divendres, 25 d’agost del 2023

INFRAHISTÒRIA DEL MONUMENT DEDICAT A ALFONS SALA i ARGEMÍ


 

INFRAHISTÒRIA DEL MONUMENT DEDICAT A ALFONS SALA i ARGEMÍ

De la vida i obra del Comte d’Ègara no en parlaré, ja hi ha força literatura publicada al respecte, però ens hem de quedar amb una data clau, l’any de la seva mort, 1945, perquè és aquest any quan comença la història del monument en qüestió.


Arran del seu traspàs Terrassa es planteja la necessitat de deixar patent el seu homenatge a tal personalitat en format “MONUMENT”, i amb aquesta finalitat es crea el 28 d’abril de 1947 una Comissió Prohomenatge presidida per Josep Ventalló i Mesa (Terrassa, 1900–1961) i formada per Salvador Utset i Payàs (Terrassa, 1880–1971), Josep Badrinas i Sala (Terrassa, 1892–1973), Miquel Onandia i Nunell (Terrassa,1904 – Dénia, 1974) i Joaquim Amat i Llopart (Terrassa, 1907–2011). Dos mesos després, el 7 de juny de 1947, va tenir lloc la col·locació de la primera pedra del monument, en aquells moments s’ignorava qui en seria l’autor, a la plaça Vella, a les hores Plaza España, aprofitant que en aquells moments la Plaça estava sofrint una de tantes modificacions que l’han anat configurant i re-configurant a través dels temps, obres per cert que, com ja és costum en la nostra ciutat, varen anar acompanyades de una forta controvèrsia.


I ara aquí ja podem començar a incorporar-hi personatges. Començarem per la figura d’en Ferran Bach-Esteve (Sant Pau de Fenollet, 1929 – Terrassa, 1992). El jove Ferran, 18 anys, ja dedicat a l’escultura, contacte amb el seu amic Ramon Noè i Hierro (Barcelona, 1923–2007), quatre anys més gran que ell, per fer uns dissenys dedicats a erigir un grup escultòric a Alfons Sala i Argemí per si hi havia la possibilitat de la convocatòria d’un concurs públic poder-hi concórrer.

I efectivament, fins a quatre projectes diferents surten de les mans, i del cap, del binomi Noè – Bach-Esteve.

L’Ana Fernàndez i Álvarez (Doctora en Geografia i Història, Història de l’Art) ens ho explica amb tota mena de detalls a la seva publicació “Altres dades sobre el monument a Alfons Sala “, de la Separata Col·leccionable Butlletí Informatiu de l’Associació Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa. Núm. 209 setembre – octubre de 2014

“En una d’elles apareix Alfons Sala dempeus i amb un llibre a la mà sobre un gran cos vertical que, a la part frontal de la seva base, presenta dos ignudis oferint al prohom terrassenc l’escut de Terrassa i una corona de llorer, a més d’alguns atributs que fan referència al món de la indústria. També hi podem veure, a la part posterior, un altre ignudi, aquesta vegada assegut, que lamenta la pèrdua del personatge. A mitja alçada del cos central del monument hi ha quatre relleus, un per cara, tres d’ells amb motius referits a diferents facetes biogràfiques del primer comte d’Ègara, i el frontal, amb l’emblema In memoriam.”


“La segona proposta és molt semblant a l’anterior, però més retòrica, ja que als personatges de la base abans citats s’afegeixen, a la part frontal, figures al·legòriques femenines a la indústria i a l’agricultura i, a la part posterior, a la música i a les arts. A més, als peus de l’homenatjat també apareix la figura d’una captaire esperant la caritat de Sala i Argemí.”

“La tercera proposta presenta Sala assegut en una cadira enlairada sobre una base on, a la part frontal, Noè disposa un grup escultòric que simbolitza la família obrera, i a la part posterior hi ha dues figures al·legòriques a la indústria i a l’agricultura. Entre elles, la figura de Mercuri, amb la seva mà esquerra, ofereix una corona de llorer a un nen, el qual, ajupit sota la cadira del comte, pretén agafar-la per llorejar-lo.”

“La quarta proposta encara és més grandiloqüent: a la base, les figures de dos obrers; en un segon registre, Sala assegut, i coronant tot el conjunt, dos querubins i un àngel de la resurrecció.”


“Ara bé, malgrat l’existència d’aquests dissenys -tots ells inscrits dins un conservador neoclassicisme-, els dos amics no varen arribar a encarregar-se mai del monument. De fet, el 1949 ja es va saber que era l’escultor Frederic Marès i Deulovol (Portbou, 1893 – Barcelona, 1991), aleshores director de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, l’escollit per portar-lo a terme. Es tractava d’un encàrrec directe, ja que no he trobat cap convocatòria de concurs públic que servís per assignar la seva realització.”

“L’obra de Marès, de marcat estil noucentista, es va inaugurar a les dotze del matí del 30 d’abril de 1950, aprofitant les celebracions del XV Centenari de la Seu d’Ègara i tres anys després d’haver-se col·locat la primera pedra del monument, ja que l’Ajuntament havia esperat que finalitzessin les obres d’urbanització de la plaça.”


“El monument finalment erigit estava constituït per un bloc de pedra calcària de Sant Vicenç, de dos metres d’alçada per dos setanta d’amplada i 0,60 de profunditat. Al centre hi havia un medalló de bronze amb l’efígie d’Alfons Sala i una inscripció: Tarrasa al insigne patrício D. Alfonso Sala, conde de Egara. Sobre aquell cos, Marès col·locà una figura femenina al·legòrica a la ciutat, realitzada en marbre blanc, i als seus laterals, dues al·legories més dedicades a la indústria i a la cultura catalana, construïdes en pedra calcària de Sant Vicenç i que perllongaven el monument fins a sis metres d’amplada.”

“Resulta molt interessant saber que, malgrat l’eloqüent i laudatòria crònica sobre la seva inauguració, publicada a les pàgines dos i tres del diari Tarrasa, de l’1 de maig de 1950, tot descrivint la satisfacció artística produïda per l’obra de Marès, darrere les bambolines institucionals la història havia estat una altra, farcida de desacords i acusacions. De fet, el 22 de gener de 1953, la Comissió Prohomenatge va demanar a Marès que efectués unes rectificacions en les figures laterals, ja que, pel material emprat, es considerava que desmereixien l’obra; la Comissió les preferia de marbre i no pas de pedra calcària. Tampoc va agradar que l’escultor es plagiés a si mateix en el monument a l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, inaugurat el 27 d’octubre de 1930 als jardins de la Reina Victòria de Barcelona, ni que el tractament donat a la figura central fos el dels draps mullats, fet que havia despertat recels entre alguns parroquians del Sant Esperit, i això que Marès no havia emprat la nuesa total atorgada al monument de Soler i Rovirosa.”

monument de Soler i Rovirosa, situat a Barcelona, Gran Via, entre Rambla Catalunya i Pg. de Gràcia 

I ara, a partir d’aquí , és quan trobem modificant el controvertit monument a tres terrassencs, Ferran Bach-Esteve, Miquel Ros i Orta i Josep Casamada i Biosca.

Veiem què ens explica l’Ana:

“Després de tots aquests desacords, el 1956 es decidí substituir les figures laterals per dues plaques de marbre amb relleus al·legòrics a la indústria i a la llar, dissenyats per Fernando Bach-Esteve, i el medalló de bronze, per un altre que va realitzar Josep Casamada i Biosca (Terrassa, 1929 – Figueres, 1991), ja que el primer no s’assemblava a Alfons Sala.”



“La direcció d’aquests canvis va recaure en Bach-Esteve i la seva realització va anar a càrrec de Miquel Ros i Orta (Instinción, 1901 – Terrassa, 1962). Ara bé, atesa l’exigüitat dels pressupostos municipals d’aquells temps, es va haver de treballar fent servir uns blocs de marbre que s’havien recuperat d’un vaixell enfonsat a la costa catalana, de tal manera que, una vegada treta la brutícia que presentaven, els relleus es van haver de tallar amb un gruix de només vuit centímetres, fet pel qual no es va poder fer un ressalt gaire profund.  Pel que fa a les figures laterals, aquestes es van guardar als magatzems del Museu de Terrassa, on van romandre fins al 1990, en què foren traslladades al parc de Sant Jordi, i que als pocs anys serien novament retirades i conservades en algun magatzem de la brigada. 



“El mateix any, el monument a Sala es va traslladar al passeig que porta el seu nom, lloc on actualment es troba.”


A continuació un recull de fotografies en ordre temporal de les diferents vicissituds per les que ha passat el MONUMENT protagonista de la nostra història. 






1980, Festa Major, el monument com a llotja preferent.












Fons consultades:

Ana Fernàndez i Álvarez: “Altres dades sobre el monument a Alfons Sala “, de la Separata Col·leccionable Butlletí Informatiu de l’Associació Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa. Núm. 209 setembre – octubre de 2014

Ana Fernàndez i Álvarez: Miquel Ros, Art i ofici. Fundació Torre del Palau 2012

Blog del Joaquim Verdaguer: Monument del Comte d’Ègara

Fotos: Ana Fernàndez, ACVOC, Lluis Roig i Sallent, Rafael Aróztegui i Peñarroya.

 

Autor: Rafael Aróztegui i Peñarroya

Agost del 2023 (en plena onada de calor)





diumenge, 6 d’agost del 2023

7 AGOST 1800, INDEPENDÈNCIA DE SANT PERE.

 



El 22 de juny de l’any 1797, els regidors, síndics i diputats de la universitat forana de Terrassa, és a dir Sant Pere, sol·liciten al rei Carles IV la separació de la seva universitat de la vila de Terrassa, demanant la possibilitat de tenir batlle propi, i ho demanen amb aquest escrit dirigit al Capità General Virrei del Principat de Catalunya:

“M.P.S. Manuel Estevan de San Vicente en nombre y en virtud de poder que con la debida solemnidad presento, y juro de los Regidores, Síndicos, General, y Personero, y Diputados de la parte foránea de la Villa de Tarrasa, Corregimiento de la Ciudad de Mataró en el Principado de Cataluña ante V.A. por el Recurso que más haya lugar paresco y digo: Que para obviar las disputas y disensiones que había entre los vecinos de la Villa de Tarrasa y los de las Parroquias comprendidas en la parte foránea que constituían una universidad sola, y separada suplicaron al vuestro Capitán General Virrey del dicho Principado de Cataluña que les diese su licencia para separarse estos de la Villa mediante los capítulos convenidos en la concordia que hicieron, los que aprobó librando en su virtud el correspondiente despacho en 9 del mes de Marzo de 1562 cuya copia con la debida solemnidad igualmemte presento.”

 


Ara hi ha una descripció de les dues Universitats amb el nombre de carrers, habitants i regidors, síndics i diputats que té cadascuna:

“Desde su época tiene dicha Villa (Terrassa) su Ayuntamto. Compuesto de 6 regidores, 2 Síndicos y 2 Diputados, su territorio que abraza un quarto de hora de circunferencia o circunvalación con 700 u 800 casas, 2500 personas de Comunión; y la parte foránea (Sant Pere) tiene también su Ayuntamto. de 5 regidores, 2 Síndicos, y 2 Diputados, su territorio distincto de más de 4 horas de longitud en que se comprenden seis Iglesias Parroquiales con quatro calles en las que hay 183 casas, con 102 masias, muy dispersas, y 1239 personas de comunión siendo libre cada Ayuntamto. en su respectivo territorio para el ejercicio de quanto pertenece a policía, imposiciones, catastro y todo lo económico con absoluta independencia el uno del otro quedando únicamente el Bayle y administrador de Justicia en la conformidad misma que se hallaba antes, esto es que se le elije un Bayle Común a las dos citadas universidades,...”

I el fet aquest, de tenir un Batlle en comú, és el què els fa demanar la independència. Vegem per què:

“...a pluralidad de votos de los dos Ayuntamientos, lo que ha manifestado la experiencia ser muy perjudicial a los vecinos de la parte foránea porque como la propuesta se forma por los Ayuntamientos y el de la Villa excede al de la parte foránea en votos, rara vez recae en los vecinos de esta universidad, y así siempre queda propuesto en primer lugar un vecino de la Villa; la que se compone en la mayor parte de Pelayres y Fabricantes de Paños que tienen averción natural a los de la parte foránea que todos son Labradores y trabajadores de la tierra: De aquí proviene que además de la notoria y constante imposibilidad física que tiene el Bayle de la mencionada Villa para acudir a la brevedad posible e indispensable a administrar Justicia en la Parroquias de afuera por lo distante y separado de estas, la grande Población, y ocurrencias de aquella, la antipatía de unos a otros hace que rara vez encuentren Justicia los vecinos de la parte foránea contra los de la expresada Villa, escusandose el Bayle por amor a los unos, y oposición conocida a los de esta universidad de la parte foránea, o administrar la Justicia con imparcialidad, desinterés, y rectitud debida que corresponde a un Juez, resistiéndose como se ha verificado muchas veces a firmar las relaciones de granos, paja, gente y otras semejantes que pide el Corregidor de la Ciudad de Mataró para las ocurrencias del Real Servicio, y causándoles a este tenor otras innumerables extorsiones que muchas veces han sido castigadas por la Real Audiencia del Principado, de conformidad que en el día se encuentran las dos relacionadas universidades acaso con mayores, y mas perjudiciales discordias,...”



A continuació expliquen el concordat que es va signar entre les dues Universitats el 9 de març de l’any 1562, però segons sembla mai va estar prou satisfactori per a cap de les dues parts, i per tant insisteixen en la necessitat de tenir un Batlle propi:

“... enconos y disenciones que las que dieron lugar a la concordia celebrada el año 1562 cuyos capítulos fueron aprobados en el día 9 de Marzo de él, por el Capn. Genl. Virrey de dicho Principado según resulta del despacho que llevo presentado:  Y siendo el único medio de cortarlas de raíz el que la parte foránea quede desde luego absolutamente independiente de la Villa en la administn. de Justicia como lo ha estado, y lo está en lo concerniente a policía, imposiciones, y demás económico: Por tanto = A.V.A. Suplico que habiendo el poder, y copia de la concordia de 1562 se sirva en su vista, y de lo expuesto separar a mis Partes de la Jurisdicción de la Villa de Tarrassa concediéndoles la correspondiente facultad, y permiso para que por si solos puedan proponer Bayle entre los vecinos de la parte foránea, que administre Justicia en su respectivo territorio con absoluta independencia del de la Villa librando para que tenga efecto el Real Despatxo que corresponda en justicia que pido, y para ello hago el escrito más oportuno .”

La resposta és relativament ràpida i contundent:

“visto por los del nuestro Consejo teniendo presente lo informado por la nuestra Audiencia de Barcelona, y lo expuesto por el nuevo Fiscal por auto de 28 Julio proxo. pasado se acordó expedir esta nuestra carta por la qual tenemos a bien de separar a los referidos Regidores, Síndicos, y diputados de la parte foránea de la expresada Villa, y los concedemos facultad para que por si solos pueda proponer Bayle entre los vecinos de dicha parte foránea que administre Justicia en su territorio con absoluta Independencia del de la citada Villa. Y en consecuencia mandamos al nuestro Governador Capitan General del Principado de Cataluña, Presidente de la nuestra Audiencia, del que reside en la Ciudad de Barcelona Regente, y …. de ella, a la justicia de dicha Villa de Tarrassa, y demás Juezes, Ministros, y Personas a quienes en cualquier manera corresponda la observancia y cumplimiento de lo contenido en esta nuestra carta que siéndoles presentada, o con ella requeridos la vean, guarden, cumplan, y ejecuten, y hagan guardar, cumplir, y ejecutar, en todo, y por todo, según y como en ella se contiene, sin contravenirla, ni permitir su contravención en manera alguna, que así es nuestra voluntad. Dada en Madrid a 7 de agosto de 1800.”

A partir d’aquí el document inclou nombroses signatures de diferents personatges, secretari del rei, governador de Barcelona:

“Gregorio de la Cuesta, El Marques de Casa Garcia, Dn. Franco. Policarpo de Viquejo, Dn. Juan Antonio Lopez Altamirano, El Conde de Isla.

Yo Dn. Manuel Antonio de Santisteban, Seco. del Rey N.S. y su Escrivano de Camara la hize escribir por su mando. con acuerdo de su Como. Tente. de Camr.” 

I perquè quedi ben clar i no hi hagi cap dubte, el document acaba amb aquesta sentència definitiva:

“V.A. Concede facultad a los vecinos de la parte foránea de la Villa de Tarrassa para que por si sola pueda proponer Bayle que administre Justicia en su territorio con absoluta independencia del de dicha Villa (Terrassa).”



 

Si heu arribat fins aquí, i esteu més interessats en aquesta història, us adreço, com no podria ser d’altra manera, a visitar el blog de l’estimat i molt enyorat Joaquim Verdaguer

Aquest document el podeu trobar a l’Arxiu Històric de Terrassa amb la referència DH 1506/1800, però ara us el poso en format fotogràfic tot complet:


Terrassa, a 7 d’agost de 2023. Rafael Aróztegui i Peñarroya   

PATRIMONI TERRASSENC PROTEGIT - XEMENEIES

  PATRIMONI TERRASSENC PROTEGIT - XEMENEIES El desembre de 1984 es redactava el Pla Especial de patrimoni històric, arquitectònic i ambienta...