EL TEATRE ÈGARA DE
LLUÍS MUNCUNILL
L'ARQUITECTURA DE L'INVISIBLE (1906)
A partir de
notícies i documents de l'època, us explico i us mostro com hauria estat un
magnífic teatre projectat per l'arquitecte modernista Lluís Muncunill que mai
no es va arribar a construir. Amb aquesta entrada del blog, vull reivindicar el
paper de la intel·ligència artificial per visualitzar com haurien pogut
transformar l'urbanisme terrassenc aquests projectes oblidats.
No tinc constància de la posible existéncia de plànols i esboços. A l'Arxiu Històric no hi consta la més mínima indicació de la seva existéncia, però aquí intentaré portar a la realitat el somni d'uns emprenadors terrassencs de princípis del segle XX.
L'evolució urbana i
patrimonial d'una ciutat no es llegeix exclusivament a través de les
estructures de pedra i maó que es mantenen dempeus, sinó també mitjançant els
seus projectes somiats i mai materialitzats. El projecte del Teatre Ègara
(1906) constitueix un dels exemples més rellevants d'aquesta "arquitectura
de l'invisible" a Catalunya. Ideat com un gran temple per a les arts
escèniques civil, aquest coliseu modernista no va arribar a construir-se, però
el seu llegat documental ens permet fer una recreació idealitzada amb precisió del seu disseny
i ambició.
La present investigació reuneix per primera vegada un
creuament exhaustiu de les fonts hemerogràfiques i cartogràfiques localitzades
recentment, transformant un mite local en un objecte d'estudi amb un
emplaçament concret. La reconstrucció del Teatre Ègara és possible gràcies a la
complementarietat de dues fonts documentals contemporànies de l'any 1906, les
quals s'han creuat per donar rigor històric al programa funcional i al seu
arrelament territorial:
·
Diari
EGARA (Edició Estiu 1906): Aporta informació científica clau sobre el
programa arquitectònic intern, la distribució de plantes, especificacions de
l'escenari de 8x8 metres, una capacitat total de 2.300 ànimes i la descripció
funcional amb diversos serveis moderns.
·
La
Comarca del Vallés (Edició del 21 de juliol de 1906): Proporciona
l'evidència espacial i comercial del projecte, delimitant la parcel·la urbana a
ponent de la Rambla d'Ègara i convocant el sorteig de llotges a l'Hotel
Peninsular.
L'any 1906 representa un punt de maduresa creativa absolut
per a Lluís Muncunill i Parellada (1868-1931). Havent finalitzat el projecte
original de la Masia Freixa (1905), l'arquitecte havia assolit un domini ple de
les formes orgàniques lliures i de l'enginyeria estructural basats en la volta
de maó de pla i l'arc parabòlic.
 |
| Lluís Muncunill i Parellada |
En Lluís Muncunill va exercir d'arquitecte municipal de
Terrassa durant aproximadament una dècada (de 1892 a 1903) en dues etapes ben
diferenciades administrativament. Per tant, el 1906 actuava com a arquitecte
independent privat, la qual cosa li va donar una llibertat creativa i
geomètrica gairebé il·limitada. Aquesta condició de creador lliure és la que
explica la audàcia d'unes formes geomètriques de gran complexitat que no havien
de passar pel sedàs de les restriccions d'una administració pública d'aquell
període. L'obra, per tant, representava la síntesi d'un llenguatge lliure
encarregat per la burgesia local per consolidar un model cultural modernista.
 |
| Vista aeria 1925 |
Durant l'estiu de 1906, Terrassa s'estenia amb dinamisme cap
a ponent, especialment gràcies al traçat d'un nou eixample industrial i
residencial a l'oest de la Rambla d'Ègara. La recent localització històrica de
la notícia de 'La Comarca del Vallés' resol per fi el misteri de la ubicació
del teatre modernista. Aquest coliseu estava planificat per ser erigit a l'illa
de cases delimitada pels carrers Volta, Arquímedes i Pare Llauradó.
El solar disposava d'una geometria complexa de tipus
triangular o trapezoïdal. Lluny de significar un impediment de disseny,
Muncunill va utilitzar la forma forçada d'aquesta parcel·la com una oportunitat
de monumentalitat. L'arquitecte va plantejar un vestíbul d'entrada semicircular
que actuava com a marquesina d'acollida dels espectadors, adaptant la
circulació de persones des del carrer. La seva proximitat al Mercat i al centre
històric converteixen aquesta parcel·la en un punt de connectivitat excel·lent
que hauria reconfigurat completament el creixement urbanístic de la zona de
ponent si l'obra s'hagués enllestit.
 |
| Recreació d'una vista nocturna del teatre. |
 | |
|
La grandesa del Teatre Ègara s'expressava directament en la
seva capacitat d'auditori. El projecte preveia acollir fins a 2.300 persones a
la seva màxima cabuda total, repartides de forma estratègica en tres nivells
diferenciats. Per comprendre aquestes proporcions monumentals, cal constatar
que duplicava completament la cabuda del Teatre Principal de Terrassa (d'uns
1.000 espectadors en aquell període) i superava per centenars de places els
teatres regionals més importants de l'Estat, que de mitjana rarament superaven
els 1.500 seients.
Taula 1: Distribució dels Espais Interns i Capacitat
|
Nivell o Espai |
Capacitat / Distribució |
Característiques Clau de Disseny |
|
Planta Baixa |
Platea de 400 butaques còmodes en fileres corbes. |
Passadís perimetral d'1,30 m i central ample. Llotges de
platea laterals i cadires de preferència. |
|
Primer Pis |
25 llotges (palcos) de preferència. |
Cada llotja disposa d'un 'salonet de conversa' privat amb
vistes al jardí posterior i vitralls florals. |
|
Segon Pis |
Públic general (el popular 'galliner'). |
Dissenyat per a un accés popular i assequible, garantint un
ús cívic transversal. |
|
Espai de l'Escenari |
Boca monumental d'escenari de 8x8m i fons de 10 m. |
Fons d'escenari corbat, vestidors a ambdós costats i
mecànica teatral d'última generació. |
 |
| Vista imaginaria de la platea i l'escenari. |
En la recerca de confort, l'edifici preveia espai per a
cafès laterals i saló de descans, guarda-robes completament independents per a
senyores i cavallers, i l'autèntic luxe de l'any 1906: un servei de telèfon
propi per a l'ús dels espectadors.
 |
| Vista d'una llotja del peimer pis. |
 |
| Llotges primer pis |
 |
| Saló de conversa |
Un dels aspectes més fascinants documentats gràcies a 'La
Comarca del Vallés' és que el projecte del Teatre Ègara havia superat ja la
fase de pur disseny ideal i havia iniciat una comercialització activa de cara a
l'estiu de 1906. El finançament es basava en un model de negoci similar al
d'altres teatres europeus: un sistema d'abonament comercial per a les llotges
durant 15 anys.
Per tal d'oferir plenes garanties legals als inversors de la
burgesia llanera, el contracte establia una clàusula d'obligació: l'empresa
s'obligava a celebrar com a mínim un total de 180 funcions cada bienni.
L'abonat estava protegit jurídicament per exigir la seva execució. Aquesta via
comercial estava tan consolidada que la premsa local anunciava oficialment que
el diumenge 19 d'agost de 1906 es realitzaria el sorteig oficial de les llotges
(palcos) a l'històric Hotel Peninsular de la localitat, provant que el projecte
era considerat una certesa econòmica a mitjan estiu.
Fins a les investigacions més recents, les dades sobre els
impulsors d'aquesta gegantina iniciativa empresarial eren pràcticament
inexistents. L'únic nom que figurava en els registres documentals era el de Ramon Valls, qui actuava com a
encarregat de recollir les sol·licituds per a la subhasta de les llotges i que
residia al número 9 del carrer del Pantà. Gràcies a una consulta sistemàtica
del padró municipal de Terrassa de 1905, s'ha pogut certificar que el seu segon
cognom era Tarrida i que la seva
professió era la d'ebenista.
 |
| Padró 1905 |
No obstant això, l'ampliació de la recerca sobre els teatres
de Terrassa a principis del segle XX ha llançat una llum definitiva sobre el
possible grup promotor del Teatre Ègara. L'any 1911, cinc anys després de la
fallida i dissolució de la iniciativa del Teatre Ègara, es va constituir
oficialment una nova societat comercial amb l'objectiu d'edificar el Teatre Recreo al carrer d'Iscle Soler,
un espai cultural que encara és recordat per les generacions de més edat de la
ciutat de Terrassa.
La documentació d'aquesta nova societat de 1911 recull que l'empresa estava integrada exactament per quatre socis:
·
Pere
Ferran i Ballbé: Mestre d'obres de gran prestigi a la localitat.
·
Joan
Pagès: També mestre d'obres actiu en el teixit urbanístic terrassenc.
·
Josep
Pous i Roca: Comerciant local compromès amb els projectes de la ciutat.
·
Ramon
Valls Tarrida: L'ebenista i comerciant de fustes que ja havia encapçalat
les gestions del Teatre Ègara el 1906.
Des d'un punt de vista historiogràfic, és absolutament
coherent i altament raonable concloure que aquestes quatre personalitats
formaven part del nucli original d'empresaris que van impulsar el fallit
projecte del Teatre Ègara el 1906. Després del col·lapse financer i de
l'ambiciós somni d'un teatre de 2.300 localitats, els promotors van optar per
redreçar els seus esforços, cinc anys més tard, cap a un projecte molt més
contingut, viable i menys agosarat, que finalment sí que es va poder
materialitzar sota el nom de Teatre Recreo.
 |
| Projecte original 1911 |
 |
| Realitat fins a la seva desaparició. |
Malgrat tot l'optimisme empresarial, els anuncis
publicitaris i les subhastes formalitzades a l'estiu de 1906, el Teatre Ègara
mai es va arribar a construir, i el projecte es va diluir silenciosament en la
història local de Terrassa. Les causes d'aquesta cancel·lació absoluta
continuen sent en part indeterminades, però els historiadors apunten a tres
hipòtesis molt sòlides:
·
Manca de
finançament final: És molt possible que el model de subscripcions
d'abonaments a 15 anys no s'arribés a tancar completament abans d'acabar
l'estiu de 1906.
·
Iniciatives
competitives de darrera hora: L'aparició de projectes culturals alternatius
o competidors a la Terrassa de l'època podria haver dividit o captat els fons
que inicialment es volien destinar al Teatre Ègara.
·
Prioritats
dels industrials: En un període de gran creixement fabril, els industrials
de la llana i el cotó locals podien haver preferit desviar i centrar el seu
capital d'inversió cap a la millora de la producció de les seves pròpies
fàbriques.
Avui dia, el Teatre Ègara de Lluís Muncunill podria romandre
en la memòria del Modernisme català com una de les grans obres perdudes de la
seva època, equiparable en ambició formal i geomètrica a fites construïdes com
la Masia Freixa o el Vapor Aymerich. La recuperació de la identitat dels seus
promotors tanca de manera brillant un capítol essencial d'aquesta pàgina
patrimonial, ajudant a donar noms i cognoms als somiadors de la Terrassa de
principis del segle XX.
Vull demanar disculpes sincerament per haver-me immiscut en un àmbit artístic que no és el meu. La meva passió per aprendre i les ganes de compartir-ho han guanyat la partida al meu sentit de la mesura. Assumeixo el meu error amb humilitat i des del respecte més profund cap a l'art, els seus creadors i les persones que tenen cura de la història de l'art. Gràcies per la vostra comprensió. 
.jpg)
 |
| Plànols imaginaris dels tres pisos del Teatre Egara. |
Referències i Fonts Històriques:
·
Diari
EGARA, Edició del 21 de juliol i 11 d’agost de 1906. Arxiu de Premsa Local
de Terrassa.
·
La
Comarca del Vallés, Edició del 21 de juliol de 1906. Arxiu de Premsa Local
de Terrassa.
·
Padró
Municipal d'Habitants de Terrassa, any 1905. Registre de dades d'ofici i de
Ramon Valls Tarrida.
·
Arxiu
Notarial i Comercial de Terrassa, Actes d'establiment de societats
comercials de l'any 1911 (Constitució del Teatre Recreo).
·
Baltasar Ragón,
Una cosa cada dia.
AUTOR: Rafael Aróztegui i Peñarroya de la recerca històrica, i amb l'ajuda de la IA en la creació de gràfics i vistes fotogràfiques.
AGRAÏMENT infinit a l'orientació artística i arquitectònica del mestre Domènech Ferran.
TERRASSA, setembre del 2026.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada