FESTA del CASAMENT VUITCENTISTA DE L'ANTIC POBLE DE SANT PERE 2022

 FESTA del CASAMENT VUITCENTISTA 2022

UN RECORD PER EN JOAQUIM VERDAGUER (1945-2022)

En Joaquim, com a santperenc de pro, no podia faltar als Casaments Vuitcentistes de l’Antic Poble de Sant Pere.

No tan sols participant-hi activament sinó també proporcionant informacions històriques per tal  que l’esdeveniment fos el més acurat possible.

Aquí unes quantes fotos d’ell com a homenatge al mestre i amic.

Joaquim, sempre en el meu record.

VIDA QUOTIDIANA.

La taverna del poble, les pageses venent les verdures a la porta de casa seva, el forn de pa, les eines dels pagesos, les puntaires i altres quadres de la vida quotidiana d’un poble eminentment agrícola com era Sant Pere.

 EL DIVERTIT ROBATORI A LA CASA DE JOSEP VILA DE CAL VILETA

Una altra de les recreacions de la festa s’atura al domicili del santperenc Josep Vila de Cal Vileta (a la foto, a l’esquerra). Els lladres van entrar a robar a casa seva un dia que no havia pensat tancar el cup de vi, el dipòsit de pedra on es guardava el vi. Els delinqüents van entrar pel pati i van sostreure els conills, però a la fugida van caure al cup de vi, on van quedar atrapats. El succés té un final còmic, quan un cop denunciats els fets van arribar a la casa d’en Josep Vila la Guardia Civil i el jutge, un gallec que no entenia català. Per fer-se entendre, en Josep Vila se’n va expressar amb la següent frase: “Señor jutge, los lladrones han caigudo en el cupo i se han fotudo un catatruco”. En realitat volia dir “Senyor jutge, han caigut al cup i s’han donat una patacada”.

Carrer Major de Sant Pere. A l'esquerre encara hi veiem cases tradicionals.

EL SO DE LES CAMPANES.

Les campanes de les esglésies acomplien funcions molt importants. Avisaven dels perills, comunicaven les morts o obrien les celebracions.

Fins i tot servien per determinar les distàncies. Del poble de Sant Pere a can Bugonyà hi havia dos quarts i fins a la barriada de la Creu Alta set quarts.

Als anys vuitanta (del segle XIX), durant diverses anyades, la pluja va escassejar i els pagesos patien per les collites. Un dia que s’acostava una gran turmenta la nuvolada va girar cua i no va caure ni una gota. Els periòdics de l’època van dir que havia estat culpa del campaner, que havia tocat les campanes en aquell moment i, amb el so, havia espantat els núvols.

El març de 1881 el campaner va tenir una feina ben especial. El van citar tres músics compositors, enviats per l’Ajuntament de Terrassa. Tenien l’encàrrec de dictaminar quina havia de ser l’afinació adequada per les campanes del campanar de les hores, a Terrassa. Volien que harmonitzessin amb les de Sant Pere.

MÍSTER SEQUAH

A finals del segle XIX la medicina ja havia fet grans avenços. Tot i així, els remeis casolans i els curanderos encara tenien molts seguidors.

A principis dels 90 va rondar per les nostres terres un personatge peculiar que es va fer molt popular. Prometia cures miraculoses. Es deia Mister Sequah, parlava en anglès i l’acompanyava un cec que l’anava traduint.

Una banda de músics uniformats tocava alguna composició estrident per atreure al públic però, sobretot, per tal que no se sentissin les queixes dels pacients que, de bona fe, pujaven al cotxe per a ésser guarits. 

No fa pas gaires anys es va saber que es tractava d’una franquícia (la primera de la història!), creada a Anglaterra, que va arribar a tenir vint-i-tres Sequahs, amb músics i carros, rondant pel món.

A mesura que els països van anar prohibint els curanderos i la venda de productes mèdics no homologats, l’empresa va anar fent aigües i, després d’haver arribat a vendre milions d’ampolletes dels seus miraculosos productes, va tancar arruïnada.

EL FOTÒGRAF ADRIÀ TORIJA.

L’Adrià Torija era un fotògraf de Barcelona que, a partir del 1876, es va instal·lar al número 19 del carrer Nou de Sant Pere, de Terrassa. Va ser el primer estudi comercial de la vila.

Torija va introduir l’última tecnologia de l’època. Aquesta simplificava molt el procés de confecció de la placa de vidre on s’impressionava la imatge i, sobretot, reduïa el temps d’exposició a tan sols un quart de segon. Això permetia que, en les fotografies d’exterior, hi poguessin sortir persones i que aquestes no es veiessin mogudes.

La proximitat del seu estudi amb el poble de Sant Pere va facilitar que fes nombroses fotografies del poble i les esglésies. Una bona part no s’han conservat però les que sí que han arribat als nostres temps són una joia.

Aquest any ha fet el paper de Torija en Xavi Verdaguer i Puig, en homenatge al seu pare, el Joaquim. 

LA TERTULIA DELS LLADONERS

Una de les fotografies més maques que va fer l’Adrià Torija va ser l’anomenada “tertúlia dels lledoners”. Es va tirar l’any 1879, des de l’era que hi havia a la plaça de l’església.

El Joaquim Verdaguer va descobrir que eren membres de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques que havien vingut a analitzar les esglésies i que s’hi van trobar amb alguns santperencs i terrassencs. Una de les coses que més va cridar l’atenció als visitants va ser una làpida del 1248 que encara hi ha a la façana de Santa Maria, sobre la portalada d’entrada.

Sembla ser que Romà Arnet, un dels estudiosos, hi llegia el nom de Pere de Jodis. Els que l’acompanyaven s’estranyaren d’aquest nom doncs no hi havia referències d’aquest personatge a la contrada. Van deduir que, si va merèixer l’honor de tenir una làpida en un lloc tant significatiu, devia tractar-se d’un cavaller que havia fet alguna gesta important.

Per això, poc després, quan es va decidir posar noms de personatges rellevants als carrers que s’estaven obrint més enllà de la riera del Palau, un d’ells va rebre el de Jodis, en honor al gran cavaller.

El 1939 a Salvador Cardús li va cridar l’atenció aquest estrany cavaller i va decidir revisar els documents. Va adonar-se que el nom gravat al marbre no era el de Jodis sinó el de Toudell. Desfet l’equívoc, es va canviar el nom d’aquell carrer i li van posar Dr. Ullés. Però la gent el va seguir anomenant Carrer de Jodis durant molts anys.

Dades actuals apunten a que Arnet no va ser qui va cometre l'equivocació de llegir-hi Jodis. Encara no sabem qui ho va fer i, encara més, qui li va encolomar el mort a ell.

EN SALA I EN PI.

Tant Terrassa com Sabadell tenien molt interès per fer desaparèixer Sant Pere de Terrassa i annexionar-se les seves terres i habitants.

Els motius eren diversos però el principal era la limitació física que tenien per a poder créixer. El fet que els productes produïts a Sant Pere eren més econòmics, doncs tenien impostos més baixos, també hi tenia pes,

Però el que realment va fer desaparèixer Sant Pere van ser les conspiracions polítiques entre Alfons Sala i Argemí (diputat monàrquic terrassenc a les Corts de Madrid) i Francesc Pi i Arsuaga (diputat republicà sabadellenc a les Corts de Madrid).

A les eleccions del 1903 els va anar molt just de sortir elegits, tant un com l’altre. Van veure que la divisió de Sant Pere en dues parts, annexionant la de la Creu Alta a Sabadell i la de Sant Pere a Terrassa, els podia beneficiar políticament. El poder i contactes que tenien els dos polítics a Madrid van fer possible assolir el seu propòsit.

EL SEGUICI

Comencen a arribar els convidats al casament, lluint els millors vestits.

ELS NUVIS

 El Marc i la Sandra preparats per anar al casament.

EL CASAMENT

El Marc i la Sandra, acompanyats dels seus pares, padrí, amics i autoritats del Poble de Sant Pere, es casen al recinte de la Seu d’Ègara.

I fins aquí la meva humil aportació a aquest CASAMENT VUITCENTISTA que cada cinc anys ens ofereixen els homes i les dones de l’ANTIC POBLE de SANT PERE.

Agraïments:

A Jaume Rosset, Xavi Verdaguer, Joaquim Verdaguer (pels apunts del seu blog)

Per les fotos antigues a l’Arxiu Històric de Terrassa.

TERRASSA, 24 de juny de 2022.