INFRAHISTÒRIA DEL MONUMENT DEDICAT A ALFONS SALA i ARGEMÍ
De la vida i obra del Comte d’Ègara no en parlaré, ja hi ha
força literatura publicada al respecte, però ens hem de quedar amb una data clau,
l’any de la seva mort, 1945, perquè és aquest any quan comença la història del
monument en qüestió.
Arran del seu traspàs Terrassa es planteja la necessitat de
deixar patent el seu homenatge a tal personalitat en format “MONUMENT”, i amb
aquesta finalitat es crea el 28 d’abril de 1947 una Comissió Prohomenatge
presidida per Josep Ventalló i Mesa (Terrassa, 1900–1961) i formada per
Salvador Utset i Payàs (Terrassa, 1880–1971), Josep Badrinas i Sala (Terrassa,
1892–1973), Miquel Onandia i Nunell (Terrassa,1904 – Dénia, 1974) i Joaquim
Amat i Llopart (Terrassa, 1907–2011). Dos mesos després, el 7 de juny de 1947,
va tenir lloc la col·locació de la primera pedra del monument, en aquells
moments s’ignorava qui en seria l’autor, a la
plaça Vella, a les hores Plaza España, aprofitant que en aquells moments la
Plaça estava sofrint una de tantes modificacions que l’han anat configurant i
re-configurant a través dels temps, obres per cert que, com ja és costum en la
nostra ciutat, varen anar acompanyades de una forta controvèrsia.
I ara aquí ja podem començar a incorporar-hi personatges.
Començarem per la figura d’en Ferran Bach-Esteve (Sant Pau de Fenollet, 1929 –
Terrassa, 1992). El jove Ferran, 18 anys, ja dedicat a l’escultura, contacte
amb el seu amic Ramon Noè i Hierro (Barcelona, 1923–2007), quatre anys més gran
que ell, per fer uns dissenys dedicats a erigir un grup escultòric a Alfons
Sala i Argemí per si hi havia la possibilitat de la convocatòria d’un concurs
públic poder-hi concórrer.
I efectivament, fins a quatre projectes diferents surten de
les mans, i del cap, del binomi Noè – Bach-Esteve.
L’Ana Fernàndez i Álvarez (Doctora en Geografia i Història,
Història de l’Art) ens ho explica amb tota mena de detalls a la seva publicació
“Altres dades sobre el monument a Alfons Sala “, de la Separata Col·leccionable
Butlletí Informatiu de l’Associació Grup Filatèlic, Numismàtic i de
Col·leccionisme de Terrassa. Núm. 209 setembre – octubre de 2014
“En una d’elles
apareix Alfons Sala dempeus i amb un llibre a la mà sobre un gran cos vertical
que, a la part frontal de la seva base, presenta dos ignudis oferint al prohom
terrassenc l’escut de Terrassa i una corona de llorer, a més d’alguns atributs
que fan referència al món de la indústria. També hi podem veure, a la part posterior,
un altre ignudi, aquesta vegada assegut, que lamenta la pèrdua del personatge.
A mitja alçada del cos central del monument hi ha quatre relleus, un per cara,
tres d’ells amb motius referits a diferents facetes biogràfiques del primer comte
d’Ègara, i el frontal, amb l’emblema In memoriam.”
“La segona proposta
és molt semblant a l’anterior, però més retòrica, ja que als personatges de la
base abans citats s’afegeixen, a la part frontal, figures al·legòriques
femenines a la indústria i a l’agricultura i, a la part posterior, a la música
i a les arts. A més, als peus de l’homenatjat també apareix la figura d’una
captaire esperant la caritat de Sala i Argemí.”
“La tercera proposta presenta Sala assegut en una cadira enlairada sobre una base on, a la part frontal, Noè disposa un grup escultòric que simbolitza la família obrera, i a la part posterior hi ha dues figures al·legòriques a la indústria i a l’agricultura. Entre elles, la figura de Mercuri, amb la seva mà esquerra, ofereix una corona de llorer a un nen, el qual, ajupit sota la cadira del comte, pretén agafar-la per llorejar-lo.”
“La quarta proposta
encara és més grandiloqüent: a la base, les figures de dos obrers; en un segon
registre, Sala assegut, i coronant tot el conjunt, dos querubins i un àngel de
la resurrecció.”
“Ara bé, malgrat
l’existència d’aquests dissenys -tots ells inscrits dins un conservador
neoclassicisme-, els dos amics no varen arribar a encarregar-se mai del
monument. De fet, el 1949 ja es va saber que era l’escultor Frederic Marès i
Deulovol (Portbou, 1893 – Barcelona, 1991), aleshores director de l’Escola de
Belles Arts de Sant Jordi, l’escollit per portar-lo a terme. Es tractava d’un
encàrrec directe, ja que no he trobat cap convocatòria de concurs públic que servís
per assignar la seva realització.”
“L’obra de Marès, de
marcat estil noucentista, es va inaugurar a les dotze del matí del 30 d’abril
de 1950, aprofitant les celebracions del XV Centenari de la Seu d’Ègara i tres
anys després d’haver-se col·locat la primera pedra del monument, ja que
l’Ajuntament havia esperat que finalitzessin les obres d’urbanització de la
plaça.”
“El monument
finalment erigit estava constituït per un bloc de pedra calcària de Sant
Vicenç, de dos metres d’alçada per dos setanta d’amplada i 0,60 de profunditat.
Al centre hi havia un medalló de bronze amb l’efígie d’Alfons Sala i una
inscripció: Tarrasa al insigne patrício D. Alfonso Sala, conde de Egara. Sobre
aquell cos, Marès col·locà una figura femenina al·legòrica a la ciutat, realitzada
en marbre blanc, i als seus laterals, dues al·legories més dedicades a la
indústria i a la cultura catalana, construïdes en pedra calcària de Sant Vicenç
i que perllongaven el monument fins a sis metres d’amplada.”
“Resulta molt
interessant saber que, malgrat l’eloqüent i laudatòria crònica sobre la seva
inauguració, publicada a les pàgines dos i tres del diari Tarrasa, de l’1 de
maig de 1950, tot descrivint la satisfacció artística produïda per l’obra de
Marès, darrere les bambolines institucionals la història havia estat una altra,
farcida de desacords i acusacions. De fet, el 22 de gener de 1953, la Comissió
Prohomenatge va demanar a Marès que efectués unes rectificacions en les figures
laterals, ja que, pel material emprat, es considerava que desmereixien l’obra;
la Comissió les preferia de marbre i no pas de pedra calcària. Tampoc va
agradar que l’escultor es plagiés a si mateix en el monument a l’escenògraf
Francesc Soler i Rovirosa, inaugurat el 27 d’octubre de 1930 als jardins de la
Reina Victòria de Barcelona, ni que el tractament donat a la figura central fos
el dels draps mullats, fet que havia despertat recels entre alguns parroquians
del Sant Esperit, i això que Marès no havia emprat la nuesa total atorgada al
monument de Soler i Rovirosa.”
 |
| monument de Soler i Rovirosa, situat a Barcelona, Gran Via, entre Rambla Catalunya i Pg. de Gràcia |
I ara, a partir d’aquí , és quan trobem modificant el
controvertit monument a tres terrassencs, Ferran Bach-Esteve, Miquel Ros i Orta
i Josep Casamada i Biosca.
Veiem què ens explica l’Ana:
“Després de tots
aquests desacords, el 1956 es decidí substituir les figures laterals per dues
plaques de marbre amb relleus al·legòrics a la indústria i a la llar,
dissenyats per Fernando Bach-Esteve, i el medalló de bronze, per un altre que
va realitzar Josep Casamada i Biosca (Terrassa, 1929 – Figueres, 1991), ja que
el primer no s’assemblava a Alfons Sala.”
.jpg)
.jpg)
“La direcció
d’aquests canvis va recaure en Bach-Esteve i la seva realització va anar a
càrrec de Miquel Ros i Orta (Instinción, 1901 – Terrassa, 1962). Ara bé, atesa
l’exigüitat dels pressupostos municipals d’aquells temps, es va haver de
treballar fent servir uns blocs de marbre que s’havien recuperat d’un vaixell
enfonsat a la costa catalana, de tal manera que, una vegada treta la brutícia
que presentaven, els relleus es van haver de tallar amb un gruix de només vuit
centímetres, fet pel qual no es va poder fer un ressalt gaire profund. Pel que fa a les figures laterals, aquestes
es van guardar als magatzems del Museu de Terrassa, on van romandre fins al
1990, en què foren traslladades al parc de Sant Jordi, i que als pocs anys serien novament retirades i conservades en algun magatzem de la brigada.
2.jpg)
6.jpg)
“El mateix any, el
monument a Sala es va traslladar al passeig que porta el seu nom, lloc on
actualment es troba.”
A continuació un recull de fotografies en ordre temporal de
les diferents vicissituds per les que ha passat el MONUMENT protagonista de la
nostra història.
 |
| 1980, Festa Major, el monument com a llotja preferent. |
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
Fons consultades:
Ana Fernàndez i Álvarez: “Altres dades sobre el monument a
Alfons Sala “, de la Separata Col·leccionable Butlletí Informatiu de
l’Associació Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa. Núm.
209 setembre – octubre de 2014
Ana Fernàndez i Álvarez: Miquel Ros, Art i ofici. Fundació
Torre del Palau 2012
Blog del Joaquim Verdaguer: Monument del Comte d’Ègara
Fotos: Ana Fernàndez, ACVOC, Lluis Roig i Sallent, Rafael
Aróztegui i Peñarroya.
Autor: Rafael Aróztegui i Peñarroya
Agost del 2023 (en plena onada de calor)
