dimarts, 8 d’octubre de 2019

L’ESCULTOR JOSEP ARMENGOL i BALLBÉ I LA FONT MONUMENTAL DE LA PLAÇA MAJOR


L’ESCULTOR JOSEP ARMENGOL i BALLBÉ I LA FONT MONUMENTAL DE LA PLAÇA MAJOR


Josep Armengol i Ballbé


Amb l’ajut del mestre Baltasar Ragón i Petit, i del seu llibre “Terrassencs del 1800”, us faré cinc cèntims de qui era aquest personatge. Una repassada breu a la seva curtíssima biografia ens ajudarà a entendre la història que posteriorment us explicaré.

Neix el dia 3 de juny de 1891, en la casa número 11 del carrer de Sant Domènec.

Fill d’Antoni Armengol i Trullàs i d’Esperança Ballbé i Mach. El més petit de quatre germans, Antoni, Domènec i Marc eren els altres. Ja d’infant demostrava la seva afició a l’escultura, puix que amb fang del carrer feia sovint figuretes amb traça i originalitat.

En plena adolescència una greu malaltia li ocasionà funestes conseqüències que el privaren d’un complet desenrotllament físic i li produí un delicat estat de salut.

En l’Exposició d’Art Independent celebrada l’any 1907, en l’antic local de l’Agrupació Regionalista, al carrer Sant Antoni 64, ja mostrà les primícies del seu art, com a escultor, en les quals es veia un estil ben personal.

Seu de l'Agrupació Regionalista


L’escultor Josep Llimona fou qui li donà les primeres instruccions. Alumna de l’Escola d’En Francesc Galí, a Barcelona. Fou subvencionat per l’Ajuntament per tal de seguir els estudis a la capital.

Deia, d’ell, en Rafel Benet, que l’educació espiritual de l’Armengol fou intensament musical, i que per això les seves immortals imatges, tenen aquell aire de dansa que enamora.

Entre les seves millors obres destaquen “El Ballet Popular” i “La Noia del Càntir”, aquesta darrera serà la protagonista de la història que més endavant explicaré.


El setembre del 1915, el regidor Andreu, presenta una moció al ple del dia 22, per tal de sol·licitar a la Diputació una beca que permeti a l’Armengol traslladar-se a París, al taller de l’escultor Josep Clarà, per aprofundir en els estudis de l’escultura.




El ple ho aprova i es fa la petició a la Diputació de Barcelona.



Aquesta, el dia 12 d’octubre, contesta demanant que s’aportin fotos de l’obra d’en Armengol.




Tenim els documents que ho acredita però ignoro si la petició va reeixir. Sembla que no, no he trobat enlloc que ho confirmi.  

Fou un dels fundadors del Gremi d’Artistes. També pintor, amb obra varia, i juntament amb en Rafel Benet i Joan Duch, autor del fris que decorava el saló de festes de l’esmentat Gremi.

Exposà en públic per primera vegada el 22 de març de l’any 1917, a la galeria d’en Pere Sabater. Tres mesos després en el Foier del Teatre Principal, i el dia 12 d’octubre del 1918, juntament amb el seu amic Rafel Benet, exposà al saló Alavedra.

El dia 27 d’octubre següent, quan ja la premsa s’ocupava amb grans elogis de les seves obres genials i quan encara tenia les seves obres en la citada exposició, l’Armengol fou víctima de la grip i morí quan tot just havia complert els 27 anys.

Per la seva banda en Rafel Benet ens diu d’ell a la revista d’art “VELL i NOU” del primer de febrer del 1919: Aquest artista ha mort a vint-i-set anys, a Terrassa, la seva ciutat nadiua. La seva vida d’art era animada pels corrents espirituals de l’època, per la gran inquietud d’ara, però sàviament resolta pel seu esperit ponderat i seré.

La seva obra era el resultat d’aquesta inquietud moderna, tamisada per l’harmonia, per l’equilibri del seu caràcter.

L’obra poc nombrosa, però importantíssima quant a qualitat, que l’amic ens ha llegat a tots, és d’una gran plenitud, sobretot les darreres figures a la cera perduda, amb les quals l’Armengol haurà aconseguit immortalitat....

Ara que Barcelona acaba d conèixer aquestes gentils escultures exposades a les Galeries Laietanes, és d’esperar que els artistes sancionin la feina del meu amic, no com un acte de benevolència pòstuma, sinó com un acte de justícia.


Puc afegir que la mort d’Armengol es produí dins d’una epidèmia, anomenada grip espanyola, que assolà la ciutat, i pràcticament tot el món, fent anar de corcoll a les autoritats i sobrepassant els serveis sanitaris de l’època. Segons una nota de premsa, en la primera quinzena d’aquell mes d’octubre, varen trobar la mort, a la nostra ciutat, més de 200 persones, d’una població d’uns 25.000 habitants.

Us recomano repassar la premsa d’aquells dies, on trobareu panegírics envers la persona i l’obra d’en Josep Armengol, i molta informació sobre els estralls de la pandèmia.








I ara que ja tenim situat el personatge, podem passar a la història d’una font que s’havia de construir al bell mig de la Plaça Major, i que, evidentment, no es va arribar a realitzar.

A l’Arxiu Històric de Terrassa, i en un lligall d’expedients sota la denominació de Proveïment – Aigües, de la capsa 2347, i sense número d’expedient, hi trobo que el mes d’agost del 1918, en Josep Armengol presenta un pressupost a l’Ajuntament per la construcció d’una font al mig de la Plaça Major:

“PRESSUPOST per a la construcció d’una font amb destí a la Plaça Major, segons maqueta a escala 1 :: 6, i fotografia adjunta, amb quatre piques, executada amb pedra caliça d’Avinyonet (Figueras) brunyida; la figura fosa amb bronce a la cera perduda; aixetes; reixes per a desaigüe i col·locada en el lloc destinat, per dos operaris pràctics, en junt:
Pessetes SIS MIL CINQCENTES. Corrent a càrrec de l’Ajuntament, canyeries i peonatge necessari per a la col•locació.

Terrassa Agost de 1918.
Signat: Josep Armengol.
Fotografia de la maqueta presentada per l’autor juntament amb el pressupost.
Aquí he de dir que la maqueta, en principi, no es conserva, i que aquesta foto que aquí acompanyo, veu la llum per primera vegada en un treball de divulgació.

Hem de retenir la data, agost de 1918, doncs en el mateix expedient hi trobo la convocatòria de concurs públic per tal d’adjudicar la realització de la font, i, ho sorpresa, la convocatòria porta per data 28 d’octubre de 1918.

Es a dir, es convoca el concurs amb posterioritat a la presentació del pressupost per part de l’Armengol, i a més es convoca el dia següent de la mort de l’artista.
Aquesta convocatòria té un encapçalament on hi trobem les raons que dona la Comissió de Foment per construir la font a la Plaça:

“AL CONSISTORIO
Vendidos los quioscos que el Excmo. y Muy Iltre. Ayuntamiento poseía en la Plaza Mayor esquina a la calle Quemada de esta ciudad, en cuya calle hay emplazada, desde tiempo inmemorial, una fuente pública que, como consecuencia de la venta efectuada, es preciso trasladar, y estimando la Comisión de Fomento que no es posible dejar el vecindario que habita en aquellas y demás vías públicas contiguas desprovisto del agua que precisa les sea para atender el mejor servicio de sus usos domésticos, entiende la absoluta necesidad la construcción de una nueva fuente pública, considerando como punto de emplazamiento más apropiado el centro de la mencionada Plaza Mayor, para mejor visualidad de la fuente y mejor ornato de la Plaza; para cuya realización la Comisión de Fomento que suscribe tiene el honor de proponer al Consistorio que se proceda, mediante la celebración de un concurso libre, a la construcción de la fuente que expresada queda, aprobando al efecto el siguiente pliego de condiciones.”

Hi ha un total d’onze punts, però destacaré els que, curiosament, coincideixen amb el que diu el pressupost redactat per l’artista:

“2º El pedestal o basamento deberá construirse con piedra caliza bruncida, procedente de Aviñonet (Figueras) y las figuras o motivos ornamentales habrán de ser fundidas en bronce a la cera perdida.

3º el adjudicatario queda obligado a facilitar dos operarios prácticos encargados de la instalación y a costear y colocar, a sus costas, los grifos y rejas de desagüe necesarios, siendo únicamente de cuenta del Municipio el suministro de las cañerías y los peones auxiliares correspondientes.”

“A toda proposición se acompañará el proyecto ejecutado en maqueta a escala de uno es a seis.”

I acaba com és habitual en tots els informes i propostes que han de passar al ple:

“Ello no obstante el Excmo. y Muy Iltre. Ayuntamiento, como siempre, resolverá lo que en su más elevado criterio estime conveniente a los intereses generales de la ciudad.
Tarrasa 28 Octubre 1918”

Queda clar que la convocatòria està feta a mida de la proposta del Josep Armengol. De qui va ser el regidor que l’hi va encarregar, quins suports tenia, i com ho haurien solucionat si l’artista no hagués mort, no en tindrem les respostes per falta de documentació que ho acrediti.

Sí sabem que en el ple del dia sis de novembre, el Consistori pren un acord:

“A propuesta del Sr Utset, pasó a la Junta municipal de Museos, Archivo y Biblioteca una proposición del Sr. Freixa, en el que éste interesaba que el Ayuntamiento acordase levantar en el centro de la Plaza Mayor la Fuente monumental concebida por el malogrado escultor tarrasense D. José Armengol Ballbé, y se adquiera uno de sus bronces últimamente expuestos en el Salón Alavedra; quedando facultada la antes mentada Junta para la adquisición de la escultura o esculturas que estime más del caso.”



L’any 1891 es van enderrocar les anomenades cases del castell, és a dir, tota la part davantera de l’edifici per quadrar la plaça.

En aquest plànol del 1889 podem veure el abeurador i la font,
                                                            abans de l’enderroc de les cases del castell-palau.

Amb aquest enderroc va desaparèixer l’antiga font. Però se’n va construir una altra, al xamfrà ara endarrerit, a l’altura del carrer de les Parres, on es va construir una torre o repartidor d’aigua de la Mina que alimentava la font que hi havia al seu repeu. Aquesta era la font que volien traslladar al mig de la plaça. De fet no tan sols no va desaparèixer, sinó que arribà fins als finals dels seixanta i posteriorment substituïda per la que podem trobar a la Plaça Vella, a tocar del carrer Cremat i davant del de les Parres. 





                                                 Font del carrer cremat desapareguda a finals dels seixanta del passat segle.





                                                          
     Actual font de la Plaça Vella.



        Actual torre d’aigües.
La realitat és que el projecte va quedar mort en algun racó de l’arxiu municipal, i ja no se’n tornaria a parlar fins tretze anys més tard.

El dia catorze de novembre de l’any 1931, entre al registre de l’Ajuntament, aquesta instància presentada per Amics de les Arts:

“Amics de les Arts” de Terrassa, ben respectuosament, eleva a l’Il·lustríssim Ajuntament de la ciutat, aquesta instància encaminada a honorar la memòria d’un formidable temperament artístic traspassat i a embellir alhora, en el possible, la nostra urbs, orfe gairebé en absolut d’un bloc escultòric el qual, dins el més sa decorativisme, manifesti, públicament, a la llum de tothom, l’existència d’algun dels nostres valor en el sublim art de l’escultura.

El joveníssim i malaguanyat escultor traspassat, en Josep Armengol i Ballbé, ens deixà un bellíssim projecte per a Font Pública. “Amics de les Arts” no podia ignorar-ho ni negligir-ho. Per tant, calia endegar pels millors viaranys, l’execució del projecte, i per això, en el seu degut temps, oferirem en el nostre casal, uns plecs perquè voluntàriament fossin signats per tal d’avalar així la present instància. En ells hi trobareu, Srs. Regidors, la veu dels nostres artistes, dels poetes, dels literats, dels músics, de tots aquells que representen l’estela lluminosa de la ciutat. Per tant ells i nosaltres invoquem a aquesta digníssima Corporació, per tal que el patriotisme que informa la mateixa, doni a la Ciutat, amb la realització d’aquest projecte, una nota de depurat embelliment a Terrassa i honori així, a la vegada, la memòria de l’enyorat escultor i compatrici en Josep Armengol i Ballbé.


Al marge hi podem llegir un decret de l’alcalde Avel·lí Estrenger que diu: “Decreto, pase a informe de la C. De Gobernación. Tarrasa 14 Nob. 1931.”

Fragment de la instància presentada per Amics de les Arts.
Entre les més de 200 signatures que acompanyen la instància, hi trobem les de personatges tan rellevants com les dels seus germans Marc i Domènec, Cèsar Cabanes, Lluís Vancells Vieta, Anita Malet de Cabanes, Isidre Odena, Teresa Romero, Tomàs Viver, Joan Morral, Joan Llongueras, Domingo Domingo, J. Soler Diffent,  Frederic Segués, Josep Mata de la Barata, Joaquim Vancells, Beneta Trullàs, Aureli Biosca, i fins a 221 firmes en representació del món cultural terrassenc del moment.


Al ple del dia 19 següent i trobem aquest acord: “ Y pasó a la comisión de gobernación una instancia de “Amics de les Arts” proponiendo a la Corporación municipal se digne acordar establecer una Fuente pública con el bellísimo proyecto que dejo el malogrado escultor tarrasense José Armengol i Ballbé.”



Igual que ocorregué el sis de novembre del 1918, novament aquesta instància, i aquests acords municipals, es perden en el calaix de l’oblit, i no seria fins al març del 1933, concretament el dia 28, que en Baltasar Ragón ressuscita el tema, presentant una nova instància a la Corporació municipal:

“AL CONSISTORI
El que subscriu, Baltasar Ragón i Petit, casat, major d’edat i natural de Terrassa, amb tots els respectes es dirigeix a aquesta Corporació Municipal i atentament exposa:

Que en sessió municipal celebrada el dia 6 de novembre de l’any 1918, va acordar-se que s’aixequés al mig de la Plaça Major, avui Plaça de la República, una font el projecta de la qual és obra del nostre compatrici, ja traspassat, en Josep Armengol i Ballbé.

Des de llavors diversos incidents han trasbalsat extraordinàriament la població i molts admiradors del malaguanyat Armengol, entre ells el que subscriu, no han cregut oportú recordar l’acord perquè potser hauria estat endebades.

Un cop establert el nou règim i els que governen la ciutat han donat mostres de llur activitat en bé de la població, “Amics de les Arts” en data 19 de novembre de l’any 1931, va creure que llavors era un bon moment per a presentar una instància en la qual, signada per més de dos-cents noms, pregava l’erecció de dita font com més aviat millor.

Des d’aquella data ha passat algun temps, i per això, sense ànim de donar la més petita molèstia, el que subscriu prega al Consistori, que tingui present l’acord i doni autorització per portar a cap l’obra, que a la vegada que embellirà la dita plaça, honorarà la memòria del malaguanyat escultor terrassenc i el Consistori donarà una prova més del seu amor a la ciutat.

Terrassa 28 de març de 1933.




Al marge hi  trobem: Passi a informe de la Comissió de Governació, signat per l’alcalde Samuel Morera. A pesar de l’ordre de l’alcalde Morera, ni en el ple del dia 30 de març, ni en el següent, el del dia 10 d’abril, hi trobem cap menció a la instància presentada per en Ragón, però si acompanya l’expedient, una nota que la Comissió de Governació l’hi dirigeix amb aquests termes:

“GOVERNACIÓ
Passada a informació d’aquesta Comissió la seva instància de data 28 de Març últim, pregant que l’Excm. Ajuntament tingui present l’acord d’aixecar al mig de la Plaça de la República una font segons el projecte del nostre compatrici Josep Armengol i Ballbé, va acordar manifestar-li que es tindrà en compte el seu prec, per quan les circumstàncies siguin favorables a poder portar-lo a cap, cosa que de moment no és pas possible.

Visqueu molts anys.
Terrassa 6 d’abril de 1933
El President de la Comissió.”




En Ragón, però, mai perd l’esperança que algun dia podrà veure la font coronada per l’escultura de la “noia del càntir”, com queda molt clar quan en el llibre “Terrassencs del 1800”, publicat el mateix any 1933, i en la biografia d’en Josep Armengol, ens diu: Entre les seves millors obres cal esmentar “El ballet popular” i “La noia del càntir”, aquesta darrera destinada per l’Ajuntament a rematar una font central que es construirà a la Plaça Major.

   Imatge de “Noia del càntir” que hauria de servir per fer l’estàtua a mida
          natural (164 cm) per coronar la font de la plaça Vella. Bronze de 27,5 X 12,5 X 12 cm
               i que es pot veure a la Casa Alegre de Sagrera.


I pel que he pogut trobar, aquí acaba la història d’una magnífica font, que dissenyada per l’escultor Josep Armengol i Ballbé, estava destinada a embellir la nostra estimada Plaça Vella.

Com a nota curiosa, i que tal vegada ens pugui donar alguna pista, o no, de tot plegat, no puc deixar d’explicar un fet força curiós: quan en Ragón rep aquesta comunicació tan clara que la construcció de la font no es pot portar a terme, l’ajuntament està presidit, com alcalde accidental, pel primer tinent d’alcalde en Domènec Armengol i Ballbé, mà dreta de l’alcalde Morera, i germà del malaurat escultor Josep Armengol i Ballbé. 
          Permeteu-me aquesta petita llicència, molta imaginació, ja ho sé,
           però d’il·lusió també es viu.


 

Obra consultada:
Terrassencs del 1800. Baltasar Ragón 1933
Els carrers de Terrassa l’any 1900. Baltasar Ragón
SAMUEL MORERA, alcalde republicà de Terrassa. Josep Puy i Juanico. Fundació Josep Irla. 2019
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Històric de Terrassa.
Trencadís – DIBA

Agraïments:
Al mestre Joaquim Verdaguer i Caballé.
Al professor Josep Puy i Juanico.
A la Maria Josep, la Maria, l’Alan i el Josep Lluís de l’ACVOC.
A Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa, per les facilitats donades per poder fotografiar la figura de la “Noia del Càntir”.

Terrassa, octubre de 2019.
Rafael Aróztegui i Peñarroya

TERRASSA - LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868

  LO COP DE TARRASA, 30 de setembre de 1868 Aquest manuscrit, d’en Joan Gorina i Riera, forma part d'un plec cosit de dotze quartilles q...