dimarts, 21 de setembre de 2021

TERRASSA Una casa amb història al carrer Joaquim de Paz

 TERRASSA Una casa amb història al carrer Joaquim de Paz



Sembla que finalment Terrassa actualitzarà el catàleg de protecció del patrimoni històric, artístic i ambiental.

Felicitem-nos per aquest fet, espero que les persones encarregades de portar-ho a terme tinguin el màxim encert possible.

Ja sé, i en soc molt conscient, que la meva opinió al respecte és poc rellevant, per no dir irrellevant, però vull introduir una molt humil opinió.

Algun lloc s’ha dit que era molt lamentable no haver arribat a temps de salvar la casa Bosch de Basea del Raval, doncs deixeu-me introduir una possible casa a salvar.

Us parlo de la casa número onze del carrer Joaquim de Paz. Interès arquitectònic zero, suposo, però interès sociohistòric molt.




És una casa amb planta baixa, pis i golfes. Portaló d'entrada amb arc carpanell de fusta i llindar de maons que solia donar pas a un espai d'activitat agrícola o comercial. Primera planta amb balco, barana de barrots de ferro colat. Pis superior, golfes on solia assecar-se part de la collita . Encara conserva l'estructura de la corriola. Arquitectura popular. Segle XIX.

Fent recerca en els padrons de principis del segle XIX, he pogut localitzar residint en aquesta casa el 1843 a Antoni Elias, de cinquanta-quatre anys i viudo, juntament amb cinc fills que van dels vint-i-tres als cinc anys.



L’Antoni i el seu fill gran, el Josep, tenen com ofici el de “pelaires”, els altres no consta cap treball.

Aquesta denominació de “pelaires” la trobem molt extensament representada en els padrons de principis del XIX, de fet el nom correcte seria el de “PARAIRES” i que L’Enciclopèdia Catalana ens defineix com: Un paraire és un menestral que tenia com a ofici comprar i preparar la llana, abans que fos convertida en draps. També havia de fer la feina de rentar la llana, d'emborrar-la, de pentinar-la, de cardar-la, etc., abans que esdevingués un teixit.

Segurament, bé, crec que segur, aquesta família tan sols esmerçaven el seu temps en alguna d’aquestes feines, cardadors, filadors, retorcedors o fins i tot rentadors.



A la planta baixa, i després de descarregar, mitjançant la corriola, el carro ple de llana verge, l’Antonio, el Josep i la resta de germans, es dedicaven a fer el tractament a la llana per posteriorment passar-la a qui fos que els hi encomanés.







Tota aquesta història bé a compte que reivindico poder salvar, com a record del nostre passat, una construcció que sense cap valor arquitectònic, en soc conscient, sí que conserva un valor històric immens. El record d’aquells menestrals que amb la seva feina de formigueta, abastien els grans industrials, els verdaders “Fabricants de Panyos” del XVIII i sobretot dels principis del XIX, els Vinyals, Galí, Busquets, Sagret i altres.

Ja ho he dit, ja he quedat descansat. Segur que aquesta història no tindrà més recorregut dels 20, 30 o 100 “m’agrada” del meu Facebook, però he cregut que ho havia de fer, i dir, i ho he fet, dit i escrit.

Per cert, la descripció arquitectònica de la casa ha anat a càrrec del meu estimat amic Mingo Ferran, jo soc incapaç de fer descripcions arquitectòniques, i altres coses, però com deia aquell: Ara això no toca. 

Fotos Rafael Aróztegui i Peñarroya.

FESTA del CASAMENT VUITCENTISTA DE L'ANTIC POBLE DE SANT PERE 2022

  FESTA del CASAMENT VUITCENTISTA 2022 UN RECORD PER EN JOAQUIM VERDAGUER (1945-2022) En Joaquim, com a santperenc de pro, no podia faltar a...