dijous, 12 de novembre de 2015

RAMON ROUVIÈRE i ELS GEGANTS VELLS DE TERRASSA



I QUI ERA EN RAMON ROUVIÈRE i VILAR ? 

 Fins al moment el trobem documentat per primera vegada, a Terrassa, en l’anotació del llibre de baptismes de l’Arxiu Parroquial del Sant Esperit, el dia vuit de novembre de l’any mil vuit-cents trenta-nou. Aquell dia en Valentí Alavedra, prevere,  bateja al nen “Conrat Miquel Genís, nat dos dies antes, fill de Ramón Rouvière sastre natural de Vich, i de Catarina Bulà, natural de Barcelona”.



La segona vegada que el podem referenciar, és en el padró de l’any mil vuit-cents quaranta-tres. En el núm. 39, 2n pis, del carrer Sant Pere, hi trobem:
Ramon Rouvière, de 27 anys, casat, natural de Vic, i d’ocupació CÒMIC.                                            
Catalina, de 24 anys, consort, natural de Barcelona.
Lluís, 4 anys, solter, natural de Barcelona.
Conrat, 2 anys, solter, natural de Terrassa.


Aquí hi trobem una incongruència. Sabem que el Conrat va néixer a finals del 1839, el padró és de l’any 1843 i diu que té dos anys, per tant hauria d’haver nascut l’any 1841.
Què passa amb aquesta diferència d’anys? Doncs de ven segur que aquest padró es va començar a confegir l’any 1841 i no va veure la llum fins al quaranta-tres. Per tant a les dades dels anys que hi surten, caldrà restar-n’hi dos, i a partir d’aquí ja podem saber que en Ramon va néixer l’any 1814, la Catalina el 1817 i el fill gran, el Lluís, l’any 1837.
També hi veiem una curiositat, a l’anotació del bateig del Conrat, el Ramon hi consta com a sastre, i al padró com a còmic. Va tenir por que no li bategessin la criatura si deia que era còmic? O va creure que de cara a l’Ajuntament era més interessant dir que era còmic que no pas sastre? O és que era les dues coses a la vegada? Segurament aquesta és la realitat.
La tercera vegada serà novament al llibre de batejos a on els hi trobarem. Serà el dia deu de gener de l’any mil vuit-cents quaranta-sis amb motiu del bateig de la seva filla “Matilda, Bonaventura y Concepció (nada del dia set)”  batejada per en Ramon Grau, ecònom de la mongia.
En aquesta anotació hi trobem els noms dels avis. Avis paterns Pere Rouvière i Ramona Vilar, i els materns Manuel Aniceto Bula i Ramona Salvet.


La quarta referència de la família la trobem al treball de la Lourdes Plans, AMB QUÈ ES DIVERTIEN ELS TERRASSENCS I LES TERRASSENQUES?,  publicat a la revista Terme 17, del 2002, a la pàgina 89, hi podem llegir:
“El primer teatre de Terrassa havia obert les seves portes l'any 1836, però un
incendi el va destruir l'any 1847. A les hores Ramon Rouvière va fundar un nou
teatre, que s'inaugurà aquell mateix any, però que el 1848 va haver de tancar
portes a causa de la crisi política i de la poca assistència de públic.”
En el e-book editat conjuntament per l’Arxiu Municipal de Terrassa, i  l’Arxiu de Matadepera, per a celebrar la Trobada Comarcal de gegants a Matadepera el mes de maig i la proclamació de la XXXena Ciutat Gegantera a Terrassa durant l’any 2015, hi podem trobar: Durant els anys 1845 i 1847 tant Ramon Rouvière com Caterina Bula eren els propietaris del Teatre Principal, o com a mínim el gestionaven.”

És evident, doncs, sí que tenien quelcom a veure amb la comèdia i per tant podien passar com a còmics.

Serà novament el llibre de batejos el que ens donarà noves pistes del pas dels Rouvière per Terrassa. El dia vint-i-tres de juny del mil vuit-cents quaranta-vuit, un nou minyó arriba a la llar del carrer Sant Pere. “ Ezequiel, Aniceto, y Eduardo (nat lo dia vint y tres dels sobredits mes y any)” Batejat, també, per en Ramon Grau, ecònom de la mongia.


A partir d’aquí tindríem l’afer dels gegants, i que ja queda explicat en el meu post:


Tan sols recordar que en Ramon Rouvière, de manera directa o indirecta, va ser l’encarregat de fer-los construir.

En el ja esmentat e-book sobre els gegants hi podem llegir:

L’any 1850 un tal Ramon Rouvière anà al taller del tallista Ferreri de Barcelona a demanar si podien realitzar una parella de gegants. No queda clar si efectivament era comissionat o no de l'Ajuntament de Terrassa. El 25 d'abril de 1850 l'Ajuntament accepta la donació d'un veí de la vila de Terrassa dels dos caps de gegants i de les seves respectives mans. No sembla doncs, tot i el que digué Pi de la Serra, un encàrrec municipal sinó una decisió particular del dit Rouvière. Efectivament es diu que en el taller de Ferreri hi treballava com a aprenent un jove de 18 anys anomenat Francesc Torras Armengol i ell, segurament amb l'ajuda del mestre i d'altres experts, va confeccionar els dos gegants. Els Gegants Vells de Terrassa, per tant, són l'obra d'un aprenent”.

El dia dinou de juny de l’any 1850, i al diari de Barcelona “El Áncora”, hi trobem aquesta petita ressenya a on ja ens parlen de nous elements festius per a Terrassa

(Hem d’entendre “enanos” com al que actualment coneixem com a capgrossos)

També al mateix diari, però del dia nou de juliol apareix una crònica de la Festa Major de la nostra vila, a on entre altres coses i podem llegir: “En una correspondencia que tenemos a la vista se hacen grandes descripciones de la magneficencia con que se celebraron en Tarrasa las funciones de fiesta mayor” i també “Para estas funciones se han estrenado unos bonitos gigantes, enanos, drach, leoncillos, y otras comparsas de costumbre”.
Deixo pels experts en Cultura Popular, esbrinar que devien ser els “leoncillos”.

A l’expedient de la festa major d’aquest any, 1850, i apareix Ramon Rouvière cobrant  diferents imports per portar els gegants, els nans i el drac.  


Potser Rouvière, tenint en compte el seu coneixement del món de l'espectacle, fou realment l'impulsor de el que podem entendre com la Festa Major moderna, i la persona que va introduir a Terrassa tant els gegants com altres figures festives.

Però ho va fer pel seu propi compte, o era el que avui en diríem un tapat de l’Ajuntament?
Si tenim en compte que a mitjans del segle XIX Terrassa, com gairebé tota la Catalunya industrial, no passava per una de les millors etapes econòmiques, i que els ajuntaments tenien les arques buides, amb problemes amb les industries i amb els obrers, sembla coherent suposar que les autoritats locals volguessin oferir al poble una Festa Major el màxim de lluïda possible a fi d’enlairar els ànims de la població, i aquí es a on entra la figura del “còmic”  Ramon Ruvière, col·laborador necessari per tal d’aconseguir-ho.

 El dia deu de juny de l’any 1851 tornem a trobar la família al llibre de batejos de la parròquia del Sant Esperit. És el naixement de la segona filla “Adelaida, Clotilde, Paulina (nada dos dias antes)”  i igualment batejada per Ramon Grau, ecònom.


En el bateig de l’Adelaida, hi trobem com a padrins al seu germà gran Lluís, de catorze anys, i a la senyora Paulina Ubach. Aquest fet ha provocat que en Rafel Comes, em fes el següent comentari: Que la padrina fos la Paula Ubach i Alsina, esposa del Francesc Ubach i Barata, mostra que devien estar ben relacionats. Francesc Ubach, advocat, va ser un dels fundadors del Colegio Tarrasense, vocal de la Caixa, i el primer registrador de la Propietat de Terrassa i pare de qui va ser durant uns anys l’industrial més important de Terrassa, Daniel Ubach i Ubach”.

Aquest 1851 també se celebra una Festa Major molt lluïda. El dotze de juny, una nota al diari comentava “Dicese que en el programa de las funciones con que la villa de Tarrasa se prepara a solemnizar su fiesta mayor, figura un castillo de fuegos artificiales costeado por varios particulares de la población”



I efectivament va ser molt lluïda si fem cas a aquesta nota publicada a El Áncora del dia vuit de juliol “Segun noticias de la villa de Tarrasa recibidas en la mañana de ayer, sabemos que continuaba celebrándose en ella la Fiesta Mayor con todo lucimiento”


Fins aquí l’espai dedicat a aquell Ramon Rouvière i Vilar “cómico” que apareixia al padró  del 1843, però i el Ramon “sastre” de les entrades al llibre de batejos del Sant Esperit?
Doncs al sastre el trobem en una notícia publicada el dia tres de febrer del mil vuit-cents cinquanta-dos, en la que se’ns diu “ Sabemos que los señores Rouvière e Isart, de Tarrasa, fabricantes de cotillas ó corsés sin costuras,...”



Aquí trobem al sastre, fabricant cotilles sense costura amb el seu soci Pau Izard.
A causa del gran èxit de la seva confecció, es veuen obligats a traslladar el negoci a Barcelona, concretament al carrer de la Tapinería núm. 33 segons el diari “El Áncora” del quinze de setembre del mil vuit-cents cinquanta-dos


L’any mil vuit-cents cinquanta-sis, concretament el dia dinou de juliol, la revista “La España” ens diu que la reina Isabel II ha concedit uns privilegis a Rouvière i Izard per la fabricació de les seves cotilles.


El vint-i-nou de gener del mil vuit-cents cinquanta-vuit, i també a la revista “La España”, surt publicat que Isabel II a rebut a la viuda d’en Rouvière i a Pau Izard, el que em porta a suposar com a any de la mort de Ramon Ruvière i Vilar el mil vuit-cents cinquanta-set.



De la vida dels seus fills, tots terrassencs, a excepció del gran, en Lluís, gairebé tots amb èxits professionals i socials, en parlaré en una altra ocasió. 

 Inici de l'arbre genealògic dels ROUVIÈRE – BULA:



Fonts consultades:
ACVOC-AHT
AMAT
Arxiu Parroquial Sant Esperit
Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España
Lourdes Plans. TERME núm. 17 – 2002
I la inestimable col·laboració de Lluís Paloma

Rafael Aróztegui i Peñarroya.
Novembre 2015.











dissabte, 7 de novembre de 2015

L'ALCALDE DE TERRASSA DENUNCIAT PER TRES REGIDORS

L’ALCALDE DE TERRASSA ENFRONTAT A LA COMISSIÓ DE FOMENT

L’alcalde de Terrassa ha estat denunciat pels tres regidors que formen part de la Comissió de  Foment, per segons ells,  “cuando le parece bien, deja de ejecutar acuerdos adoptados en sesión pública a propuesta de la Comisión de Fomento” i també “cuando lo tiene por conveniente, ejecuta otros que no han sido sancionados por el Consistorio”.


Els denunciants opinen que aquest comportament està fet a propòsit, per tal de desafiar a   la Comissió.

No acaben aquí els retrets, “Y en atención, principalmente, a que con el proceder del señor Alcalde, pueden irrogarse perjuicios al Municipio, ordenando la ejecución por medio de la brigada, de unas obras en la calle de la Iglesia a utilidad e interés de un vecino”


I no acaben aquí els retrets “...formando brigadas que llama sanitarias y que emplea a su antojo pagándolas con fondos municipales sin previo acuerdo del Ayuntamiento”


A més a més, l’alcalde en qüestió feia un ús indegut, deien ells,  d’un talonari: “y disponiendo como dispone el mismo señor Alcalde por sí y ante sí la adquisición de materiales, según puede verse por el talonario que obra en las oficinas, y que fue impreso para uso de la Comisión de Fomento.”


Els tres regidors acaben, la seva denuncia dient: “Esta Comisión no quiere en manera alguna hacerse solidaria de tales actos, y declara solemnemente ante sus compañeros de Consistorio que declina toda responsabilidad e intervención en los asuntos
que, siendo de su competencia, han sido invadidos por el señor Alcalde con notorio menosprecio de la misma”  


Signen la denúncia, Juan Castella, Juan Biosca i Domingo Domingo.


Aquesta denúncia, era presentada a l’Ajuntament el dia vint-i-tres de gener de l’any mil vuit-cents noranta-sis.
I qui era aquest alcalde que sembla anar per lliure? Doncs ni més ni menys que en Josep Ventalló i Vintró.


Alcalde en dos períodes. El primer del dia 1 de juliol del 1895 fins al 17 d'octubre del 1897 i el segon del dia 12 d'abril del 1900 fins al 19 de març del 1901. 
Metge, escriptor, periodista, i polític. Home acompanyat sempre de la controvèrsia, com ho demostra el fet que des del seu diari “La Comarca”, havia sostingut llarguíssimes polèmiques amb els altres sectors polítics, fins i tot amb els més afins a ell.
Autor del llibre d’història “TARRASA ANTIGUA Y MODERNA” publicat l’any 1879, quan tenia vint-i-nou anys, va néixer el dia 20 d’abril de 1850.
En plena febre periodística encara, morí sobtadament, el dia 28 de març del 1919.

                        



En Baltasar Ragón, en el seu llibre “Terrassencs del mil vuit-cents”, a la pàgina 203, en fa una àmplia explicació de qui era aquest personatge. 
http://trencadis.diba.cat/catalog/diba:115777/viewer?advanced=true

Per entendre una mica més aquest personatge, en Rafel Comes ens fa aquest apunt: "Josep Ventalló i Vintró era una persona amb un caràcter fort i difícil. Els problemes que va tenir amb una part de regidors eren problemes d’enemistats personals que anaven més enllà o més ben dit, anaven al marge de les diferències polítiques. Quan em vaig repassar la correspondència del fons Turull del diputat a Corts conservador de Sabadell, vaig al·lucinar de veure la guerra soterrada d’influències de companys del seu mateix partit o àdhuc de partits contrincants per posar o impedir nomenaments de càrrecs. Les diverses faccions del Partit Conservador a Terrassa eren més originades per enemistes personals que per diferències ideològiques. Igual cas va ser el de les faccions republicanes. Hi va haver un moment el 1885 que arran de l’acord de fer una candidatura electoral conjunta a Terrassa hi van haver set Comitès locals. Les direccions polítiques dels partits no van aprovar aquest acord i tres de les quatre faccions republicanes,( possibilistes, federals, progressistes i orgànics )es van partir en dos; reconeguts i no reconeguts.

El poder econòmic local que el 1896 ja manejava l’Alfons Sala, tip de Ventalló, un díscol que anava a la seva, va presentar a les eleccions següents, (maig de 1987) una candidatura de grans fabricants (Pau Amat, Marian Ballber, Ignasi Humet, i altres amb l’objectiu de treure’s de sobre el Ventalló. Aquest (recordem que pertanyia al partit conservador) es va aliar amb republicans i va guanyar fàcilment aquelles eleccions".
Rafel Comes.

Fonts consultades :
ACVOC-AHT   OP 143/1896
Baltasar Ragón, Terrassencs del mil vuit-cents

diumenge, 25 d’octubre de 2015

UN ARC AL CARRER DE LA UNIÓ 1882

UN ARC AL CARRER DE LA UNIÓ 1882

Ens trobem a les darreries de l’any 1881, concretament a dia 1 de desembre, y els veïns del carrer de “La Unión”, segons el padró de l’any 1878 només de mitja dotzena, exposen a l’Ajuntament el problema que tenen: “Que al entrar a dicha calle existe un puente (sic) que por su poca elevacion dificulta el transito y perjudica el ornato público”




Ens hem d’imaginar un arc similar al de la foto. 
I continuen: “cuyos inconvenientes podrian evitarse mediante que el Ayuntamiento permitiera que se derribara y que se construyera de nuevo a mayor altura sin que pueda ofrecerse inconveniente a la realización de dicha obra toda vez que uno de los infraescritos es el propietario de una de las casas en que se apoya el mencionado arco (aquí ens parlen d’un arc) y que el otro propietario que se encuentra en igual caso se cree fundadamente no hará oposición a la mejora.”
A partir d’aquí demanen: “permiso para derribar el mencionado arco y volverlo a construir a mayor altura bajo la dirección del Sr. Arquitecto Municipal (Juan Feu) viniendo los gastos que ello ocasione a cargo de los esponentes. Gracia que esperamos merecer del recto proceder de este Municipio.”
I conclou amb la signatura dels dos sol·licitants, en Jacinto Casanovas i en Jaime Serra.


Per tal de completar la instància, adjunten el plànol de l’arc que volen construir, signat per l’arquitecte Juan Feu, que ho és a l’hora de l’Ajuntament.


La instància segueix el seu curs i el ple de l’Ajuntament del mateix dia l’accepta a tràmit i la passa a la Comissió de Foment.
“El Ayuntamiento en sesión de este dia acordó que la presente instancia pase a informe de la Comisión de Fomento y Arquitecto Municipal. Tarrasa 1º Diciembre de 1881 El secretario habilitado”


La Comissió ho aproba: “La Comisión de Fomento y Arquitecto municipal considerando que la petición es procedente y los planos debidamente confeccionados.
Opina: Que el Ayuntamiento podrá conceder el permiso solicitado por D. Jacinto Casanovas y D. Jaime Serra mediante el cumplimiento de las ordenanzas municipales y de mas condiciones generales que tiene aprobadas el Municipio para esta clase de permisos y previo el pago de la cantidad de dos pesetas cincuenta centimos que le corresponden a tenor de la tarifa aprobada en el presupuesto vijente.
Tarrasa 26 Enero de 1882”




Fins aquí ja tenim resolt el problema. En Casanovas i en Serra ja poden construir el seu “arc”, però a on? A l’inici del carrer de la Unió? A veure, provem-ho



La veritat és que no hi queda malament del tot, però tenim un problema. Resulta que segons les mides que ens dóna el plànol que signa en Juan Feu,  l’obertura d’aquest arc fa 2’20 metres d’amplada per 3 d’alçada, per tant no el podem situar al carrer de la Unió amb l’amplada actual.
Som-hi, a cercar plànols de l’època, a veure si en podem treure l’entrellat.



El primer que trobo és aquest de l’any 1872, fet per assenyalar les fortificacions de la Vil·la, i a on podem veure un parell de coses interessants, una és la línia amb ziga-zaga que ens marca el carrer i per altra banda hi trobem senyalitzada la possible ubicació de l’arc antic a tocar del Raval.   
Seguim, ara toca un de l’any 1876:



En aquest hi trobem, també, un carrer de la Unió amb ziga-zaga, i a on jo he marcat on hauria d’estar col·locat aquest arc.
Finalment, com gairebé sempre, vaig trobar la sol·lució a l’Arxiu Històric de Terrassa. L’expedient OP 90/1887, em donava el que havia passat amb aquest carrer.


És el projecte de rectificació i prolongació del carrer de la Unió des dels jardins d’en Antonio Ventalló (darreres del que més endavant seria la Casa del Poble) fins a arribar al Raval. 


Aquí ja comencem a treure’n l’entrellat. Hi podem veure la nova sortida al Raval i com quedarà anul·lada la ziga-zaga que feia el carrer per tal d’arribar al Raval.

Anem a afinar-ho una mica:



Doncs ara sí que crec que podem situar l’arc al lloc exacte, o quasi, a on l’any 1882 l’hauríem pogut veure.
Ens hauríem de situar al Raval, de cara al carrer de la Unió, desplaçar-nos un parell de casals a l’esquerra i ... 


...i aquí és on travaríem l’entrada al carrer de la Unió  l’any 1882.

Fonts consultades :
Arxiu Comarcal del Vallés Occidental – Històric de Terrassa
I l'ajuda inestimable d'en Lluís Paloma.
                      


dijous, 15 d’octubre de 2015

EL FINAL DEL CARRERÓ DE LA CALABRUIXA

Parlem del carreró que era la continuació medieval del carrer de Baix, fins  arribar al primitiu Portal de Sant Roc, a l’alçada del que avui és el carrer Cisterna, i que va quedar obsolet en construir el carrer del Vall ja fora del recinte emmurallat.



En construir les cases del carrer del Vall, pràcticament totes, es van edificar amb la façana al carrer del Vall, deixant els darreres donant al carreró que portava per nom de Calabruixa.



En aquest plano, obra d’en Mateu Avellaneda, dipositat al Museu de Terrassa, i amb el nº d'inventari 14514, hi podem situar perfectament el carreró de la Calabruixa.
Com sigui que per la part nord del carreró gairebé tot estava ocupat pel jardí de la casa Vinyals, el dit carreró va quedar sense cap classe d’utilitat pels veïns, més enllà de fer-lo servir d’abocador de deixalles.
En Miquel Vinyals i Galí, propietari dels jardins que tenien paret amb el carreró, va decidir, com a home principal que era de la Vil·la, tapiar-lo a fi de fer-lo intransitable. 



Diversos veïns no estan d’acord i presenten una queixa formal a l’Ajuntament que decideix enrunar les parets aixecades per en Vinyals.
És el 29 de setembre de l’any 1858, quan en Vinyals es dirigeix al Governador demanant que obligui a l’Ajuntament de Terrassa a suspendre l’ordre de fer enderrocar les parets que ell acabava de construir en l’esmentat carreró.
Exposa què si enderroquen les parets  “el pasaje en cuestión se convertirà en un lugar de hediondez, de escandalo o inmoralidad contrario a la policia y seguridad pública”



El dia 18 de desembre l’alcalde, en Josep Cadafalch i Bugunyà, convoca un ple extraordinari per debatre el tema, i convoca, juntament amb els regidors, als contribuents majors de la Vila, Pau Busquets (batlle el 1821), Pau Galí (alcalde 1844-1846), Josep Sagret (alcalde 1859-1862), Domingo Ventalló (alcalde 1868), Angel Casals, Jacint Bosch, Joan Germain, Bartomeu Amat (batlle 1826, alcalde 1836 i 1839-1841), Miquel Verdós, Josep Grau, Salvador Ballbé, Lluís Monset, Francisco Vidal, Marc Barba i Gabriel Roca, el bo i millor de la societat terrassenca del moment, i es fa lectura del informe  ”en que otra comunicación se refiere y en vista de todo y espuesto (sic) que la cuestión del derribo de las paredes recientemente construidas se halla ya fijada y resuelta en el informe dado al Ecmo. (sic) Sr. Gobernador Civil  por la comisión suscrita y apelan de que los Srs. mayores contribuyentes creen no debiera haberseles llamado para tratar de este acuerdo pués los art. 50 y 81 de la ley Municipal vigente no les concede semejantes facultades, no obstante optan por seguir lo mandado. Se acuerda que quede enteramente abierto el indicado callejon de la Calabruixa sin que se coloquen en sus extremos las verjas que se proponen pués (sic) no se reconoce ni una necesidad ni una utilidad de que se practiquen las obras mencionadas mayormente si se entiende qué si aquellas se verificaren en el callejón de la Calabruixa, debieran hacerse, también, en otras muchas calles de esta Villa que se hallan en peores condiciones que aquella con lo que se gravaria de una manera inmotivada el presupuesto Municipal.
Habiendo disentido del parecer de la mayoria D. Miguel Verdós que se ha abstenido de votar, así como D. Bartolomé Amat, D. Pablo Busquets y D. Pablo Galí que no han querido tomar parte en el debate por tratarse de la resolución de un asunto que interesa a D. Miguel Vinyals con el cual unen a los tres sujetos mencionados vinculos de parentesco y se dió por terminada la sesión.”


Aquí queda ben palesa una lluita política entre els dols bàndols tradicionals de Terrassa, els liberals i els moderats o conservadors.
No podem oblidar que en Miquel Vinyals era cunyat del general O’Donnell, que des del trenta de juny d’aquell any era President del Govern espanyol i per tant cap directe del Governador Civil de Barcelona.
El 20 de gener del 1859 el Governador, Ignasi Llasera i Esteve,  ordena incomunicar el carrer amb una reixa de fusta.

Ignasi Llasera i Esteve

El mateix Governador visita Terrassa el dia 10 d’abril i ordena a l’Ajuntament construir una paret per tal d’incomunicar el carreró definitivament.
 No serà fins nou anys més tard, el dia vuit de setembre del 1868, que no tornem a veure el cas reobert. Una comissió de veïns van a veure al Governador Civil en queixa d’una ordre de l’Ajuntament que pretén reobrir el carreró que estava tancat des del 1859 per ordre del Governador Llasera,  indicando además los recurrentes que con la reapertura dispuesta afectabanse (sic) sus intereses pués (sic) que la orden de derribo comprendía además las construcciones hechas por los propietarios en aquel punto”. El que em fa pensar que els veïns ja s’havien fet amos i senyors del carreró.



El divuit de novembre del 1868 trobem un informe de l’arquitecte municipal interí, en Modesto Fosas Pi on manifesta què  en sus sentir no ha de llegar el caso de prolongarse la alineación de Calabruja a favor del rompimiento de las manzanas para ser convertido en calle de mayor importancia por razón de la ninguna utilidad que dicha prolongación se obtendria que indudablemente es conveniente suprimir el callejón porque no es necesario para la viabilidad que está perfectamente satisfecha por las calles inmediatas (Vall i Major) ni ofrece porvenir alguno su prolongación por cualquiera de sus extremos que se efectuara mientras que son cientos los inconvenientes de su conservació” i acaba aconsellant la redistribució, del terreny que ocupa el carreró, entre els veïns que hi tenen accés.
Ha de passar tot l’any 1869 i arribar al dia vint-i-dos de febrer del 1870 per trobar una ordre de la Diputació de Barcelona que acorda en referència a l’expedient d’enderroc de les parets que intercepten el pas per ambdós extrems del carreró “instruir expediente de enajenación del terreno que ocupa el callejón a favor de los propietarios colindantes, mediante empero la prohibición de edificar en él, pués debera conservar el caracter de patios, y demás condiciones respecto a la altura de las cercas divisorias y superficie que a cada uno se adjudique”

Finalment l’Ajuntament de Terrassa, presidit per en Jaume Vallhonrat i Rovira, en el ple del dia sis de març del 1870, accepta l’ordre de la Diputació, i encarrega a Mariano Prat i Amat i a Jaume Comerma i Torrella, mestres d’obra, facin una valoració del terreny i decideixin la repartició del carreró entre els veïns que hi tinguin dret.



                                   

El carreró de la Calabruixa té els dies comptats.

El dia divuit del mateix mes, els dos comissionats, donen com a preu de compra del terreny alliberat a mig ral el pam català de superfície.




Continuem en el mes de març del 1870, i el dia vint-i-dos, reunits tots els propietaris amb l’alcalde Vallhonrat, aquest confirmen que volen comprar a excepció feta del Sr. Miquel Vinyals, que sent l’únic propietari que confronta amb la part nord del carreró, renuncia a la seva part i la cedeix a la resta de veïns del costat sud. Tots els interessats accepten la cessió i en prova del qual signen. 

El dia vint-i-dos d’abril en Mariano Prat i en Jaume Comerma, donen la repartició definitiva que és:
La vídua Escursell 394,975 pams. Gaudencio Tusell 750,670 pams.
Sebastià Cadena 342,330 pams. Magí Monmany 294,475.
Josep Marcet 687,063 pams. Josep Biosca 709,102 pams.
Llorenç Valls 380,150 més els 336,130 pams que pertocarien a Miquel Vinyals.



No seria fins al vint de novembre del mateix any 1870, que na Josepa Escursell, filla de la vídua Escursell, i casada amb Francisco Pí, prenia possessió de la part que li corresponia, quedant d’aquesta manera definitivament liquidat i desaparegut, després de més de dotze anys de discussions, el cèntric carreró de la CALABRUIXA. 


En aquest plano del 1872 hi podem veure què el carreró encara està senyalitzat però el seu espai ja no consta com a transitable.


Al fons d’aquesta fotografia del 1929, hi podem veure la paret que tancava el carreró dit de la Calabruixa.



Foto aèria de l'any 1925 a on hi podem visualitzar el recorregut del carreró des de la plaça del Dr. Cadevall fins la sortida al carrer Major. 


Fonts d’informació:
ACVOC-AHT OP10/1870-1
Actes dels plens/ AMAT
Fotografies del fons Baltasar Ragón/AMAT/ http://arxiumunicipal.terrassa.cat
Museu de Terrassa

diumenge, 19 de juliol de 2015

EL VERITABLE ORIGEN DELS GEGANTS VELLS


Mira tu per on, cercant informació al respecta dels gegants, he trobat aquest escrit en l’acta del ple de l’Ajuntament, amb data del vint-i-cinc d’abril de 1850, a on podem veure què resulta que en Robessa i la Pepona, varen ser donació d’un “vecino de esta villa” per tant i en principi un donant anònim.
Llavors com se sap qui n’és l’autor? Sempre s’ha parlat d’en Francesc Torres i Armengol, però està documentat? Qui podia ser el vilatà anònim? Apa, ja se m’ha girat feina.
Tal volta a algun dels malalts pels gegantes els interessi la notícia. Vés a saber, igual no. 


Fragment de l’acta del ple del dia vit-i-cinc d’abril de 1850.

Tratose en seguida del modo como podria costearse el arreglo y el vestuario de unos gigantes cuyos bustos y manos ha regalado un vecino de esta villa, con la sola bonificación de dos onzas abonables en contribuciones en el espacio de dos años y de ciento cuarenta rs. que cuesta las cajas de colocarlos, y se resolvió que se abra una suscripción para cubrir el arreglo i vestuario de dichos gigantes. 


Escric aquest afegit el dia 20 d'agost 2015. De moment ja se sap qui va ser el donant anònim, i que en Torres i Armengol, amb 18 anys, treballava d'aprenent  al Taller de Barcelona a on aquesta persona hi va fer l'encàrrec.

A dia 11 de setembre 2015 ja podem dir el següent : 
Sembla ser que aquest personatge anònim és un tal Ramon Rouvière, actor i empresari teatral que seria el que faria l'encàrrec per que a canvi l'Ajuntament li condones contribucions. No ho va fer directament a Torras, ho va fer a traves del taller d'imatgeria del mestre Ferreri, a Barcelona, on en Francesc Torras, 18 anys, hi treballava d'aprenent.

CRONOLOGIA DE L’INICI DE L’ELECTRIFICACIÓ A TERRASSA

  BREU CRONOLOGIA  DE L’INICI DE L’ELECTRIFICACIÓ A TERRASSA per MARIA GALÍ FONT, llicenciada en farmàcia, diplomada en òptica i optomet...