dissabte, 10 de juny de 2017

TERRASSA - QUIOSC DE BEGUDES AL PASSEIG

TERRASSA - QUIOSC DE BEGUDES AL PASSEIG

El dia 29 de juliol de 1827, els propietaris terrassencs Salvador Vinyals, Josep Maurí i Francesc Galí i Galí cediren uns terrenys, a l'indret conegut com a “Camp de les tres puntes” per tal que fossin destinats a lloc d’esbargiment i passeig dels terrassencs.
Aquest terreny fou aplanat amb terres procedents de l’anivellament del carrer Mas Adei, il·luminat amb fanals d’oli fins al dia 27 de juny de 1883 que els substituïren pels de gas, i finalment l’any 1924 pels d’elèctric.


Estem parlant del que avui coneixem com a Passeig.
En Baltasar Ragón ens explica que primerament va ser guarnit amb tota  classe d’arbres, plàtans, moreres, lledoners, etc., fins a l’any 1870 que es posaren vuit rengles de plàtans a l’estil de l’època.


Gaire bé 75 anys després del naixement del Passeig com a tal, l’onze de juliol de 1901, l’empresari Miquel Pompidor sol·licita permís a l’Ajuntament per instal·lar-hi un quiosc per a la venda de begudes,   com podem veure a la instància que presenta a la comissió de foment (OM132/1901), en la que entre altres coses diu: “...desea instalar un kiosco de diez y seis palmos de circunferencia destinado a la venta de refrescos, en uno de los arroyos laterales del paseo, frente a la casa que habita don José Maurí...”


El ple del mateix 11 de juliol ho aprova i li donen permís per tenir-lo obert fins a final d’any previ pagament d’una taxa de 10 ptes.
A l’informe de la dita petició no s’hi adjunta cap plànol, però disposem de fotografies que ens diuen com era el quiosc i a on estava situat. Aquest permís s'anirà renovant any darrera any.



  El quiosc fou inaugurat el diumenge 21 de juliol del 1901, i la premsa de l’època se’n feu ressò.
El setmanari EGARA del dia 28, el diumenge següent, ho explicava amb detall:
“En la tarde del Domingo anterior se inauguró el elgante kiosco que los hermanos Pompidor han instalado en el Paseo. La concurrència que con tal motivo acudió allí fué numerosa, entre la que sobresalian hermosas tarrasenses vistiendo elegantes trajes, permaneciendo en aquela meno sitio hasta después de oscurecido. Los acordes de una nutrida orquesta que ejecutaba escogidas piezas, y las frescas y  regalades bebidas que se servia al aire libre ebajo de aquellos frondosos árboles, hacian más atractiva la estància al antes poco frecuentado paseo.”


 El dijous següent, festivitat de Sant Jaume, el quiosc no va tenir tant èxit degut a la pluja, però el setmanari aplaudia la iniciativa i acabava dient: “ Aplaudimos la idea realizada por los señores Pompidur (sic), y deseamos que los tarrasenses correspondran á sostener ese público esparcimiento, único con que cuenta nuestra Ciudad.”
D’aquest quiosc no en tornem a tenir notícies fins que, segons Ragón, al llibre “Els carrers de Terrassa l’any 1800”, ens diu, quan parla del Passeig, que el 18 de novembre de 1911 el quiosc fou traslladat a l’indret del Passeig central però a la part esquerra.


D’aquest trasllat no he trobat cap referencia, ni als Arxius, ni a la premsa. Disposem de fotos que sí semblen aclarir aquest canvi d’ubicació, però algunes dates no concorden.


En el blog de l’amic Joaquim Verdaguer hi podem llegir que els germans Pompidor, l’any 1913, amb motiu de veure’s obligat a tancar el quiosc que tenien al cap d’amunt del carrer Sant Pere, “ i els germans Pompidor van traslladar el negoci del quiosc a l’extrem del passeig, a l’altura del carrer de Sant Antoni.”
Jo aquí discrepo de l’idea del Joaquim, doncs els Pompidor ja feia dotze anys que tenien un quiosc al Passeig.
Efectivament, en fotos del 1913 trobem un quiosc de begudes al cap d’amunt del Passeig, però les fotografies ens mostren que ja no és el mateix que trobem l’any 1911.


Del quiosc del 1913 tampoc trobo referencies ni a l’Arxiu Històric, ni a la premsa, ni tan sols cap concessió de permisos a les actes dels plens de l’Ajuntament.
És a dir, l`únic document fefaent de la seva existència, son les fotografies que disposem gràcies als fotògrafs de l’època, encarregats, a traves de les fotos postals, de deixar constància de la Terrassa de principis del segle XX.
Com que no disposo de documentació sobre el tema, no sabem qui va dissenyar el quiosc modernista del 1913, però jo en tinc una possible autoria, seria obra de Josep M. Coll i Bacardí.


Per bé, que com ja he dit, no hi ha documentació del que veiem a les fotos, sí que ni ha d’un que evidentment no es va portar a terme i que correspon a un projecte signat per Coll i Bacardí. Aquest projecte, sense datar, presenta pressupost i disseny de com hauria de ser.





Arxivat a l’Arxiu Històric (OP22/1920)(data incorrecta, ja que Coll va morir l’any 1917) incomprensiblement sense expedient adjunt que ens digui quin dia va entrar a l’Ajuntament ni qui el va presentar.
M’he permès la llibertat de jugar una mica amb les fotos que tenim i el dibuix d’en Coll i Bacardí, i el resultat és el d’un quiosc de fantasia.




Evidentment aquest quiosc no ha existit mai, tan sols a la meva imaginació.

Rafael Aróztegui i Peñarroya
Juny 2017

Documentació : ACVOC
Fotos : Fons Ragón/AMAT

dilluns, 17 d’abril de 2017

TERRASSA - Procesión del Encuentro

A Terrassa, al barri de Les Arenes, de ja fa uns quants anys se celebra la "Procesión del Encuentro"

El focus de la Setmana Santa va estar en la processó del "Encuentro", organitzada per la parròquia de la Mare de Déu de les Arenes. La sortida des del temple (carrer del Canigó, 64) va comptar amb la presència dels passos del Crist Captiu, Crist Natzarè amb la Creu i la Verge de les Angoixes.

Aquí us deixo un recull de fotos del esdeveniment:
PROCESION DEL ENCUENTRO




dimecres, 12 d’abril de 2017

TERRASSA - CASA AGUSTÍ JOVER

CASA AGUSTÍ JOVER

Aquell matí assolellat, vàrem sortir a rondar amb la meva dona. No teníem rumb, ni encaminament determinat. Agafats de bracet fèiem estaries pels carrers matant l’estona. Les dones al carrer s’encallen i es paren adés adés. Ara un aparador, ara una coneixença... el que sigui les distreu de la passejada.

Amb això que ella es ficà en una tenda per veure que si coïa. Jo desficiós l’esperava a fora. Embadocat i absort mirant les façanes davant meu, de sobte en vaig veure una que em va deixar bocabadat i esmaperdut.



Anys i anys aquella façana allà i jo sense parar-hi compte !!!
Ràpidament agafo la màquina, faig fotos a dojo, i també faig propòsit d’anar, l’endemà sens falta, a l’Històric a veure el que trobava.
I ho vaig trobar. Expedient d’obres majors OM23/1890. Petició del patrici Agustí Jover, permís per enderrocar la casa de la seva propietat del carrer de la Font vella núm. 44, i fer-ne una de nova. Amb plànols signats pel mestre d’obres Joan Carpinell.






A partir d’aquí la bona amiga Maria Mercè Compte Barceló, em fa la descripció arquitectònica de la casa:
Aquesta façana correspon als models acadèmics més emprats per els mestres d’obra, planta baixa com a basament,


 i en aquest cas, dos pisos amb balcó




i un tercer amb galeria de finestres i sense coronament de façana.



Estilísticament la podríem catalogar com a classicisme eclèctic. Del projecte inicial, trobem a faltar l’estil més característic de les façanes d’aquesta època com son la imitació de carreus de pedra natural amb estuc. En aquest cas, molt reformada, s’han perdut les pilastres als extrems del parament principal amb estuc encoixinat que podem veure projectat en el plànol original. Tot i això, si que s’han mantingut les decoracions clàssiques de pilastres laterals que traspassen tots els ordres.









Sembla haver sofert una modificació posterior en els baixos, podent fer desaparèixer les pilastres laterals d’estuc encoixinat amb les portes d’entrada i local amb acabaments arrodonits més d’estil modernista. També el primer pis sembla haver patit una reforma amb l’obertura de  dos finestres simètriques a banda i banda de la sortida a balcó.



En aquest exemple no hi ha tampoc les característiques ornamentacions i decoracions de balustrades i respiradors de terracota però si la utilització del ferro forjat en les baranes, un estil ja molt generalitzat en aquest període. Pel que fa a aquest disseny de barana, respon a un dels més comuns i estesos.




 L’especialista en modernisme, Vicente de la Fuente, ens passa un mostrari de baranes de la casa “HIJO DE MIGUEL MATEU”, a on hi podem veure les dues emprades per les balconades de la casa Agustí Jover del carrer de la Font vella núm. 44, concretament el model núm. 10 per al primer pis, i el núm. 11 per el segon.



I fins aquí una petita reivindicació dels nostres mestres d’obres, en aquest cas de Joan Carpinell, i de les obres menors, però no menys importants, que podem trobar a Terrassa a poc que dirigim la nostra mirada cap a munt. Descobrirem coses que mai hauríem sospitat de la nostra estimada Terrassa.




Agraïments:
A Maria Mercè Compte i Barceló, per la descripció arquitectònica,
a Vicente de la Fuente, per l'ajuda en trobar catàleg de baranes,i a Maria Galí i Font pel cop de mà en el redactat.
I com sempre la col·laboració de la gent de l'Arxiu Històric de Terrassa - ACVOC.

ACVOC OM23/1890














dimarts, 4 d’abril de 2017

TERRASSA - HISTÒRIA CRÍTICA DEL LLEGAT D'ANTONI JOSEP TORRELLA i MAURÍ

  



Nascut  a Terrassa el 14 d’agost del 1843. Fill d’en Jaume Torrella, “el Met de l’Antonia”,  l’industrial que va tenir la vista de treure’s de sobre uns terrenys inundables, com es va demostrar 102 anys després (1962),  que tenia a tocar de la Riera del Palau i que va passar per ser el visionari que va obrir Terrassa més enllà de la Riera mitjançant la construcció de 10 cases per gent pobre (pobre gent que varen tenir de suportar més de trenta anys creuant la riera sense cap pont), al que avui coneixem com a carrer Torrella.

Cases que construí el Met de ca l'Antonia

Però tornem al nostre personatge, l’Antonio J. Torrella. Advocat de professió i molt, però que molt, republicà de vocació.
Era tant republicà que va arribar a ser un dels millors amics d’en Nicolás Salmerón, que per cert el va visitar a casa seva, al carrer Gavatxons 9, quan el Torrella estava a les portes de la mort. Ah, també molt amic del Lerroux, això no crec que tingués molt mèrit, de Justino Azcàrate i Giner de los Rios.
Batejat de naixement, de jove va veure la llum i va deixar d’anar a Missa, això comportaria que a la seva mort fóra enterrat al cementiri dit “Civil” (el dels creients devia ser “L’Incivil”).
De càrrecs en va tenir la tira, en esclatar la revolució del 86 el fan secretari de la Junta Revolucionaria de Terrassa. Més tard regidor de l’Ajuntament.
Fundador de la societat “Centre liberal Monàrquic”. Defensor del partit liberal i de la dinastia d’Amadeu de Saboia. Es veu que llavors els republicans eren com els d’ara, que, a segons a on, també donen suport a monarquies. (si penseu que penso amb el PSOE, sou uns mal pensats, o no)
Fundador de “El Tarrasense”, primer periòdic que es publicà a Terrassa, l’any 1868.
A Barcelona funda, amb altres personatges, el diari republicà possibilista (no sé què vol dir però queda molt bé) “La Publicidad”. Col·labora amb “El Diluvio”.

Càrrecs a la Junta del Col·legi d’Advocats, President i bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès, Director de Societat Anònima de Tramvies de Barcelona, i tal i tal i no va parar mai de tenir càrrecs i més càrrecs, bé, si va parar, a 60 anys, quan una cruel malaltia degenerativa (hi ha malalties que no siguin cruels i et portin a la mort?)  el va portar a sofrir durant 6 anys, fins els 66, reclòs a la casa del carrer Gavatxons, a on N’Antonio Torrella, moriria el dia 24 de novembre de l’any 1910.

A partir d’aquí us poso una sèrie de links, perdó, enllaços, per si realment voleu saber més de la seva biografia i del que deien els diaris, i setmanaris, de l’època sobre la mort del nostre amic.  Curiós veure  el tractament que fa cada publicació de la notícia, segons el tarannà de cadascun.

 Per veure la biografia una mica més extensa, en Ragón, qui no havia de ser, aquí us ho explica, pàgina 180:         Terrassencs del 1800

Aquest llibre va ser publicat l’any 1933. L’any 1962 en Miguel Palomares Tirado també va publicar un llibre amb biografies de terrassencs il·lustres. No cal que el llegiu, ja que el que diu és una còpia fil per randa de l’escrit d’en Ragón, però permeteu-me que us copiï el paràgraf final d’en Palomares: “permítasenos que, fieles a nuestras convicciones, dejemos aquí constància de nuestro pesar, por que, hijo de padres católicos, que le inculcaron la Religión de nuestros mayores, muriese, como había vivido la mayor parte de su existència, en el escepticisme, sin los inefables consuelos de la Religión catòlica.” I acaba perdonan-lo: “¡Posiblemente, teniendo en consideración sus congénitas virtudes humanas, sus naturales bondades, Dios misericordioso se apiado de su alma!” Toma del frasco, Carrasco!!!






I ara ve el fort de l’article, resulta que el bo de l’Antonio havia demanat que el seu enterrament fos el més senzill possible, però l’Ajuntament de l’època, presidit per una alcalde accidental, un tal Estanislao Jó i Mussons, va voler fardar d’Ajuntament podent (podent de poder, no de pudor) i va decidir fer un enterrament “por todo lo alto”: Acta del ple del 24 nov. 1910

I ara el que realment m’importa de tot aquest afer. L’Antonio Torrella pel que es veu no tenia altra família que una seva germana a qui deixà usufructuaria de vàries propietats però altra part va decidir que passes a mans de la Ciutat.
El llegat fou el següent:
El terreny delimitat per Rambla, Torrella, Gutemberg, per tal que l’Ajuntament i edifiqui una escola de primària, i si no pot ser, passi a mans de l’Institut Industrial per dedicar-ho a fins educatius.



Les cases dels carrers Gavatxons 9 i Cremat 16, per usos escolars, o les seves rendes per premis a treballadors pobres o beques per estudiants pobres, i de no poder ser tot això, que passin a poder de l’Hospital de Sant Llàtzer.




També llega a la Ciutat la seva biblioteca, una escrivania de plata amb l’estàtua de la justícia, i un estereoscopi amb les corresponents fotografies, tots els quadres a l’oli, els que contenen fotografies i la estàtua de la Venus de Milo.
Val molt la pena llegir com l’acta del ple del dia 25 de gener del 1911 descriu les donacions d’en Torrella, tal com consta en el testament que va fer davant el notari Ramon Estalella i Trias, el dia 11 d’abril de 1910.


I ara faré una mica de brega.
De com va acabar el terreny de Rambla, Torrella i Gutemberg, tots ho sabem. Actualment un gran edifici de comerços i habitatges. (Perdona’ls Antonio Torrella)
La casa del carrer Gavatxons 9, usos varis.
La casa del carrer Cremat 13 és un forat per entrar a la plaça de la Torre del Palau.
La biblioteca, està a la Central degudament catalogada i amb constància del nom de qui va cedir els llibres? Existeix un fons bibliogràfic Antonio Torrella i Maurí?
L’escrivania de plata amb l’estàtua de la justícia, la Venus de Milo, l’estereoscopi amb les corresponents fotografies, les fotos i els quadros, estan degudament catalogats al Museu de Terrassa i també consta el nom del donant?
Tal vegada la directora de la Biblioteca Central, i el director del Museu de Terrassa ens en podrien fer cinc cèntims.
Si algú llegeix aquest petit reportatge i coneix a algun dels responsables de la Biblioteca o del Museu, us agrairia m’ajudéssiu a poder aclarir els meus dubtes.

P.D. Si la casa del carrer Gavatxons la va donar el nostre amic Antonio J. Torrella, perquè porta el nom de casa Geis?


dilluns, 20 de febrer de 2017

L'APARADOR DE LA FARMÀCIA VIDAL (COLL)

L'APARADOR DE LA FARMÀCIA VIDAL (COLL)

El dia 30 d’octubre del 1894 el farmacèutic Artur Vidal es dirigia a l’Ajuntament de Terrassa per tal que li donessin permís per construir un aparador a l’exterior de la seva farmàcia, situada al carrer Cremat núm. 3, també coneguda com a farmàcia Coll, on exposaria material farmacèutic. 


L’autor del projecte de l’aparador és l’arquitecte Juan B. Feu.
I aquesta és la petició que fa el senyor Vidal:

"D. Arturo Vidal, vecino de la presente Ciudad, habitante en la Plaza Mayor y Calle Quemada nº 3, y propietario de la Farmacia existente en la propia casa, a V. S. Atentament expone: Que deseando adosar en el piso bajo de la fachada de la casa anteriormente mencionada, un muestrario para objetos farmaceuticos conforme a los planos que por duplicado de emplazamiento, planta, alzado y seccion al efecto se acompaña, y mediante el pago de los derechos correspondientes, a V.S. suplica se sirva conceder la competente autorizacion para llevar a cabo la indicada obra.
Gracia que el infrascrito espera alcanzar del justo y recto proceder de V.S.
Tarrasa 30 Octubre del año del sello  (1879)
Signat: Arturo Vidal."



La seva petició, és a dir l’expedient, és llegit al ple del mateix dia i passa a la comissió de foment perquè hi diguin la seva.
Fins aquí tot està documentat. Ressenyat a l’acta del ple, certificat que passa a la comissió de foment, però a partir d’aquí, aquest expedient ja no té continuïtat.


L'espai en blanc que hi ha a partir de "El Secretario" ens indica la falta de resposta per part de la "M.I. Comisión de Fomento".

Així doncs, la comissió no dóna resposta i l’expedient queda incomplet i l’aparador no es realitza.
Es va fer endarrere el senyor farmacèutic? 
Va ser el senyor  Joan B. Feu  qui es va desdir?
Els hi varen fer veure que la proposta no tiraria endavant? 
Varen tenir por que l’arquitecte municipal, en aquella data Lluís Muncunill, els hi negués el permís? 
Fos pel que fos, la qüestió és que la petició de fer un aparador a la farmàcia no va prosperar i tan sols va quedar com a un projecte dels molts no realitzats a la nostra ciutat.
Us deixo uns muntatges de com hauria pogut quedar, vosaltres sabreu si hagués valgut la pena fer-ho o no.






Font de consulta: Expedient OM 201/1894 ACVOC
Fotos de l'autor.
Rafael Aróztegui i Peñarroya 
Febrer 2017.




divendres, 30 de desembre de 2016

HISTÒRIA DELS DESAMORS ENTRE LLUÍS MUNCUNILL I L’AJUNTAMENT DE TERRASSA

   HISTÒRIA DELS DESAMORS ENTRE LLUÍS MUNCUNILL I L’AJUNTAMENT DE TERRASSA

Per Rafael Aróztegui i Peñarroya
novembre 2016



Us imagineu Terrassa sense l’obra d’en Lluís Muncunill i Parellada? No, veritat? Doncs  hauria estat possible si el juliol de l’any 1892, quan l’Ajuntament de Terrassa presidit per en Miquel Homs, convoca un concurs per tal de cobrir la plaça vacant d’arquitecte municipal i els fets no haguessin succeït com van succeir.
Però quins són aquests fets? Anem a pams. L’any 1892 Terrassa està immersa en la canalització de la Riera del Palau. Les obres les dirigeix el mateix arquitecte que les va dissenyar, l’arquitecte municipal Ubaldo Iranzo.



 Sembla que el contractista que porta l’obra no està fent cas de les condicions del projecte i fa servir un material inadequat per construir les parets de la canalització. El senyor Iranzo fa aturar la construcció i passa un informe a la Comissió de Foment, presidida en aquell moment per Joan Germain, i aquesta Comissió no tan sols considera que l’informe no és correcte perquè no dona solucions, sinó que crida l’atenció al senyor arquitecte per què considera que ell no té poder per aturar les dites obres. El diari La Comarca del dia 4 d’agost DE1892, publica un resum del ple en què es llegeix l’informe de l’arquitecte, sota el títol  "LO DEL CAUCE" que és molt revelador de com de complicat estava tot l’afer de la canalització.  
El senyor Iranzo no accepta l’opinió del Sr. Germain i presenta la seva dimissió en un document del qual hi podem extreure aquestes línies:
“...tener de un modo indubitable conocimiento de que para atender, segun juicio de dignos individuos de la Corporación, al mejor acierto de los servicios públicos municipales y al desarrollo de los proyectos en vias de realización, exige el fijar por mi parte le residencia constante en esta Ciudad, cosa que me es materialmente imposible de acceder por el desarrollo adquirido en mi profesión en Barcelona, obligandome por tanto a presentar mi renuncia del cargo...”
Acceptada dita dimissió, i convocat el concurs per cobrir la plaça, s'hi presenten sis candidats, els senyors José Mª Rodríguez Villegas, Ildefons Bonell Rexach, Lluís Muncunill Parellada, Miquel Madorell Rius, Claudi Duran Ventosa i Joan B. Feu Puig.
Es passen els sis expedients a la Comissió de Foment per tal que aquesta informi el ple qui considera que és el candidat més adequat a les necessitats d’una ciutat com Terrassa, i aquesta Comissió, després de, segons ells, un detallat estudi, emet aquest informe:
“La Comision de Fomento, en cumplimiento del honroso cometído que se le confió, según lo acordado en la sesión anterior, ha examinado y estudiado cuidadosamente todos y cada uno de los expedientes que respondiendo al llamamiento hecho al efecto, han acudido a honrar el concurso abierto para la provisión de la plaza de Arquitecto titular de esta ciudad.
Ardua y delicada es, por cierto, la tarea que se ha encomendado a la Comisión; pero aun así y todo cree sin vana presunción. Que sus conclusiones como fruto de sus maduras deliberaciones, llenarán los justos deseos de la Ilustre Corporación municipal, cuyos actos y decisiones se inspiran siempre en los dictados de la justicia y la ley.
Ante todo se complace en consignar que todos los expedientes cumplen las condiciones precisas del concurso, y que por lo mismo considera que todos los aspirantes son dignos y acreedores a la gracia que solicitan, en cuanto acreditan todos, en debida forma, su competencia o idoneidad.
Empero, la Comisión, en su incansable deber de tener que apreciar y avalorar los méritos y servicios que cada uno de los ilustrados aspirantes luce en su expediente respectivo y a fín de que la elección recaiga en el que se considere con mayor suma de méritos, ha comparado detenidamente los antecedentes aportados a los expedientes y teniendo en cuenta los méritos y servicios de cada uno, por su número y calidad, cree cumplr un deber de justicia y de conciencia, clasificándolos por el órden siguiente:
1º D. Claudio Durán y Ventosa
2º D. Ildefonso Bonells Rexach
3º D. Juan Bta. Feu y Puig
4º D José Mª Rodriguez Villegas
5º D. Miguel Madorell Puig
6º D. Luis Muncunill Parellada
Tal es su leal parecer que somete siempre al más ilustrado y autorizado de esa Ilustre Corporación municipal.
                    Tarrasa 4 de Agosto de 1892”
I signen Juan Germain, Juan Barata i Miquel Gibert.
Hem de tenir en compte en quin lloc situen l’opció Muncunill, en la darrera, es a dir l’últim dels sis candidats. I com és possible que essent el darrer acabi essent l’escollit?  Per què la Comissió fa una llista de preferències però no es decanta per un sol candidat? Perquè espera que sigui el ple el que decideixi. Així doncs, en el ple extraordinari de l’endemà, 5 d’agost, es procedeix a llegir l’informe i es planteja com s’hauria d’indicar qui és l’escollit. Després de varies discussions, s’acorda fer-ho a votacions i aquí comença l’enrenou.

El primer de la llista, en Claudio Duran Ventosa, s’ha retirat de la convocatòria al·legant  que li és impossible complir la condició de traslladar-se a viure a Terrassa.
Abans d’anar a les votacions caldria explicar que gairebé tots els que s’han presentat a ocupar el càrrec d’arquitecte de la ciutat, han adjuntat un ampli currículum de títols i d’obra feta, sigui sols o sigui amb col·laboració amb altres arquitectes, i dic gaire bé tots perquè l’únic que no presenta currículum, més enllà d’acompanyar el títol oficial de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i que en aquest moment està d’ajudant de l’arquitecte municipal de Manresa, és precisament en Lluís Muncunill. Sabia que no li faria falta? Algú de Terrassa li havia dit quelcom a cau d’orella?
Però tornem al ple extraordinari del dia cinc. Ja sabem que el primer de la llista s’ha retirat, per tant passem a la votació del situat en segon lloc, n'Ildefons Bonells i Rexach, que obté sis vots  a favor, els dels senyors regidors Busquets, Pous, Gibert, Barata, Germain i Homs, i set en contra, els de Clapés, Vellsolà, Casanovas, Codina, Salvans, Piera i Marinel·lo.
Ja la tenim muntada, els vots favorables dels membres de la comissió, de l’alcalde Homs, d’en Pous i de Busquets. Aquests dos últims a partir d’aquí veurem que s’abstindran i fins i tot en Pous abandonarà la sala de plens.
El tercer situat a la llista és en Juan B. Feu, arquitecte de la Mina Pública d’Aigües, i que ja havia estat arquitecte municipal de Terrassa en el període de 1878 a 1882, i que obté la següent votació, quatre a favor, els de Barata, Gibert, Germain i Homs, és a dir els tres components de la comissió, més la de l’alcalde, i set en contra, els mateixos de la primera votació, i l’abstenció dels senyors Pous i Busquets.
El quart de la llista és el Sr. José Mª Rodríguez Villegas que també té els mateixos vots a favor i els mateixos en contra. En aquesta votació el senyor Pous i el senyor Busquets han sortit de la sala.
Passem al cinquè, en Miquel Madorell Rius, que novament rep la mateixa votació que els dos anteriors, és a dir quatre vots favorables i set en contra. Aquí l’única diferència que trobem és que el senyor Busquets ha tornat a la sala i s’absté.
I ara arribem al sisè de la llista, en Lluís Muncunill i Parellada, recordem-ho, l’únic que no presenta currículum, i que obté el següent resultat, onze vots a favor, cap en contra, i l’abstenció del senyor Salvador Busquets.
El regidor Salvador Busquets, que s’absté en totes les votacions excepte en la del primer aspirant de la llista, retreu als seus companys de consistori què s’hagi escollit el darrer nom proposat per la Comissió de Foment: “El Sr. Busquets tomó la palabra lamentando el resultado de la votación, e increpando a sus compañeros de Consistorio por su conducta nada lógica y consecuente, por cuanto se ha dado el rarísimo caso de haber resultado elegido el aspirante que ocupaba el último lugar, postergando así los méritos y servicios de los demás aspirantes”
I ja tenim al nou arquitecte municipal de Terrassa, l’arquitecte que a través de la seva obra pública, i privada, ens deixarà una Terrassa plena de monuments modernistes orgull dels terrassencs i que va posar a Terrassa al mapa de l’arquitectura modernista de finals del segle XIX i principis del XX.

Diari El Tarrasense del 7 d'agost de 1892

 A partir d’aquí ja tot són especulacions. La primera seria, hi ha una majoria que està enfrontada a la Comissió de Foment? La segona, Muncunill ja sabia, prèviament, que tindria la plaça segura vés a saber per quins interessos?  
Una que m’havia plantejat, i que era la qüestió política, en Rafel Comes ja em va fer descartar-la, en fer-me veure que tant en el grup del no, com en el del si, hi havien, barrejats, monàrquics i republicans.
És possible que en aquest article del diari La Comarca, del dia 21 d’agost de 1892,  hi puguem trobar una de les possibles explicacions d’aquest enrenou: “Téngase para ello presente que en la sección de Fomento se invierte la mayor parte del presupuesto, y por lo mismo, que los individuos que la compongan, y especialmente el que la presida, debe merecer ante todo y sobre todo la más absoluta confianza del vecindario y de sus compañeros de Consistorio, circunstancia que no reune el Sr. Germain, pues el voto de gracias dado al Sr. Busquets, representa, digase lo que se quiera en contra, un voto de desconfianza a aquel, y el retraimiento del vecindario en concurrir a la suscrición para las obras de elevación del campanario obedece también pura y exclusivamente a la misma desconfianza, pues nos consta que muchos elementos de valia están dispuestos a no donar un céntimo mientras continue el Sr. Germain en la presidencia de la Comisión de Fomento, y que se cubrirá en menos de ocho dias la referida suscrición, tan luego como dicho señor cese en el desempeño del expresado cargo.”
 Què hauria passat si no hi ha l’enrenou de l’arquitecte Ubaldo Iranzo, si no hagués fet falta convocar l’adjudicació de plaça d’arquitecte municipal?  Si no hagués estat tan qüestionat el Sr. Germain com a president de la Comissió de Foment?  Ens hauríem quedat sense Muncunill a Terrassa?

Per sort per nosaltres les coses varen anar d’una manera que ens ha permès als terrassencs del segle XXI, gaudir de l’obra d’en Muncunill.

Deixem a Muncunill treballant com Arquitecte Municipal i fem un petit salt en el temps. El dia tres d’octubre de 1897, a la revista EGARA, en el seu número 254, hi trobem la següent noticia: “Por razón de economía se ha concedido el suministro de la piedra para bordillo y demás para las aceras de la calle del Pantano, en el trozo que se está alineando, al picapedrero de esta don José Bruix que la ha ofrecido a precios más ventajosos que otros postores.
  Esta vez se ha obrado como se debe, encargando a tarrasense dicho suministro, cediéndolo no obstante a quien más economía ofreció en el precio.”


Aquestes pedres per les voreres portarien  Muncunill a viure una experiència molt negativa a la seva vida com arquitecte municipal de Terrassa. L’endemà a l’aparició de la notícia, és a dir, el dia quatre, és cridat a la reunió de la Comissió de Foment, presidia per en Miquel Homs, per tal que doni la seva opinió de les pedres que serien més adients emprar per fer les voreres. En Muncunill, que ja ha estat informat que la pedra ja estava en el magatzem municipal, té una topada amb el President de la Comissió i pel que veurem tot seguit, la conversa va pujar de to fins a un punt tal que l’endemà el Sr. Miquel Homs redactava l’informe que a continuació transcric:

“La infraescrita Comisión de Fomento de este Ecmo. Ayuntamiento :
Atendido que el Arquitecto Municipal, don Luís Muncunill, lejos de coadyugar con  sus luces y con la actitud necesaria a las múltiples y árduas tareas de la Comisión de Fomento, viene demostrando habitualmente en el ejercicio de sus importantes cuanto delicadas funciones, una neglijencia y tibieza tales, que, en realidad, constituyen una remora para la buena marcha del Municipio, en lo que concierne a los ramos de obras públicas y de policia urbana y rural  :
Atendido que un hecho recientemente ocurrido ha puesto al descubierto su incompatibilidad de carácter con la circunspección y prestigio de la Comisión de Fomento, pués no puede ocultarse que, habiendo concurrido dicho funcionario a la sesión que celebró al medio dia de ayer (4 octubre 1897) la espresada Comisión, al objeto de estudiar, previo su dictámen, las clases de piedra más aceptables, con destino a la restauración de aceras, no contestó con mesura y templanza a las preguntas que al efecto le hizo el Presidente, don Miguel Homs, antes bien, se insolentó contra el mismo, faltando así abiertamente al respeto y a la consideración que debe guardarse siempre a toda Comisión Municipal .
Atendido, por tanto, que la continuación del nombrado facultativo, aparte de su manifiesta neglijencia, es, sin duda alguna ocasionada a rozamientos y conflictos diarios entre él y la Comisión del ramo, que, a todo trance deben evitarse, porque redundarian siempre en grave perjuicio de los intereses comunales, los cuales son superiores y preferentes a todas las consideraciones y conveniencias particulares:
Atendiendo que en este estado de cosas se impone de toda necesidad la adopción de una medida valiente contra tal funcionario, yá por el mismo decoro de la Corporación Municipal, yá por el mejor servicio público:
Atendido, por último, que los Ayuntamientos  pueden separar libremente a todos sus empleados, incluso los que prestan servicios profesionales, a ecepción de los médicos titulares y maestros, para cuya separación ha de mediar falta grave justificada en expediente:
Propone a la deliberación de V. E. La inmediata destitución de don Luís Muncunill y Parellada de su cargo de Arquitecto de este Municipio, y en su concurrencia se sirva acordar, al propio tiempo, se anuncie la vacante, abriendo concurso, por termino de treinta dias, para su nueva provisión, conforme a las disposiciones reglamentarias vigentes.
Dios Gde. A V. E. m. A.  Tarrasa 5 Octubre de 1897 ”

Signen l’informe els tres regidors que formen la Comissió i que són:  president  Miguel Homs i Rosés, vocals Josep Tey i Bofill i Miquel Figueras i Busquets.
I ja tenim el primer “affair” Muncunill en marxa.
En el ple del Consistori del mateix dia cinc, és llegit l’informe de la Comissió de Foment i per tal d’estudiar-la amb deteniment, el regidor Pel·legri Matalonga demana “quedase sobre la mesa la proposición que acababa de leerse, para su más detenido examen y resolución en la sesión próxima”. El regidor Tey, per contra, urgeix a què sigui debatut aquell mateix dia per via d’urgència i posat el tema a votació nominal és declara urgent amb els vots favorables dels regidors senyors Marsà, Miravilles, Ballbé, Donadeu, Figueras, Tey, Ventura, Homs i de l’alcalde Josep Ventalló i Vintró, i els vots en contra dels regidors Matalonga i Paloma.
Posat a discussió l’informe, el Sr. Tey insisteix que s’ha d’aprovar pels fets que en ell s’hi addueixen. El Sr. Matalonga manifesta que l’informe fa referència a un fet ocorregut entre el president de la comissió, el Sr. Homs, i l’Arquitecte Municipal,  que les seves circumstàncies i detalls cal depurar perquè “según había oido decir, también dicho Sr. Presidente habia excedido en sus apreciaciones contra el Sr. Arquitecto, y una vez depurado, se vendrá en conocimiento de la importancia del mismo, y de la mayor o menor responsabilidad en que haya podido incurrir el expresado funcionario”.
L’alcalde Ventalló declara que si la Comissió de Foment no hagués formulat aquesta proposició, ell, per la seva banda, tenia el propòsit de suspendre de sou i feina a l'arquitecte, perquè entén que amb la seva conducta s'ha fet creditor a un sever correctiu.
El regidor Matalonga insisteix en les seves apreciacions contràries a la proposició que es debatia i donat el punt per suficientment discutit, es va passar a votació nominal i quedà aprovada la destitució de l’arquitecte  municipal, Lluís Muncunill, per deu vots contra un, en la forma següent: Van votar a favor els regidors Marsà, Miravilles, Ballbé, Paloma, Donadeu, Figueres, Tey, Ventura, Homs i l’alcalde Ventalló; va votar en contra el Sr. Matalonga.
Així, d’aquesta manera, el dimarts cinc d’octubre de 1897, semblava acabada la carrera, d’arquitecte municipal de Terrassa, d’en Lluís Muncunill.

La Comarca 9 d'octubre 1897

Passats set dies, en el ple del dia 12, hi trobem que l’alcalde Ventalló encara no ha comunicat la destitució  al Sr. Muncunill, segons ell perquè per bé que les decisions del ple son d’execució immediata, no ho havia notificat a l’interessat per tal de primer poder tenir cobert el lloc d’arquitecte per un titulat interí. Les seves paraules reflectides al ple són: “El mismo Sr. Presidente manifestó que siguiendo la costumbre de espera a la aprobación de las actas, para cumplir los acuerdos, aunque estos son desde luego ejecutivos,  y en vista que la plaza de Arquitecto municipal debia proveerse con caracter interino y a fin de que no quedasen desatendidos los importantes servicios inherentes a la misma, no habia comunicado el acuerdo de su destitución a D. Luís Muncunill, lo cual efectuará una vez designado el Arquitecto que deba reemplazarle  interinamente a cuyo fín, según le habia indicado la Comisión de Fomento, propuso, y el Ayuntamiento acordó por unanimidad dicho nombramiento, a favor del Arquitecto, natural de Tarrasa, D. Antonio Pascual Carretero, a quien deberá dársele la posesión pasado mañana.”
En aquest mateix ple torna a sortir el tema de les “pedres”, ja que el regidor Miquel Homs, president de la Comissió de Foment, demana la paraula, i li és donada, per dir: ” protesto energicamente de que algún vecino –un picapedrero- ha intentado manchar mi reputación en terminos calumniosos y denigrantes por mi gestión de Presidente de la Comisión de Fomento”,  i l’alcalde Ventalló li replica: “el desprecio es el mejor pago que podia darse a cierta indole de intrigas, pues nadie era capaz de dar crédito a tan injustificados rumores.”
El dia 13 a l’Ajuntament hi ha una activitat frenètica. Es comunica al Sr. Antonio Pascual Carretero el seu nomenament com a arquitecte municipal interí i se li atorga la credencial corresponen.
El dia 14 és publicat l’anunci de concurs per tal de proveir la vacant d’arquitecte i s’envia carta al Governador Civil per la seva inserció en el “Boletin Oficial de la Provincia”.
Finalment el dia 20 surt publicat al BOP núm. 250 l’esmentat anunci.
No he trobat el contingut de l’ofici que s’envia a Muncunill, per part de l’Ajuntament, comunicant-li el cessament, però sí que disposem de la resposta que l’arquitecte fa a la Corporació i que per no perdre detall transcric literalment: “Excmo. Sr. Recibida su atenta comunicación por la cual se me pone en conocimiento que el Exmo. Ayuntamiento de su presidencia acordó que cesara en el cargo de Arquitecto Titular de esa y que al propio tiempo me sirviera presentar a esa alcaldía el título de Arquitecto para consignar el oportuno cese y hacer entrega bajo inventario de los documentos, que obran en mi poder, pertenecientes a esa Corporación municipal, cumpleme manifestar:
Que no creo, ni es mi voluntad, se consigne mí cese en la credencial que obra en mí poder de arquitecto Titular de esa, por cuanto según la legislación vigente tengo treinta días de tiempo para entablar recurso de alzada ante la autoridad superior contra dicho acuerdo.
Que, respecto a los documentos de esa corporación, no tengo ninguno en mi poder.
Lo que tengo el honor de elevar a su superior conocimiento para que V. E. Resuelva lo mas procedente. Tarrasa 14 Octubre 1897”
Signat:  Lluís Muncunill.

No gosaria dir que és una declaració de guerra, però sí que deixa clar que pensa posar recurs d’alçada a la decisió del ple, del dia 5 d’octubre, de destituir-lo.
Un fet produït el dia 18 d’octubre marcaria l’esdevenidor d’aquests fets, la dimissió de l’alcalde Ventalló i el nomenament per Real Ordre del nou alcalde, el Sr. Joan Marcet i Palet.
El dia 25, en Muncunill presenta a l’Ajuntament el recurs d’alçada:
“M.I. Sr. Alcalde Constitucional de Tarrasa.
D. Luís Muncunill y Parellada, Arquitecto, vecino de esta ciudad, a V.S. expone : que contra el acuerdo de destitución del reclamante adoptado por el Ayuntamiento de esta ciudad en sesión de cinco del actual, interpone el infraescrito el adjunto recurso de alzada dirigido al Sr. Gobernador de la provincia: Por tanto, a tenor de los artículos 140 y 171 de la ley municipal.
    Suplica a V.S. que teniendo dicho recurso por interpuesto en tiempo hábil, se sirva remitirlo dentro de ocho dias al citado Gobierno civil, con los informes que crea necesario.
Tarrasa 25 de octubre de 1897”.
Signat : Luis Muncunill.
L’endemà l’Ajuntament envia el recurs al Sr. Governador Civil, però el to emprat és molt diferent del que fins aquest moment s’havia fet servir. Crec molt important transcriure fil per randa el contingut d’aquest document perquè puguem veure quin era el tarannà del Sr. Marcet en contraposició al de l’alcalde Ventalló:
“Exmo. Sr.
D. Luís Muncunill y Parellada, Arquitecto vecino de esta ciudad, ha presentado a esta alcaldía el recurso de alzada que adjunto remito a V.E. con los documentos que le acompañan, contra un acuerdo de este Ayuntamiento, en virtud del que, sin formación de expediente de ninguna clase, y sin oir al interesado, ha sido destituido el recurrente en el cargo de Arquitecto municipal, que venia desempeñando en virtud del oportuno concurso y nombramiento de fecha 5 de agosto de 1892.
En atención a que no consta en estas oficinas municipales antecedente alguno desfavorable contra el espresado facultativo.
Habida consideración a que tratándose de un empleado destinado a servicios profesionales es obvio que ha de tener la capacidad y condiciones que las leyes exijen y que no puede ser destituido sin causa justificada, según real orden de 30 de julio de 1879, y 5 de agosto de 1895.
Teniendo en cuenta además que la destitución que se trata, se funda en supuestos defectos de negligencia y tibieza, y en supuestos hechos que no se han justificado por medio de diligencias que al efecto debían practicarse, en las cuales habia de ser oido el acusado, por ser principio rudimentario de derecho que se imponga un castigo sin antes oir los naturales descargos del supuesto delincuente.
Esta alcaldia tiene el honor de informar a V.E. en el sentido de que estima perfectamente fundados y legales los razonamientos que D. Luís Muncunill y Parellada aduce en el recurso de alzada que eleva a V.E. para que se digne revocar el acuerdo de su destitución como Arquitecto de este Municipio y sea repuesto en dicho cargo, siendole de abono los haberes como si hubiera estado desempeñandolo, pués así procede con arreglo a justícia y de conformidad a lo que preceptua el artículo 171 de la vigente ley municipal, salvo, empero, el mejor criterio y la superior justificación de V.E..
Dios guarde a V.E. muchos años.    Tarrasa 26 de octubre de 1897”
Signat: Juan Marcet i Palet.
En Marcet exonera de tota culpa a Muncunill, reconeix que no estava prou fonamentat acusar-lo i demana al Governador que revoqui el cessament del senyor arquitecte.
Haurà de passar un mes i mig fins a tenir resposta de Govern Civil. El dia 9 de desembre, en el ple, el secretari llegeix la dispositiva del Governador Civil que molt resumit ve a dir que s’ha de restituir en el càrrec al senyor arquitecte, o instruir-li l’oportú expedient en el qual l’acusat es pugui manifestà en defensa seva. I el consistori aprova què “sin perjuicio de reponer en su puesto al Sr. Muncunill, los Srs. Concejales, con el Sr. Alcalde Presidente, consulten con un letrado, acerca de la resolución que se considere más justa y conveniente, y que el Ayuntamiento adoptará en la sesión proxima, con respecto a los distintos extremos que comprende el referido fallo, y si procede a no entablar algún recurso de alzada o contencioso contra dicho fallo”.

La Comarca 14 desembre 1897

En el següent ple, celebrat al cap d’una setmana, l’alcalde Marcet, després d’haver consultat a l’advocat Juan Salas, exposa la necessitat de decidir si s’obre expedient, si es posa recurs d’alçada al dictamen del Sr. Governador o bé si es manté en el seu càrrec a Muncunill.
El regidor Ventalló  proposa ajornar la resolució per més endavant, tot recordant que es disposa de tres mesos de marge. 
El regidor Matalonga demana la resolució immediata per ser urgent i per què ja s’havia ajornat en la sessió anterior.
S’aprova per majoria i amb votació nominal resoldre-ho amb caràcter d’urgència i també per majoria queda aprovat no obrir expedient ni fer recurs contenciós administratiu. A favor de l’acord hi voten els regidors Domingo, Comas, Matalonga, Belil, Ciurana i Marcet, i en contra Ventalló, Figueras, ventura i Homs, aquest últim, recordem, el causant de tot l’enrenou.
Finalment en Lluís Muncunill i Parellada quedava restituït en el càrrec i de passada en el mateix ple es feia constar el cessament del Sr. Antonio Pascual com arquitecte municipal interí.
Fem un salt en el temps i passem al juliol de l’any 1903.
Terrassa està immersa en una renovació de la ciutat molt important. Per la Festa Major s’ha inaugurat el cobriment de la riera del Palau, en el tram que va des del que llavors en deien carrer Major, avui Portal de Sant Roc, i el que seria la confluència amb La Rasa.


                             
Al mateix temps trobem el nou edifici de l’Ajuntament a mig construir, per bé que la sala de plens és inaugurada el dia sis de juliol, i les obres del que en deien Palau de les Indústries -Escola Industrial, i totes elles sota la direcció d’en Lluís Muncunill i Parellada. Doncs bé, amb tota aquesta feina, en Muncunill es trobaria amb el següent enrenou:
El dia 15 de juliol,  i a l’acte del ple de l’Ajuntament, presidit per en Joaquim Alegre i Pujals, hi trobem: “A continuación constituyose el Ayuntamiento en sesión secreta para deliberar acerca de un asunto de régimen interior de la corporación, y que en cierto modo puede afectar al decoro de la misma, relativo a la conducta observada por el Sr. Arquitecto municipal D. Luís Muncunill y Parellada. Y después de debatido ámpliamente dicho asunto, reanudose la sesión pública.”
Ja hi tornem a ser, se l’acusa de càrrecs greus, de tenir abandonada la confecció del Pla General de la Ciutat, i es demana que es formi una comissió per tal d’obrir expedient al Sr. Muncunill.  La comissió que tindrà la tasca de confegir aquest expedient queda formada pel Joaquim Alegre i Pujals, com alcalde, i els regidors Domènec Palet i Barba, Francisco Comas i Josep Borràs, restant en Muncunill suspens en el seu exercici i nominat, com arquitecte municipal interí, novament, a Antoni Pascual i Carretero.
El redactat d’aquest informe devia portar molta feina, ja que en el ple del dia 21 d’agost, un mes després, el regidor Joan Salas i Morral reclama es resolgui el com més aviat millor l’expedient de suspensió d’en Muncunill.
En el ple del dia quatre de setembre i trobem: “ Tambien quedo sobre la mesa, a petición del Sr. Ventalló, el dictamen de la Comisión especial encargada de la instrucción del expediente administrativo en averiguación de los cargos graves que resultaren contra el Arquitecto Municipal D. Luis Muncunill, en cuyo dictamen se propone: 1º- Separar del ejercicio de su cargo al Arquitecto Municipal D. Luis Muncunill y Parellada; y 2º - Dar por rescindido el compromiso con dicho Sr. Facultativo relativo al levantamiento del plano general de Tarrasa.”
Finalment el dia nou de setembre sembla que es desencalla el tema i ja comencen a deliberar l’expedient que ja ha presentat la comissió. El primer a prendre la paraula és el regidor Salas, qui en tot el procés seria el defensor d’en Muncunill. El secretari de l’Ajuntament fa un resum de les consideracions del regidor Salas, amb aquestes paraules: “Examinó –Salas- y combatió uno por uno todos los considerandos, no hallando ninguna acusación grave contra el arquitecto Muncunill, ni nada que quebrante su falta de idoneidad o de moralidad. Disculpole de la demora en confeccionar el plano general de Tarrasa, por el trabajo excesivo de estos últimos años y porque en todo caso si hubiera falta por tal concepto no procederia la destitución, sino simplemente la penalidad que el mismo convenio establece, disculpandole, así mismo, de la negativa que opuso a la celebración del simulacro de los bomberos con el fin de no poner en ridículo al Ayuntamiento; negó todo valor a los hechos antiguos e insignificantes que se sacan a relucir, de los que no se formó expediente alguno; negó así mismo la supuesta gravedad por la falta de las valoraciones que se pidieron a dicho Sr. Arquitecto, y por la exactitud matemàtica que resulta en la de las obras del cauce, hecho, este último, que lejos de ser un cargo revela la pericia del autor en sus cálculos presupuestos; y terminó el Sr. Salas pidiendo que se desestime el dictamen de la Comisión y se reponga al Sr. Muncunill en su cargo de Arquitecto Municipal.”
El regidor Palet indica que en l’expedient hi ha ben explicats tots els càrrecs que s’imputen a Muncunill, que tots són de justícia i fonamentats, malgrat  que sentia molt haver hagut de fer-los i conclou amb: “teniendo en cuenta, además, otros de orden moral, difícil de reflejar en un expediente, pero que se hallan en la conciencia de los Srs. Concejales, contribuyendo a robustecer la decisión o fallo; por todo lo cual pidió fuese aprobado el dictamen de la Comisión.” 
Insisteix Salas en el fet que no hi veu cap càrrec greu, ni res que ataqui a la moralitat o a la competència del Sr. Muncunill i que el seu vot serà emes sense “prejuicio alguno, prescindiendo de conferencias previas y de confabulaciones a todo lo que es completamente ajeno.”
En Palet se sent atacat per en Salas i contesta:” no hay tales confabulaciones, sino reuniones y conferencias prévias para mejor estudiar el asunto, y que ciertas cosas no pueden escribirse y exteriorizarse, siquiera sea por prudencia o por delicadeza y por ser de orden interno, pero responde al sistema progresivo como acontece con el procedimiento de juicio oral y público”
Coses que no es poden escriure ni veure la llum? Coses que afecten la moralitat d’en Muncunill?
Però seguim en el ple del dia nou. El regidor Ventalló i Vintró alerta als membres de la comissió que ja en el passat – 1897 – s’havia hagut de fer marxa enrere en un expedient similar a aquest, per no complir la normativa legal. Els regidors Palet i Salas, ambdós advocats, li responen que en aquest cas s’han complert tots els requisits legals. Arribats a aquest punt, en Ventalló demana que sigui llegida la defensa del Sr. Muncunill, i el regidor Ubach diu que en aquest cas cal llegir tot l’expedient, així ho aprova el ple, i s’ajorna la lectura de l’expedient fins la propera sessió.
I finalment, en el ple del dia setze de setembre, és llegit l’expedient al complet, la part de la comissió i la defensa del Sr. Muncunill.
Abans de passar a la votació definitiva, el regidor Ventalló explica que ha demanat la lectura a fi d’esvair certs comentaris públics relacionats amb atacs  dirigits contra un “dignísimo compañero de Consistorio”  creient que no tenien cap fonament. El regidor Alfons M. Ubach agraeix al Sr. Ventalló el seu interès en defensar-lo i explica que “su intervención en lo de las vigas para el cauce manifestando que se redujo a salir garante por la suma de veinte mil pesetas ante la casa constructora, sin más interés que el de facilitar la adquisición de dicho material para la realización de una obra de verdadera utilidad pública, y sin haber obtenido lucro alguno”.
I ja arriba la votació definitiva sobre fer fora del seu càrrec a Muncunill. És votada per majoria amb els vots favorables dels regidors Vellsolà, Palet, Rovira, Sallent, Casanovas, Rodó, Ventalló, Prat, Borràs, Cardús, Comas, Ramoneda, Salvans, Figueras, Ubach i de l’alcalde Alegre. Voten en contra Tobella i Salas.
D’aquesta manera és cessat definitivament del càrrec d’arquitecte municipal en Lluís Muncunill i Parellada.
Ara em toca explicar que aquest expedient que inclou càrrecs greus, i actes immorals, no l’he pogut localitzar entre els expedients de personal de l’Ajuntament, que estan conservats a l’Arxiu Històric de Terrassa. Tal volta algú que llegeixi aquest article pugui tenir alguna pista d’on pot estar guardat, si és que en el seu moment no va ser degudament “despistat”.
No cal dir que aquest cessament va provocar un gran enrenou entre la població, i la premsa del moment no en va ser aliena. El setmanari La Comarca del Valles, dirigida pel regidor Joaquim Ventalló, del dia dinou de setembre, es limita a fer un resum de l’acte del ple, sense fer-hi cap comentari. El setmanari Egara, del dia vint, ja son més explícits, amb frases com “No sabemos si en el ánimo de los señores concejales existe el convencimiento de que en justicia debian obrar como lo han hecho, cosa que dudamos;” o també “y por lo tanto a destituir a un funcionario que del expediente incoado en contra suyo, no resulta ningún cargo por incapacidad” i comentant la defensa que d’en Muncunill havien fet els regidors Salas i Tobella, conclou amb “Procediendo cual deseaban los citados concejales, el Ayuntamiento habria dado otra prueba de sus nobles sentimientos y del espiritu de concordia que tanto cuadra a las corporaciones populares que son la genuïna representación del vecindario.”
Per la seva part el setmanari La Sembra, del dia 24, es mostra molt més dur amb l’actuació del Consistori. Frases com: “Raons de justícia són les que ens mouen a parlar, puix tenim la plena convicció que en aquest assumpte les passions de certs regidors s’han sobreposat als sagrats furs de el just i racional venint a provar-nos de passada les misèries que hi ha en la Casa Comunal.”
“Si és que realment existeix quelcom que afecti  la moralitat del Sr. Muncunill, ha de dir-se clar i ben alt. El fet sols de pretendre insinuar quelcom en contra d’ella, correspon ben poc amb la noblesa de sentiments dels seus iniciadors, al mateix temps que prova la immaculada conducta de l’acusat.”
A continuació el redactor de La Sembra es fica amb el regidor Domènec Palet i Barba: “Deia el regidor Sr. Palet que una deixadesa extrema per part d’un empleat és motiu suficient també per donar lloc a la destitució de el dit empleat i pretenia que aqueixa tara era tradicional en el funcionari que ens ocupa. Això dit justament en l’època en què més treballs i de més importància s’han realitzat en el Municipi per part de l’acusat i que no poden amagar-se, ja que estava a la vista de tothom, verdaderament dona idea de la migrada imparcialitat d’aquest senyor i de sos nobles intents en formular aqueixa acusació.” I acaba l’article sentenciant amb aquestes frases: “Aqueix fet ens revela el còmode  que és fer servir els escons del Consistori per satisfer les passions i interessos personals, encara que d’aquesta satisfacció en surtin malbaratats els interessos del poble. Al Municipi, senyors regidors, si hi va per administrar. Tots els ressentiments, rancúnies i interessos personals deuen deixar-se a la porta i allí dins fer obra purament administrativa, puig a aqueix fi tan sols, el poble us donà els seus sufragis.
I al mateix setmanari, però del dia ú d’octubre i trobem aquesta sentencia definitiva: “Fins que aquest cas no arribi, sols creurem en les mires particulars de certs regidors interessades i egoistes, sols creurem amb els medis execrables que per tal d’assolir les seves ambicions no dubten en practicar sense tenir per res en compte la sagrada administració comunal i venint una vegada més a confirmar-nos que la conducta de certs regidors es talment una vergonya per Terrassa.”
   Fins aquí la història de les turmentoses relacions de Lluís Muncunill i Parellada i la Terrassa oficial, en el seu paper d’Arquitecte Municipal de Terrassa.

Fonts de  consulta:
ACVOC – AHT
AMAT/Actes dels plens
Premsa de l’època: trencadis.diba.cat