divendres, 28 de gener del 2022

Luctuós fet que va passar el dia 15 de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.

 

Luctuós fet que va passar el dia 15 de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.

És la tarda i un personatge decideix posar fi a la seva existència precipitant-se al torrent, conegut en aquell temps com torrent de Sant Pere, i , evidentment, des del pont de Sant Pere.

El personatge en qüestió aconseguí malauradament el seu propòsit i va resultar mort.

Alcalde Jaume Colomer i Forrellat
                                                 

Aquest trist accident va provocar que a l’endemà l’alcalde de Terrassa, en Jaume Colomer i Forrellat, publiqués un bàndol amb els següents termes: 

“En la tarde de ayer un aragonés se arrojó del Puente de San Pedro, quedando muerto en el acto. Su cadaver se halla espuesto en el cementerio contiguo á la parroquial de dicho pueblo a fin de que pueda ser identificado antes de darle sepultura.

            Lo que se hace público para que se sirvan pasar á reconocerlo todos los aragoneses que residan en esta Ciudad.

             Tarrasa 16 Juliol de 1877” 


Aquestes escasses cinc línies ens obren un ventall de preguntes:

1a.- Si no sabien qui era, com és que sabien que era aragonès?

2a.- Per què està al cementiri de Sant Pere i no al de Terrassa?

3a.- “cementerio de dicho pueblo” i de moment han parlat del pont de Sant Pere, però no del poble, és que Terrassa considerava que el pont pertanyia totalment a Sant Pere?

La resposta a la primera pregunta tan sols pot ser que l’individu en qüestió anés vestit com la gent de poble acostumava a anar en aquell temps, vestimenta tradicional de la regió d’on provenia, i aquesta persona devia fer la pinta que podem veure en aquest gravat de l’època.



La segona pregunta és més complicada de contestar. El varen portar al cementiri de Sant Pere per la proximitat al lloc del succés? O el van portar a Sant Pere per què la mort va succeir en terme municipal de la vila forana? 

Cementiri de Sant Pere

I com es delimitava sota el pont on acabava Terrassa i on començava Sant Pere?. Deixem que l’estimat, i tant recordat, Joaquim Verdaguer ens ho expliqui: 

 “Les dues ribes del torrent de Vallparadís feien d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marcava el corriol d’aigua del seu fondal que determinava la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l’arc més proper al carrer de la Creu Gran provocà que un terç del pont correspongués a Terrassa i dos terços a Sant Pere.”    Veure al blog del Joaquim

Pont de Sant Pere 1890
             

Per tant hem de suposar que efectivament el cos sense vida de “l’aragonès” es trobava en el terme municipal de Sant Pere.

El perquè el bàndol el fa l’alcalde de Terrassa i no el de Sant Pere ho haurem de deixar en mans d’experts, o probablement al poble de Sant Pere a causa del seu menor nombre d’habitants les notícies corrien més de pressa i no els hi calien bàndols.

A la tercera pregunta podríem dir que efectivament, els ciutadans de Terrassa tenien menys interès en l’ús d’aquest pont que els vilatans de Sant Pere, ja que a aquests els hi era imprescindible per poder anar a treballar a les fàbriques de Terrassa. (aquest paràgraf té bàsicament la intenció de fer una mica de brega amb els santperencs)

I per concloure us puc dir que la premsa de l’època, i concretament “La Revista Tarrasense” del dia 22, se’n feia ressò del fet i novament hi podem veure com la persona protagonista d’aquesta situació va ser un “joven aragonés”


En Jaume Rosset, actual president de l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere, ens diu després d'haver llegit aquesta publicació:

Havia llegit aquesta notícia de la Revista Tarrasense i, tal com dius, és ben curiosa pels fets i pel relat.

Com tu bé saps, aquest periòdic, tot i ser una interessant font d'informació del què passava a la contrada a finals del segle XIX, era més aviat un pamflet on els propietaris de la publicació aprofitaven per fer política camuflada, pressionant o ensabonant als diferents poders de l'època. En aquell moment hi havia força pressió referent al pont, el seu estat de conservació, la conveniència de fer-ne un de nou, la necessitat de treure el cementiri de dins el recinte de les esglésies de Sant Pere, annexionat Sant Pere a Terrassa...

En moltes de les coses que s'hi diuen (i en aquesta notícia segur que també), hi ha missatges subliminals i, sobretot, cargues de profunditat per pressionar uns i altres.

Una bona part d'aquests missatges encoberts els podem deduir, altres ens són un misteri o ni els entreveiem perquè ens falta el context del moment.

Tot i així, m'agradaria afegir-hi una cosa rellevant que pot enriquir, o no, el teu relat.

El 1877 Terrassa estava immersa en una important crisi de la indústria tèxtil. Els primers que van patir aquesta crisi van ser les persones que havien anat arribant de diferents indrets de la península a treballar-hi.

En una notícia (no recordo si era d'aquest mateix periòdic o del Eco de Tarrasa) d'aquesta mateixa època es feien ressò d'aquestes persones sense feina, forasteres, que voltaven "por el vecino pueblo de San Pedro" i altres nuclis agrícoles del terme demanant almoina i menjar i els problemes que aquestes persones generaven.

No puc afirmar que aquest aragonès que va saltar pel pont fos un d'ells però, per a mi, seria força versemblant que fos un treballador sense feina ni lloc on dormir (hem de pensar que l'alberg per a pobres no es va obrir, a Sant Pere mateix, fins uns quants anys més tard, el 1905, quan amb la usurpació de les propietats santperenques, l’escorxador que hi havia al final de la plaça del comú -justament al costat del comú- es va tancar i només es feia servir el que ja tenia Terrassa). Vaja, un sense sostre de l'època, desesperat.

Aquesta és la hipòtesi que jo em vaig empescar quan la vaig llegir. No sé si enriqueix o empobreix el teu relat. Ja m'ho diràs.

Jaume Rosset, no tan sols enriqueixes sinó que dones llum a algunes de les foscors que hi ha en el meu relat. De fet, a mi el que em va cridar més l'atenció era el tema que sabessin que era un aragonès sense saber qui era realment. Tot el de més ve afegit per tal de donar-hi una mica de salsa al contingut. Amb el teu permís copiaré la teva reflexió i l'afegiré al bloc.

Publicat per Rafael Aròztegui i Peñarroya.

 El dia 28 de gener de 2022, segon any de pandèmia COVID-19.

Fonts consultades:

ACVOC, DH 8039

Bloc del Joaquim Verdaguer: El pont de Sant Pere.

Revista Tarrasense, 22 de juliol de 1877





dimecres, 12 de gener del 2022

ESTACIÓ DELS FERROCARRILS DE CATALUNYA S.A. QUE NO VA SER

 SOBRE L’ESTACIÓ DELS FERROCARRILS DE CATALUNYA S.A.

L’any 1918 la premsa terrassenca anuncia la construcció de l’estació del tren elèctric que està a punt d’arribar a Terrassa. En aquells moments l’opció més clara és la de construir-la a la cantonada del carrer Goleta amb Rambla d’Ègara.


Aquesta opció és finalment descartada i el següent any, 1919, ja es consolida la possibilitat de construir-la a on nosaltres l’hem conegut, Rambla amb plaça Anselm Clavé, de fet en aquell moment encara carrer Major.

I aquí és on sorgeix la figura del mestre d’obres Pau Gorina i Gabarró.


Petit apunt sobre el mestre d’obres Pau Gorina i Gabarró.

 (Terrassa, Vallès Occidental, 2 juliol 1888 – 4 juny 1983)

Fill de Pau Gorina i Roca neix a Terrassa el dia 2 de juliol de l’any 1888.

Aprèn l’ofici de mestre de cases del seu pare i del seu avi Pau Gorina i Aymerich.

Treballà sovint amb l’arquitecte Lluís Muncunill.

Tenia despatx al carrer Puignovell, 48. Pau Gorina estava emparentat per via materna amb la família Bardié, família de constructors que va treballar per l’arquitecte Antoni Gaudí.

Primer soci del Centre Excursionista de Terrassa i president d’aquesta entitat els anys 1928 i 1930. També va ser membre del Patronat Pro Castell Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, 1952-1955.

Va tenir una gran activitat historiogràfica amb molts articles publicats a la premsa local.

Morí el dia 4 de juny de l’any 1983.

I és a través d’una part del seu fons, consultable a l’Arxiu Històric, i investigat per mi amb motiu del centenari de l’arribada a Terrassa del tren elèctric (2019), que hi trobo una documentació si més no curiosa.

Quan finalment es decideix que l’estació es construirà on l’hem conegut sempre, almenys els que ja tenim una edat, és a dir, a la Plaça Anselm Clavé cantonada amb Rambla d’Ègara i carrer Vinyals, l’empresa dels ferrocarrils encarrega a l’enginyer americà Horace Field Parshall, expert en instal·lacions de trens elèctrics, els plànols de la que havia de ser l’estació definitiva dels “Ferrocarriles de Cataluña”.


El senyor Parshall, l’agost del 1919, entrega el seu treball, i una copia d’aquests plànols arriba a mans de Pau Gorina, per tal de fer una proposta per portar a terme la construcció, cosa que no acabaria succeint.

En Gorina en una nota manuscrita ens deixa un document molt interessant, el que més la frase final.



Comença donant la seva opinió sobre l’empresa: Ferrocarrils de Catalunya S.A., no confondre amb Ferrocarrils Catalans, que tenen apuros per pagar el cupo, mentres els Ferrocarrils de Cataluya S.A. és negoci molt sanejat.

Com anècdota ens explica que preguntat Cambó per quina és la millor empresa catalana del moment, els contesta, la primera la dels frares de Montserrat i després els Ferrocarrils de Catalunya.

A continuació dona detalls dels llocs a on volien posar l’estació per concloure amb: Finalment Rambla i Vinyals. Projecte adjunt és de dimensions migrat (?) alt, no em dona temps de presentar plec.

Plànols de la façana principal, Ansem Clavé, façana a Rambla d’Ègara i façana a les vies:





Façana Principal


Façana Rambla

Façana vies

I acaba amb una sentència sobre l’estació que es va construir i que seria la que nosaltres coneixeríem: El definitiu una birria. 


 
Ben segur que si s’hagués portat a terme la construcció que proposava l’enginyer Parshall, de línies clàssiques que per l’època correspon al noucentisme, però sense un estil marcat, amb una façana principal amb quatre columnes dòriques i amb la façana que dona a les vies recordant un palau renaixentista italià, avui encara gaudiríem d’aquest fantàstic edifici, o no, que aquí a Terrassa de més grans n’han caigut.

Rafael Aròztegui i Peñarroya, gener del segon any de la pandèmia COVID19, 2022.

Agraïment infinit al personal de l’Arxiu Històric Municipal.

Consultat Fons Pau Gorina Gabarró – ACVOC

Foto de Gorina, del llibre Terrassa 1983, publicat per l’Arxiu Tobella


SABIES QUE...? Camí Fondo, carrer Cremat, Façana de la Catedral

    Sabies que...? CAMÍ FONDO Que el carrer del Camí Fondo deu el seu nom a què en aquest tram de carrer, entre la placeta de Saragossa ...