QUI ÉS AQUESTA SENYORETA?

Posem cognoms a l'Elvira

Gaudim de les "Cartes de visite"

Aquests dies estic cercant dades sobre un tema per mi molt interessant.

Estic parlant de les “cartes de visite”, targetes de visita, que varen fer possible l’extensió de la fotografia a reu.

A mitjans del segle XIX les targetes de visita, que oferien retrats a un preu econòmic, van revolucionar la societat i també la història de la fotografia, en permetre una expansió excepcional d’estudis fotogràfics. Catalunya se’n fa ressò, i al llarg de la dècada de 1860 apareixen i es multipliquen els fotògrafs professionals.

Usualment es positivava una còpia a l'albúmina, en paper fi, que es muntava en una targeta de paper més gruixut. La mida de paper fotogràfic era aproximadament de 54 x 89 mm, muntada sobre una targeta de 64 x 100 mm.

Aquestes foto-targetes es podien guardar en àlbums com aquest:

Al revers de la foto el fotògraf aprofitava per fer publicitat del seu establiment i gràcies a aquest detall podem dir un any molt aproximat de la realització de la targeta que tenim entre les mans. 

Avui us ensenyo la “carte de visite” que una jove terrassenca, de nom Elvira, regala a la seva estimada cosina Neus Sagrera Amat, filla d’en Tomàs Sagrera Font i de Ramona Amat Galí i que situo aproximadament l’any 1865.

Ara el repte està en esbrinar a quina família pertanyia l’Elvira.

Però abans de revelar el secret, i parlant de fotografia mai més ben dit, us vull fer una petita explicació de qui era el fotògraf “Moliné y Albareda”, millor dit, els fotògrafs Moliné i Albareda.

Manuel Moliné i Muns va ser primer pintor, com molts altres fotògrafs de segle XIX, abans de dedicar-se al nou art de la fotografia.

Era cunyat de Rafel Albareda i Negrevernis, daguerreotipiste i fotògraf, amb qui va obrir estudi al Carrer Eroles 16 el 1856.

L'estudi, l'associació de tots dos, va romandre obert fins a la dècada de 1880.

En aquesta foto feta cap a 1860, m.i. 8,7 x 5,7 cm, donació de la col·lecció de «Josep Maria Sigalés». Núm. del catàleg: 214061-021. Targeta de visita. Albúmina sobre paper i dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, d’una senyora desconeguda per mi, hi podem veure com els dos cunyats empraven la mateixa decoració per les seves fotos.

Podeu observar que la copa de sobre la taula és la mateixa en les dues fotos.

Un altre detall interessant és veure com ambdues es recolzen, l’Elvira sobre la taula i la dama desconeguda sobre la copa, per tal de no sortir mogudes a la foto per culpa de les llargues exposicions a la que estaven sotmesos els models.   

I ara sí, ara ja puc descobrir qui era l’Elvira.

Després d’hores de recerca per trobar una Elvira que fos la possible cosina de la Neus, en els padrons de Terrassa, vaig tenir la brillant idea (ja veus tu) de recórrer a l’amic Rafel Comes, màxim coneixedor de les nissagues terrassenques i com sempre molt atent i ràpid em dóna la solució: Cosina de la Neus Sagrera Amat hauria de ser filla d'un o una Sagrera Font, però no tinc cap Elvira. Sí que en tinc d'una filla de Concepció Amat Galí (germana de la Ramona, mare de la Neus) i d'Antoni Casanovas Ferran, fabricant de Sabadell, Elvira Casanovas Amat.

Per tant l’Elvira no era terrassenca, era sabadellenca.

Doncs ja tenim la solució, aquesta senyoreta tan bufona era ELVIRA CASANOVAS i AMAT.

 Dada que passaré ràpidament al senyor Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa, ai no, que ja no ho és perquè s'ha jubilat, bé, li passaré a la fins fa poc directora en funcions Gemma Ramos, per tal que ho tinguin en compte.

Agraïments:

Al Museu de Terrassa per la facilitat d’accés a les fotos.

A l’Arxiu Municipal per facilitar l’accés als padrons.

I com no a l’amic Rafel Comes i Ezequiel per ser-hi sempre i apunt.

VINYALS o BALLBER?

 

Qui és aquest personatge?

Aquest bust, obra de l’escultor Llimona del 1892, el vaig identificar com a bust de Miquel Vinyals i Galí pel fet que copia exactament la foto que fins ara, i segons Baltasar Ragón, teníem del terrassenc Vinyals.

La incògnita era, qui al cap de vint anys de la seva mort havia encarregat fer el bust d’un personatge que havia mort sense descendència i arruïnat. Això em va portar a fer una investigació seguint les meves intuïcions.

En primer lloc al Museu de Terrassa, actuals dipositaris de l’obra, em comenten que tot el que saben és que prové d’una requisa de la Guerra Civil i que ni tan sols saben a qui li va estar requisada.

Seguidament la intuïció em va portar a l’arxiu de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa. L’any 1892 es complien els cinquanta anys de la fundació d’aquesta societat, de la que en Vinyals va ser el primer president, i vaig pensar amb la possibilitat que per celebrar-ho hom hagués decidit fer presidir la sala de reunions de l’empresa per aquest bust.

Però una recerca entre els documents de l’arxiu de la Mina, amb l’ajut del Pere Pastallé, arxiver de la Mina, i la notícia que l’any 1892 ni tan sols tenien unes oficines capaces d’hostatjar semblant obra d’art, ja em varen decidir a deixar aquesta via.

L’altre possibilitat fora el “Real Colegio Tarrasense” del que en Vinyals també en va ser el primer president de la societat que el va crear l’any 1864. Aquí l’ajuda de l’arxiver de l’Escola Pia de Catalunya, el terrassenc Oriol Casanovas, va ser definitiva,  en els arxius que resten en el seu poder, un mínim contingut, tampoc hi va trobar cap pista.

Finalment la senyora Natalia Esquinas, doctora en Història de l'Art i gran coneixedora de l’obra d’en Llimona, em confirmava que l’artista no portava cap llibre de registre de la seva obra i per tant era pràcticament impossible esbrinar qui va encarregar el bust del Miquel Vinyals.

Arribat a aquest atzucac ja ho vaig deixar córrer, teníem una foto d’en Vinyals i un bust que el reflectia a la perfecció, per tant bust d’en Vinyals i no en parlem més.

Però arribem al mes d’abril d’aquest 2020, en ple confinament per la pandèmia COVID-19, i novament tinc possibilitat de reprendre la història del bust.

Es posa en contacte amb mi en Josep Ballber, descendent d’en Salvador Ballber i Ferrer (Barcelona 1807 – Terrassa 1876) qui juntament amb el seu germà Jaume varen fundar l’empresa tèxtil Ballber y Cia. l’any 1820 situada a la confluència del carrer Topete amb sant Jaume. (Comentari: alguna cosa no lliga, si va néixer el 1807 i la fàbrica es va fundar el 1820, en Salvador tenia tretze anys. ???)

I en Josep em pregunta en què em fonamento jo per afirmar que el bust és d’en Vinyals, evidentment li mostro la foto d’en Vinyals i tot i reconèixer que efectivament aquella obra d’en Llimona es correspon al personatge de la foto, em pregunta com sabem que en Baltasar Ragón no va errat quan atribueix la foto a Miquel Vinyals i li responc que tampoc tenim cap evidencia que estigui equivocat.

I en Josep Ballber es treu el que diríem un as de la màniga i em presenta aquest retall del diari La Comarca del dia tres de juliol del 1912 que diu:

“Hoy se celebrará en casa de uno de nuestros más antiguos e importantes fabricantes una fiesta íntima, altamente simpática. Se trata de la reputada casa de los señores Ballber y Cª, que para honrar la memoria de su fundador el malogrado industrial don Salvador Ballber, ha acordado colocar un busto del mismo de gran tamaño en mármol de Carrara en el almacen de su casa fàbrica; y con decir que es obra de Llimona, huelga afirmar que el busto de Ballber es uno de tantos chef d’euvre que han brotado del cincel de tan eminente escultor.”

Aquí ja em descol·loca, en Llimona va fer dos busts diferents de dos personatges terrassencs el mateix any 1892? Possible però poc probable. Li demano si tenen fotos del Salvador Ballber i em respon que no tenen cap foto d’aquest seu avantpassat. A partir d’aquí ja tornem a les especulacions. Si la família Ballber no pot  aportar més informació, haurem de seguir amb el convenciment que el bust correspon al personatge assenyalat per en Baltasar Ragón com a Miquel Vinyals i Galí.

Però a tots els meus dubtes sobre qui devia encarregar l’execució de l’escultura, ara i hem d’afegir el de si és o no en Vinyals, tant el bust com el personatge representat a la foto que Ragón va publicar al llibre “Terrassencs del mil-vuit-cents” a la pàgina 217.

De sobte tota la història dóna un tomb. Mitjançant un bon amic tinc accés a un àlbum de fotos familiars, de fet “cartes de visite”, de la família Vallhonrat Costa.

Un total de trenta-nou fotos de diferents membres d’aquesta família del segle XIX.

Per diferents canals he pogut identificar a Anna Vallhonrat i Ballber, el seu germà Gaietà Vallhonrat i Ballber, Maria Comerma i Torrella cunyada del Gaietà, i Carme, Dolors i Manel Vallhonrat i Comerma fills d’en Gaità Vallhonrat.

Els Vallhonrat Ballber són fills de Miquel Vallhonrat i Vilaró i de Gaietana Ballber i Ferrer.

En el padró de l’any 1843 ja trobem al matrimoni situat al carrer Sant Antoni 72.

Però un que serà de vital importància pel que més endavant explicaré, és el de l’any 1871, els trobem igualment al carrer sant Antoni però ara al número 39 i per sobre de tot és molt important destacar que conviu amb la família un germà de la Gaietana de nom Llorenç Ballber i Ferrer i sacerdot de professió i per tant queda demostrat que el vincle entre els Vallhonrat i els Ballber és molt potent.

Aquesta insistència meva amb els forts lligams de la família Vallhonrat amb els Ballber té molta importància pel que ve a continuació.

 

En aquest àlbum de fotos que he comentat, amb gran sorpresa, em trobo amb aquesta doble pàgina:

A l’esquerra la Maria Comerma Torrella, cunyada del Gaietà Vallhonrat i Ballber, i a la dreta, oh sorpresa, en Miquel Vinyals i Galí!!!

I ara què? En Vinyals no guardava cap mena de parentiu amb els Vallhonrat, ni amb els Ballber, i si és un àlbum familiar dels Vallhonrat, aquest senyor aquí no hi pinta res, no hi pinta res a no ser que sigui en Salvador Ballber i Ferrer, cunyat del Vallhonrat i Vilaró i oncle dels Vallhonrat Ballber que llavors sí que tindria cabuda en aquest tresor d’àlbum que conserva la família.

Per tant i com a conclusió puc afirmar que el bust obra d’en Josep Llimona de l’any 1892, tal com ens explica el diari La Comarca del tres de juliol de l’any 1892, és el bust del senyor Salvador Ballber i Ferrer, un dels fundadors de l’Institut Industrial el 1873 i regidor de l’Ajuntament de la nostra Vila.

I per concloure, i dissortadament, haurem de rebatre al mestre Baltasar Ragón quan a la pàgina 217 seu llibre “Terrassencs del mil-vuit-cents”, a la biografia d’en Miquel Vinyals i Galí, i col·loca aquesta foto:

És evident que en Ragón no va conviure amb en Vinyals, són d’èpoques diferents i per tant algú li devia donar una identificació errònia i el bo d’en Baltasar així ho va acceptar.

Bé, mai és tard per rectificar, i com deia aquell “al Cèsar el que és del Cèsar”.

Terrassa a cinc de novembre del 2020, any de la COVID-19, i des del confinament.

Rafael Aróztegui i Peñarroya.

Fonts consultades:

Padrons de Terrassa. Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa

Terrassencs del 1800, d’en Baltasar Ragón.

Fotos: Rafael Aróztegui, Augusto Suy.

Agraïment especial pel suport de Rafel Comes, Domènec Ferran, Joan Soler i Joaquim Verdaguer i molt especialment agrair a en Josep Ballber i Botey, rebesnet d'en Salvador, la seva valuosa aportació.