Luctuós fet que va passar el dia 15
de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.
És la tarda i un personatge decideix posar fi a la seva
existència precipitant-se al torrent, conegut en aquell temps com torrent de
Sant Pere, i , evidentment, des del pont de Sant Pere.
El personatge en qüestió aconseguí malauradament el seu
propòsit i va resultar mort.
Aquest trist accident va provocar que a l’endemà l’alcalde
de Terrassa, en Jaume Colomer i Forrellat, publiqués un bàndol amb els següents
termes:
“En la tarde de ayer un aragonés se arrojó del Puente de
San Pedro, quedando muerto en el acto. Su cadaver se halla espuesto en el
cementerio contiguo á la parroquial de dicho pueblo a fin de que pueda ser
identificado antes de darle sepultura.
Lo que se hace público para que se
sirvan pasar á reconocerlo todos los aragoneses que residan en esta Ciudad.
Tarrasa 16 Juliol de 1877”
Aquestes escasses cinc línies ens obren un ventall de
preguntes:
1a.- Si no sabien qui era, com és que sabien que era
aragonès?
2a.- Per què està al cementiri de Sant Pere i no al de
Terrassa?
3a.- “cementerio de dicho pueblo” i de moment han parlat del
pont de Sant Pere, però no del poble, és que Terrassa considerava que el pont
pertanyia totalment a Sant Pere?
La resposta a la primera pregunta tan sols pot ser que
l’individu en qüestió anés vestit com la gent de poble acostumava a anar en
aquell temps, vestimenta tradicional de la regió d’on provenia, i aquesta
persona devia fer la pinta que podem veure en aquest gravat de l’època.
La segona pregunta és més complicada de contestar. El varen
portar al cementiri de Sant Pere per la proximitat al lloc del succés? O el van
portar a Sant Pere per què la mort va succeir en terme municipal de la vila
forana?
“Les dues ribes del torrent de Vallparadís feien d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marcava el corriol d’aigua del seu fondal que determinava la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l’arc més proper al carrer de la Creu Gran provocà que un terç del pont correspongués a Terrassa i dos terços a Sant Pere.” Veure al blog del Joaquim
Per tant hem de suposar que efectivament el cos sense vida de “l’aragonès” es trobava en el terme municipal de Sant Pere.
El perquè el bàndol el fa l’alcalde de Terrassa i no el de
Sant Pere ho haurem de deixar en mans d’experts, o probablement al poble de
Sant Pere a causa del seu menor nombre d’habitants les notícies corrien més de
pressa i no els hi calien bàndols.
A la tercera pregunta podríem dir que efectivament, els
ciutadans de Terrassa tenien menys interès en l’ús d’aquest pont que els
vilatans de Sant Pere, ja que a aquests els hi era imprescindible per poder
anar a treballar a les fàbriques de Terrassa. (aquest paràgraf té bàsicament la
intenció de fer una mica de brega amb els santperencs)
I per concloure us puc dir que la premsa de l’època, i
concretament “La Revista Tarrasense” del dia 22, se’n feia ressò del fet i
novament hi podem veure com la persona protagonista d’aquesta situació va ser
un “joven aragonés”
En Jaume Rosset, actual president de l’Associació de Veïns
de l’Antic Poble de Sant Pere, ens diu després d'haver llegit aquesta publicació:
Havia llegit aquesta notícia de la Revista Tarrasense i, tal
com dius, és ben curiosa pels fets i pel relat.
Com tu bé saps, aquest periòdic, tot i ser una interessant
font d'informació del què passava a la contrada a finals del segle XIX, era més
aviat un pamflet on els propietaris de la publicació aprofitaven per fer
política camuflada, pressionant o ensabonant als diferents poders de l'època.
En aquell moment hi havia força pressió referent al pont, el seu estat de
conservació, la conveniència de fer-ne un de nou, la necessitat de treure el
cementiri de dins el recinte de les esglésies de Sant Pere, annexionat Sant
Pere a Terrassa...
En moltes de les coses que s'hi diuen (i en aquesta notícia
segur que també), hi ha missatges subliminals i, sobretot, cargues de
profunditat per pressionar uns i altres.
Una bona part d'aquests missatges encoberts els podem
deduir, altres ens són un misteri o ni els entreveiem perquè ens falta el
context del moment.
Tot i així, m'agradaria afegir-hi una cosa rellevant que pot
enriquir, o no, el teu relat.
El 1877 Terrassa estava immersa en una important crisi de la
indústria tèxtil. Els primers que van patir aquesta crisi van ser les persones
que havien anat arribant de diferents indrets de la península a treballar-hi.
En una notícia (no recordo si era d'aquest mateix periòdic o
del Eco de Tarrasa) d'aquesta mateixa època es feien ressò d'aquestes persones
sense feina, forasteres, que voltaven "por el vecino pueblo de San
Pedro" i altres nuclis agrícoles del terme demanant almoina i menjar i els
problemes que aquestes persones generaven.
No puc afirmar que aquest aragonès que va saltar pel pont
fos un d'ells però, per a mi, seria força versemblant que fos un treballador
sense feina ni lloc on dormir (hem de pensar que l'alberg per a pobres no es va
obrir, a Sant Pere mateix, fins uns quants anys més tard, el 1905, quan amb la
usurpació de les propietats santperenques, l’escorxador que hi havia al final
de la plaça del comú -justament al costat del comú- es va tancar i només es
feia servir el que ja tenia Terrassa). Vaja, un sense sostre de l'època,
desesperat.
Aquesta és la hipòtesi que jo em vaig empescar quan la vaig
llegir. No sé si enriqueix o empobreix el teu relat. Ja m'ho diràs.
Jaume Rosset, no tan sols enriqueixes sinó que dones llum a
algunes de les foscors que hi ha en el meu relat. De fet, a mi el que em va
cridar més l'atenció era el tema que sabessin que era un aragonès sense saber
qui era realment. Tot el de més ve afegit per tal de donar-hi una mica de salsa
al contingut. Amb el teu permís copiaré la teva reflexió i l'afegiré al bloc.
Publicat per Rafael Aròztegui i Peñarroya.
El dia 28 de
gener de 2022, segon any de pandèmia COVID-19.
Fonts consultades:
ACVOC, DH 8039
Bloc del Joaquim Verdaguer: El pont de Sant Pere.
Revista Tarrasense, 22 de juliol de 1877
Un tema luctuos i molt lamentable.
ResponEliminaSalutacions.