EVOLUCIÓ DEL NOM DEL CARRER GAVATXONS

EVOLUCIÓ DEL NOM DEL CARRER GAVATXONS i ALTRES HISTÒRIES

Tots coneixem quin és el seu nom actual, carrer de Gavatxons, però molt poc sabem des de quan aquest carrer porta per nom oficial <<Gavatxons>> i quins han sigut els diferents noms que s’ha conegut oficialment.

És un dels primers, si no el primer, carrers que s’obren fora muralles quan aquestes són enderrocades a finals del segle XVI. Es va omplir el fossat i en el seu espai i el que deixaren les muralles, es van començar a edificar cases, fins a transformar-se en un carrer.

Aquest indret, conegut com a Camp de la Creu, ja estava ocupat per habitatges d’immigrants francesos de la diòcesi d’Agen d’Occitània, que principalment treballaren de bracers a la pagesia i en els obradors de la vila. La majoria d’ells s’aixoplugaren fora muralles en paupèrrims habitacles que ocupaven la banda dreta de l’actual carrer dels Gavatxons. Aquests immigrats francesos foren designats “gavatxos”, en to general despectiu.

I a partir d’aquí comença el ball de noms oficials.

Hi ha una nota d'En Soler i Palet que diu: El dia 13 de novembre de l'any 1591, Alfons Cruïlles i Junqueres confessa en un capbreu al seu successor Miquel de Cruïlles i de Recasens: ”d'una casa del carrer de Villamet, vulgus dels «Gabatxons»” 

Així doncs, ja tenim un nom diguem-ne oficial “Villamet”.

A mig segle XIX el prevere Antoni Solà escriu en un “Memorial dels drets de funerària que se fa en la yglesia col·legiata i parroquial de Sant Esperit y Sant Pere de la vila de Tarrassa” una relació de noms antics dels carrers de la Vila, i al carrer Gavatxons li atorga el de carrer Nou.

Ja en tenim un altre, carrer “Nou”

En el primer diguem-ne padró que tenim detallat i que porta per nom “Verídica e individual relació de totas les persones” amb data de 8 de maig de 1717, hi trobem una relació dels carrers d’aquell moment i que són: “Font Vella, Carrer de Sant Pera, Lo Raval, Carrer Cremat, Carrer Major, Carrer del Vall, Carrer del Portal Nou, Rutlla i Plassa”. Com podem observar no hi trobem el carrer Gavatxons.

I a partir d’aquí i en els padrons que disposem, anys 1824, 1825 i 1828, tampoc ens surt referenciat aquest carrer.

No serà fins el padró de l’any 1843 que hi podem trobar de forma oficial la “calle de Gabatxons”.

Què ha passat? Per què des de l’any 1717 fins al 1843 no existeix aquest carrer? La resposta a aquesta pregunta la descobrim mirant qui viu al carrer Gavatxons l’any 1843, i on hem d'anar a cercar aquestes famílies en els padrons anteriors?

En aquest any, el 1843, trobem en els primers habitatges del carrer Gavatxons a dues famílies Barba, un forner i l’altre semoler, i a la família Verdós. Llavors la pregunta és, d’on han sortit aquestes famílies?

Anem al padró de l’any 1828 i o miracle, apareixen vivint a les primeres cases del carrer Sant Pere. Fet que es reprodueix en els padrons del 1824 i del 1825.

 I encara més definitiu, en la relació d’habitants del 1717, comentat més amunt, i en un dels primers llocs hi descobrim al carrer Sant Pere una família Barba, cal suposar avantpassats del Pau Barba d’ofici forner.

D’aquí doncs la conclusió que la denominació de forma oficial de carrer Gavatxons ens ve de mig segle XIX, 1840 aproximadament, per bé que com en vist més amunt el poble ja el coneixia per carrer dels gavatxos.

 En sessió de la comissió permanent de l’Ajuntament, el dia vint-i-vuit de juliol de 1926, acorda canviar el nom del carrer Gavatxons pel de Jaime Jover, recordem mort en els fets del vint-i-dos de juliol de 1872.

Aquest nom oficial durarà fins al dia vint-i-dos de febrer de 1939 quan acabat de prendre possessió el primer ajuntament franquista decideixen canviar els noms dels carrers i places que havien estat imposats “en tiempos de preponderància y dominación rojo-separatistas” i entre aquests carrers li toca rebre al pobre Jaume Jover i de passada li col·loquen al Dr. Ullés, alcalde de Terrassa l’any 1926, l’etiqueta de “rojo-separatista”. Per sort decidiren tornar al carrer el nom de “Gabachones” i es deslliurà de ser batejat amb el nom d’algun general com va passar en altres carrers.

Finalment per tancar la relació dels diferents noms d’aquest indret, arribem al dia dos de maig de 1979 en el que el primer consistori postfranquista li atorga definitivament el nom de GAVATXONS. 

Recopilatori de noms oficials del tram de carrer que va des de la Plaça Vella fins a la placeta de la Font Trobada:

Sense poder datar exactament, però anterior al segle XVII: Villamet i Nou.

De 1717 fins a 1840: Sant Pere.

De 1841 fins a 1926: Gabatxons o Gabachones.

De 1926 fins a 1939: Jaime Jover.

De 1939 fins a 1979: Gabachones.

I a partir de 1979: Gavatxons.

He volgut, intencionadament, recalcar el fet que la família que trobem insistentment situada al número 1 i 3 del carrer Sant Pere anterior al 1840 eren forners. Quan l’any 1991 es fan les obres que ens portaran a poder accedir a l’actual plaça de la Torre del Palau, i en enderrocar l’edifici del carrer Gavatxons on podíem trobar la tenda de bicicletes dels Piñol, es va fer la troballa en el soterrani d’un forn de coure pa del 1839.

Avui aquest forn es pot visitar en el  Centre d’Interpretació de la Vila Medieval de Terrassa amb accés per la plaça de la Torre, però, i aquí ve el detall curiós, em consta que els arqueòlegs que ho varen estudiar es van estranyar en el primer moment molt de la seva ubicació, ja que l’any 1839 no constava cap forner al carrer Gavatxons i de fet el que no podien trobar, l’any 1839, era cap carrer Gavatxons i sí carrer Sant Pere, però com no podia ser d’altra manera finalment van poder confirmar la propietat d’aquell forn com a forn dels Barba, i així s’explica en el plafó que hi ha junt el forn.

Pels que ja portem un munt d’anys passejant per Terrassa, el carrer Gavatxons ens porta molts records d’establiments emblemàtics a la memòria. Per citar-ne alguns dels desapareguts em ve al cap el Ferrer, amb els primers televisors Philips i el gran assortit de discos. La llibreria Grau, el sastre Rodríguez, la tenda de les bicicletes Piñol, una botigueta d’una senyora molt gran que venia les llaminadures (txutxes) d’aquells temps, sidral, pega dolça, regalèssia, i la botiga Morell, del Pepito Morell, lloc d’obligada visita si volies lluir un ciri impressionant a la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant.

Entre les que ja hi porten anys els mítics Frankfurts, la casa Farràs, la perfumeria Marfil, l’Hora Exacta, la llibreria Atenea.

En aquest carrer també hi podem trobar dos edificis modernistes, la casa Antoni J. Torrella i Maurí (Muncunill 1907), més coneguda per casa Geis, edifici que havia d’hostatjar el frustrat Museu de la Ràdio, i la casa Higini Roca (Muncunill 1907).

Espero haver aportat una mica de llum a la història d’aquest carrer tan cèntric de la nostra ciutat.

 Rafael Aróztegui i Peñarroya, març de 2022.

Fonts consultades:

Diccionari Terrassenc (Josep M. Domènech – ACVOC)

Blog del Joaquim Verdaguer: Els carrers de Terrassa.

Arxiu Municipal, actes dels plens.

Museu de Terrassa: Quadern del Museu num 3, La Torre del Palau. El Castell i la Vila de Terrassa.

“Verídica e individual relació de totas las personas – Terrassa el 8 de maig de 1717” AHT – ACVOC (2014).

Fotografies: Arxiu Històric de Terrassa, Lluís Satorras i Martí, Antoni Castells, Rafael Aròztegui.

   

Luctuós fet que va passar el dia 15 de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.

 

Luctuós fet que va passar el dia 15 de juliol de 1877 a la ciutat de Terrassa.

És la tarda i un personatge decideix posar fi a la seva existència precipitant-se al torrent, conegut en aquell temps com torrent de Sant Pere, i , evidentment, des del pont de Sant Pere.

El personatge en qüestió aconseguí malauradament el seu propòsit i va resultar mort.

Alcalde Jaume Colomer i Forrellat

                                                 

Aquest trist accident va provocar que a l’endemà l’alcalde de Terrassa, en Jaume Colomer i Forrellat, publiqués un bàndol amb els següents termes: 

“En la tarde de ayer un aragonés se arrojó del Puente de San Pedro, quedando muerto en el acto. Su cadaver se halla espuesto en el cementerio contiguo á la parroquial de dicho pueblo a fin de que pueda ser identificado antes de darle sepultura.

            Lo que se hace público para que se sirvan pasar á reconocerlo todos los aragoneses que residan en esta Ciudad.

             Tarrasa 16 Juliol de 1877” 

Aquestes escasses cinc línies ens obren un ventall de preguntes:

1a.- Si no sabien qui era, com és que sabien que era aragonès?

2a.- Per què està al cementiri de Sant Pere i no al de Terrassa?

3a.- “cementerio de dicho pueblo” i de moment han parlat del pont de Sant Pere, però no del poble, és que Terrassa considerava que el pont pertanyia totalment a Sant Pere?

La resposta a la primera pregunta tan sols pot ser que l’individu en qüestió anés vestit com la gent de poble acostumava a anar en aquell temps, vestimenta tradicional de la regió d’on provenia, i aquesta persona devia fer la pinta que podem veure en aquest gravat de l’època.

La segona pregunta és més complicada de contestar. El varen portar al cementiri de Sant Pere per la proximitat al lloc del succés? O el van portar a Sant Pere per què la mort va succeir en terme municipal de la vila forana? 

Cementiri de Sant Pere

I com es delimitava sota el pont on acabava Terrassa i on començava Sant Pere?. Deixem que l’estimat, i tant recordat, Joaquim Verdaguer ens ho expliqui: 

 “Les dues ribes del torrent de Vallparadís feien d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marcava el corriol d’aigua del seu fondal que determinava la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l’arc més proper al carrer de la Creu Gran provocà que un terç del pont correspongués a Terrassa i dos terços a Sant Pere.”    Veure al blog del Joaquim

Pont de Sant Pere 1890

             

Per tant hem de suposar que efectivament el cos sense vida de “l’aragonès” es trobava en el terme municipal de Sant Pere.

El perquè el bàndol el fa l’alcalde de Terrassa i no el de Sant Pere ho haurem de deixar en mans d’experts, o probablement al poble de Sant Pere a causa del seu menor nombre d’habitants les notícies corrien més de pressa i no els hi calien bàndols.

A la tercera pregunta podríem dir que efectivament, els ciutadans de Terrassa tenien menys interès en l’ús d’aquest pont que els vilatans de Sant Pere, ja que a aquests els hi era imprescindible per poder anar a treballar a les fàbriques de Terrassa. (aquest paràgraf té bàsicament la intenció de fer una mica de brega amb els santperencs)

I per concloure us puc dir que la premsa de l’època, i concretament “La Revista Tarrasense” del dia 22, se’n feia ressò del fet i novament hi podem veure com la persona protagonista d’aquesta situació va ser un “joven aragonés”

En Jaume Rosset, actual president de l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere, ens diu després d'haver llegit aquesta publicació:

Havia llegit aquesta notícia de la Revista Tarrasense i, tal com dius, és ben curiosa pels fets i pel relat.

Com tu bé saps, aquest periòdic, tot i ser una interessant font d'informació del què passava a la contrada a finals del segle XIX, era més aviat un pamflet on els propietaris de la publicació aprofitaven per fer política camuflada, pressionant o ensabonant als diferents poders de l'època. En aquell moment hi havia força pressió referent al pont, el seu estat de conservació, la conveniència de fer-ne un de nou, la necessitat de treure el cementiri de dins el recinte de les esglésies de Sant Pere, annexionat Sant Pere a Terrassa...

En moltes de les coses que s'hi diuen (i en aquesta notícia segur que també), hi ha missatges subliminals i, sobretot, cargues de profunditat per pressionar uns i altres.

Una bona part d'aquests missatges encoberts els podem deduir, altres ens són un misteri o ni els entreveiem perquè ens falta el context del moment.

Tot i així, m'agradaria afegir-hi una cosa rellevant que pot enriquir, o no, el teu relat.

El 1877 Terrassa estava immersa en una important crisi de la indústria tèxtil. Els primers que van patir aquesta crisi van ser les persones que havien anat arribant de diferents indrets de la península a treballar-hi.

En una notícia (no recordo si era d'aquest mateix periòdic o del Eco de Tarrasa) d'aquesta mateixa època es feien ressò d'aquestes persones sense feina, forasteres, que voltaven "por el vecino pueblo de San Pedro" i altres nuclis agrícoles del terme demanant almoina i menjar i els problemes que aquestes persones generaven.

No puc afirmar que aquest aragonès que va saltar pel pont fos un d'ells però, per a mi, seria força versemblant que fos un treballador sense feina ni lloc on dormir (hem de pensar que l'alberg per a pobres no es va obrir, a Sant Pere mateix, fins uns quants anys més tard, el 1905, quan amb la usurpació de les propietats santperenques, l’escorxador que hi havia al final de la plaça del comú -justament al costat del comú- es va tancar i només es feia servir el que ja tenia Terrassa). Vaja, un sense sostre de l'època, desesperat.

Aquesta és la hipòtesi que jo em vaig empescar quan la vaig llegir. No sé si enriqueix o empobreix el teu relat. Ja m'ho diràs.

Jaume Rosset, no tan sols enriqueixes sinó que dones llum a algunes de les foscors que hi ha en el meu relat. De fet, a mi el que em va cridar més l'atenció era el tema que sabessin que era un aragonès sense saber qui era realment. Tot el de més ve afegit per tal de donar-hi una mica de salsa al contingut. Amb el teu permís copiaré la teva reflexió i l'afegiré al bloc.

Publicat per Rafael Aròztegui i Peñarroya.

 El dia 28 de gener de 2022, segon any de pandèmia COVID-19.

Fonts consultades:

ACVOC, DH 8039

Bloc del Joaquim Verdaguer: El pont de Sant Pere.

Revista Tarrasense, 22 de juliol de 1877

ESTACIÓ DELS FERROCARRILS DE CATALUNYA S.A. QUE NO VA SER

 SOBRE L’ESTACIÓ DELS FERROCARRILS DE CATALUNYA S.A.

L’any 1918 la premsa terrassenca anuncia la construcció de l’estació del tren elèctric que està a punt d’arribar a Terrassa. En aquells moments l’opció més clara és la de construir-la a la cantonada del carrer Goleta amb Rambla d’Ègara.

Aquesta opció és finalment descartada i el següent any, 1919, ja es consolida la possibilitat de construir-la a on nosaltres l’hem conegut, Rambla amb plaça Anselm Clavé, de fet en aquell moment encara carrer Major.

I aquí és on sorgeix la figura del mestre d’obres Pau Gorina i Gabarró.

Petit apunt sobre el mestre d’obres Pau Gorina i Gabarró.

 (Terrassa, Vallès Occidental, 2 juliol 1888 – 4 juny 1983)

Fill de Pau Gorina i Roca neix a Terrassa el dia 2 de juliol de l’any 1888.

Aprèn l’ofici de mestre de cases del seu pare i del seu avi Pau Gorina i Aymerich.

Treballà sovint amb l’arquitecte Lluís Muncunill.

Tenia despatx al carrer Puignovell, 48. Pau Gorina estava emparentat per via materna amb la família Bardié, família de constructors que va treballar per l’arquitecte Antoni Gaudí.

Primer soci del Centre Excursionista de Terrassa i president d’aquesta entitat els anys 1928 i 1930. També va ser membre del Patronat Pro Castell Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, 1952-1955.

Va tenir una gran activitat historiogràfica amb molts articles publicats a la premsa local.

Morí el dia 4 de juny de l’any 1983.

I és a través d’una part del seu fons, consultable a l’Arxiu Històric, i investigat per mi amb motiu del centenari de l’arribada a Terrassa del tren elèctric (2019), que hi trobo una documentació si més no curiosa.

Quan finalment es decideix que l’estació es construirà on l’hem conegut sempre, almenys els que ja tenim una edat, és a dir, a la Plaça Anselm Clavé cantonada amb Rambla d’Ègara i carrer Vinyals, l’empresa dels ferrocarrils encarrega a l’enginyer americà Horace Field Parshall, expert en instal·lacions de trens elèctrics, els plànols de la que havia de ser l’estació definitiva dels “Ferrocarriles de Cataluña”.

El senyor Parshall, l’agost del 1919, entrega el seu treball, i una copia d’aquests plànols arriba a mans de Pau Gorina, per tal de fer una proposta per portar a terme la construcció, cosa que no acabaria succeint.

En Gorina en una nota manuscrita ens deixa un document molt interessant, el que més la frase final.

Comença donant la seva opinió sobre l’empresa: Ferrocarrils de Catalunya S.A., no confondre amb Ferrocarrils Catalans, que tenen apuros per pagar el cupo, mentres els Ferrocarrils de Cataluya S.A. és negoci molt sanejat.

Com anècdota ens explica que preguntat Cambó per quina és la millor empresa catalana del moment, els contesta, la primera la dels frares de Montserrat i després els Ferrocarrils de Catalunya.

A continuació dona detalls dels llocs a on volien posar l’estació per concloure amb: Finalment Rambla i Vinyals. Projecte adjunt és de dimensions migrat (?) alt, no em dona temps de presentar plec.

Plànols de la façana principal, Ansem Clavé, façana a Rambla d’Ègara i façana a les vies:

Façana Principal

Façana Rambla

Façana vies

I acaba amb una sentència sobre l’estació que es va construir i que seria la que nosaltres coneixeríem: El definitiu una birria. 

 Ben segur que si s’hagués portat a terme la construcció que proposava l’enginyer Parshall, de línies clàssiques que per l’època correspon al noucentisme, però sense un estil marcat, amb una façana principal amb quatre columnes dòriques i amb la façana que dona a les vies recordant un palau renaixentista italià, avui encara gaudiríem d’aquest fantàstic edifici, o no, que aquí a Terrassa de més grans n’han caigut.

Rafael Aròztegui i Peñarroya, gener del segon any de la pandèmia COVID19, 2022.

Agraïment infinit al personal de l’Arxiu Històric Municipal.

Consultat Fons Pau Gorina Gabarró – ACVOC

Foto de Gorina, del llibre Terrassa 1983, publicat per l’Arxiu Tobella

ADRIÀ TORIJA i L'EXPOSICIÓ DEL 1883 A TERRASSA.

 ADRIÀ TORIJA i L'EXPOSICIÓ DEL 1883 A TERRASSA.

Per la Festa Major de l’any 1883, del 30 de juny al 3 de juliol, s’organitzà al “Colegio Tarrasense” una gran exposició local d’agricultura, indústria, ensenyament i belles arts, plantejada com totes les exposicions vuitcentistes amb mentalitat interdisciplinari com grans aparadors per promocionar els productes locals.

L’exposició l’inaugura l’alcalde Joaquim Marinel·lo i Bosch el dia 1 de juliol coincidint amb el seu primer acte oficial, ja que havia estat nomenat alcalde el mateix dia.

Amb un èxit aclaparador de visitants, tant locals com forasters, el que havia de durar una setmana es va prorrogar fins a romandre oberta 15 dies.

De qui n’era el comitè organitzador, quants expositors i varen participar, i altres detalls, ho podeu trobar molt ben explicat per na Mariona Vigués en el llibre “Una escola implicada amb la ciutat, Escola Pia de Terrassa 1864-2002”.

No és el meu interès explicar la història d’aquesta exposició, el meu interès està en mostrar-vos la feina que el fotògraf Adrià Torija, a qui Terrassa té tant per agrair, i que el setmanari “EL ECO DE TERRASSA” del dia 8 de juliol en feia una bona ressenya dedicada a la feina d’en Torija. 

A instancia de algunos Sres. Expositores, estuvo el jueves último en esta el conocido fotógrafo Torija al objeto de prolongar, con el auxilio de su arte, los gratos recuerdos que sin duda alguna dejará la actual Exposición local a cuantos la hayan visitado.

Entre la colección de vistas que ejecutó cuéntase la general y grupos situados en la plataforma del Palacio de Exposición, y la de la cascada rustica. Estos Estos varios asuntos fueron tomados por el procedimiento de instantánea, por manera que se ven en ellos las figuras de cuantos por allí transitaban, sorprendidos en sus movimientos. Siguen las vistas interiores representando las más notables instalaciones entre las que recordamos; la de Alfareria, la de pañería de los Sres. Cots Ubach y Cª, grupo alegórico del gremio de fabricantes de hilados, vista general del comedor, sección de bellas artes, agricultura y maquinaria, e instalaciones de labores de varios colegios y otras muchas que en este momento no recordamos.

La colección constará de 15 fotografías en las que se verá representado cuanto de más notable encierra nuestra actual Exposición y creemos que antes de estar aquella cerrada se pondrá a la venta pública.

Deseamos al Sr. Torija la debida recompensa por sus trabajos, y le agradecemos que accediendo a las primeras indicaciones que se le hicieron se dispuso a ejecutar cuantas vistas fotográficas le fue posible.

La falta de luz y de espacio le impidió fotografiar algunas instalaciones muy recomendables por su elegancia y riqueza.

Publicat per Rafael Aróztegui i Peñarroya

6 de novembre de 2021 (segon any pandémia)

Obra consultada:

Una escola implicada amb la ciutat, Escola Pia de Terrassa 1864-2002 

I TRENCADIS, publicacions locals Terrassa