L'Art de la Supervivència amb Estil: Una Reflexió sobre el Paper Engomat i els Bombardejos.

 L'Art de la Supervivència amb Estil: Una Reflexió sobre el Paper Engomat i els Bombardejos

En els anals de la història, hi ha moments que, per la seva peculiaritat, transcendeixen la tragèdia per endinsar-se en el regne de l'absurd. Un d'aquests moments ens el regala el Butlletí de la Unió Comercial del Març del 1937, amb un anunci que, sincerament, mereix un lloc d'honor en qualsevol antologia del surrealisme bèl·lic. "Per a protegir els vidres en el cas de bombardeig, podeu fer-ho amb gust artístic, emprant Paper engomat en colors i fantasies." Sí, ho han llegit bé. Enmig del fragor de la Guerra Civil, amb la mort planant sobre els carrers, la prioritat no era la seguretat, sinó l'estètica.

Imaginem la situació. Les sirenes ululen, el cor s'accelera, el so llunyà dels avions es fa cada cop més proper. Quina és la primera reacció lògica? Córrer al refugi, buscar la protecció d'un soterrani, resar a tots els sants. Però no, segons la Unió Comercial, la resposta més assenyada era assegurar-se que, si els vidres de casa teva havien de saltar pels aires, almenys ho fessin amb un toc de distinció. Que el darrer raig de llum que travessés la teva finestra abans de l'impacte fos un arc de Sant Martí de paper engomat. Perquè, ja se sap, morir amb estil és morir dues vegades.

Un no pot evitar visualitzar el ciutadà de l'època, amb la paleta de colors a la mà, debatent-se entre un vermell passió o un blau cel per al seu vidre del menjador, mentre les bombes xiulen a l'horitzó. "Ai, la meva llar, el meu petit temple de bon gust! No permetré que un simple projectil franquista em destrueixi la decoració sense abans haver-hi posat la meva empremta artística!" Una veritable oda a la resiliència humana, o potser a la negació més absoluta.

I és que, en el fons, aquest anunci és un mirall distorsionat de la condició humana. La nostra eterna necessitat de trobar bellesa fins i tot en la més crua de les realitats. O potser, simplement, la prova que el màrqueting, en la seva infinita saviesa, sempre troba una escletxa per colar-se, fins i tot en els moments més inoportuns. Així que, la propera vegada que sentin el soroll d'un bombardeig, no oblidin el seu paper engomat. Perquè, qui sap, potser un vidre decorat amb "gust artístic" és l'únic que els separarà de l'oblit... o d'una multa per mal gust en temps de guerra.

Decret de la Generalitat del 4 de desembre de 1936:
Amb la finalitat d’evitar o disminuir els despreniments de vidres trencats per efecte d’explosions, en cas de possibles bombardejos, i que poguessin ocasionar perjudicis, és convenient defensar els vidres amb armadures de tires de paper, d’acord amb les instruccions següents:

Les armadures seran tires de paper resistent engomat, enganxades al vidre per ambdues cares, en forma coincident la d’una cara amb les de l’altra, l’ample de les tires serà de 3 a 5 centímetres, segons la grandària dels vidres, i la separació entre l’una i l’altra tira, com a màxim 30 centímetres.

La disposició indicada de les tires és formant quadrícula o en forma d’aspa, segons les diagonals del vidre i fixant els seus extrems als marcs.

El compliment d’aquestes disposicions és obligatori per a tota classe de vidres d’establiments públics i de les cases particulars per als buits que donin al carrer i puguin projectar fragments de vidre a la via pública”

Autors fotos, gravats i text:

Rafel Aróztegui i Peñarroya amb la col·laboració del meu amic Manus.