onze anys:
Compra, el 13 de novembre de 1830, la casa d’en Joaquim Petit Sastre, que inclou un quartà de conreu de secà de segona qualitat, inscrita amb el número 411 a l’inventari de cases i terrenys de 1819.
Fa una permuta, l’1 d’octubre de 1838,  amb els hereus de Josep Llunell, d’una casa d’un cos de tercera qualitat, i un picotí i mig de conreu de segona. Finca inscrita amb el número 412.
Una altra permuta, el 18 de juny de 1840, en aquest cas amb Josep i Isidre Amat Munmany, d’una casa d’un cos de tercera i un picotí i mig de conreu de secà de segona. Inscrita amb el número 414.
També per permuta, el 21 de gener de 1841, aconsegueix de Jaume Cardús Massanyach, una casa d’un cos, i un picotí i mig de conreu de secà de segona. Aquesta finca té el número 415 del cens.
Amb la modalitat de compra, el 18 d’agost de 1841, aconsegueix la propietat d’una casa d’en Salvador Marcet i Domingo Palet, d’un cos i un quartà i un picotí de conreu de secà de segona. Finca número 416.
Novament trobem una permuta, el 27 de setembre de 1841, d’una casa propietat de Rosa Anglada i Antonio Serracanta, d’un cos i un picotí i mig de secà de segona. Finca número 417.
I finalment tenim la inscrita amb el número 418 també per una permuta del dia 22 d’octubre de 1841, propietat d’Agnès Arch i del seu fill Jaume Guardiola i Arch, també d’un cos i d’un picotí i mig de terreny de secà de segona qualitat. Aquesta casa té la particularitat que no es troba en el carrer de Les Parres, aquesta casa està dins del terreny conegut com a Corrals Vells, que eren els que anaven des de darrere (part nord) de la casa dels Vinyals fins a trobar el Camí de la Unió, avui Iscle Soler.
Amb aquest llistat de cases se’ns fa fàcil deduir que les cases, majoritàriament, eren d’un casal i que disposaven totes elles d’un pati que amidava un picotí i mig de superfície.
Enderroca totes aquestes cases, un total de set, i ja pot crear uns horts, a través dels Corrals Vells, que van des de casa seva fins al camí de la Unió, i el que encara és més important per ell, tancar el carrer de les Parres al seu pas pel darrere de casa seva.



Com era d’esperar els veïns del carrer de les Parres que veuen tallat el seu transit cap el carrer Major protesten i llavors en Miquel Vinyals ofereix una part de les seves propietats per tal d’obrir un nou pas des del carrer de les Parres cap al carrer Major i d’aquesta forma neix, el setembre del 1841, el carrer que més endavant coneixerem com a carrer dels Banys.

En el ple del 19 agost 1841 es fa lectura d’un ofici de la Diputació Provincial autoritzant la permuta de part del carrer de les Parres per una porció de terreny d’en Miquel Vinyals com a indemnització.


En el ple del dia 29 d’agost de 1841 s’acorda que el regidor Marinel·lo s’entengui amb els mestres d’obres municipals per regularitzar el carrer que s’ha obert des de el carrer Major al carrer de les Parres.


En data 25 de setembre de 1841 l’ajuntament passa un ofici als mestres de cases en Jacint Matalonga i Joan Comerma que diu:

“El Ayuntamiento previene a ustedes pasen a reconocer lo más pronto possible la nueva travessia que se ha hecho por D. Miguel Vinyals entre las calles Mayor y las Esparras (sic) (sovint trobem el nom d’Esparres en lloc de Parres) con el objeto de que vean cuando sea necesario practicar para que quede bién afirmado y espedito aquel terreno y no se cause perjuicio a ningun vecino.”


La resposta d’en Matalonga i Comerma és:

“Jacinto Matalonga y Joan Comerma los dos metres de cases del Magnifich Ajuntament de la Villa de Tarrasa an pasat a fer lo reconeixement de la cantonada de la casa de cal Daurado del carrer Major qual cantonada es a la bocacalla de la travessia que dona entrada a las Esparras y per assegurar dita cantonada deu fersi un pila ben fonamentat y pujarlo fins a la alsada que siguia necessari per la salvadat de dita casa.


En quant al desaogo de las aiguas del carrer de las Esparras abem considerat per no donar dany a ningun bei rebaixar un pam la boca calla de la noba trebacia que se a fet y alsar un poch a la dibisio de la paret de D. Miguel Vinyals pot encaminarse tota laigua dret al carrer Majó y no donar dany a ningú bei hes tot quant podem dir en contestació del present ofici.
Tarrasa 27 setembre 1841.” (sic)



Queda molt clar que l’ofici d’en Matalonga i Comerma era de “mestres de cases” com ells mateixos es definien, i que l’escriptura no era lo seu.
I aquí arribem al final de la història. En Miquel Vinyals, Don Miquel, com a ell li agradava que li diguessin, ja havia aconseguit el somni de tenir la seva mansió aïllada de la resta de mortals que la rodejaven.

Per saber que si feia en aquesta casa, quines visites rebia el conco més famós de la Vila, i com va evolucionar la dita mansió a partir de l’últim terç del segle XIX i principis del XX, us remeto a la meva entrada del blog:  

Però no, ja ho oblidava, per què el carrer que tan “gentilment” en Vinyals va obrir per poder anar des del carrer de les Parres al carrer Major se’n deia dels BANYS?
On estaven situats aquests banys? Doncs estaven situats ni més ni menys que en la part de la casa Vinyals més propera a la Plaça, en un annex a la mansió a on trobem, segons escriptura del 18 de gener del 1882, uns baixos coberts per un terrat i dividit en varies dependències com són uns corrals, una quadra i una cotxera, i situats sobre el terrat uns BANYS destinats a ús PÚBLIC.




De la creació, ús, propietat i funcionament d’aquests banys, de moment, no he pogut esbrinar res. Espero en una pròxima entrada en aquest blog, fer-vos cinc cèntims d’aquesta qüestió.
Un parell de fotos de principis del XX ens donaran idea de la situació del carrer dels Banys en respecta al carrer Major i al carrer de Les Parres.




I en aquesta imatge aèria de l’any 1925 podem veure la situació del carrer dels Banys en el centre de la nostra ciutat.


LA FI DEL CARRER DELS BANYS
Però ja va sent hora de parlar de la fi d’aquest carrer que probablement ningú dels que llegiu aquesta entrada ha pogut trepitjar mai.
El dia 4 de maig de 1949, i un cop el carrer de la Unió ja ha fet la seva connexió definitiva entre el carrer Major i el Raval, l’Ajuntament decideix tapiar l’entrada i la sortida d’aquest carreró, que ha perdut la seva raó de ser, i el terreny passa a formar part d’una catalogació nominada “sobrant de via pública”.

“Declarar sobrante de la via pública el terreno que integra el antiguo pasaje que unia la calle Mayor con la de Las Parras, suprimiendo como via pública en el vigente Plano General de Urbanización y Reforma de la Ciudad y sustraido actualment al tráfico mediante cerramiento con muros, siendo sus lindes los siguientes: al Norte la calle de Las Parras; al Sur la calle Mayor; al Este la casa número treinta y cuatro de esta última calle propiedad de don Arturo Bros Parent y al Oeste la casa número treinta y seis tambien de la calle Mayor propiedad de don Miguel Cugueró Sisquella, de una superficie útil de setenta y nueve metros cuadrados por si solo inedificable...”



L’any 1949 es posa a la venda aquest terreny amb primera opció pels veïns més propers. El veí de ponent, el senyor Miquel Cugueró hi renuncia i el de llevant el compra.



I qui és el veí que el compra? Doncs ni més ni menys que el senyor Artur Bros i Parent, pare dels fotògrafs Eduard i Antoni Bros, els que serien els meus mestres en l’apartat fotogràfic, i això va fer possible que jo sí que pogués trepitjar el carrer dels Banys. Aquest terreny es convertí en el pati de la casa dels Bros.
Acabava d’aquesta manera la història d’un carrer del centre de Terrassa que va tenir una existència de 108 anys, el carrer dels BANYS.





En la part que donava al carrer Major s’hi va construir un gran aparador en el qual tres cops a l’any exposàvem grans fotos amb temes d’actualitat. Recordo molt especialment un dedicat a l’arribada de l’home a la Lluna. Altres per Nadal i alguns per la festa Major.
Més d’un cop els Bros havien guanyat els concursos d’aparadors que es feien els anys 60.



Finalment, crec que l’any 1973, enderrocaren la casa vella



 i construïren l’edifici que actualment ocupa el número 34 del carrer Major, posant d’aquesta manera final a l’existència del carrer dels BANYS, creat per unir el carrer de les Parres amb el carrer Major quan el carrer de La Unió no era ni un projecte.  



Fons consultades:
ACVOC – ANT Escriptures Josep Carrancà 1882
ACVOC -  Cartografia varia
ACVOC -  Llibre actes Comissió Permanent 1949
AMAT - Actes ple municipal
ARXIU BROS
FOTOGRAFIES: Arxiu Administratiu AMAT, Arxiu Bros, Rafael Aróztegui.