L’ESCULTOR JOSEP ARMENGOL i BALLBÉ I LA FONT MONUMENTAL DE LA PLAÇA MAJOR
 |
| Josep Armengol i Ballbé |
Neix el dia 3 de juny de 1891, en la casa número 11 del carrer de Sant Domènec.
Fill
d’Antoni Armengol i Trullàs i d’Esperança Ballbé i Mach. El més petit de quatre
germans, Antoni, Domènec i Marc eren els altres. Ja d’infant demostrava la seva
afició a l’escultura, puix que amb fang del carrer feia sovint figuretes amb
traça i originalitat.
En plena
adolescència una greu malaltia li ocasionà funestes conseqüències que el
privaren d’un complet desenrotllament físic i li produí un delicat estat de
salut.
En
l’Exposició d’Art Independent celebrada l’any 1907, en l’antic local de
l’Agrupació Regionalista, al carrer Sant Antoni 64, ja mostrà les primícies del
seu art, com a escultor, en les quals es veia un estil ben personal.
 |
| Seu de l'Agrupació Regionalista |
L’escultor
Josep Llimona fou qui li donà les primeres instruccions. Alumna de l’Escola
d’En Francesc Galí, a Barcelona. Fou subvencionat per l’Ajuntament per tal de
seguir els estudis a la capital.
Deia, d’ell,
en Rafel Benet, que l’educació espiritual de l’Armengol fou intensament
musical, i que per això les seves immortals imatges, tenen aquell aire de dansa
que enamora.
Entre les
seves millors obres destaquen “El Ballet Popular” i “La Noia del Càntir”,
aquesta darrera serà la protagonista de la història que més endavant explicaré.
El setembre
del 1915, el regidor Andreu, presenta una moció al ple del dia 22, per tal de sol·licitar
a la Diputació una beca que permeti a l’Armengol traslladar-se a París, al
taller de l’escultor Josep Clarà, per aprofundir en els estudis de l’escultura.
El ple ho
aprova i es fa la petició a la Diputació de Barcelona.
Aquesta, el
dia 12 d’octubre, contesta demanant que s’aportin fotos de l’obra d’en
Armengol.
Tenim els
documents que ho acredita però ignoro si la petició va reeixir. Sembla que no,
no he trobat enlloc que ho confirmi.
Fou un dels
fundadors del Gremi d’Artistes. També pintor, amb obra varia, i juntament amb
en Rafel Benet i Joan Duch, autor del fris que decorava el saló de festes de
l’esmentat Gremi.
Exposà en
públic per primera vegada el 22 de març de l’any 1917, a la galeria d’en Pere
Sabater. Tres mesos després en el Foier del Teatre Principal, i el dia 12
d’octubre del 1918, juntament amb el seu amic Rafel Benet, exposà al saló
Alavedra.
El dia 27
d’octubre següent, quan ja la premsa s’ocupava amb grans elogis de les seves
obres genials i quan encara tenia les seves obres en la citada exposició,
l’Armengol fou víctima de la grip i morí quan tot just havia complert els 27
anys.
Per la seva
banda en Rafel Benet ens diu d’ell a la revista d’art “VELL i NOU” del primer
de febrer del 1919: Aquest artista ha
mort a vint-i-set anys, a Terrassa, la seva ciutat nadiua. La seva vida d’art
era animada pels corrents espirituals de l’època, per la gran inquietud d’ara,
però sàviament resolta pel seu esperit ponderat i seré.
La seva obra era el resultat
d’aquesta inquietud moderna, tamisada per l’harmonia, per l’equilibri del seu
caràcter.
L’obra poc nombrosa, però
importantíssima quant a qualitat, que l’amic ens ha llegat a tots, és d’una
gran plenitud, sobretot les darreres figures a la cera perduda, amb les quals
l’Armengol haurà aconseguit immortalitat....
Ara que Barcelona acaba d conèixer
aquestes gentils escultures exposades a les Galeries Laietanes, és d’esperar
que els artistes sancionin la feina del meu amic, no com un acte de
benevolència pòstuma, sinó com un acte de justícia.
Puc afegir
que la mort d’Armengol es produí dins d’una epidèmia, anomenada grip espanyola,
que assolà la ciutat, i pràcticament tot el món, fent anar de corcoll a les
autoritats i sobrepassant els serveis sanitaris de l’època. Segons una nota de
premsa, en la primera quinzena d’aquell mes d’octubre, varen trobar la mort, a
la nostra ciutat, més de 200 persones, d’una població d’uns 25.000 habitants.
Us recomano
repassar la premsa d’aquells dies, on trobareu panegírics envers la persona i
l’obra d’en Josep Armengol, i molta informació sobre els estralls de la
pandèmia.
I ara que ja
tenim situat el personatge, podem passar a la història d’una font que s’havia
de construir al bell mig de la Plaça Major, i que, evidentment, no es va
arribar a realitzar.
A l’Arxiu
Històric de Terrassa, i en un lligall d’expedients sota la denominació de Proveïment
– Aigües, de la capsa 2347, i sense número d’expedient, hi trobo que el mes
d’agost del 1918, en Josep Armengol presenta un pressupost a l’Ajuntament per
la construcció d’una font al mig de la Plaça Major:
“PRESSUPOST per a la construcció
d’una font amb destí a la Plaça Major, segons maqueta a escala 1 :: 6, i
fotografia adjunta, amb quatre piques, executada amb pedra caliça d’Avinyonet
(Figueras) brunyida; la figura fosa amb bronce a la cera perduda; aixetes;
reixes per a desaigüe i col·locada en el lloc destinat, per dos operaris
pràctics, en junt:
Pessetes SIS MIL CINQCENTES. Corrent
a càrrec de l’Ajuntament, canyeries i peonatge necessari per a la col•locació.
Terrassa Agost de 1918.
Signat: Josep Armengol.
 |
| Fotografia de la maqueta presentada per l’autor juntament amb el pressupost. |
Aquí he de
dir que la maqueta, en principi, no es conserva, i que aquesta foto que aquí
acompanyo, veu la llum per primera vegada en un treball de divulgació.
Hem de
retenir la data, agost de 1918, doncs en el mateix expedient hi trobo la
convocatòria de concurs públic per tal d’adjudicar la realització de la font,
i, ho sorpresa, la convocatòria porta per data 28 d’octubre de 1918.
Es a dir, es
convoca el concurs amb posterioritat a la presentació del pressupost per part
de l’Armengol, i a més es convoca el dia següent de la mort de l’artista.
Aquesta
convocatòria té un encapçalament on hi trobem les raons que dona la Comissió de
Foment per construir la font a la Plaça:
“AL CONSISTORIO
Vendidos los quioscos que el Excmo. y
Muy Iltre. Ayuntamiento poseía en la Plaza Mayor esquina a la calle Quemada de
esta ciudad, en cuya calle hay emplazada, desde tiempo inmemorial, una fuente
pública que, como consecuencia de la venta efectuada, es preciso trasladar, y
estimando la Comisión de Fomento que no es posible dejar el vecindario que
habita en aquellas y demás vías públicas contiguas desprovisto del agua que
precisa les sea para atender el mejor servicio de sus usos domésticos, entiende
la absoluta necesidad la construcción de una nueva fuente pública, considerando
como punto de emplazamiento más apropiado el centro de la mencionada Plaza
Mayor, para mejor visualidad de la fuente y mejor ornato de la Plaza; para cuya
realización la Comisión de Fomento que suscribe tiene el honor de proponer al Consistorio
que se proceda, mediante la celebración de un concurso libre, a la construcción
de la fuente que expresada queda, aprobando al efecto el siguiente pliego de
condiciones.”
Hi ha un
total d’onze punts, però destacaré els que, curiosament, coincideixen amb el
que diu el pressupost redactat per l’artista:
“2º El pedestal o basamento deberá
construirse con piedra caliza bruncida, procedente de Aviñonet (Figueras) y las
figuras o motivos ornamentales habrán de ser fundidas en bronce a la cera
perdida.
3º el adjudicatario queda obligado a
facilitar dos operarios prácticos encargados de la instalación y a costear y
colocar, a sus costas, los grifos y rejas de desagüe necesarios, siendo
únicamente de cuenta del Municipio el suministro de las cañerías y los peones
auxiliares correspondientes.”
“A toda proposición se acompañará el
proyecto ejecutado en maqueta a escala de uno es a seis.”
I acaba com
és habitual en tots els informes i propostes que han de passar al ple:
“Ello no obstante el Excmo. y Muy
Iltre. Ayuntamiento, como siempre, resolverá lo que en su más elevado criterio
estime conveniente a los intereses generales de la ciudad.
Tarrasa 28 Octubre 1918”
Queda clar
que la convocatòria està feta a mida de la proposta del Josep Armengol. De qui
va ser el regidor que l’hi va encarregar, quins suports tenia, i com ho haurien
solucionat si l’artista no hagués mort, no en tindrem les respostes per falta
de documentació que ho acrediti.
Sí sabem que
en el ple del dia sis de novembre, el Consistori pren un acord:
“A
propuesta del Sr Utset, pasó a la Junta municipal de Museos, Archivo y
Biblioteca una proposición del Sr. Freixa, en el que éste interesaba que el
Ayuntamiento acordase levantar en el centro de la Plaza Mayor la Fuente
monumental concebida por el malogrado escultor tarrasense D. José Armengol
Ballbé, y se adquiera uno de sus bronces últimamente expuestos en el Salón
Alavedra; quedando facultada la antes mentada Junta para la adquisición de la
escultura o esculturas que estime más del caso.”
L’any 1891
es van enderrocar les anomenades cases del castell, és a dir, tota la part
davantera de l’edifici per quadrar la plaça.
 |
En aquest plànol del 1889 podem veure
el abeurador i la font,
abans de l’enderroc de les cases del castell-palau.
Amb aquest
enderroc va desaparèixer l’antiga font. Però se’n va construir una altra, al
xamfrà ara endarrerit, a l’altura del carrer de les Parres, on es va construir
una torre o repartidor d’aigua de la Mina que alimentava la font que hi havia
al seu repeu. Aquesta era la font que volien traslladar al mig de la plaça. De
fet no tan sols no va desaparèixer, sinó que arribà fins als finals dels
seixanta i posteriorment substituïda per la que podem trobar a la Plaça Vella,
a tocar del carrer Cremat i davant del de les Parres.
|
 |
Font del carrer cremat desapareguda a finals dels seixanta
del passat segle.
|
 |
Actual font de la Plaça Vella.
|
 |
Actual
torre d’aigües.
|
La realitat
és que el projecte va quedar mort en algun racó de l’arxiu municipal, i ja no
se’n tornaria a parlar fins tretze anys més tard.
El dia
catorze de novembre de l’any 1931, entre al registre de l’Ajuntament, aquesta
instància presentada per Amics de les Arts:
“Amics de les Arts” de Terrassa, ben
respectuosament, eleva a l’Il·lustríssim Ajuntament de la ciutat, aquesta instància
encaminada a honorar la memòria d’un formidable temperament artístic traspassat
i a embellir alhora, en el possible, la nostra urbs, orfe gairebé en absolut
d’un bloc escultòric el qual, dins el més sa decorativisme, manifesti,
públicament, a la llum de tothom, l’existència d’algun dels nostres valor en el
sublim art de l’escultura.
El joveníssim i malaguanyat escultor
traspassat, en Josep Armengol i Ballbé, ens deixà un bellíssim projecte per a
Font Pública. “Amics de les Arts” no podia ignorar-ho ni negligir-ho. Per tant,
calia endegar pels millors viaranys, l’execució del projecte, i per això, en el
seu degut temps, oferirem en el nostre casal, uns plecs perquè voluntàriament
fossin signats per tal d’avalar així la present instància. En ells hi trobareu,
Srs. Regidors, la veu dels nostres artistes, dels poetes, dels literats, dels
músics, de tots aquells que representen l’estela lluminosa de la ciutat. Per
tant ells i nosaltres invoquem a aquesta digníssima Corporació, per tal que el
patriotisme que informa la mateixa, doni a la Ciutat, amb la realització
d’aquest projecte, una nota de depurat embelliment a Terrassa i honori així, a
la vegada, la memòria de l’enyorat escultor i compatrici en Josep Armengol i
Ballbé.
 |
| Fragment de la instància presentada
per Amics de les Arts.
Entre les
més de 200 signatures que acompanyen la instància, hi trobem les de personatges
tan rellevants com les dels seus germans Marc i Domènec, Cèsar Cabanes, Lluís
Vancells Vieta, Anita Malet de Cabanes, Isidre Odena, Teresa Romero, Tomàs
Viver, Joan Morral, Joan Llongueras, Domingo Domingo, J. Soler Diffent, Frederic Segués, Josep Mata de la Barata,
Joaquim Vancells, Beneta Trullàs, Aureli Biosca, i fins a 221 firmes en
representació del món cultural terrassenc del moment.
 |
Al ple del
dia 19 següent i trobem aquest acord: “
Y pasó a la comisión de gobernación una instancia de “Amics de les Arts”
proponiendo a la Corporación municipal se digne acordar establecer una Fuente
pública con el bellísimo proyecto que dejo el malogrado escultor tarrasense
José Armengol i Ballbé.”
Igual que
ocorregué el sis de novembre del 1918, novament aquesta instància, i aquests
acords municipals, es perden en el calaix de l’oblit, i no seria fins al març
del 1933, concretament el dia 28, que en Baltasar Ragón ressuscita el tema,
presentant una nova instància a la Corporació municipal:
“AL CONSISTORI
El que subscriu, Baltasar Ragón i
Petit, casat, major d’edat i natural de Terrassa, amb tots els respectes es
dirigeix a aquesta Corporació Municipal i atentament exposa:
Que en sessió municipal celebrada el
dia 6 de novembre de l’any 1918, va acordar-se que s’aixequés al mig de la
Plaça Major, avui Plaça de la República, una font el projecta de la qual és
obra del nostre compatrici, ja traspassat, en Josep Armengol i Ballbé.
Des de llavors diversos incidents han
trasbalsat extraordinàriament la població i molts admiradors del malaguanyat Armengol,
entre ells el que subscriu, no han cregut oportú recordar l’acord perquè potser
hauria estat endebades.
Un cop establert el nou règim i els
que governen la ciutat han donat mostres de llur activitat en bé de la
població, “Amics de les Arts” en data 19 de novembre de l’any 1931, va creure
que llavors era un bon moment per a presentar una instància en la qual, signada
per més de dos-cents noms, pregava l’erecció de dita font com més aviat millor.
Des d’aquella data ha passat algun
temps, i per això, sense ànim de donar la més petita molèstia, el que subscriu
prega al Consistori, que tingui present l’acord i doni autorització per portar
a cap l’obra, que a la vegada que embellirà la dita plaça, honorarà la memòria
del malaguanyat escultor terrassenc i el Consistori donarà una prova més del
seu amor a la ciutat.
Terrassa 28 de març de 1933.
Al marge
hi trobem: Passi a informe de la Comissió de Governació, signat per l’alcalde
Samuel Morera. A pesar de l’ordre de l’alcalde Morera, ni en el ple del dia 30
de març, ni en el següent, el del dia 10 d’abril, hi trobem cap menció a la
instància presentada per en Ragón, però si acompanya l’expedient, una nota que
la Comissió de Governació l’hi dirigeix amb aquests termes:
“GOVERNACIÓ
Passada a informació d’aquesta
Comissió la seva instància de data 28 de Març últim, pregant que l’Excm.
Ajuntament tingui present l’acord d’aixecar al mig de la Plaça de la República
una font segons el projecte del nostre compatrici Josep Armengol i Ballbé, va
acordar manifestar-li que es tindrà en compte el seu prec, per quan les
circumstàncies siguin favorables a poder portar-lo a cap, cosa que de moment no
és pas possible.
Visqueu molts anys.
Terrassa 6 d’abril de 1933
El President de la Comissió.”
En Ragón,
però, mai perd l’esperança que algun dia podrà veure la font coronada per
l’escultura de la “noia del càntir”, com queda molt clar quan en el llibre
“Terrassencs del 1800”, publicat el mateix any 1933, i en la biografia d’en
Josep Armengol, ens diu: Entre les seves
millors obres cal esmentar “El ballet popular” i “La noia del càntir”, aquesta
darrera destinada per l’Ajuntament a rematar una font central que es construirà
a la Plaça Major.
 |
Imatge de “Noia del càntir” que hauria de servir per fer l’estàtua a mida
natural (164 cm) per coronar la
font de la plaça Vella. Bronze de 27,5 X 12,5 X 12 cm
i que es pot veure
a la Casa Alegre de Sagrera.
|
I pel que he
pogut trobar, aquí acaba la història d’una magnífica font, que dissenyada per
l’escultor Josep Armengol i Ballbé, estava destinada a embellir la nostra
estimada Plaça Vella.
Com a nota
curiosa, i que tal vegada ens pugui donar alguna pista, o no, de tot plegat, no
puc deixar d’explicar un fet força curiós: quan en Ragón rep aquesta
comunicació tan clara que la construcció de la font no es pot portar a terme,
l’ajuntament està presidit, com alcalde accidental, pel primer tinent d’alcalde
en Domènec Armengol i Ballbé, mà dreta de l’alcalde Morera, i germà del
malaurat escultor Josep Armengol i Ballbé.
 |
Permeteu-me aquesta petita llicència, molta imaginació, ja ho sé,
però d’il·lusió també es viu.
|
 |
| |
Obra
consultada:
Terrassencs
del 1800. Baltasar Ragón 1933
Els carrers
de Terrassa l’any 1900. Baltasar Ragón
SAMUEL
MORERA, alcalde republicà de Terrassa. Josep Puy i Juanico. Fundació Josep
Irla. 2019
Arxiu
Comarcal del Vallès Occidental – Històric de Terrassa.
Trencadís –
DIBA
Agraïments:
Al mestre
Joaquim Verdaguer i Caballé.
Al professor
Josep Puy i Juanico.
A la Maria
Josep, la Maria, l’Alan i el Josep Lluís de l’ACVOC.
A Domènec
Ferran, director del Museu de Terrassa, per les facilitats donades per poder
fotografiar la figura de la “Noia del Càntir”.
Terrassa,
octubre de 2019.
Rafael Aróztegui i Peñarroya
