dilluns, 7 de novembre de 2022

TERRASSA - LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868

 

LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868


Aquest manuscrit, d’en Joan Gorina i Riera, forma part d'un plec cosit de dotze quartilles que es troba a l'Arxiu Històric de Terrassa, lligall Documents 1859-1872. Hem optat per transcriure literalment el text, tot mantenint la puntuació de l’autor. En canvi, hem generalitzat l’accentuació -molt desigual en l'original-, adaptant-Ia a les normes ortogràfiques vigents. També hem accentuat -l'autor ho fa en alguns infinitius- la vocal final de les paraules acabades en consonant muda, que Gorina sistemàticament no escriu. Finalment, hem transcrit amb majúscula inicial tots els noms propis.

(Josep M. Benaul i Berenguer)

He cregut oportú respectar els peus de pàgina del document original d’en Josep M. Benaul que fan referència als personatges que són esmentats en el relat.

Penso que d’aquesta forma podem seguir millor el relat que en Joan Gorina i Riera ens fa dels fets ocorreguts a Terrassa el dia 30 de setembre de 1868 en motiu de la "SETEMBRINA" i no perdre’ns entre tants noms.

La resta és l’obra d’en Gorina, del qual, al final del relat, us en faig una breu biografia.

(Rafael Aróztegui i Peñarroya)

 

LO COP DE TERRASSA

Lo dia 30 de setembre de lañ 1868 y ba a be al cop, y a Tarrasa es ban fe els fochs de San Juan.

Era el dia 1 de la fira y alla a las deu a la plaza no y cabia la gen, y tots lus cabazillas del añ 1867 baren antra, a cal Jubé 1; y al cap de una estona ba surtí al Dumingu 2 pardal y ba di bamus, a tuca la campana, y tutom ba fe muiment, y ban ana uns cuans, a tuca a sumatén. Tutom cap a a la plaza, y a llaborans ban surtí als cabasillas y baren di al poble si vulian al Jauma Ballonrat 3 y el LIatse Subirana 4 y al Muns,5 y al Trilla,6 y alguns datrus per formar una junta y lo popble ba di que sí.

Y deseguit ban anan cumparejen armas y tutom ne bolia y no ni abia gairas. Y a la plaza y habia al nunsi y el bolian fe fe una crida que qui tingués armas que las presentés y en no la ba bulgue fe y li ban fe grosas amenasas y ell que ba di que no sabia ajo com aniria y al cap y lúltim ban ana a cal arcalde que era D. Domingo Ventalló 7 y, el nusi li ba esplica y ell ba di que cuan y habia una rebolició que ell ya no era arcalde y ba respondri un y ba di, -com que no el volem-, y li ban fer treura las armas que tenia a casa seba, y ell els sa las ba da.

Y la juntament ban anar cap a la Casa de la Vila, y tot lo popble tanbé, y allí baren tractar las sebas cosas la juntament y la junta revulusionària, y la gent baren cridar -mort lo ajuntament- varias vegadas y la juntament tots se baren alsà espantats, y a llaboras ba surtí al Jubé y ba cridar -silenciu- y es ba tamparà y ba di -que surtís tutom a fora que ell ya pujaria al balcó y que totom hu sentiria y tutom va surtí afora y ell ba puja al balcó ab al Trilla y un altre y ba dir al popble si estarian pel que faria la junta rebulucionària.

Y lo popble ba di -que Sl- y a llaborans ba fer un gran sermó que ba agrada mol, y ba crida Abajo lo excistente, Abajo la dinastía, etc ... etc ... y Abajo los Borbones y tot lo popble ba crida -Abajo ... etc ... y lo popble li ban di que volían al cuadro de la reyna, y ell ba di -Yo mismo tendré la satisfacción de pegarle fuego- y lo popble mol conten de tan bé que se habia explicat y totom va picar de mans. Allaborans al nunci ba fer la crida -que qui tingués armas que las presentés a la plaza y que tots los músichs fesin cap a la plaza ab los insturmens.

Y lo popble ban cumensa ala Culechta 8 ab un pal per alsapramà las portes y al gran crit de la jen que la clau era a cal Torras, y ay ban ana uns cuans asacarla, y els sala ban da al mumén de ubrir las portas tot lo popble al mateix que una curralada de llops ret dintra y ab un minut no ba cada res sanse y al papé tot se ba estripa, que a quell carré que era al carré deIs Gabatchons tot era pIe de papé que ni es beya a terra y baren cumansa que es cremés aquell papé y ya ni ba-abé-prou que as ba crema al papé y tot lo que y habia, ban cada las parets netas y tot se ba crema ala plaza.

Y mentras cremaba ajo, baren surtí uns cuans de la Casa de la Vila, ab als cuadrus de la reyna y la llista deIs quintus y la urna deIs quintus y tot bana al foch.

Mentrastan anaban es quinsan papés de cal Torras 9 carnisé que era un arrandadó, y tan bé un xich de roba y tot se ba crema a la plaza, a cal Torras era al devan de la Fon Trubada. Ara ban fe la pasada que tucaban lipno de Riego y tots lus de las armas anaban al devan.

Ab un pis de sobra la cul-Iechta y estaba un cox 10 que tanbé era arrandadó y tots lus trastus es ban tira pel balcó quedan sinó la parets netas y tan bé es ba crema a la plaza. Y al matex custat que es a cal Dulén 11 tot se liba crema y abia unas robas que talmén feyan llastima, pero no es perdunaba ningú de modu que es ban fe dos fochs a la plaza que feyan pó, no si pudia acusta del gunas bin pasas.

Surtín de cal areu Dulén 12, baren ana a cal seu germà13 que tanbé era arrandadó, estaba al carré de San Pera pues del cap de mun del carré al cap de ball no es pudia pasa de jen, ana qui als ba custa mol de entrari per que y abia la junta rebuluciunaria que ubulian detura pero si es descuidan agueran pagat la festa ells.

Una pàgina del manuscrit original.

Y a dintre(de la casa de l’arrendador) y abia tots lus de la casa y baren cumen sa a cops de parpal ab una rexa que y abia y la baren cuida a fe trosus y beyen que de cap manera y podian entra ban determina uns cuan de las armas ana a salta pel darrera y un cop baren sé dins els de dintre es ban beura perduts y ban ubrí las portas y as ban pusa als de la junta al purtal per no dexa entra ningú y no uban pude detura y al mumén de entra dins, bots d’olí, sachs de munjetas, tot per terra patroleo, y ya cumensaban de tira fatu pel balcó tot uban pateja menus dugas calaxeras mol bonas que ban di que eran de la seba dona, que al demés no va queda res fins als cuartus del calax y cuidadu al quen tuqués cap, y als queran adal en baxan tots se ban as curcuya y a la canaya als en ban troba mols y tots als sel ban fe dexa, y cap al foch que al ban fe ala plazeta de cal Cintet14 y abia un foch urrendu que nis pudia pasà.

Sortín de qui ban ana a cal Mallufré 15 que estaban al carré Nou y tots lus de la casa eran fora y ban españà las portas y tot lo poble ret dins y tot se ba pateja y tirau per las finestras que abax al carré ni abia una pila que cuasi tapaba al purtal y la canaya unàban agafan y purtantu al altre foch de la plazeta, tanbé y abia tres o cuatre talés de fajas, de modu ques pansaban que es calaria foch ab alguna casa per que aquells fochs feyan pó.

Sortin de qui, ban ana a cal Esquius16 que era loma més murri de Tarrasa, es taba al carré de la Cuadra, y tanbé y arriban y ya bia la reu17y li diuan -a on tés al teu para- y ell va di nousé a marchat y no me adit a on te naba- y cumènsan an tra dins y la butiga que la reu era barbé, ya era un xich de sen brasada pero al poch que ya abia ab un minut tot patejat y cumensan a puja dal y tot per la finestra que era mol xica y abían de patí mol per feu pasa pero ab la rabia que utiraban cuan arribaba a bax, ya no y abia res sansè.

 

Ya na bian tret qui sab lu fatu pero encara ni abia mol y del que y abia tot se ba cramà fins tres hu cuatre pintas grosus y cuan tot basé al carré la reu ba di -a questa calachera es de la mara que me la ba da a mi- y li ban di que la prengués y la ba du al bainat, y ban cumansà a tirà un ambà a terra del sallé per fe surtí las botas de bi y eran set o vuit a cops de chapu y ban anjaga totas las botas carré aball y a lantrada y abia més de un pam de bi que asta ban abé de treura un maó del padrís per que marchés, y bi y botas y mopblas carré ball que ban fe al foch al Pacetx.

Sortín de qui, ban anà a cal Farmí18 que es taba al carré de la Cuadra, y las portas eran tancadas y cop de pica y fora, y en ba pujà un al balcó y a cops de peus ba patà tots los bidres, y ba arriba ha ubrí y als de la casa ban se amatents a turnà a tancà y al cop y lúltim ba baxà y la casa ban ubrí per que y abia al Subirana y daltres de la junta y cridan sobre tot lordre y al popble cridà fora orda no miràban pas cuan ans feyan pagà y ells ensaña lus diaris de que tot ya era guanyat y ells no y volian sabe res y al cap y l'últim ban entrà a dins y a desembrasà y fora, qui més pudia trabellà.

Y al Farmí ba surtí de casa seba ab als brasus astesus y pluran carré aball y es ba fica a cal Bosch 19 del Pasetx. Y la canalla trastus aball capa al altre foch de cal Esquius que era al Pasejs, y tanbé ban buida un parey de botas, pero del magatsem de darrera no en ban tuca.

 Sortín de qui ban anà als esculapios asacà armas, y als cuadros de la reyna y tan bé als de la prasó, y als ban trancà amicas y als ban tira al foch. SortÍn de qui ban ana a cal Trollas 20 que estaba a la Fonbella y ha riban y ret dal molta jen pero y abia una porta que tiraba tiros y al mun de ubrirla de que no se nimata un y ells se pansaban que dins ya bia jen armada y ban tira dos o tres tiros y lo popble al sentí las descargas totom se ba fica a dins y ban tanca las portas, a dintra feya po la gen que ya bia y cumènsan a ropra bidras que feya hurror al sentiro y a tirà mopbles deIs bons que sen bist, y la criada es ba pusà al portal del seu cuartu y cridan que no li tuquessin res della, y no li ban tucà res, y baren fe al foch ala costa y un al Pasejs y un al daban de casa seba.

Y mentras als fochs anaban craman ban puja de la Plaza una cumpañia de guardias rurals tots ab la culata cap per ball ab tots los majors cotribuyens ab armas y ban ana cap al Pacejs y allaborans es ba tempara un xich.

Nota de las casas que es ban crema als trastus:

La collecta 21, a cal Dulén, al cox de la collecta, al Torras carnisé, y dugas carniserias sebas, al Dulén xich, al Mallufré, a lEsquius, al Farmí i al Trullas.

Tots éran arandadós 22menus al Trullas, pero del Trullas sen recordaban de cuan era arcalda que bia fet moltas injúrias.

Los fochs baren cramà fins al bespra y en cara sor que ba ploura sinó tot lan dema y aguéran cramat, y la canalla lan dema binga esbarria la sendra per beura si trubarían cap cuartu, y sen ban truba qui sapblus.

Lo escribió Juan Gurina

Tarrasa 17 de noviembre de lañ 1868.


1.         Jaume Jover i Marquet (Terrassa 1823-1872). Flequer. Insurgent del 1867. Va morir el 22 de juliol del 1872 mentre combatia contra els carlins pels carrers de Terrassa.

2.       Josep Domingo i Casanellas (Terrassa 1833-1917). Cafeter Insurgent del 1867. Vice-president del Comitè Republicà Federal de Terrassa després de La Gloriosa.

3.       Jaume Vallhonrat i Rovira (Terrassa 1815-1896). Fuster. L'any 1867 presidia el casino Sociedad de Artesanos y de Tarrasa. Alcalde del 1869 al 1877.

4.       Llatzer Ullés i Subirana (Terrassa 1811-?). Comerciant i propietari. Monàrquic.

5.       Miquel Muns i Cardellach (Terrassa 1828-?). Teixidor. Insurgent del 1867. Candidat republicà a les eleccions municipals del desembre de 1868.

6.       Josep Trilla i Carol (les Ventoses [Noguera] 1833 - Terrassa 1914). Teixidor. Insurgent del 1867. Regidor monàrquic a l'ajuntament constituït 1'1 de gener del 1869.

7.       Domènec Ventalló i Llobateras (Terrassa 1805-1878). Farmacèutic. A casa seva tenia  la tertúlia dels moderats. Alcalde del gener al setembre de 1868.

8.       Era la seu de l'administraci6 de l'impost de consums.

9.       Albert Torras. Tractant de carn, carnisser, cafeter i administrador municipal de l'impost de consums, càrrec en el qual va substituir el seu pare l'any 1867. Tot i que va presentar la dimissió el 28 de setembre, no va poder evitar les represàlies.

10.    Personatge no identificat.

11.    El “Dulén” era Josep Ventayol i Jorba, comerciant d'olis i sabons, arrendador de l'impost de consums i soci de Jaume Torras i Bordoy que també era arrendador.

12.    Josep Ventayol i Torrella (Terrassa 1834-?), primogènit de Josep Ventayol i Jorba, el qual va substituir en tots els seus negocis.

13.    Antoni Ventayol i Torrella (Terrassa 1840?-?). Comerciant. Associat amb el seu germà en l'arrendament de l'impost.

14.    Probablement es tracta de l'actual placeta de Saragossa.

15.    Salvador Mallofré i Prats (Olesa 1816?-?) Teixidor.

16.    Vicenç Esquius i Graells (Calaf 1810?-?). Teixidor.

17.    L'hereu és Jaume Esquius i Payas (Terrassa 1837?-?). Barber.

18.    Fermí Carner i Colldeforns (Terrassa 1814?-?). Negociant de vi.

19.    Probablement Pere Bosch i Curet, propietari, que habitava al capdamunt del carrer de la Font Vella.

20.    Miquel Trullas i Oller (Viladecavalls 1821?-?). Propietari. Alcalde de Terrassa del 1865 al gener de 1868.

21.    Era la seu de l'administraci6 de l'impost de consums.

22.    Encarregats de cobrar l’impost de consums.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

       Quatre fotos de la Terrassa del 1868 – 1870 :




-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

JOAN GORINA i RIERA


Neix a Terrassa un 23 de juny de l’any 1851 i moriria, també a Terrassa, el 10 de juliol de 1911.

Fill de teixidor a ma, a l’edat de 10 anys ja ajudava al seu pare, sense haver pogut anar gaire temps a l’escola.

Seguint aquest ofici va casar-se i va ser pare de família. Amb les vagues i crisi de treball va quedar molt temps sense feina i es decidí a posar una llibreria i centra de subscripcions al carrer Puignovell 14. Entre llibres i revistes li va anar creixent l’afició a escriure.

Va col·laborar amb “La Tomasa”, “L’Esquella de la Torratxa”, i en gairebé tots els diaris de Terrassa. Signava amb el pseudònim “El Noi de la Pega”,  ja que ell deia que d’ençà que tenia ús de raó la pega el perseguia.

Autor de monòlegs,  l’actor Enric Borràs va estrenar-li un al Principal, versos i altres formes literàries.

Era d’una il·lustració rudimentària, amb pocs estudis, però no per això deixaven de tenir un valor personal els seus treballs.

Del carrer Puignovell es va traslladar al carrer Sant Pau 14, a una casa que vaser enderrocada per construir els jardins i magatzem que ara és la CECOT.

D’allà passar al número 27 del mateix carrer San Pau, ampliant el negoci de llibreria amb una secció d’estanc.
Establiment del carrer Sant Pau 27. Llibreria i estanc.

Col·laborador de “El Eco de Tarrasa” “La Revista Tarrasense” “La Comarca del Vallés”.

També li havia tocat algun premi de la Rifa als últims temps de la seva vida el que el va portar, encara que poques vegades, a signar com “El Noi de la Sort”.

L’any 1908 va traslladar-se a la Rambla amb només l’estanc i va deixar la llibreria del carrer Sant Pere al seu fill Jaume.

Llibreria del carrer Sant Pere.

Trobant-se molt delicat de salut, va anar a fer-se un tip d’aigua a la font de la Cogullada i en tornar va ficar-se al llit, i moria l’endemà a la tarda.

Tot això ho explico per tal que us feu càrrec de què un xicotet de 17 anys, sense a penes estudis, va escriure com va poder tota una ressenya dels fets ocorreguts a Terrassa un 30 de setembre del 1868 amb motiu de la revolta anomenada la “setembrina”, que va significar l’exili de la reina Isabel II, i que en Gorina va titular “Lo Cop de Tarrasa ”.


L’any 1909, ja amb l’estanc a la Rambla d’Ègara, publica a La Comarca del Vallès  un poema celebrant que finalment la processó de Dijous Sant hagi ampliat el seu recorregut passant per la dita Rambla, i que a continuació us transcric, respectant la seva grafia, perquè veieu l’evolució del seu lèxic.

LA GRATITUD D’UN BARRI (DEL DIJOUS SANT)

  Ha sigut aquí ben vist

pels vehins ab alegria,

l’acort de la Confraria

de l’Imatge del Sant Crist.

  May de cap solemnitat

aquest barri disfrutaba,

cap festa per ell passaba

com si fos abandonat.

  Els vehins ab gratitud

van veurer la professó,

tots ab gran devoció

molt silenci y quietud.

  Ara no’ns podem queixá

els de la Rambla d’Egara,

ja podem ben dir desd’ara

que l’”Ensanxe” creixerá.

  Els tenirnos per “forans”

sembla que ja s’acabat.

Avuy ja som de ciutat

ja sens pot dir “ciutadans”.

  Satisfets podem está

de la nostra professó,

qu’es d’antiga tradició

y que devem conservá.

  Als lliberalsde debò

las professons no’ns molestan,

únicament ne protestan

els lliberals de cartró.

  Per això ha sigut ben vist

pels vehins ab alegria,

l’acort de la Confraria

de l’Imatge del Sant Crist.

 (Publicat a La Comarca del Vallés, 13 d’abril de 1909, pàgina 5)

Fonts consultades:

ACVOC  Codi de referència ACVOC90-229-T2-8. Títol: Gorina, Lo cop de Tarrasa i altres notes històriques. Manuscrits literaris, doc. 8. 1 de 23. Data(es) 1868-1871

 «Política i consums. La revolució del 1868 a Terrassa». Benual Berenguer, Josep M. Recerques: història, economia, cultura, 1985, Núm. 17, p. 73-103, 

Terrassencs del 1800. Baltasar Ragón. Joan Morral, imp. 1933

Fotos AMAT / ACVOC

I com sempre amb l'estimat Joaquim Verdaguer en el record.

Rafael Aróztegui i Peñarroya. TERRASSA, 7 de novembre de 2022.












 

dimarts, 1 de novembre de 2022

Terrassa — L'encant del pa de les ànimes. 1883

 

Terrassa — L'encant del pa de les ànimes.

Amb motiu del dia dels difunts, 2 de novembre, la revista "LA ILUSTRACIÓ CATALANA", número 97, del 31 d’octubre de 1883, publicava l’article: Terrassa — L'encant del pa de les ànimes, article que us transcric fil per randa: 

“Pocs són els erudits catalans que no han visitat el poètic recinte de les tres esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa, on s’alçava en el segle VII la catedral d'Ègara, i on encara segueix viva l'antic costum de l'encantament (Vendre a l'encant, sinònim de subhastar.) del pa de les ànimes.

El dia 2 de novembre, dedicat a la commemoració dels fidels difunts, es verifica en aquell enclòs l'encantament, o sia entrega al postor més gran, del pa o panellets beneïts que s’anomenen de les ànimes, que tots reben amb respecte y les quals almoines serveixen per a sufragis.

Reminiscència és aquesta dels antics Àgapes o menjars en comú, on també es distribuïa pa beneït, celebrant-se així mateix antigament a Catalunya com encara es fa en algunes poblacions un dinar després dels funerals on el que presideix fa, en acabar-se, una plàtica commemorativa del difunt.

En J. Pahisa, amb la facilitat que li és pròpia, ha reproduït la singular escena de l’encantament del pa de les ànimes a Terrassa, amb tota aquella propietat i expressió que es pot desitjar.”


Efectivament, l’article ve acompanyat d’un dibuix obra de Jaume Pahissa.

Jaume Pahissa vist per en Ramon Casas. MNAC

Jaume Pahissa i Laporta (Barcelona, 23 d'abril de 1846 - 21 de gener de 1928) fou un dibuixant barceloní. Fill de Jaume Pahissa natural de Sant Feliu de Llobregat i de Rosa Laporta natural de Sants. De formació autodidàctica, encara que rebé lliçons de Ramon Martí i Alsina, va aconseguir fama com a il·lustrador i pintor paisatgista. Col·laborà, com a corresponsal gràfic, a les revistes Ilustració Catalana i L'Esquella de la Torratxa.

El gravat del dibuix d’en Pahissa, és obra de Josep Thomas i Bigas, com podem veure a baix a l’esquerre del dibuix on apareix la seva signatura.



És evident que en Pahissa es va inspirar en la foto que Adrià Torija va fer de la façana de Sant Pere el 1880.


Podem veure uns grups concrets de persones que més o menys es repeteixen en les dues figures.

Formant part del dibuix hi trobem una poesia que ens explica com un fadrí del poble de Sant Pere malda per què arribi el jorn del pa de les ànimes per tal de poder fer un “encant” pel pa que una bella santperenca porta sota el braç.

Aquí us el transcric:

“A la porta de l’església

em posava amb mos companys,

mentres entraven les noies

a oir missa matinal.

 

Una, dues, tres passaven

fresques com vent matinal,

però de cap la frescor

em penetrava a la sang.

 

Després n'arribava una

tot de pressa caminant:

sota un braç la caputxeta,

un pa sota l'altre braç.

 

Passava... Jo, avergonyit,

no la gosava mirar,

i amb tot, veia que ella em veia,

posant Ios ullets en blanc.

 

Se'm tornava tota roja;

tossía, allargava el pas

i baixava els graons

que té I ‘església a l’entrant.

 

! Que sovint ensopegava

baixant-los!, i no és estrany:

enlluernada pel sol

i per tants ulls emprendats!

 

Però els fadrins més de gresca

asseguts a aquells voltants

d'església m'eren amics

i no se’n burlaven mai.

 

 

Un cop oïda la missa

i fetes les caritats,

los vells a encantar eixien

els pans morenos i els blancs.

 

Lo pa que havia dut ella,

no era, no, lo millor pa,

més era aquell que es comprava

cada festa a un preu més alt,

 

puix com mos amics sabien

ma fal·lera per compra’l,

hi deien sous i mis sous,

com si fos tot ell de blat.

 

Deien que més deien, rient

i mirant-me deslligar

un bech del meu mocador

per complir I' “enquidit hi ha”

 

¡Ah, vestit de la Puríssima,

amb poc temps fores canviat,

mercès a les meves pujas,

mercès a l’amor més gran!”

                   

2. ENCANTAR v. tr.

Vendre a l'encant; cast. subastar.

Autor de la poesia Joaquim Riera i Bertran.

Joaquim Riera i Bertran (Girona, 25 de gener de 1848 - Barcelona, 15 de març de 1924) fou un polític i escriptor català.

Col·laborà en la premsa de la Renaixença catalana, especialment en Lo Gai Saber, La Ilustració Catalana i La Tomasa.

 Fonts consultades.

La Ilustració Catalana, Arxiu del Museo Sorolla de Madrid, Galeria del MNAC, Viquipèdia, Diccionari català-valencià-balear de F.B. Moll.

I amb el Joaquim Verdaguer sempre en la meva memòria. 


Rafael Aróztegui i Peñarroya

TERRASSA, 1 de novembre de 2022








diumenge, 16 d’octubre de 2022

TERRASSA. Una foto de l'any 1840 la més antiga?, de moment sí.

 

Terrassa. Una foto de l'any 1840 la més antiga?, de moment sí.

Amb aquesta entrada al blog us vull fer partícips d’una nova troballa en el món de la fotografia relacionada amb Terrassa, en aquest cas més concretament amb el poble de Sant Pere, ja que estem parlant de l’any 1840.

Fins al dia d’avui la representació fotogràfica més antiga que teníem de Terrassa era la foto que Charles Clifford va fer d’un arc triomfal que es va erigir amb motiu de la visita que la reina Isabel II va fer a Terrassa l’1 d’octubre de l’any 1860.

Arc triomfal efímer Foto Charles Clifford 1860

No estic parlant d’una descoberta total, estic donant llum a un fet que havia passat desapercebut per molta gent del món de la fotografia, historiadors i personal del Museu que malgrat tenir-ho a la vista no havien caigut en un fet prou rellevant per a donar-li publicitat.

Per tal de posar llum a la foscor és imprescindible que us faci cinc cèntims de dos sistemes molt emprats a principis del segle XIX per assolir la impressió d’imatges en làmines i publicacions, i que són el “daguerreotip” i el “gravat”. 

Louis Daguerre

El daguerreotip és oficialment el primer procediment fotogràfic emprat per captar imatges. El seu nom procedeix de Louis Daguerre qui el va desenvolupar i perfeccionar. El 1838 va ser presentat i reconegut amb el suport de l'Estat francès.

Aquí no us parlaré de la tècnica i el procés per aconseguir un daguerreotip, és llarg d’explicar i a més en podeu trobar molta informació cercant amb un buscador d’Internet.


Primer daguerreotip, obra de Daguerre 1838

Quedem-nos, com ja he dit abans, amb el fet que és el primer procediment fotogràfic per captar imatges.

El gravat és una disciplina artística en la qual l'artista utilitza diferents tècniques d'impressió, que tenen en comú dibuixar una imatge sobre una superfície rígida, anomenada matriu, deixant una empremta que després allotjarà tinta i serà transferida per pressió a una altra superfície com paper o tela, la qual cosa permet obtenir diverses reproduccions de les estampes.

Hi ha diverses tècniques emprades per fer gravats, així la matriu pot ser de metall, tradicionalment acer, coure o zinc, també de fusta o pedra, sobre la superfície de la qual es copia un original amb instruments punxants, tallants o mitjançant processos químics.

Gravat sobre metall

Gravat sobre pedra.

Davant l’impossibilitat, a principis del segle XIX, d’imprimir directament sobre paper un daguerreotip, un dibuix o una pintura, el paper del gravador resulta bàsic perquè amb la seva tècnica, copia l’original i fa possible així poder imprimir làmines amb figures per adjuntar a les publicacions.

Gravat sobre metall a punt per imprimir.

Aclarit el que és un daguerreotip i un gravat, hem de parlar de dos personatges cabdals per explicar la meva descoberta i són:

Ramon Alabern i Molas. Barcelona, 1808 – Madrid, 28-01-1888. Gravador, fotògraf.

Iniciat en el món del gravat de la mà del seu germà Pau, va ser l'encarregat de portar des de París, on havia acudit per perfeccionar els seus coneixements de gravat cartogràfic treballant en el Dipòsit de Marina d'aquesta ciutat, la càmera i altres estris amb els quals es va realitzar la primera fotografia presa a Espanya. A París, en Ramon va aprendre el maneig de l'artefacte fotogràfic del mateix Daguerre, l'invent del qual havia estat presentat dos anys abans.

Alabern, ja havia fet un daguerreotip de la parisenca església de la Magdalena.

El 10 de novembre de 1839, i des del terrat d'un edifici de l'actual plaça Palau de Barcelona, va fotografiar la Llotja i la casa Xifrè.

Primer daguerreotip produït per Ramon Alabern 1839 a Barcelona.

Càmera per l’obtenció de daguerreotips.

La presa, que va durar més de vint minuts, va ser un acte que va tenir la seva part pública i festiva, fins i tot amenitzat amb una banda de música, i que va acabar amb la subhasta, entre els assistents a aquesta exhibició, del daguerreotip obtingut. Aquesta imatge, que va acabar en mans d'un particular, no es conserva en l'actualitat. De fet, no es té constància de l’existència de cap daguerreotip de l’Alabern, almenys de forma pública.

Després d'aquest esdeveniment Alabern es va dedicar a fer fotografies de manera complementària al seu treball d'editor, existint diverses publicacions del seu treball com l'obra titulada «Espanya: obra pintoresca en làmines» que combina daguerreotips i dibuixos a mà i en la qual van participar el mateix Alabern, Josep Puiggarí, Lluís Rigalt i Antonio Roca Sallent amb introducció de Francisco Pi i Margall, i serà en aquesta obra, on trobarem la làmina origen d’aquest treball.

Antoni Roca i Sallent (Llívia, 1814 - Barcelona, 10 de maig de 1864) fou un gravador català.

Antoni Roca fou professor de gravat a burí de l'Escola de les Belles Arts de la ciutat, a més de membre de l'Acadèmia de les Belles Arts. A la seva mort es trobava acabant una gran làmina representant el Descens de la Santíssima Verge a Barcelona.

Autor d’un gran nombre de làmines per a les obres: Els frares i els seus convents, Història universal de Cesare Cantù, Història de Catalunya de Víctor Balaguer, una edició del Quixot de 1862, la col·lecció de viatges L'Univers, Les ruïnes del meu convent, El robí del cristià, Biografia eclesiàstica i per sobre de totes Espanya, obra pintoresca en láminas ya sacadas con el daguerreotipo, ya dibujadas del natural, grabadas en acero y en boj”. Els gravats van correspondre, segons queda acreditat a la pàgina inicial de l'obra, a Luis Rigalt, José Puiggarí, Antonio Roca, Ramon Alabern i Ramón Sáez,  entre d'altres, i serà en aquesta obra on el trobem juntament amb el Ramon Alabern com a protagonistes de la nostra història.

Primera pàgina de “España, obra pintoresca”

Estava prevista la seva publicació per entregues entre 1842 i 1846 a Barcelona, però l'únic volum publicat va versar sobre Catalunya, en la impremta de Juan Roger, el text del llibre va anar a càrrec del futur polític Francesc Pi i Margall, tractant-se de la seva primera obra de caràcter literari.

I dins d’aquesta obra hi trobo la làmina que em portarà a poder dir que l’any 1840 es va fer a Sant Pere la primera fotografia, de moment, feta a Terrassa i prou documentada.

En aquesta làmina hi podem llegir, en el peu, “sacado con el daguerreotipo” i “A. Roca lo g°”.

Fragment de làmina

Fragment de làmina. Signatura del gravador.

Per bé que la participació de l’Antoni Roca, com a gravador, queda plenament demostrada, la del fotògraf Alabern l’hem de suposar, ja que era el daguerreotipiste contractat per col·laborar en la publicació amb les seves fotos.

I finalment aquí tenim el gravat, tret d’un daguerreotip, o fotografia, que ens mostra el conjunt de les esglésies amb l’aspecte que tenien l’any 1840.

Gravat de A. Roca sobre foto de Ramon Alabern. 1840. Fins al moment la pressa fotogràfica més antiga de tema terrassenc.

En tot cas, sí que queda demostrat que l’any 1840 va venir a Terrassa un fotògraf, fos l’Alabern (99% de possibilitats) o fos un altre, amb una càmera per poder treure imatges fotogràfiques del conjunt de les esglésies de la Seu d’Ègara.

Ja he dit abans que de l’obra d’en Ramon Alabern no es conserva res, però gràcies al gravat tret de la foto, fet per l’Antonio Roca, podem gaudir avui d’una fantàstica vista de les esglésies de Sant Pere de l’any 1840.

Finalment, podem afirmar que aquesta és la foto més antiga trobada fins al moment d’un tema terrassenc?, podem.

Com a complement a aquesta entrada podria parla d’en Lluís Rigalt i Farriols (Barcelona, 25 d'agost de 1814 - 18 d'abril de 1894), pintor, dibuixant, gravador, escenògraf i teòric de les arts aplicades, i que també col·laborà en aquesta obra amb temes terrassencs.

L’obra d’aquest mestre del dibuix, la pintura i el gravat, donaria per una altra entrada en aquest blog i això ho deixaré per més endavant.

De moment aquí us deixo tres imatges obra de Lluís Rigalt, que també surten en aquest llibre, “Espanya: obra pintoresca en lamines”, però que ja no tenen relació amb el daguerreotip, és a dir amb la fotografia.

Gravat de Lluís Rigalt. Santa Maria de Sant Pere.

Gravat de Lluís Rigalt. Castell-cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís.

Gravat de Lluís Rigalt. Monestir de Sant Llorenç del Munt.

Agraïments:

Pels ajuts i consells a Domènec Ferran, Gemma Ramos i Jaume Roset.

Per la revisió a Maria Galí i Font.

I amb en Joaquim Verdaguer , sempre present en el meu record.


Rafael Aróztegui i Peñarroya.

Terrassa, 16 d’octubre 2022 














TERRASSA - LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868

  LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868 Aquest manuscrit, d’en Joan Gorina i Riera, forma part d'un plec cosit de dotze quartilles q...