dissabte, 17 de gener del 2015

LES CASES DEL "DIMONI" AL CARRER AVINYÓ (una història del Facebook)


Crec que per el seu interès, i per la gran participació  que ha tingut aquest tema en el  facebook, val la pena transcriure'l i conservar-lo en el meu blog.
El transcric tal i com s'han fet les entrades originals.




Què em podeu dir d'aquestes cases?


Manel Alcalà : Que s’han de rehabilitar. Necessites un arquitecte???

Menxu Satorres : Estan al carrer Avinyó.

Santi Valbuena : Carrer Avinyó, núm. 56...

José Casares : Hayyyy si Yo tuviera pasta....

Lluís Satorras : Doncs que és una tipologia molt interessant. Unifamiliars amb pati al davant: en recordo d’altres al C/ Galvani, i altres llocs. 
A més a més el coronament corbat, entrellaçat i potent els hi donen molta força. 
Són del Muncunill?

Joaquim Verdaguer : Algun veí pot donar-nos més informació

Lourdes Plans : N’hi ha una de reformada que ja no has fotografiat. En Rafel Comes potser sap l’arquitecte i l’època de construcció.

Montse Miró : Aquestes cases deurien ser de protecció oficial oi? El carrer Martín Diez també n’havien però ja no han queda cap

M. Mercè Compte : Carrer Avinyó, una d’elles s’ acaba de vendre a finals d’any...Q jo sàpiga, no estan catalogades..

Joan Soler : Li diuen “les cases angleses”.

Montse Miró :  Dons jo he viscut 56 anys amb una casa anglesa!

Jo : Cases angleses pel fet de tenir un petit pati al davant de la casa. Com les del carrer Sant Jaume.

 

Asuncion Ferrer : Aquestes cases ,tenien de anar totes a terra, però per sort ,no es van tirar per la crisis, estaven ja venudes a una constructora ,crec que el final no es va acabar de fer hi ara nomes es habitada una, d’aquestes cases nomes en queden quatre i eren set , hi en diuen las cases del Dimoni, a mi en va dir ,una senyora gran, que en deien aixis , perquè las va fer un alemany ,que tenia la cara molt vermella i li deien el dimoni, , no estan catalogades i estan en peu de miracle i es una llàstima , i quant las van fer no hi havien ,encara vivendes de protecció oficial, jo crec que son fetes d'abans de la guerra



Asuncion Ferrer : Me fet il·lusió,veure la foto ,jo he viscut tota la vida ,molt apropet i cada vegada que hi paso les volia retratar , per posar la foto, que en sap mol greu ,que acabin enderroca les que estan en venda

Anna Valls : Estan en venta! Estan a Fotocasa!!!

Asuncion Ferrer :  I aquesta fotografia ,fa poc que esta feta ,perque la que esta tapiada hi havia un prunus molt gran i el vent se’l va emportar

Jordi Tudela : Són al costat de casa meva 

Joana Valero : Jo vaig estar a punt d´anar a viure davant mateix.

Jo : Asuncion Ferrer, aquesta foto l’he feta aquest matí.

Anna Valls : ho pots veure en aquest enllaç:http://www.idealista.com/27718397

Jo :  la nº 62 l’han conservat i reformat

 

Marc Ferrer :  Rafael, diumenge vaig passar i vaig estar a punt de fer una foto per veure si sabies on eren, perquè les vaig trobar molt interessants i ara, va i ho poses tu al facebook. Que fort!! Si tingues diners, comprava una. Tenen pati al darrera?

Txavu Totxu : Fem un verkami per comprar-les i posar la seu de la Fundació Rafael Aroztegui Peñarroya. Eps, que no el vull matar, però m’agrada com sona el nom.

Jo : Marc Ferrer, sembla ser que una mica de pati si tenen.

 

Txavu Totxu  : Coi de google maps, al mòbil no acabo d’apreciar bé.

Jordi Aróztegui :  Que estan al carrer d’Avinyò

M. Mercè Compte : Tenen pati I safareig al darrera, petit...el bany tbé estava al pati, com les cases antigues...  El sostre son encavallats de fusta a dues aigues...

Lluís Paloma :  estan fetes una coca...

Asuncion Ferrer : Bon dia, fins fa uns quatre o cinc any , a les dues del mig ,si vivia i en bones condicions ,ara son cases velles i si no si viu de seguida perden, l’Última si que jo no recordo qui hi vivia ,els últims van ser uns gitanos quant aquí el segle XX ,vam tenir l ‘ocupació de moltes cases i desprès la van tapiar , tenen pati tambe el darrera

Joaquim Verdaguer : No es feu il·lusions. Seran enderrocades perquè l’Ajuntament no està per la feina, sinó ja veieu que va passar amb la Casa de Cal Santiago del carrer Major de Sant Pere que era la casa més antiga de Terrassa.

Oriol Estripaboires :  Anava a fer el mateix comentari Joaquim Verdaguer! Ara bé, Cal Santiago la més antiga de Terrassa!? Aquestes cases, de quin any deuen ser?

Asuncion Ferrer : Aquestes cases no son de las mes antigues ,ni molt menys ,deuen ser de l’any 1929 , però tenen una estructura bonica i arreglades quedarien molt be ,per sort quedarà la reformada , com a mostra de les set cases del dimoni

M. Mercè Compte : Bona tarda, avui per altres qüestions he visitat l’arxiu comarcal i he mirat per sobre l’Inventari de la sèrie d’obres particulars (1844-1950) d’arquitectes...no he localitzat directament les cases en qüestió a primera vista, però es podria mirar per arquitectes i c/Avinyó si les trobem...qui tingui ganes i temps ja ho sap...he vist que Melcior Vinyals i Coll i Bacardí en tenen en aquest carrer..no ho crec que sigui el cas, però....

Asuncion Ferrer : Jo, crec que parlant amb els últims que hi han viscut ,potser ,podria ,saber mes coses, jo ja os vaig dir ,que una senyora en va dir que las havia fet un senyor alemany ,ara no se si era el paleta ,l’arquitecte o l’amo ,i tenen de ser fetes entre el 1930 , 1940 ,però jo crec que son de finals dels vint


Vicenç Pla : El carré Avinyó a la dreta

Jo :  MMercè Compte Barceló, ja tinc el nº d’expedient i demà aniré al comarcal.

Joaquim Verdaguer : Oriol Estripaboires, aquestes cases, d’estil modernista, son de la primera meitat del segle XX i, si, la Casa de Cal Santiago era la mes antiga de Terrassa del segle XVI o XVII.

Oriol Estripaboires : “Les cases de terra de Terrassa per terra...” Va ser un crim el cas Cal Santiago! I aquesta casa cantonera del carrer del Vall amb carrer de la Rutlla, deu ser força antiga també... a vàries finestres hi consta la data “1568” i a la cantonada hi ha un escut amb un gos, no deu venir dels Cadell, no? per l’època bé ho podria ser...

Asuncion Ferrer :  aquestes cases del Carrer Avinyó ,no poden ser de meitats del Segle XX, jo les recordo de tota la vida

Rafel Comes : Tinc un company d’escola, Ramon Sanromà i un germà seu, aficionat a cantar òpera que ha actuat en l’Ateneu, que van néixer i viure en una d'aquestes cases. Aquesta tarda que havia d’anar a l’Arxiu Històric ho he aprofitat per buscar-les en els permisos d’obres del carrer Avinyó. No ha estat difícil de trobar malgrat que en el permís no consta numero de carrer encara, però sí que hi ha un plànol de situació que fa que no puguem errar-nos. El permís d’aquesta obra es va demanar a finals de 1925. Curiosament el dibuix de façana les cases tenen la part superior rectilínia encara que després es van fer ondulades. L’arquitecte va ser el sabadellenc Josep Renom i Costa ,llavors arquitecte municipal de Sabadell. Adjunto part del plànol d’obres. El propietari del terrenys i de ben segur també el contractista va ser Joan Llach i Masdeu. Els Llach eren una nissaga de paletes, republicans, que provenien de Manresa. No us n’explico més perquè el tema pot ser motiu d’un article al Bocamoll, més ara que tinc una lectora interessada. Gràcies Asuncion. De vegades, un no sap si el que escriu interessa algú i quan veus que sí, sentim justificada la nostra feina.


Vicenç Pla : Perfecta la decumentacio!!

Joan Soler : Al final, la documentació de l’Arxiu de Terrassa no enganya . A tots els interessats, no perdeu l’oportunitat de venir-lo a visitar. O busqueu Arxiu Comarcal del Vallès Occidental a Facebook. Per cert, som aquí:https://www.facebook.com/.../Arxiu.../347046952145491... Au, ja us he fet propaganda!

 Lourdes Plans : Joan Soler Jiménez, la documentació de l’Arxiu no enganya mai, només s’ha de saber entendre-la i explicar-la (aquí ja poden començar els problemes).

Gal·la Placidia :  Carrer Avinyò?

Jo  Tal com l’arquitecte Josep Renom i Costa havia dissenyat la façana d’aquestes cases.

 

Gal·la Placidia : Jo coneixia la noia que vivia a la primera baixant de la carretera de Montcada. El pare es o era fotògraf, si no recordo malament. Però el nom no.

Asuncion Ferrer : Quantes ni han el disseny,perque ni havien set de cases ,sempre sen dit las set cases del dimoni ,i jo las recordo perfectament , ara vaig a passar pel davant ,que vaig a català

Jo  El projecta original era de 5 cases. Ara bé, també la façana havia d’acabar recta i va acabar segons es veu a la foto.


Asuncion Ferrer : Es ,que fins fa quatre o cinc anys estaven habitades , ara jo la primera no recordo qui i vivia ,perquè va ser la primera, que es va deixar de viure ,la van tenir llogada i desprès ,va ser ocupada.  I estàs segur que eren aquestes cases? Las del plano, el carrer Avinyó a l’altre banda ni havien de cases totes igual es ara a davant no tenien jardí
Gal·la Placidia : Jo repartia cartes i recordo que tenien un gos bastan gros pero no la ocupaven. Fa uns 25 anys

Lluís Satorras : Que mono el Projecte amb les 5 casetes en filera, Rafael. I com no podia ser menys, pel cognom, d’un arquitecte sabadellenc, autor del mercat central i de la Torre de l’aigua, juntament amb l’enginyer Izard, avi del nostre conciutadà Gabriel Izard!

Jo   Lluís Satorras, presentaven un projecta i un cop aprovat feien el que volien. En aquest cas ni la façana ni la teulada es corresponen amb el projecta original.

 



Lluís Satorras : Sì Rafael, el dibuix era un tràmit, el projecte el tenien al cap o el desenvolupaven a l’obra. I molt bé com es veu en aquest cas. Moníssima la secció! Té copyright?

Manel Alcalà : Ara no pots fer un pet si no acompleix tots els requeriments del Codi Tècnic de l’Edificació.

Jo :  Lluís Satorras i Manel Alcalà, tota la història del projecta és rara. El propietari, en Llach, presenta el projecta el 2 de desembre de 1925. l’arquitecte municipal, en Viñals, ho aprova el dia 3 de desembre i el ple de l’ajuntament hi dona el vist i plau el dia 10 de NOVEMBRE del mateix any. Estrany, no ?



Jo : Aprovació d’en Melchor Viñals, arquitecte municipal



Jo : Conformitat del ple



Manel Alcalà :  En aquell temps no hi havien tants calendaris de taula com ara i es devien malfixar.

M. Mercè Compte :  Rafael Aroztegui Peñarroya, els projectes q estic revisant també tenen aquestes temporalitats entre dibuix, sol·licitud construcció I aprovació..

Jo : Sí, però aquest el varen aprovar 22 dies ABANS de que el presentessin.

Asuncion Ferrer : Avui quant he passat pel davant , hi estat mirant i potser si, que eren cinc, perque el n° 64 , si que la van reformar i van fer façana , pero les altres dues potser no que no pertenexien ,aquest grup de cases,

Joan Soler : Rafael Aroztegui Peñarroya per acabar de fer-ho bé, pots citar la font original? És a dir el número d'expedient i any perquè qui vulgui en pugui veure l'original a l'Arxiu?

Jo : Si voleu comprovar-ho personalment us dirigiu alArxiu Comarcal del Vallès Occidental, i demaneu l'expedient d'obres OMOB 151/1925. Allà qualsevol membre de l'Arxiu us atendrà amb molta amabilitat i paciència per els que, com jo, som "novatos" en casos d'investigació.

Joan Soler : Excel·lent!!

Jo : Ara la pregunta podria ser com sabia que es tenia de demanar precisament aquest nº d'expedient. Doncs la resposta és molt fàcil, ho vaig demanar a l'Arxiu Municipal Administratiu, a on son tan amables i pacients com a l'Històric.

Joan Soler  : Extraordinari!!!


Quici Simó : Que et podriem dir? Que estan fetes runa. Una llàstima !

Jo : Les actes dels plens del mes de desembre del 1925 no estan digitalitzades.

Francesc Xavier Valldeperas : Aquestes tres cases, están a Rubí, al carrer del General Prim, en la casa de l’esquerra, en els anys cinquanta i havia una perruqueria de senyores, Cala Ibanyez.

Jo : Francesc Xavier Valldeperas Roig, les d'aquesta foto estan al carrer AVINYO de Terrassa.

Francesc Xavier Valldeperas : Si, tens raó, m’havia confós, a Rubí a on t’he dit, i han tres cases molt semblants, per aixó m’he liat. Tot i que soc veí d’aquestes, dons visc al carrer del Pare Font d’aquí Terrassa.

En Rafel Comes a la revista BOCAMOLL (Associació Veïns Segle XX) del mes d'abril 2015, ens explica :

NOLES CASES DEL DIMONI
Recordo que ja de jovenet, quan cada dia hi passava pel davant per anar a treballar, em cridava l’atenció la renglera de cases angleses
que veia al carrer d’Avinyó, entre Sant Sebastià i Lepant. El pati o jardinet del davant, la escaleta per accedir a l’entrada, però sobre tot
les formes corbades que coronaven la façana. Fa unes setmanes, l’amic Rafel Aròztegui, encetava un debat a facebook sobre aquestes
cases en preguntar qui en sabia alguna cosa. Una colla de persones van posar-hi cullerada entre elles la veïna Assumpció Ferrer, la historiadora M. Mercè Compte, jo mateix i altres i fins i tot l’Arxiu Històric, ara ubicat al
nostre barri, la qual cosa li dona popularitat i prestigi. En el número 58 d’aquestes cases que portaven numeració del 56 al 64, conegudes
popularment per les cases del Dimoni hi vivía llavors amb els seus pares un company meu d’escola de cal Artigas, Ramon Sanromà i Canal, una seva germana Montserrat, un altre germà el Joan que ara deu ratllar els setantaset anys que cantava òpera i que encara fa poc el vam sentir actuar amb els Amics de l’Òpera a l’Ateneu Terrassenc. Joan Sanromà, al final
de la seva vida professional, s’independitzà de Laborlana, (Ca l’Ullés) situat a la carretera de Montcada/Prim on treballava i establí un negoci propi de llanes de labors en una nau de cal Sala i Badrinas, Llanes Paloma,
que era client de la meva empresa. Sanromà tenia per soci Jordi Puig i Pascual un apreciat veí del barri que morí fa onze anys per una
desgraciada caiguda dins d’un autobús per una frenada sobtada. L’última germana Sanromà, la Montserrat, era l’última resident d’aquestes cases.
 En deixar-la el gener del 2011 quedaren ja totes deshabitades.
Les cases del dimoni que no han estat reformades, envellides pel temps i el progressiu abandonament, amb okupes inclosos, tenen avui dia un aspecte molt degradat i semblen pendents només del seu final definitiu,
La Montserrat Sanromà ens ha comentat, però, que els compradors de dues d’elles, 58 i 60 pensen reconstruir-les conservant la seva façana. Consultat els permisos d’obres a l’Arxiu Històric, hem comprovat que el permís
d’aquestes cases es va demanar a finals del 1925. Devien ser construïdes, doncs, el 1926.
En la documentació del permís no figuren els números del carrer, però sí un plànol de la situació que ens garanteix que correspon a aquestes cases. El 1926, segons el plànol de la Guia Ballester, el carrer Avinyò només era
obert fins el carrer de Lepant i possiblement aquestes cases fossin les primeres construïdes en el tram del carrer Avinyó comprès
entre els carrers de Sant Sebastià i Lepant.
Curiosament en el projecte que acompanya la sol·licitud de permís, en el dibuix de la façana els coronaments eren rectilinis, encara que a l’hora de la veritat es van fer corbats. Les cases, molt estretes, (4,50 m.), compartien un
pati de llums i un dels tres dormitoris no tenia ventilació exterior. Curiosament, el permís d’obres és només de 5 cases i no set com es
van fer (les dels números 66 i 68 que ja són reformades també ho eren). No sabem si el promotor va fer d’estranquis dues cases més de les planejades o bé va demanar un permís complementari). L’arquitecte no era com d’antuvi suposàvem, Muncunill ni tampoc cap arquitecte de la ciutat, sinó el sabadellenc Josep Renom i Costa. Josep Renom (1880-1931) va ser arquitecte municipal de Sabadell des que tenia 30 anys fins la seva mort i va compaginar el càrrec amb el de professor de l’Escola Industrial de
Sabadell.
Va projectar edificis tan emblemàtics d’aquella ciutat com el Mercat i la Torred’Aigües.
El propietari del terreny on van construirse, i de ben segur també el contractista de les obres, va ser Joan Llach i Masdeu. Acabarem explicant qui era aquest Joan Llach, els seus orígens i el seu entorn familiar i social.
L’avi de Joan Llach, Francesc Llach i Vinyas era nascut a Manresa i es va casar amb una terrassenca, Anna Figueras i Aliguer. El pare de Joan Llach, Ignasi Llach i Figueras ja va néixer a Terrassa, era paleta, emigrà a Cuba
el 1909 i retornà a Terrassa el 1924, on morí l’any següent. Va tenir dues esposes, Emília Marsal i Valls i Magdalena Masdeu i Mora, la mare de Joan Llach.
Joan Llach i Masdeu era un paleta d’idees republicanes casat amb Lluïsa Sallés i Sitges. Tenia el cabell i les celles de color roig, per això, li van posar el malnom de dimoni a ell i a les cases que va construir. Un seu fill,
Francesc Llach i Sallés, advocat, va néixer el 1913 a Camagüey (Cuba). A diferència del seu pare tenia idees tradicionalistes, quan la Guerra Civil, va ingressar voluntari al Terç de Montserrat on va ascendir al grau de tinent
Una bala el matà a Villalba de los Arcos el 24 d’agost de 1938. Tenia 25 anys. Un cunyat de Joan Llach, casat amb una germana de la Lluïsa, Jaume Ribera i Molins, serraller, era el 1928 president de la Casa del Poble de Sant Pere, i el 1931 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Terrassa per Esquerra Republicana
Un cosí de Joan Llach i Masdeu, Joan Llach i Feliu, paleta, fill del seu oncle Salvador Llach i Figueras, també paleta, representant a la Fraternitat Republicana Federal de Sant Pere,va ser elegit regidor en la llista d’Esquerra Republicana a les eleccions municipals de 1934.
Rafel Comes 

SABIES QUE...? Camí Fondo, carrer Cremat, Façana de la Catedral

    Sabies que...? CAMÍ FONDO Que el carrer del Camí Fondo deu el seu nom a què en aquest tram de carrer, entre la placeta de Saragossa ...