EL FINAL DEL CARRERÓ DE LA CALABRUIXA

Parlem del carreró que era la continuació medieval del carrer de Baix, fins arribar al primitiu Portal de Sant Roc, a l’alçada del que avui és el carrer Cisterna, i que va quedar obsolet en construir el carrer del Vall ja fora del recinte emmurallat.

En construir les cases del carrer del Vall, pràcticament totes, es van edificar amb la façana al carrer del Vall, deixant els darreres donant al carreró que portava per nom de Calabruixa.

En aquest plano, obra d’en Mateu Avellaneda, dipositat al Museu de Terrassa, i amb el nº d'inventari 14514, hi podem situar perfectament el carreró de la Calabruixa.

Com sigui que per la part nord del carreró gairebé tot estava ocupat pel jardí de la casa Vinyals, el dit carreró va quedar sense cap classe d’utilitat pels veïns, més enllà de fer-lo servir d’abocador de deixalles.

En Miquel Vinyals i Galí, propietari dels jardins que tenien paret amb el carreró, va decidir, com a home principal que era de la Vil·la, tapiar-lo a fi de fer-lo intransitable.

Diversos veïns no estan d’acord i presenten una queixa formal a l’Ajuntament que decideix enrunar les parets aixecades per en Vinyals.

És el 29 de setembre de l’any 1858, quan en Vinyals es dirigeix al Governador demanant que obligui a l’Ajuntament de Terrassa a suspendre l’ordre de fer enderrocar les parets que ell acabava de construir en l’esmentat carreró.

Exposa què si enderroquen les parets “el pasaje en cuestión se convertirà en un lugar de hediondez, de escandalo o inmoralidad contrario a la policia y seguridad pública”

El dia 18 de desembre l’alcalde, en Josep Cadafalch i Bugunyà, convoca un ple extraordinari per debatre el tema, i convoca, juntament amb els regidors, als contribuents majors de la Vila, Pau Busquets (batlle el 1821), Pau Galí (alcalde 1844-1846), Josep Sagret (alcalde 1859-1862), Domingo Ventalló (alcalde 1868), Angel Casals, Jacint Bosch, Joan Germain, Bartomeu Amat (batlle 1826, alcalde 1836 i 1839-1841), Miquel Verdós, Josep Grau, Salvador Ballbé, Lluís Monset, Francisco Vidal, Marc Barba i Gabriel Roca, el bo i millor de la societat terrassenca del moment, i es fa lectura del informe ”en que otra comunicación se refiere y en vista de todo y espuesto (sic) que la cuestión del derribo de las paredes recientemente construidas se halla ya fijada y resuelta en el informe dado al Ecmo. (sic) Sr. Gobernador Civil por la comisión suscrita y apelan de que los Srs. mayores contribuyentes creen no debiera haberseles llamado para tratar de este acuerdo pués los art. 50 y 81 de la ley Municipal vigente no les concede semejantes facultades, no obstante optan por seguir lo mandado. Se acuerda que quede enteramente abierto el indicado callejon de la Calabruixa sin que se coloquen en sus extremos las verjas que se proponen pués (sic) no se reconoce ni una necesidad ni una utilidad de que se practiquen las obras mencionadas mayormente si se entiende qué si aquellas se verificaren en el callejón de la Calabruixa, debieran hacerse, también, en otras muchas calles de esta Villa que se hallan en peores condiciones que aquella con lo que se gravaria de una manera inmotivada el presupuesto Municipal.

Habiendo disentido del parecer de la mayoria D. Miguel Verdós que se ha abstenido de votar, así como D. Bartolomé Amat, D. Pablo Busquets y D. Pablo Galí que no han querido tomar parte en el debate por tratarse de la resolución de un asunto que interesa a D. Miguel Vinyals con el cual unen a los tres sujetos mencionados vinculos de parentesco y se dió por terminada la sesión.”

Aquí queda ben palesa una lluita política entre els dols bàndols tradicionals de Terrassa, els liberals i els moderats o conservadors.

No podem oblidar que en Miquel Vinyals era cunyat del general O’Donnell, que des del trenta de juny d’aquell any era President del Govern espanyol i per tant cap directe del Governador Civil de Barcelona.

El 20 de gener del 1859 el Governador, Ignasi Llasera i Esteve, ordena incomunicar el carrer amb una reixa de fusta.

Ignasi Llasera i Esteve

El mateix Governador visita Terrassa el dia 10 d’abril i ordena a l’Ajuntament construir una paret per tal d’incomunicar el carreró definitivament.

No serà fins nou anys més tard, el dia vuit de setembre del 1868, que no tornem a veure el cas reobert. Una comissió de veïns van a veure al Governador Civil en queixa d’una ordre de l’Ajuntament que pretén reobrir el carreró que estava tancat des del 1859 per ordre del Governador Llasera, “indicando además los recurrentes que con la reapertura dispuesta afectabanse (sic) sus intereses pués (sic) que la orden de derribo comprendía además las construcciones hechas por los propietarios en aquel punto”. El que em fa pensar que els veïns ja s’havien fet amos i senyors del carreró.

El divuit de novembre del 1868 trobem un informe de l’arquitecte municipal interí, en Modesto Fosas Pi on manifesta què “en sus sentir no ha de llegar el caso de prolongarse la alineación de Calabruja a favor del rompimiento de las manzanas para ser convertido en calle de mayor importancia por razón de la ninguna utilidad que dicha prolongación se obtendria que indudablemente es conveniente suprimir el callejón porque no es necesario para la viabilidad que está perfectamente satisfecha por las calles inmediatas (Vall i Major) ni ofrece porvenir alguno su prolongación por cualquiera de sus extremos que se efectuara mientras que son cientos los inconvenientes de su conservació” i acaba aconsellant la redistribució, del terreny que ocupa el carreró, entre els veïns que hi tenen accés.

Ha de passar tot l’any 1869 i arribar al dia vint-i-dos de febrer del 1870 per trobar una ordre de la Diputació de Barcelona que acorda en referència a l’expedient d’enderroc de les parets que intercepten el pas per ambdós extrems del carreró “instruir expediente de enajenación del terreno que ocupa el callejón a favor de los propietarios colindantes, mediante empero la prohibición de edificar en él, pués debera conservar el caracter de patios, y demás condiciones respecto a la altura de las cercas divisorias y superficie que a cada uno se adjudique”

Finalment l’Ajuntament de Terrassa, presidit per en Jaume Vallhonrat i Rovira, en el ple del dia sis de març del 1870, accepta l’ordre de la Diputació, i encarrega a Mariano Prat i Amat i a Jaume Comerma i Torrella, mestres d’obra, facin una valoració del terreny i decideixin la repartició del carreró entre els veïns que hi tinguin dret.

El carreró de la Calabruixa té els dies comptats.

El dia divuit del mateix mes, els dos comissionats, donen com a preu de compra del terreny alliberat a mig ral el pam català de superfície.

Continuem en el mes de març del 1870, i el dia vint-i-dos, reunits tots els propietaris amb l’alcalde Vallhonrat, aquest confirmen que volen comprar a excepció feta del Sr. Miquel Vinyals, que sent l’únic propietari que confronta amb la part nord del carreró, renuncia a la seva part i la cedeix a la resta de veïns del costat sud. Tots els interessats accepten la cessió i en prova del qual signen.

El dia vint-i-dos d’abril en Mariano Prat i en Jaume Comerma, donen la repartició definitiva que és:

La vídua Escursell 394,975 pams. Gaudencio Tusell 750,670 pams.

Sebastià Cadena 342,330 pams. Magí Monmany 294,475.

Josep Marcet 687,063 pams. Josep Biosca 709,102 pams.

Llorenç Valls 380,150 més els 336,130 pams que pertocarien a Miquel Vinyals.

No seria fins al vint de novembre del mateix any 1870, que na Josepa Escursell, filla de la vídua Escursell, i casada amb Francisco Pí, prenia possessió de la part que li corresponia, quedant d’aquesta manera definitivament liquidat i desaparegut, després de més de dotze anys de discussions, el cèntric carreró de la CALABRUIXA.