TERRASSA, EL CASTELL CARTOIXA DE SANT JAUME DE VALLPARADÍS i LA TORRE SOTERAS

 

Castell Cartoixa i Torre Soteras

El Castell Cartoixa de Vallparadís, situat al costat del Torrent de Vallparadís, és l'edifici més gran i antic del conjunt. La seva història es remunta al segle XII, quan es va construir com una fortificació defensiva i de vigilància. Els seus orígens es vinculen a Berenguer Sanlà i la seva esposa Ermesenda, que van adquirir els terrenys al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, per edificar-hi la seva residència senyorial. La propietat va romandre en mans de la família Sanlà-Terrassa entre els anys 1110 i 1344.

L'any 1344, Blanca de Centelles va cedir el castell a l'Orde de la Cartoixa, transformant-lo en el monestir de Sant Jaume de Vallparadís fins al 1413. Durant aquesta etapa monàstica, l'edifici es va ampliar amb la construcció d'un claustre de dos pisos al pati central, una sala capitular a l'est i una església situada entre la torre central i els murs nord i est. La nau gòtica d'aquesta església és coneguda popularment com el "Tinellet" per la seva semblança amb el Palau del Tinell de Barcelona.

Posteriorment, el castell va pertànyer a la família Sentmenat (1413-1852) i a la família Maurí (1852-1947), fins que l'any 1947 va ser adquirit per l'Ajuntament de Terrassa. Arquitectònicament, destaca per la seva planta quadrada amb sis torres que sobresurten del perímetre, format per murs de pedra amb espitlleres i envoltat per un fossat.

Entre 1947 i 1949, el monument va ser restaurat pels arquitectes Alexandre Ferran i Camil Pallàs. Des de l'any 1959, funciona com a museu i des del 1992 és la seu principal del Museu de Terrassa, acollint una exposició permanent sobre l'evolució del territori i l'ocupació humana de la ciutat i la seva comarca.

TORRE SOTERAS

Just darrere del castell, s'alçava una torre singular que, malauradament, ja no forma part del paisatge terrassenc. Construïda el 1909 per l'arquitecte Salvador Soteras i Taberner. Dissenyada en un estil historicista, amb elements neogòtics, on destacava una torre emmerletada que li donava un aire de petit castell. Aquesta estètica creava un diàleg visual molt interessant amb el veí Castell Cartoixa.

De fet el nom correcte seria TORRE AGUSTINA MAURÍ que a més de ser l’esposa de l’arquitecte, n’era la propietària de la casa i dels terrenys que l’envoltaven.

La torre es va construir sobre el solar on prèviament hi havia l'antiga ermita de Sant Jaume, que va ser enderrocada per a la seva construcció.

La família Soteras Maurí no hi residia habitualment. Estaven empadronats a Barcelona, concretament a la Rambla dels Estudis, juntament amb els seus fills:  Maria, Josep, Paulina, Ana, Mercedes, Domingo i María Teresa.

D’aquests 7 fills, 2 en destacarien, la Maria com a primera dona en llicenciar-se com advocada a la Universitat de Barcelona, i en Josep com a gran arquitecte barceloní, amb obres com el Camp Nou, edifici Olivetti i molts altres de la capital catalana, també a Terrassa amb la Llar de l’Ancianitat, Mutua i Centre Cultural.

Per saber més de la Maria Soteras i Maurí, amb una história d’exili i persecució política molt interesant, podeu anar a:  MARIA SOTERAS

El 24 d’abril de 1946, l’Institut Loyola, sota la dependència dels jesuïtes, va inaugurar a la torre Soteras un nou espai dedicat a l’orientació integral dels adolescents. Aquesta iniciativa tenia com a finalitat proporcionar suport psicològic, espiritual i material als joves que es trobaven en situació de vulnerabilitat.

El diari “Tarrasa”, en la seva edició del 26 d’abril de 1946, recollia la notícia de la inauguració amb el subtítol eloqüent: “La Religión y la Ciencia, unidas en el amparo y Servicio de los menores delincuentes y moralmente abandonados”.  Un reformatori camuflat?, segurament.

 Finalment l’edifici fou enderrocat i en el seu espai la Diputació de Barcelona inaugurava el 14 d’abril de 1970 Museu Provincial Tèxtil Josep Biosca, actualment Centre de Documentació i Museu Tèxtil.

Queda explicat el fet de l’existència de l’Institut Loyola, però de fet aquest institut va tenir un protagonista molt important, el seu director, el jesuïta, psiquiatre, i conferenciant en Lluís Padrosa i Roca.

Durant la seva estada a Terrassa va contactar amb el pastor evangelista Samuel Vila, i després de nombroses entrevistes i converses, es va produir un fet que marcaria i molt al jesuïta Padrosa. la seva trajectòria va fer un gir radical. Després de 43 anys com a catòlic, 23 dels quals dins de l'orde jesuïta i 10 com a sacerdot, va arribar a la convicció que l'Església Catòlica Romana no era la veritable església de Jesucrist. Aquesta decisió va ser el resultat de 13 anys d'estudi intens de les Escriptures i la teologia, durant els quals no va trobar fonament bíblic per a dogmes com la infal·libilitat del Papa o la missa.

L'any 1950, va fer públic el seu repudi de la fe catòlica en una església evangèlica a Ginebra (Suïssa) i es va convertir al cristianisme evangèlic. Aquesta decisió va causar un gran enrenou a l'Espanya de l'època, on el catolicisme era la religió dominant i el protestantisme era rebutjat.

La seva experiència i els motius de la seva conversió van quedar plasmats en el seu llibre més famós, "¿Por qué dejé el catolicismo?", on explica detalladament el seu procés de dubte i la seva nova fe.

En resum, Luis Padrosa va passar de ser una figura prominent dins del catolicisme espanyol a convertir-se en una de les veus més conegudes del cristianisme evangèlic al país, principalment a través del seu testimoni escrit.

Publicat el 28 de març de 2026.

Agraïment profund als amics Dr. Josep  Puy i Domènec Ferran, per l'assessorament històric i arquitectònic. 

I evidentment al mestre Robert Cabeza pel dibuix.