Rafael Aróztegui i Peñarroya - maig 2018
El casal dels
Vinyals donava per la part del darrere al carrer de les Parres. A l’extrem
d’aquest carrer per la banda de ponent, hi havia un portal, el Portal de
Monistrol que feia de cul de sac al carrer. Això ens ho explica en Salvador
Cardús en el seu llibre: Terrassa Medieval Visió Històrica.
El document més antic que hem trobat, pel que fa a l’existència
de l’edificació és de l’11 de gener de l’any 1370. Fa referència a aquest lloc
de la vila. Firmat pel batlle del moment, en Bernat Rossell. Requereix a uns
veïns per tal que: “lo dit Portal de gats fer estar obert...” o sia, que no el
tinguin tancat, que el portal s’ha d’obrir les hores assignades per l’obertura
de portals. Entre diversos residents hi trobem el nom de Vinyals. Constatació
de l’establiment de l’habitatge en la data
anomenada de l’advertiment.
A l’inventari de cases i terrenys de la Vila de Terrassa,
del 1819, hi trobem que és una “Casa de Primera, de Sis Cossos i Bona en Estat”.
En Baltasar Ragón en el seu llibre “Les Cases Pairals de
Terrassa”, i parlant de la casa Vinyals, ens diu: “que aquesta casa ja era
senyorial als segles XVII, XVIII, fins a mitjans del segle XIX. Explica, que
estaven profusament adornades les seves estances, pintures murals i frescos
fins i tot als sostres de les habitacions. Les pintures eren d’estil francès,
però d’autor desconegut.
L’exterior d’aquesta casa senyorial era sobri. La façana,
d’un estil peculiar de Terrassa. Tenia sis casals, amb set balcons de ferro fos
i un, una mica més ampli sobre la portalada principal. Finestres esquifides.
Teulada a dos vessants i torratxa a la banda posterior. Ara la qualificaríem de minimalista. No tenia
cap guarniment exterior que fes suposar la delicada decoració i riquesa de
l’interior. Des de fora no s’avaluava la refinada opulència d’un artístic
període. Era més un alcàsser que un
palau.
A l’altra banda del carrer Major, enfront de la casa, hi
havia un jardí tancat per una paret de metre i mig d’alçada i per un reixat al
damunt, sostingut per unes pilastres, cada una de les quals acabava amb un
gerro de terra cuita d’estil renaixentista. Al seu interior si podien veure
dues fonts o brolladors, i una glorieta que feia també la funció de gàbia
d’ocells exòtics”. Per bé que de la casa
no tenim una data exacta de la seva construcció, del jardí podem assegurar que
va ser construït entre l’any 1819 i el 1848. En el cens d’edificis de l’any
1819, en el seu lloc hi apareixen 4 cases, però en anotacions del 1848 ja surt
aquest espai com a jardí Vinyals.
Segons plano fet pel
mestre d’obres Miquel Coret l’any 1872, les dimensions d’aquest conjunt, casa,
hort, jardí i quadres era: casa 960 m², hort, situat darrere de la casa, 1808 m²
, corral, a ponent de la casa, 278 m², i finalment el jardí 900 m².
Referències trobades de la casa:
Al diari El
Constitucional, que es publicà a Madrid, amb data 13 de juny de 1840, un
corresponsal que signa amb el pseudònim de ”El Abassi”, ens parla de la forta
degradació que han sofert les fortificacions de Terrassa a causa del mal estat
de conservació i a unes fortes tempestes i específicament de la casa Vinyals
quan ens diu que:
“En los primeros días de este mes se han notado en esta población
variaciones atmosféricas considerables, de modo que no solo han destruido parte
de las mieses de estos alrededores, si que también sopló por algunos minutos un
recio viento E., N.E. que tomó origen allende los Pirineos, cuyo viento, o por
su violencia, o por su propiedad específica derribó en un instante la
fortificación del balcón de la casa del comandante del agonizante batallón
nacional de esta villa”.
Aquest
comandant era ni més ni menys que en Miquel Vinyals i Galí.
Buscant informació de les fortificacions de la vila el
segle XIX veiem que en el ple del dia 15 d’octubre de 1840, l’ajuntament acorda:
“Reunidos en sesión ordinaria los abajo firmados, acuerda unánimes
después de oídas las reclamaciones de varios vecinos derribar los Puentes de la
calle del Vall, de casa Torras de la Plaseta, de entre la Casa de Ros y ..., de la antigua sala Capitular, de la calle de la Font Ve-lla,
de la calle dels Corrals, de la calle Nueva, de la casa de Antonio Badrinas, de
la Casa Vitona, de la caseta de Pi, los fuertes de Casa Viñals, y de la pared
de Oller en la calle de San Jayme, las garitas de casa D. Salvador Viñals, y de
Pablo Plantada, y las pequeñas fortificaciones de casa Gloria, casa Puig y casa Lliga.
És a dir que la casa Vinyals, havia estat
fortificada en els temps difícils de les guerres carlines.
El 18 de març del 1856, quan la premsa de
Madrid parlava de l’arribada del tren a Terrassa, comentava:
El pasado 16... Continuando luego su curso el
convoy que a los catorce minutos era recibido con grandes muestras de alegría
por las autoridades y toda la población de Tarrasa. También la Milicia de
Tarrasa se hallaba formada junto a la estación, y su banda saludó a los recién
llegados, mientras el reverendo clero repetía la ceremonia de la bendición.
Concluida esta,
adelantose el clero en procesión precedida esta por los gegantes y enanos de
aquella villa... toda la población se esmeró en adornar con colgaduras los
balcones de sus cases. Luego se dirigió toda la comitiva a casa del señor
Vinyals (Miquel), alcalde de aquella villa, digna de ser visitada por su
grandiosidad y hermosos jardines...
Amb motiu dels fets del 22 de juliol de 1872,
l’assalt carlí a la Vila, el diari La Independència del dia 24, i en una
ressenya dels fets molt extensa, també hi trobem una menció a la casa:
“…Los pocos voluntarios que se hallaban en la plaza, desalojaron de ella
a los carlistes que tomaron por la calle Mayor pasando después a la del Valle.
En la primera trataron de introducirse en la casa de Vinyals...”
El 1849 Pascual Madoz (1806-1870) jurista i polític a
Madrid, va publicar una obra titulada “Diccionario GEOGRAFICO-ESTADISTICO-HISTORICO”. Conté moltes dades importants d’Espanya i
de les seves característiques geogràfiques, aspectes socials i demogràfics.
També de l’activitat econòmica preponderant. Madoz tenia corresponsals arreu
que proporcionaven les dades dels pobles respectius. En aquesta obra quan
descriu Terrassa diu: “Comprende el casco de la v. (?) unas 1.000 casas,
muchas de gran capacidad, con hermosos jardines, entre las cuales es notable la
del Sr. Viñals en la calle Mayor.” No fent esment de cap altra casa.
En Manuel Marinel·lo, l’any 1934, en el llibre de promoció turística
editat per “Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona” i dedicat a
Terrassa, fa una descripció de la casa Vinyals i ja vaticina quin serà el seu
final quan entre altres coses ens diu:
“Son muchas las habitaciones de
esta casa que ostentan lujosa decoración artística. Tratase de pinturas murales
anónimas, ejecutadas a principios del siglo XIX... siendo de lamentar que el haber sido
destinado el inmueble a la explotación del inquilinato, perjudique grandemente
a esas obres de un interesante valor documental, referente a la Tarrasa del
siglo pasado, y aun amenace con su lamentable destrucción.”
En Marinel·lo parla de
llogaters perquè un cop mort el 1888 l’últim Vinyals, en Josep, que va viure a
la casa, aquesta va tenir un altre propietari. Sembla que va ser Andreu Solà
Badrines. El nou tenidor va parcel·lar l’immoble en casals i els va anar
llogant. Més avall fem una descripció dels padrons municipals, de manera que es
pot veure com va
En eixamplar el
carrer Major de l’any 1925 al 1928 va desaparèixer el jardí a l’altra banda del
carrer. La casa s’havia anat deteriorant després de la mort del seu penúltim propietari Vinyals, en Miquel
ocorreguda el 1872. A partir d’aquí quedà com a propietari en Josep Vinyals i
Galí.
En Miquel era cosí germà de Josep encara que portessin els mateixos
cognoms –veieu l’arbre familiar--. Els Vinyals i els Galí són dues sagues
familiars de Terrassa, que es varen anar maridant, per salvar patrimoni. En la
història de la localitat surten algunes nissagues que confonen als
historiadors, per tenir duplicitat en els cognoms. Apareixen pares, fills,
cosins, avis, tiets... amb la mateixa denominació. Per clarificar com va anar
l’heretatge de la propietat, que és una mica enrevessada, val la pena
comentar-ho. Dos cosins que tenen els mateixos cognoms Vinyals i Galí. En Miquel
es va quedar vivint a la casa pairal amb els pares, i així va continuar perquè
no es va casar. Miquel era l’hereu de la casa, hi vivia perquè hi havia viscut
sempre. En morir en Salvador Vinyals i Galí, deixà com a hereus de les seves
propietats al seu fill Josep i al seu nebot Miquel, amb la condició que aquest
cuides del Josep, ja que en Josep era cec i pot ser una mica beneit i xacrat.
Vivien tos dos cosins solters a la casa del carrer Major, de més categoria de
la que vivien en Josep amb el seu pare, la casa Galí del carrer Sant Pere, on
temps després si construiria el “Circulo Egarense”. En Miquel mort abans que en
Josep el 1872, i el Josep heretà el casalot, juntament amb un nebot del Miquel,
fill del seu germà Ignasi, de nom Aureliano Vinyals i Bergés, més endavant
parlarem d’aquest personatge, que va quedar lluït de mal de caps en heretar. En
Josep hi va viure fins a morir el 1888. I aquí es pot capissar com, la casa al
càrrec d’un invident estaquirot es va anar degradant.
Va ser entre juny i novembre de 1941 que es procedí a enrunar la casa
Vinyals per acabar de donar al carrer Major l’aspecte actual de carrer
comercial que uneix la Rambla amb la Plaça Vella, passant per al portal de Sant
Roc. Perdent i malversant un patrimoni per sempre.
HOSTES
DISTINGITS
En dona fe de la transcendència de l’habitatge, el fet d’haver
hostatjat entre les seves parets a personatges de la categoria del rei Ferran
VII i la seva esposa Amàlia, l’any 1828.
El Duc de Montpensier, l’any 1857.
El dia u d’octubre del 1860 passar a visitar-la la reina Isabel II, en
una visita que efectuà a la llavors vila de Terrassa. La reina anava acompanyada de la Duquessa de Tetuan, na Maria Manuela Bargés i Petre, en aquells moments esposa de Leopoldo O’Donell i Joris, ministre de la Reina, però que a l’ensems, també era vídua d’Ignasi Vinyals i
Galí, descendent d’aquesta casa, i àvia de la Maria Vinyals i Ferres, veritable
protagonista d’aquesta història.
El dia 18 de gener de 1864, i camí de Barcelona, el nou bisbe d’aquesta,
en Pantaleón Montserrat i Navarro, i fa nit per tal de sortir l’endemà d’hora
cap a la capital per fer l’entrada triomfal.
Més endavant, l’any 1871, hostatjà al rei Amadeu de Savoia.
Fins aquí hem intentat
fer un resum de fets i esdeveniments, per tal de deixar ben patent la
importància que a la vida de la nostra ciutat va tenir aquesta casa fins a
finals del segle XIX.
Per veure quin va
ser el final d’aquesta casa, podem recórrer als padrons que es conserven a
l’Arxiu Històric, i que es poden consultar a la web, i anirem veient qui i
quantes persones passaren anys de la seva vida entre les parets de la Casa
Vinyals del carrer Major.
PADRONS
Al
padró de l’any 1824 hi trobem quatre Vinyals i una criada. En Miquel Vinyals,
el seu tiet Salvador Vinyals, la tieta Josepa Galí i el cosí Josep Galí.
 |
| Salvador Vinyals i Galí. Terrassenc Il·lustre |
Al de l’any 1825,
un Vinyals i una criada igual que l’any 1828 per bé que la criada és una altra
persona.
L’any
1843 un Vinyals, en Miquel, i dues criades i un criat igual que l’any 1845.
L’any 1846 en
Miquel Vinyals, dues criades i tres criats.
L’any 1860, l’any
de la visita d’Isabel II, dos Vinyals, en Miquel i el Josep, tres criades i dos
criats.
L’any 1869
repeteixen els dos Vinyals i hi trobem quatre criades i dos criats.
El 1871 igualment
els dos Vinyals amb tres criades i dos criats.
L’any 1878 ja hi ha
una variació important, els dos Vinyals són el Josep Vinyals i Galí i
l’Aureliano Vinyals Bargés, per bé que aquest darrer tot i estar empadronat a
Terrassa residia a Madrid, i amb ells, dos criats, un dels quals, en Ricardo de
la Cruz era qui feia de pigall del Josep que era cec. Sembla ser que en Ricardo
va ser el responsable de “distreure” el màxim possible les pertinences del
pobre Josep.
L’any 1885 serà el
darrer padró en el qual hi trobem un Vinyals, en Josep, que moriria l’any 1888.
En Josep que sempre a aparegut com a propietari, en aquest padró ja surt com
jornaler i està acompanyat a la casa per
una família composta per un pare i dos fills, Aregall Gener, que consten com
teixidors.
Any 1894, la casa està
ocupada per la família, valenciana, Andreu – Madremañ composta de set persones
i una criada, i del prevere Jaume
Ramoneda i Marcet i la
seva germana Rosa, en total deu persones.
Amb un salt de sis
anys passem a 1900 i ara sí que la cosa es desmarxa una mica. Vint habitants
omplen la casa, amb la família Chinique Llongueras al capdavant amb sis
components, i quatre famílies més. Els Chinique, o Echenique, que amb els dos
noms els anem trobant, encara apareixen al padró de l’any 1924.
Però seguim
cronològicament, any 1903, són 22 els ocupants
de la casa i hi trobem
per primer cop a Andreu Solà Badrines, que n’és el propietari des de 1897, i
tota la seva família, amb un total de nou persones, ell mateix, la seva esposa
Magdalena Català Flotats i els seus set fills Andreu, Salvador, Soledat,
Dolors, Ignasi, Paulina i Mercè.
L’any 1904 hi
consten empadronades divuit persones.
El 1905 la casa ja té
dues numeracions, Major 36 i 38, amb un total de vint-i-dues persones. En
aquest padró no hi consta l’Andreu Solà i Badrines, ja que aquest any és el de
la seva mort, però si la pràctica totalitat de la seva família.
En el 1910 hi trobem
una novetat, juntament amb altres famílies amb
un nombre total de
disset persones, veiem que hi ha, també, un col·legi per a senyoretes, dirigit
per les religioses de Sant Josep de Cluny, una comunitat de monges franceses
que s’establiren a la casa Vinyals l’any
1907
i que si estarien fins al 1914. La relació de les germanes és: Marguerite
Leigniel, com a superiora, i les germanes Marie Marleval, Berthilde Samuel,
Sara Gardner, Marie Descaurt, Marie Orbann, i Graciense Gastigar. En una casa
en la qual hi havien arribat a viure tan sols dues persones, el 1910 n’hi
trobem 24.
El 1915, i com a
carrer Major 36 i 36 bis, ja no hi ha l’escola de les monges, però segurament
aprofitant les instal·lacions que un any abans ocupaven, hi trobem instal·lada
una escola que segueix les directrius de Johann Heinrich Pestalozzi. És a dir
una escola Pestalozziana, dirigida per en Joan Escoda, al que trobem empadronat
en aquest edifici juntament amb la seva esposa Concepció Fontanals Freixa, que
també és professora i el seu fill Joan Escoda Fontanals. Ocupaven la resta de la
casa quinze persones més.
Any 1920, i també com
a carrer Major 36 i 36 bis, hi continu-
em trobant la família
Echinique per bé que dels 6 components de la família hem passat a quatre i un
és un gendre, i juntament amb ell nou habitants més.
Al cap de quatre anys,
és a dir l’any 1924, aquesta casa ja la trobem com a Major 40. Ocupen la casa
quatre caps de família amb un total de vint-i-tres persones, més el senyor
Salvador Echinique Achón que viu sol i segons el padró,
a més a més, invàlid.
Com a Major 42, al
padró de l’any 1930 hi figuren dues famílies, la Sampere Jurado amb set
components, i amb sis la família Roman Alarcon.
I finalment en el
darrer padró abans de l’enderroc del casalot, el padró de l’any 1936, i com Avinguda
11 de Setembre 42, hi trobem les dues mateixes famílies, la
Sampere s’ha convertit en Samper i segueix amb set components, i la Roman
Alarcon que han perdut un membre i són cinc els que conformen la família.
Se sap que en els anys
de la guerra civil va servir de caserna i d’habitatge de refugiats, i el que va
succeir finalment, va ser que l’any
EXPEDIENTS D’OBRES
Fent un repàs als
expedients d’obres que trobem a l’ACVOC podem veure una mica l’evolució de la
casa Vinyals.
El primer que hi
trobem és l’expedient OM120/1882 en el que en Josep
Vinyals demana permís per obrir un nou portal a la façana de la casa al carrer
Major, de 2,40 ms. d’alt, per 1,94 d’ample, per tal de poder-hi habilitar un
nou local.
Aquí ja hi trobem
el primer indici de partició de la finca.
El segon és
l’expedient 112/1894. L’edifici ja és propietat d’Andreu Solà i a l’expedient
també sol·licita l’obertura d’una nova porta a l’extrem est (canto plaça Vella)
adjuntant un plànol a on podem veure la clara inten-
ció de fraccionar la
casa.
Un altre expedient,
número OM183/1905, aquest presentat per
en Andreu Solà Català, fill del propietari i hereu, sol·licitant permís per
modificar una reixa de la façana que passarà a tenir 2,70 m d’alt per 1,50
d’amplada.
L’any 1922, sota
l’expedient OM227/1922, en Vicenç Aymerich Gilabertó, d’ofici paleta, demana
permís per convertir, una finestra de la façana en porta, d’una mida de 3 m
d’alt per 1,50 d’amplada.
El penúltim expedient,
arxivat com a OM471/1941, ja és el del fi definitiu de la casa Vinyals. En el
mencionat expedient en Faustino Salvà i
Dalmau,
exposa “desea derrivar la finca (casa Viñals) de la calle Mayor”, posant
d’aquesta manera fi a l’existència d’una casa, o palau, on es va decidir bona
part del que havia de passar a la nostra vila a
finals del segle XVIII i bona part del XIX.
Aquest solar, des
del carrer Cisterna fins al núm. 38 del carrer Major es va anar ocupant amb
diferents construccions fins a l’any 1965 on segons l’expedient OM1279/1965, la
Immobiliària COMTRANS sol·licita permís per construir l’edifici que seria la
seu del Banc Comercial Transatlàntic i que acabaria amb l’ocupació total del
que havia estat l’espai ocupat per la casa més opulenta, i influent, de la
Terrassa dels segles XVII al XIX.
 |
| Anys seixanta. Encara queda una part del solar, el més proper a l carrer de la Unió, per ocupar. |
 |
Aquest és el primer edifici que va ocupar espai del que havia sigut el terreny de la casa Vinyals.
 |
| L'espai barrat correspon al que havia ocupat la Casa Vinyals del carrer Major.
Aquesta història
contada de la casa l’acabem aquí. Desapareix l’edifici per
construir-ne uns altres de moderns. I pensant que la història dels Vinyals
s’havia acabat amb aquests dos cosins solters. Remenant papers ens trobem que
els Vinyals del carrer Major no s’havien exhaurit.
I seguint la vida de
la viuda de l’Ignasi germà d’en Miquel i cosí d’en Josep arribem fins a Maria
Vinyals i Ferrés, que sí que és l’última en portar com a primer cognom el
d’aquesta saga familiar. Per tant, continuarem explicant com els va anar la
vida als Vinyals del carrer Major de Terrassa allunyats d’aquesta ciutat.
Obra consultada:
Pascual Madoz
Diccionario Geografico-Estadistico-Historico
Madrid 1849
Baltasar Ragón:
Terrassencs del mil-vuit-cents, Joan Morral 1933
Baltasar Ragón: Les
Cases Pairals de Terrassa, 1931
Baltasar Ragón: Els
Carrers de Terrassa l’Any 1900
Manuel Marinel·lo:
Tarrasa, 1934
Salvador Cardús:
Terrassa Medieval, 1950
Trencadis/Diba.cat
ACVOC-AHT
Fotos:
Arxiu municipal Terrassa, Arxiu Tobella, Rafael Aróztegui.
|
M'agrada i molt
ResponEliminaMoltes gràcies.
EliminaMolt treballat i molt interessant.Gràcies.
ResponElimina