Si bé no és pròpiament una història de Terrassa, són fets que s’hi poden perfectament incloure i que han passat a la ciutat a mesura del seu desenvolupament. Uns tenen més transcendència que altres, però tots ells són interessants perquè dibuixen el caràcter de la ciutat. Aquest recull de coses terrassenques, escollides entre moltes d’altres que es podrien transcriure, són el petit fruit d’un treball constant.
dissabte, 2 d’abril del 2022
Transformació del Raval de Terrassa.
dissabte, 12 de març del 2022
EVOLUCIÓ DEL NOM DEL CARRER GAVATXONS
EVOLUCIÓ DEL NOM DEL CARRER GAVATXONS i ALTRES HISTÒRIES
Tots
coneixem quin és el seu nom actual, carrer de Gavatxons, però molt poc sabem des
de quan aquest carrer porta per nom oficial <<Gavatxons>> i quins
han sigut els diferents noms que s’ha conegut oficialment.
És un dels
primers, si no el primer, carrers que s’obren fora muralles quan aquestes són
enderrocades a finals del segle XVI. Es va omplir el fossat i en el seu espai i
el que deixaren les muralles, es van començar a edificar cases, fins a
transformar-se en un carrer.
Aquest
indret, conegut com a Camp de la Creu, ja estava ocupat per habitatges
d’immigrants francesos de la diòcesi d’Agen d’Occitània, que principalment
treballaren de bracers a la pagesia i en els obradors de la vila. La majoria
d’ells s’aixoplugaren fora muralles en paupèrrims habitacles que ocupaven la
banda dreta de l’actual carrer dels Gavatxons. Aquests immigrats francesos
foren designats “gavatxos”, en to general despectiu.
I a partir
d’aquí comença el ball de noms oficials.
Hi ha una
nota d'En Soler i Palet que diu: El dia 13 de novembre de l'any 1591, Alfons
Cruïlles i Junqueres confessa en un capbreu al seu successor Miquel de Cruïlles
i de Recasens: ”d'una casa del carrer de Villamet, vulgus dels «Gabatxons»”
Així doncs, ja tenim un nom diguem-ne oficial “Villamet”.
A mig segle XIX el prevere Antoni Solà escriu en un “Memorial
dels drets de funerària que se fa en la yglesia col·legiata i parroquial de
Sant Esperit y Sant Pere de la vila de Tarrassa” una relació de noms antics
dels carrers de la Vila, i al carrer Gavatxons li atorga el de carrer Nou.
Ja en tenim un altre, carrer “Nou”
En el primer diguem-ne padró que tenim detallat i que porta
per nom “Verídica e individual relació de totas les persones” amb data
de 8 de maig de 1717, hi trobem una relació dels carrers d’aquell moment i que
són: “Font Vella, Carrer de Sant Pera, Lo Raval, Carrer Cremat, Carrer
Major, Carrer del Vall, Carrer del Portal Nou, Rutlla i Plassa”. Com podem
observar no hi trobem el carrer Gavatxons.
I a partir d’aquí i en els padrons que disposem, anys 1824, 1825
i 1828, tampoc ens surt referenciat aquest carrer.
No serà fins el padró de l’any 1843 que hi podem trobar de
forma oficial la “calle de Gabatxons”.
Què ha passat? Per què des de l’any 1717 fins al 1843 no
existeix aquest carrer? La resposta a aquesta pregunta la descobrim mirant qui
viu al carrer Gavatxons l’any 1843, i on hem d'anar a cercar aquestes famílies
en els padrons anteriors?
En aquest any, el 1843, trobem en els primers habitatges del
carrer Gavatxons a dues famílies Barba, un forner i l’altre semoler, i a la família
Verdós. Llavors la pregunta és, d’on han sortit aquestes famílies?
Anem al padró de l’any 1828 i o miracle, apareixen vivint a
les primeres cases del carrer Sant Pere. Fet que es reprodueix en els padrons
del 1824 i del 1825.
D’aquí doncs la conclusió que la denominació de forma oficial
de carrer Gavatxons ens ve de mig segle XIX, 1840 aproximadament, per bé
que com en vist més amunt el poble ja el coneixia per carrer dels gavatxos.
En sessió de la
comissió permanent de l’Ajuntament, el dia vint-i-vuit de juliol de 1926,
acorda canviar el nom del carrer Gavatxons pel de Jaime Jover, recordem mort en
els fets del vint-i-dos de juliol de 1872.
Aquest nom oficial durarà fins al dia vint-i-dos de febrer
de 1939 quan acabat de prendre possessió el primer ajuntament franquista
decideixen canviar els noms dels carrers i places que havien estat imposats “en
tiempos de preponderància y dominación rojo-separatistas” i entre aquests carrers
li toca rebre al pobre Jaume Jover i de passada li col·loquen al Dr. Ullés,
alcalde de Terrassa l’any 1926, l’etiqueta de “rojo-separatista”. Per sort
decidiren tornar al carrer el nom de “Gabachones” i es deslliurà de ser batejat
amb el nom d’algun general com va passar en altres carrers.
Recopilatori de noms oficials del tram de carrer que va des
de la Plaça Vella fins a la placeta de la Font Trobada:
Sense poder datar exactament, però anterior al segle XVII:
Villamet i Nou.
De 1717 fins a 1840: Sant Pere.
De 1841 fins a 1926: Gabatxons o Gabachones.
De 1926 fins a 1939: Jaime Jover.
De 1939 fins a 1979: Gabachones.
I a partir de 1979: Gavatxons.
He volgut, intencionadament, recalcar el fet que la família
que trobem insistentment situada al número 1 i 3 del carrer Sant Pere anterior
al 1840 eren forners. Quan l’any 1991 es fan les obres que ens portaran a poder
accedir a l’actual plaça de la Torre del Palau, i en enderrocar l’edifici del
carrer Gavatxons on podíem trobar la tenda de bicicletes dels Piñol, es va fer
la troballa en el soterrani d’un forn de coure pa del 1839.
Avui aquest forn es pot visitar en el Centre d’Interpretació de la Vila Medieval de
Terrassa amb accés per la plaça de la Torre, però, i aquí ve el detall curiós,
em consta que els arqueòlegs que ho varen estudiar es van estranyar en el
primer moment molt de la seva ubicació, ja que l’any 1839 no constava cap
forner al carrer Gavatxons i de fet el que no podien trobar, l’any 1839, era
cap carrer Gavatxons i sí carrer Sant Pere, però com no podia ser d’altra
manera finalment van poder confirmar la propietat d’aquell forn com a forn dels
Barba, i així s’explica en el plafó que hi ha junt el forn.
Pels que ja portem un munt d’anys passejant per Terrassa, el
carrer Gavatxons ens porta molts records d’establiments emblemàtics a la
memòria. Per citar-ne alguns dels desapareguts em ve al cap el Ferrer, amb els
primers televisors Philips i el gran assortit de discos. La llibreria Grau, el
sastre Rodríguez, la tenda de les bicicletes Piñol, una botigueta d’una senyora
molt gran que venia les llaminadures (txutxes) d’aquells temps, sidral, pega
dolça, regalèssia, i la botiga Morell, del Pepito Morell, lloc d’obligada
visita si volies lluir un ciri impressionant a la processó del Sant Enterrament
del Divendres Sant.
Entre les que ja hi porten anys els mítics Frankfurts, la
casa Farràs, la perfumeria Marfil, l’Hora Exacta, la llibreria Atenea.
En aquest carrer també hi podem trobar dos edificis modernistes, la casa Antoni J. Torrella i Maurí (Muncunill 1907), més coneguda per casa Geis, edifici que havia d’hostatjar el frustrat Museu de la Ràdio, i la casa Higini Roca (Muncunill 1907).
Espero haver aportat una mica de llum a la història d’aquest
carrer tan cèntric de la nostra ciutat.
Rafael Aróztegui i
Peñarroya, març de 2022.
Fonts consultades:
Diccionari Terrassenc (Josep M. Domènech – ACVOC)
Blog del Joaquim Verdaguer: Els carrers de Terrassa.
Arxiu Municipal, actes dels plens.
Museu de Terrassa: Quadern del Museu num 3, La Torre del
Palau. El Castell i la Vila de Terrassa.
“Verídica e individual relació de totas las personas –
Terrassa el 8 de maig de 1717” AHT – ACVOC (2014).
Fotografies: Arxiu Històric de Terrassa, Lluís Satorras i
Martí, Antoni Castells, Rafael Aròztegui.
divendres, 28 de gener del 2022
Luctuós fet que va passar el dia 15 de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.
Luctuós fet que va passar el dia 15
de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.
És la tarda i un personatge decideix posar fi a la seva
existència precipitant-se al torrent, conegut en aquell temps com torrent de
Sant Pere, i , evidentment, des del pont de Sant Pere.
El personatge en qüestió aconseguí malauradament el seu
propòsit i va resultar mort.
Aquest trist accident va provocar que a l’endemà l’alcalde
de Terrassa, en Jaume Colomer i Forrellat, publiqués un bàndol amb els següents
termes:
“En la tarde de ayer un aragonés se arrojó del Puente de
San Pedro, quedando muerto en el acto. Su cadaver se halla espuesto en el
cementerio contiguo á la parroquial de dicho pueblo a fin de que pueda ser
identificado antes de darle sepultura.
Lo que se hace público para que se
sirvan pasar á reconocerlo todos los aragoneses que residan en esta Ciudad.
Tarrasa 16 Juliol de 1877”
Aquestes escasses cinc línies ens obren un ventall de
preguntes:
1a.- Si no sabien qui era, com és que sabien que era
aragonès?
2a.- Per què està al cementiri de Sant Pere i no al de
Terrassa?
3a.- “cementerio de dicho pueblo” i de moment han parlat del
pont de Sant Pere, però no del poble, és que Terrassa considerava que el pont
pertanyia totalment a Sant Pere?
La resposta a la primera pregunta tan sols pot ser que
l’individu en qüestió anés vestit com la gent de poble acostumava a anar en
aquell temps, vestimenta tradicional de la regió d’on provenia, i aquesta
persona devia fer la pinta que podem veure en aquest gravat de l’època.
La segona pregunta és més complicada de contestar. El varen
portar al cementiri de Sant Pere per la proximitat al lloc del succés? O el van
portar a Sant Pere per què la mort va succeir en terme municipal de la vila
forana?
“Les dues ribes del torrent de Vallparadís feien d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marcava el corriol d’aigua del seu fondal que determinava la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l’arc més proper al carrer de la Creu Gran provocà que un terç del pont correspongués a Terrassa i dos terços a Sant Pere.” Veure al blog del Joaquim
Per tant hem de suposar que efectivament el cos sense vida de “l’aragonès” es trobava en el terme municipal de Sant Pere.
El perquè el bàndol el fa l’alcalde de Terrassa i no el de
Sant Pere ho haurem de deixar en mans d’experts, o probablement al poble de
Sant Pere a causa del seu menor nombre d’habitants les notícies corrien més de
pressa i no els hi calien bàndols.
A la tercera pregunta podríem dir que efectivament, els
ciutadans de Terrassa tenien menys interès en l’ús d’aquest pont que els
vilatans de Sant Pere, ja que a aquests els hi era imprescindible per poder
anar a treballar a les fàbriques de Terrassa. (aquest paràgraf té bàsicament la
intenció de fer una mica de brega amb els santperencs)
I per concloure us puc dir que la premsa de l’època, i
concretament “La Revista Tarrasense” del dia 22, se’n feia ressò del fet i
novament hi podem veure com la persona protagonista d’aquesta situació va ser
un “joven aragonés”
En Jaume Rosset, actual president de l’Associació de Veïns
de l’Antic Poble de Sant Pere, ens diu després d'haver llegit aquesta publicació:
Havia llegit aquesta notícia de la Revista Tarrasense i, tal
com dius, és ben curiosa pels fets i pel relat.
Com tu bé saps, aquest periòdic, tot i ser una interessant
font d'informació del què passava a la contrada a finals del segle XIX, era més
aviat un pamflet on els propietaris de la publicació aprofitaven per fer
política camuflada, pressionant o ensabonant als diferents poders de l'època.
En aquell moment hi havia força pressió referent al pont, el seu estat de
conservació, la conveniència de fer-ne un de nou, la necessitat de treure el
cementiri de dins el recinte de les esglésies de Sant Pere, annexionat Sant
Pere a Terrassa...
En moltes de les coses que s'hi diuen (i en aquesta notícia
segur que també), hi ha missatges subliminals i, sobretot, cargues de
profunditat per pressionar uns i altres.
Una bona part d'aquests missatges encoberts els podem
deduir, altres ens són un misteri o ni els entreveiem perquè ens falta el
context del moment.
Tot i així, m'agradaria afegir-hi una cosa rellevant que pot
enriquir, o no, el teu relat.
El 1877 Terrassa estava immersa en una important crisi de la
indústria tèxtil. Els primers que van patir aquesta crisi van ser les persones
que havien anat arribant de diferents indrets de la península a treballar-hi.
En una notícia (no recordo si era d'aquest mateix periòdic o
del Eco de Tarrasa) d'aquesta mateixa època es feien ressò d'aquestes persones
sense feina, forasteres, que voltaven "por el vecino pueblo de San
Pedro" i altres nuclis agrícoles del terme demanant almoina i menjar i els
problemes que aquestes persones generaven.
No puc afirmar que aquest aragonès que va saltar pel pont
fos un d'ells però, per a mi, seria força versemblant que fos un treballador
sense feina ni lloc on dormir (hem de pensar que l'alberg per a pobres no es va
obrir, a Sant Pere mateix, fins uns quants anys més tard, el 1905, quan amb la
usurpació de les propietats santperenques, l’escorxador que hi havia al final
de la plaça del comú -justament al costat del comú- es va tancar i només es
feia servir el que ja tenia Terrassa). Vaja, un sense sostre de l'època,
desesperat.
Aquesta és la hipòtesi que jo em vaig empescar quan la vaig
llegir. No sé si enriqueix o empobreix el teu relat. Ja m'ho diràs.
Jaume Rosset, no tan sols enriqueixes sinó que dones llum a
algunes de les foscors que hi ha en el meu relat. De fet, a mi el que em va
cridar més l'atenció era el tema que sabessin que era un aragonès sense saber
qui era realment. Tot el de més ve afegit per tal de donar-hi una mica de salsa
al contingut. Amb el teu permís copiaré la teva reflexió i l'afegiré al bloc.
Publicat per Rafael Aròztegui i Peñarroya.
El dia 28 de
gener de 2022, segon any de pandèmia COVID-19.
Fonts consultades:
ACVOC, DH 8039
Bloc del Joaquim Verdaguer: El pont de Sant Pere.
Revista Tarrasense, 22 de juliol de 1877
dimecres, 12 de gener del 2022
ESTACIÓ DELS FERROCARRILS DE CATALUNYA S.A. QUE NO VA SER
SOBRE L’ESTACIÓ DELS FERROCARRILS DE CATALUNYA S.A.
L’any 1918 la premsa terrassenca anuncia la construcció de
l’estació del tren elèctric que està a punt d’arribar a Terrassa. En aquells
moments l’opció més clara és la de construir-la a la cantonada del carrer
Goleta amb Rambla d’Ègara.
Aquesta opció és finalment descartada i el següent any,
1919, ja es consolida la possibilitat de construir-la a on nosaltres l’hem
conegut, Rambla amb plaça Anselm Clavé, de fet en aquell moment encara carrer
Major.
I aquí és on sorgeix la figura del mestre d’obres Pau Gorina
i Gabarró.
Petit apunt sobre el mestre d’obres Pau Gorina i Gabarró.
(Terrassa, Vallès
Occidental, 2 juliol 1888 – 4 juny 1983)
Fill de Pau Gorina i Roca neix a Terrassa el dia 2 de juliol
de l’any 1888.
Aprèn l’ofici de mestre de cases del seu pare i del seu avi
Pau Gorina i Aymerich.
Treballà sovint amb l’arquitecte Lluís Muncunill.
Tenia despatx al carrer Puignovell, 48. Pau Gorina estava
emparentat per via materna amb la família Bardié, família de constructors que
va treballar per l’arquitecte Antoni Gaudí.
Primer soci del Centre Excursionista de Terrassa i president
d’aquesta entitat els anys 1928 i 1930. També va ser membre del Patronat Pro
Castell Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, 1952-1955.
Va tenir una gran activitat historiogràfica amb molts
articles publicats a la premsa local.
Morí el dia 4 de juny de l’any 1983.
I és a través d’una part del seu fons, consultable a l’Arxiu
Històric, i investigat per mi amb motiu del centenari de l’arribada a Terrassa
del tren elèctric (2019), que hi trobo una documentació si més no curiosa.
Quan finalment es decideix que l’estació es construirà on
l’hem conegut sempre, almenys els que ja tenim una edat, és a dir, a la Plaça
Anselm Clavé cantonada amb Rambla d’Ègara i carrer Vinyals, l’empresa dels
ferrocarrils encarrega a l’enginyer americà Horace Field Parshall, expert en
instal·lacions de trens elèctrics, els plànols de la que havia de ser l’estació
definitiva dels “Ferrocarriles de Cataluña”.
El senyor Parshall, l’agost del 1919, entrega el seu
treball, i una copia d’aquests plànols arriba a mans de Pau Gorina, per tal de
fer una proposta per portar a terme la construcció, cosa que no acabaria
succeint.
En Gorina en una nota manuscrita ens deixa un document molt
interessant, el que més la frase final.
Comença donant la seva opinió sobre l’empresa: Ferrocarrils
de Catalunya S.A., no confondre amb Ferrocarrils Catalans, que tenen apuros per
pagar el cupo, mentres els Ferrocarrils de Cataluya S.A. és negoci molt
sanejat.
Com anècdota ens explica que preguntat Cambó per quina és la
millor empresa catalana del moment, els contesta, la primera la dels frares
de Montserrat i després els Ferrocarrils de Catalunya.
A continuació dona detalls dels llocs a on volien posar
l’estació per concloure amb: Finalment Rambla i Vinyals. Projecte adjunt és
de dimensions migrat (?) alt, no em dona temps de presentar plec.
Plànols de la façana principal, Ansem Clavé, façana a Rambla
d’Ègara i façana a les vies:
Façana Principal
|
dilluns, 6 de desembre del 2021
ADRIÀ TORIJA i L'EXPOSICIÓ DEL 1883 A TERRASSA.
ADRIÀ TORIJA i L'EXPOSICIÓ DEL 1883 A TERRASSA.
Per la Festa
Major de l’any 1883, del 30 de juny al 3 de juliol, s’organitzà al “Colegio
Tarrasense” una gran exposició local d’agricultura, indústria, ensenyament i
belles arts, plantejada com totes les exposicions vuitcentistes amb mentalitat
interdisciplinari com grans aparadors per promocionar els productes locals.
L’exposició
l’inaugura l’alcalde Joaquim Marinel·lo i Bosch el dia 1 de juliol coincidint
amb el seu primer acte oficial, ja que havia estat nomenat alcalde el mateix
dia.
Amb un èxit
aclaparador de visitants, tant locals com forasters, el que havia de durar una
setmana es va prorrogar fins a romandre oberta 15 dies.
De qui n’era
el comitè organitzador, quants expositors i varen participar, i altres detalls,
ho podeu trobar molt ben explicat per na Mariona Vigués en el llibre “Una
escola implicada amb la ciutat, Escola Pia de Terrassa 1864-2002”.
No és el meu
interès explicar la història d’aquesta exposició, el meu interès està en
mostrar-vos la feina que el fotògraf Adrià Torija, a qui Terrassa té tant per agrair,
i que el setmanari “EL ECO DE TERRASSA” del dia 8 de juliol en feia una bona
ressenya dedicada a la feina d’en Torija.
A instancia de
algunos Sres. Expositores, estuvo el jueves último en esta el conocido
fotógrafo Torija al objeto de prolongar, con el auxilio de su arte, los gratos
recuerdos que sin duda alguna dejará la actual Exposición local a cuantos la
hayan visitado.
Entre la
colección de vistas que ejecutó cuéntase la general y grupos situados en la
plataforma del Palacio de Exposición, y la de la cascada rustica. Estos Estos
varios asuntos fueron tomados por el procedimiento de instantánea, por manera
que se ven en ellos las figuras de cuantos por allí transitaban, sorprendidos
en sus movimientos. Siguen las vistas interiores representando las más notables
instalaciones entre las que recordamos; la de Alfareria, la de pañería de los
Sres. Cots Ubach y Cª, grupo alegórico del gremio de fabricantes de hilados,
vista general del comedor, sección de bellas artes, agricultura y maquinaria, e
instalaciones de labores de varios colegios y otras muchas que en este momento
no recordamos.
La colección
constará de 15 fotografías en las que se verá representado cuanto de más
notable encierra nuestra actual Exposición y creemos que antes de estar aquella
cerrada se pondrá a la venta pública.
Deseamos al Sr.
Torija la debida recompensa por sus trabajos, y le agradecemos que accediendo a
las primeras indicaciones que se le hicieron se dispuso a ejecutar cuantas
vistas fotográficas le fue posible.
La falta de luz y
de espacio le impidió fotografiar algunas instalaciones muy recomendables por
su elegancia y riqueza.
Una escola implicada amb la ciutat, Escola Pia de Terrassa 1864-2002
I TRENCADIS, publicacions locals Terrassa
PATRIMONI TERRASSENC PROTEGIT - XEMENEIES
PATRIMONI TERRASSENC PROTEGIT - XEMENEIES El desembre de 1984 es redactava el Pla Especial de patrimoni històric, arquitectònic i ambienta...
-
UN NOM NOU PER AFEGIR A LA NOSTRA ESTIMADA PLAÇA VELLA ? Ferran VII Després de la mort del rei Ferran VII el 29 de setembre de 1833,...
-
PATRIMONI TERRASSENC PROTEGIT - XEMENEIES El desembre de 1984 es redactava el Pla Especial de patrimoni històric, arquitectònic i ambienta...
-
TERRASSA VILA CLOSA Rafael Aróztegui i Peñarroya Novembre 2016 Terrassa, vila emmurallada a l’edat mitjana, a mesura que té necess...
-
EL PORTAL DE SANT ROC El Portal de Sant Roc, en el seu temps havia estat una de les barriades més populars de Terrassa. Aquell indret teni...
-
ART AL CARRER He aprofitat l’estiu (2023) per fer un recull de les obres d’art que ens podem trobar passejant per la nostra ciutat. Mo...
-
ELS GERMANS DE LA DOCTRINA CRISTIANA A TERRASSA CRONOLOGIA: 1864 Arriba l’Escola Pia a la vila de Terrassa (Convent de Sant France...
-
I QUI ERA EN RAMON ROUVIÈRE i VILAR ? Fins al moment el trobem documentat per primera vegada, a Terrassa, en l’anotació del llibr...
-
UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX Ens trobem a principis del segle XIX, concretament l’any 1839, quan ...
-
MASIES DE TERRASSA Rafael Aróztegui i Peñarroya, març 2019. No hi són totes, però us animo a fer-me arribar fotos de les masies qu...
-
Una història a la Font Trobada Estem el Maig del 1897, n’Elies Badiella i Vigués que vivia al número 20 del Raval, es trobava desesperat...