Terrassa —
L'encant del pa de les ànimes.
Amb motiu
del dia dels difunts, 2 de novembre, la revista "LA ILUSTRACIÓ CATALANA",
número 97, del 31 d’octubre de 1883, publicava l’article: Terrassa — L'encant del pa de les ànimes, article que us
transcric fil per randa:
“Pocs són
els erudits catalans que no han visitat el poètic recinte de les tres esglésies
de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa, on s’alçava en el segle
VII la catedral d'Ègara, i on encara segueix viva l'antic costum de
l'encantament (Vendre a l'encant, sinònim de subhastar.) del pa de les ànimes.
El dia 2 de
novembre, dedicat a la commemoració dels fidels difunts, es verifica en aquell
enclòs l'encantament, o sia entrega al postor més gran, del pa o panellets
beneïts que s’anomenen de les ànimes, que tots reben amb respecte y les quals
almoines serveixen per a sufragis.
Reminiscència
és aquesta dels antics Àgapes o menjars en comú, on també es distribuïa pa
beneït, celebrant-se així mateix antigament a Catalunya com encara es fa en
algunes poblacions un dinar després dels funerals on el que presideix fa, en
acabar-se, una plàtica commemorativa del difunt.
En J. Pahisa, amb la facilitat que li és pròpia, ha reproduït la singular escena de l’encantament del pa de les ànimes a Terrassa, amb tota aquella propietat i expressió que es pot desitjar.”
Efectivament,
l’article ve acompanyat d’un dibuix obra de Jaume Pahissa.
 |
| Jaume Pahissa vist per en Ramon Casas. MNAC |
El gravat
del dibuix d’en Pahissa, és obra de Josep Thomas i Bigas, com
podem veure a baix a l’esquerre del dibuix on apareix la seva signatura.
És evident
que en Pahissa es va inspirar en la foto que Adrià Torija va fer de la façana
de Sant Pere el 1880.
Formant part
del dibuix hi trobem una poesia que ens explica com un fadrí del poble de Sant
Pere malda per què arribi el jorn del pa de les ànimes per tal de poder fer un “encant”
pel pa que una bella santperenca porta sota el braç.
Aquí us el
transcric:
“A la porta
de l’església
em posava
amb mos companys,
mentres
entraven les noies
a oir missa
matinal.
Una, dues,
tres passaven
fresques com
vent matinal,
però de cap
la frescor
em penetrava
a la sang.
Després
n'arribava una
tot de
pressa caminant:
sota un braç
la caputxeta,
un pa sota
l'altre braç.
Passava...
Jo, avergonyit,
no la gosava
mirar,
i amb tot,
veia que ella em veia,
posant Ios
ullets en blanc.
Se'm tornava
tota roja;
tossía,
allargava el pas
i baixava
els graons
que té I
‘església a l’entrant.
! Que sovint
ensopegava
baixant-los!,
i no és estrany:
enlluernada
pel sol
i per tants
ulls emprendats!
Però els
fadrins més de gresca
asseguts a
aquells voltants
d'església
m'eren amics
i no se’n
burlaven mai.
Un cop oïda
la missa
i fetes les
caritats,
los vells a
encantar eixien
els pans
morenos i els blancs.
Lo pa que
havia dut ella,
no era, no,
lo millor pa,
més era
aquell que es comprava
cada festa a
un preu més alt,
puix com mos
amics sabien
ma fal·lera
per compra’l,
hi deien
sous i mis sous,
com si fos
tot ell de blat.
Deien que
més deien, rient
i mirant-me
deslligar
un bech del
meu mocador
per complir
I' “enquidit hi ha”
¡Ah, vestit
de la Puríssima,
amb poc
temps fores canviat,
mercès a les
meves pujas,
mercès a
l’amor més gran!”
2. ENCANTAR v. tr.
Vendre a l'encant; cast. subastar.
Joaquim
Riera i Bertran
(Girona, 25 de gener de 1848 - Barcelona, 15 de març de 1924) fou un polític i
escriptor català.
Col·laborà
en la premsa de la Renaixença catalana, especialment en Lo Gai Saber, La
Ilustració Catalana i La Tomasa.
Fonts consultades.
La
Ilustració Catalana, Arxiu del Museo Sorolla de Madrid, Galeria del MNAC,
Viquipèdia, Diccionari català-valencià-balear de F.B. Moll.
I amb el Joaquim Verdaguer sempre en la meva memòria.
Rafael
Aróztegui i Peñarroya
TERRASSA, 1
de novembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada