QUI ÉS AQUESTA SENYORETA?

Posem cognoms a l'Elvira

Gaudim de les "Cartes de visite"

Aquests dies estic cercant dades sobre un tema per mi molt interessant.

Estic parlant de les “cartes de visite”, targetes de visita, que varen fer possible l’extensió de la fotografia a reu.

A mitjans del segle XIX les targetes de visita, que oferien retrats a un preu econòmic, van revolucionar la societat i també la història de la fotografia, en permetre una expansió excepcional d’estudis fotogràfics. Catalunya se’n fa ressò, i al llarg de la dècada de 1860 apareixen i es multipliquen els fotògrafs professionals.

Usualment es positivava una còpia a l'albúmina, en paper fi, que es muntava en una targeta de paper més gruixut. La mida de paper fotogràfic era aproximadament de 54 x 89 mm, muntada sobre una targeta de 64 x 100 mm.

Aquestes foto-targetes es podien guardar en àlbums com aquest:

Al revers de la foto el fotògraf aprofitava per fer publicitat del seu establiment i gràcies a aquest detall podem dir un any molt aproximat de la realització de la targeta que tenim entre les mans. 

Avui us ensenyo la “carte de visite” que una jove terrassenca, de nom Elvira, regala a la seva estimada cosina Neus Sagrera Amat, filla d’en Tomàs Sagrera Font i de Ramona Amat Galí i que situo aproximadament l’any 1865.

Ara el repte està en esbrinar a quina família pertanyia l’Elvira.

Però abans de revelar el secret, i parlant de fotografia mai més ben dit, us vull fer una petita explicació de qui era el fotògraf “Moliné y Albareda”, millor dit, els fotògrafs Moliné i Albareda.

Manuel Moliné i Muns va ser primer pintor, com molts altres fotògrafs de segle XIX, abans de dedicar-se al nou art de la fotografia.

Era cunyat de Rafel Albareda i Negrevernis, daguerreotipiste i fotògraf, amb qui va obrir estudi al Carrer Eroles 16 el 1856.

L'estudi, l'associació de tots dos, va romandre obert fins a la dècada de 1880.

En aquesta foto feta cap a 1860, m.i. 8,7 x 5,7 cm, donació de la col·lecció de «Josep Maria Sigalés». Núm. del catàleg: 214061-021. Targeta de visita. Albúmina sobre paper i dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, d’una senyora desconeguda per mi, hi podem veure com els dos cunyats empraven la mateixa decoració per les seves fotos.

Podeu observar que la copa de sobre la taula és la mateixa en les dues fotos.

Un altre detall interessant és veure com ambdues es recolzen, l’Elvira sobre la taula i la dama desconeguda sobre la copa, per tal de no sortir mogudes a la foto per culpa de les llargues exposicions a la que estaven sotmesos els models.   

I ara sí, ara ja puc descobrir qui era l’Elvira.

Després d’hores de recerca per trobar una Elvira que fos la possible cosina de la Neus, en els padrons de Terrassa, vaig tenir la brillant idea (ja veus tu) de recórrer a l’amic Rafel Comes, màxim coneixedor de les nissagues terrassenques i com sempre molt atent i ràpid em dóna la solució: Cosina de la Neus Sagrera Amat hauria de ser filla d'un o una Sagrera Font, però no tinc cap Elvira. Sí que en tinc d'una filla de Concepció Amat Galí (germana de la Ramona, mare de la Neus) i d'Antoni Casanovas Ferran, fabricant de Sabadell, Elvira Casanovas Amat.

Per tant l’Elvira no era terrassenca, era sabadellenca.

Doncs ja tenim la solució, aquesta senyoreta tan bufona era ELVIRA CASANOVAS i AMAT.

 Dada que passaré ràpidament al senyor Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa, ai no, que ja no ho és perquè s'ha jubilat, bé, li passaré a la fins fa poc directora en funcions Gemma Ramos, per tal que ho tinguin en compte.

Agraïments:

Al Museu de Terrassa per la facilitat d’accés a les fotos.

A l’Arxiu Municipal per facilitar l’accés als padrons.

I com no a l’amic Rafel Comes i Ezequiel per ser-hi sempre i apunt.

VINYALS o BALLBER?

 

Qui és aquest personatge?

Aquest bust, obra de l’escultor Llimona del 1892, el vaig identificar com a bust de Miquel Vinyals i Galí pel fet que copia exactament la foto que fins ara, i segons Baltasar Ragón, teníem del terrassenc Vinyals.

La incògnita era, qui al cap de vint anys de la seva mort havia encarregat fer el bust d’un personatge que havia mort sense descendència i arruïnat. Això em va portar a fer una investigació seguint les meves intuïcions.

En primer lloc al Museu de Terrassa, actuals dipositaris de l’obra, em comenten que tot el que saben és que prové d’una requisa de la Guerra Civil i que ni tan sols saben a qui li va estar requisada.

Seguidament la intuïció em va portar a l’arxiu de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa. L’any 1892 es complien els cinquanta anys de la fundació d’aquesta societat, de la que en Vinyals va ser el primer president, i vaig pensar amb la possibilitat que per celebrar-ho hom hagués decidit fer presidir la sala de reunions de l’empresa per aquest bust.

Però una recerca entre els documents de l’arxiu de la Mina, amb l’ajut del Pere Pastallé, arxiver de la Mina, i la notícia que l’any 1892 ni tan sols tenien unes oficines capaces d’hostatjar semblant obra d’art, ja em varen decidir a deixar aquesta via.

L’altre possibilitat fora el “Real Colegio Tarrasense” del que en Vinyals també en va ser el primer president de la societat que el va crear l’any 1864. Aquí l’ajuda de l’arxiver de l’Escola Pia de Catalunya, el terrassenc Oriol Casanovas, va ser definitiva,  en els arxius que resten en el seu poder, un mínim contingut, tampoc hi va trobar cap pista.

Finalment la senyora Natalia Esquinas, doctora en Història de l'Art i gran coneixedora de l’obra d’en Llimona, em confirmava que l’artista no portava cap llibre de registre de la seva obra i per tant era pràcticament impossible esbrinar qui va encarregar el bust del Miquel Vinyals.

Arribat a aquest atzucac ja ho vaig deixar córrer, teníem una foto d’en Vinyals i un bust que el reflectia a la perfecció, per tant bust d’en Vinyals i no en parlem més.

Però arribem al mes d’abril d’aquest 2020, en ple confinament per la pandèmia COVID-19, i novament tinc possibilitat de reprendre la història del bust.

Es posa en contacte amb mi en Josep Ballber, descendent d’en Salvador Ballber i Ferrer (Barcelona 1807 – Terrassa 1876) qui juntament amb el seu germà Jaume varen fundar l’empresa tèxtil Ballber y Cia. l’any 1820 situada a la confluència del carrer Topete amb sant Jaume. (Comentari: alguna cosa no lliga, si va néixer el 1807 i la fàbrica es va fundar el 1820, en Salvador tenia tretze anys. ???)

I en Josep em pregunta en què em fonamento jo per afirmar que el bust és d’en Vinyals, evidentment li mostro la foto d’en Vinyals i tot i reconèixer que efectivament aquella obra d’en Llimona es correspon al personatge de la foto, em pregunta com sabem que en Baltasar Ragón no va errat quan atribueix la foto a Miquel Vinyals i li responc que tampoc tenim cap evidencia que estigui equivocat.

I en Josep Ballber es treu el que diríem un as de la màniga i em presenta aquest retall del diari La Comarca del dia tres de juliol del 1912 que diu:

“Hoy se celebrará en casa de uno de nuestros más antiguos e importantes fabricantes una fiesta íntima, altamente simpática. Se trata de la reputada casa de los señores Ballber y Cª, que para honrar la memoria de su fundador el malogrado industrial don Salvador Ballber, ha acordado colocar un busto del mismo de gran tamaño en mármol de Carrara en el almacen de su casa fàbrica; y con decir que es obra de Llimona, huelga afirmar que el busto de Ballber es uno de tantos chef d’euvre que han brotado del cincel de tan eminente escultor.”

Aquí ja em descol·loca, en Llimona va fer dos busts diferents de dos personatges terrassencs el mateix any 1892? Possible però poc probable. Li demano si tenen fotos del Salvador Ballber i em respon que no tenen cap foto d’aquest seu avantpassat. A partir d’aquí ja tornem a les especulacions. Si la família Ballber no pot  aportar més informació, haurem de seguir amb el convenciment que el bust correspon al personatge assenyalat per en Baltasar Ragón com a Miquel Vinyals i Galí.

Però a tots els meus dubtes sobre qui devia encarregar l’execució de l’escultura, ara i hem d’afegir el de si és o no en Vinyals, tant el bust com el personatge representat a la foto que Ragón va publicar al llibre “Terrassencs del mil-vuit-cents” a la pàgina 217.

De sobte tota la història dóna un tomb. Mitjançant un bon amic tinc accés a un àlbum de fotos familiars, de fet “cartes de visite”, de la família Vallhonrat Costa.

Un total de trenta-nou fotos de diferents membres d’aquesta família del segle XIX.

Per diferents canals he pogut identificar a Anna Vallhonrat i Ballber, el seu germà Gaietà Vallhonrat i Ballber, Maria Comerma i Torrella cunyada del Gaietà, i Carme, Dolors i Manel Vallhonrat i Comerma fills d’en Gaità Vallhonrat.

Els Vallhonrat Ballber són fills de Miquel Vallhonrat i Vilaró i de Gaietana Ballber i Ferrer.

En el padró de l’any 1843 ja trobem al matrimoni situat al carrer Sant Antoni 72.

Però un que serà de vital importància pel que més endavant explicaré, és el de l’any 1871, els trobem igualment al carrer sant Antoni però ara al número 39 i per sobre de tot és molt important destacar que conviu amb la família un germà de la Gaietana de nom Llorenç Ballber i Ferrer i sacerdot de professió i per tant queda demostrat que el vincle entre els Vallhonrat i els Ballber és molt potent.

Aquesta insistència meva amb els forts lligams de la família Vallhonrat amb els Ballber té molta importància pel que ve a continuació.

 

En aquest àlbum de fotos que he comentat, amb gran sorpresa, em trobo amb aquesta doble pàgina:

A l’esquerra la Maria Comerma Torrella, cunyada del Gaietà Vallhonrat i Ballber, i a la dreta, oh sorpresa, en Miquel Vinyals i Galí!!!

I ara què? En Vinyals no guardava cap mena de parentiu amb els Vallhonrat, ni amb els Ballber, i si és un àlbum familiar dels Vallhonrat, aquest senyor aquí no hi pinta res, no hi pinta res a no ser que sigui en Salvador Ballber i Ferrer, cunyat del Vallhonrat i Vilaró i oncle dels Vallhonrat Ballber que llavors sí que tindria cabuda en aquest tresor d’àlbum que conserva la família.

Per tant i com a conclusió puc afirmar que el bust obra d’en Josep Llimona de l’any 1892, tal com ens explica el diari La Comarca del tres de juliol de l’any 1892, és el bust del senyor Salvador Ballber i Ferrer, un dels fundadors de l’Institut Industrial el 1873 i regidor de l’Ajuntament de la nostra Vila.

I per concloure, i dissortadament, haurem de rebatre al mestre Baltasar Ragón quan a la pàgina 217 seu llibre “Terrassencs del mil-vuit-cents”, a la biografia d’en Miquel Vinyals i Galí, i col·loca aquesta foto:

És evident que en Ragón no va conviure amb en Vinyals, són d’èpoques diferents i per tant algú li devia donar una identificació errònia i el bo d’en Baltasar així ho va acceptar.

Bé, mai és tard per rectificar, i com deia aquell “al Cèsar el que és del Cèsar”.

Terrassa a cinc de novembre del 2020, any de la COVID-19, i des del confinament.

Rafael Aróztegui i Peñarroya.

Fonts consultades:

Padrons de Terrassa. Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa

Terrassencs del 1800, d’en Baltasar Ragón.

Fotos: Rafael Aróztegui, Augusto Suy.

Agraïment especial pel suport de Rafel Comes, Domènec Ferran, Joan Soler i Joaquim Verdaguer i molt especialment agrair a en Josep Ballber i Botey, rebesnet d'en Salvador, la seva valuosa aportació. 

TERRASSA - UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS DE MULES A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX

 

UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX

Ens trobem a principis del segle XIX, concretament l’any 1839, quan arriba a Terrassa procedent de la població de Perales el matrimoni format per en Joaquim Bea, de trenta-tres anys, i la seva esposa Feliciana, de vint-i-set, i s’allotgen al número 26 del carrer de les Parres, en alguna de les cases  que veiem a la dreta d’aquesta fotografia.

Terrassa compte en aquells moments amb cinc mil i escaig veïns i poc més de mil cases, però segurament amb una quantitat  de mules suficients per a permetre que el Joaquim es dediqui al seu ofici que no és altre que el d’esquilador d’aquestes bèsties tan importants en la vida de la, en aquell moment, Vila de Terrassa.

En el padró de l’any 1843 el trobem amb l’ofici de “tundidor”, equivalent a esquilador i amb un fill, el Joaquim, de tres anys, és a dir nat el 1840 i per tan terrassenc de naixement.

En el padró de 1845 veiem que ja ha augmentat la família amb una nena que porta per nom Maria.

Però passem a la qüestió que m’ha portat a fer aquesta entrada al meu blog.

A l’acte del ple de l’Ajuntament del dia vint-i-dos de juliol de 1841 i trobo: “Se presenta Joaquin Bea pidiendo licencia para esquilar los mulos frente de su casa o frente de la casa de los dueños de los mulos que se pretenden esquilar”.

Amb dos dies troba resposta a la seva petició, el consistori aprofita la petició del Joaquim per fer una ordenança exprés dirigida a tots els esquiladors i els hi diu: “Sobre la petición de Bea; que no se le permite esquilar mulos sino dentro de su casa o en los puntos siguientes: En la muralla que media entre la paret (sic) del huerto de casa Martín Trias y los corrales; fuera la puerta de San Antonio o de la Cuadra; el recodo de la plaza de la Creu Gran en que está la muralla; el recodo de la fábrica de Segret; fuera de la puerta de la Guia; fuera de la puerta de San Roque; fuera de la puerta de Sto. Domingo; en el callejón que no pasa detrás de casa Vinyals, donde habitan los esquiladores; con la obligación que todos los puntos dichos luego deben ser barridos a excepción de los de la riera. Y el esquilador que contravenga a lo dispuesto pagará la multa de cuatro reales de vellón por cada vez.

Alcalde Josep Mauri i Suris.”

I aquí comença la tasca de localitzar els punts on podran exercir la seva tasca els esquiladors de la Vila.

En primer lloc ens diuen la muralla situada entre la paret de l’hort de la casa de Martí Trias i els corrals. No he pogut localitzar la casa Martí Trias però sí els corrals. Aquests estaven, segons Baltasar Ragón, al començament de l’ara carrer Sant Pau a tocar de la Font Vella.

El segon lloc on els permeten desenvolupar la seva tasca, és el portal de Sant Antoni o de la Quadra. Aquest portal estava situat a l’esquerra del final del Passeig, entre Sant Antoni, o Quadra, i aprofitant els antics edificis de la fàbrica de saials dels franciscans, i durant un temps caserna de la guàrdia civil.

A la següent foto hi veiem el portal de la Quadra uns quants anys més tard.

El tercer lloc, a la plaça de la Creu Gran en el racó que forma aquesta amb la muralla. Sorpresa!, a la meva investigació sobre “Terrassa Vila-Closa” mai vaig trobar la possibilitat d’una muralla a tocar de la Creu Gran, però si el consistori presidit per l’alcalde Josep Mauri i Suris ens diu que hi ha una muralla ens ho haurem de creure.

En aquesta foto i podem veure la plaça de la Creu Gran cinquanta anys més tard. Com a curiositat mireu els canalons que feien servir per enviar les aigües pluvials de les teulades al carrer.

Quart lloc, el racó de la fàbrica Segret. Aquest sí el tinc ben situat. La fàbrica dels Segret, primer Joan i posteriorment el seu fill Josep, va ser l’edifici que anys posteriors seria enderrocat per tal d’edificar-hi el que avui coneixem com Vapor Ventalló, a la Rasa.

I aquí permeteu-me que hi faci un punt i a part per tal d’explicar una història sobre els Segret.

Resulta que l’any 1834 entra a l’Ajuntament el que llavors en deien un memorial i que actualment en diem una instància. Aquest memorial el presenta en Joan Sagret i diu el següent: “Memorial presentado por Juan Sagret fabricante de paños de la villa de Tarrasa al magnifico Ayuntamiento de la misma en diez y nueve de Abril de 1834 pidiendo se le conceda permiso para poder abrir el camino o conducto subterraneo para poder pasar desde su casa que la tiene sita en esta villa y calle nombrada de S. Pedro a la fabrica de paños que la tiene en el camino de la Rasa para ahorrarse el y su família de algunos insultos al travesar dicho Camino y demas que en el se espresa.”

En sis línies escasses hi trobem molta informació de la Terrassa de principis del XIX. Una seria que la Rasa era un camí, el carrer com a tal neix d’un projecte d’en Curet, a petició de Josep Busquets i Soler, de l’any 1874.

Un altre és veure com els obrers terrassencs del 1834 ja havien inventat el “escrache” (es veu que en català normatiu hem de dir “escarni”) i finalment constatar que els Sagret vivien al final del carrer Sant Pere, on les cases tenen el darrere a la Rasa.

Òbviament, tractant-se d’un fabricant, i sembla ser amb influència política (el seu  fill Josep seria l’alcalde encarregat de rebre l’any 1860 a la borbona Isabel II), el consistori respon al peticionari d’aquesta forma tan contundent: “Decreto  Tarrasa 19 Abril 1834 ,Como lo pide el interesado sujetando la obra al examen de los arquitectes de este Ayuntamiento.

Francisco Soler, Excelentisimo secretario.”

Uns d’aquests darreres de cases que veiem a l’esquerra de la foto, correspon a la casa que en Sagret tenia al carrer Sant Pere i que donaven al camí de la Rasa.

Però seguim amb els punts a on el bo del Joaquim, i els seus col·legues, poden esquilar mules, i aquests són, fora el portal de la Guia i del de Sant Roc, és a dir a la riera del Palau.

Un altre punt, aquest tal vegada una mica desconegut per als terrassencs actuals, és fora del portal de Sant Domènec. Aquest portal el trobaríem al carrer de la Rutlla, menys o menys a l’altura del carrer Sant Domènec. Aquí reconec la meva ignorància al respecte i no sabria dir sí el portal porta el nom del carrer o és el carrer qui porta el nom del portal. Ho he buscat però no trobo una informació fidedigna al respecte.

I finalment poden esquilar en el cul de sac del carrer de les Parres, darrere la casa Vinyals, que és de fet on vivia en Joaquim i la seva família.

I acabo ressaltant l’amenaça que tota autoritat té l’obligació de fer als seus vassalls, si no escombren el lloc a on han esquilat les bèsties, multa “de cuatro reales de vellón por cada vez”.

De fet els punts on podien exercir el seu ofici, els esquiladors, ens marca els límits de la Vila a principis del segle XIX.

Per concloure aquesta petita història, us puc dir que el Joaquim i família va estar molts anys practicant l’ofici com ho demostra el fet que l’any 1860, dinou anys després de la petició del permís, i a la mateixa casa del carrer de les Parres, hi trobem vivint a Joaquim Bea i Martí, de vint-i-tres anys, i la seva germana Maria de setze anys, i efectivament l’ofici del jove Joaquim és el d’esquilador.

Publicat l’octubre de 2020, any de la COVID19.

Fons consultades:

Actes dels plens i padrons/AMAT

Documents històrics ACVOC

Fotos Arxiu Tobella i Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa.

 

TERRASSA, UN RELLOTGE AL RAVAL

EL RELLOTGE DE CAL CASTÍN AL RAVAL

Per Rafael Aróztegui Peñarroya, des del confinament.
11 de maig de l'any 2020 i en memória de la Mhen Galí i Castín (A.C.S.)

El 18 de febrer de l’any 1929 en Josep Castín i Garcia, demana permís per instal·lar un rellotge gegant a la façana del seu establiment.

“Que deseando colocar un reloj de los denominados de ojo de buey en su propio domicilio, con vista a la calle, según da idea el diseño adjunto, para que preste el doble servicio de ornamentar la fachada y de señalar la hora oficial del meridiano de Greenswich, con la particularidad de que será rectificado diariamente por ondas hertzianas, y por lo mismo, tendrá las mayores seguridades hoy apetecibles en el concepto de cronómetro regulador.

De V. E. suplica se digne concederle el competente permiso para su instalación, y habiendo en cuenta el indiscutible servicio público que está llamada a llenar, le sean condonados los tributos que para tales permisos tiene establecidos esa Excma. Corporación municipal.”

I rep la resposta de la comissió de foment:

“Considerando que, con efecto, un reloj que automáticamente sea rectificado a diario por ondas hertzianas, ha de ofrecer las mayores seguridades hoy apetecibles en el concepto de cronometro regulador; que la forma en que el Sr. Castín se propone emplazarlo, tendrá todos los caracteres de reloj público, y que con ello se implantará un buen servicio, del que podrán participar gratuitamente todos los conciudadanos.

El Teniente de Alcalde ponente de Gobernación que suscribe tiene el honor de proponer a V. E. se digne acceder a la petición del Sr. Castín, eximiéndole del pago de los debidos derechos, ya que el reloj de que se  trata, aparte de su novedad, que acusa un plausible anhelo del peticionario por dotar a esta población de una mejora que no es común ni en otras de mayor importancia que la nuestra, será, más bien la prestación de un servicio público de indiscutible utilidad, que no un anuncio que beneficie los intereses particulares del demandante.”

Però parlem una mica del Sr. Castín i el seu rellotge gegant.

En Josep Castín i García va arribar a Terrassa, procedent de Barcelona, jove, amb una vintena d’anys i la seva primera ocupació va ser d’aprenent de rellotger a la desapareguda casa Nogués, per establir-se pel seu compte, l’any 1914, al Raval núm. 25. 

L’any 1929 decideix instal·lar un rellotge gegant a la façana del seu local, que al mateix temps era el seu habitatge.

Aquest rellotge, d’1,25 m de diàmetre, rebia el senyal a través d’ones hertzianes procedents d’un rellotge més petit que hi havia a l’interior de la vivenda i que estava alimentat per sis bateries.

Durant molts anys va ser considerat pel públic com el rellotge que indicava l’hora oficial.

En Castín, que durant un llarg període de temps va ser el rellotger oficial de l’Ajuntament, tenia cura del rellotge del campanar del Sant Esperit, va oferir a l’alcalde Onandia el rellotge per instal·lar a l’Ajuntament. Evidentment la proposta no va tenir acollida per part del municipi, i així ha restat per sempre a la façana de la rellotgeria de J. Castín.

Finalment, amb l’acabament de la façana del nostre Ajuntament, s’hi va instal·lar un rellotge públic al lloc a on en Lluís Muncunill va dibuixar en el plano de la façana que va signar el 1902.

El març de 1985 es Francesc Palet i Setó escrivia:

Avui del rellotge de cal Castín, del Raval, han desaparegut les busques. Estem salvats. Ja no passaran per nosaltres les hores, els dies i les setmanes... Sense el mecanisme per poder-ne portar el compte minuciós i exacte, no cal tenir por del temps que s’esmuny fugisser sense treva ni repòs.

 

Divendres dia vint-i-nou.

Les busques del rellotge

han tornat al seu

lloc. Inexorables

assenyalen de nou

els segons. Crèiem

haver-nos alliberat

d’aquesta plaga

de la pressa

que tenalla

la diària

i beneïda

palestra

del viure.

I, no.

Ens

tor-

nen

a mar-

car

els

mo-

ments.

Tic,

t

a

                                                                                           c.

Fonts d’informació:

ACVOC instàncies de governació.

Diario de Terrassa, 19/12/1985

Fotos del diari: Ricard Domènech

Fotos Rafael Aróztegui

Família Galí Castín.

TERRASSA - EDIFICI MISTERIÓS ?

Repte que em planteja l’amic Lluís Satorras

A partir d’aquesta foto, trobada durant les obres de restauració d’una casa, ens fem la pregunta, que cal fer en aquests casos, està clar que és la col·locació d’una primera pedra, però de quina construcció?

El revers  de la foto ens dóna alguna pista, 28 de gener del 1945, Caixa de Terrassa, i fotògraf  Altimira.

Abans de tenir aquestes pistes, havia pensat en la possibilitat que fos la primera pedra del convent-col·legi dels pares carmelites, situat en terrenys de Can Pous, en el terreny delimitat pels carrers Gran Via (avui Av. Abat Marcet), Can Pous (avui Francesc Salvans) Oviedo (avui Autonomia) i Independència, que es va celebrar un 25 de gener de l’any 1942, però l’edifici que veiem a la dreta de la foto em feia descartar aquesta possibilitat.

Tornem a la foto original, hi veiem una autoritat desconeguda per mi (A), el que sembla un camp de futbol (B), la banda municipal de música (C), el bisbe(D) que de moment no identifico, i finalment aquest edifici (E) totalment, de moment, irreconeixible.

Doncs busco informació escrita i trobo, al llibre “Estalvi, Ciutat i Progrés”, d’en Salvador Cardús i Ros, publicat per Caixa de Terrassa l’any 2001,  i a la pàgina 209 trobo el que estava buscant: “LA LLAR DE L’ANCIANITAT. ...la primera pedra es posa el 28 de gener de 1945...”.

He de dir que una notícia prèvia on trobo que les obres havien començat l’any 1944 m’havia descol·locat.

Ara toca confirmar-ho llegint la premsa d’aquells dies, trobo el resultat esperat al diari TARRASA del dia 30 de gener: “En las Fiestas de la Liberación. Fué bendecida y colocada la primera piedra del “Hogar de la Ancianidad”, benéfica obra creada por nuestra Caja de Ahorros.

Dieron realce con su asistencia el Director General de Previsión, don Ventura Castro Rial; el presidente de la Diputación, don Luís Argemí; el Obispo de Segorbe y exregente de nuestra arciprestal, Dr. Sanahuja; coronel comandante de la plaza, don Constantino Domingo; Juez de Primera Instancia, don Francisco de Bernuy Barrio...”

Per part de l’Ajuntament de Terrassa va fer un discurs el “Teniente de Alcalde camarada José Guillemot.

Doncs queda clar, la resposta a la primera pregunta que ens fèiem, Primera Pedra de què?

La resposta és “Hogar de la Ancianidad”.

Però què és aquest edifici que hi veiem a la dreta (E)?

Nova cerca a fotos aèries. De Terrassa i anteriors a l’any 1945, disposem a l’Arxiu Municipal Administratiu, d’una col·lecció de fotos de l’any 1925 i sí, a la foto catalogada amb el número 000034 trobem la solució al problema de la construcció.

Sembla una casa, o barraca, que ja estava en el terreny molts anys abans de la construcció del que ara coneixem com a Llar de l’Ancianitat.

En aquestes, corresponents a les obres, hi podem veure la casa al bell mig de les obres,

 

i finalment, amb les obres ja acabades la desaparició del “misteriós” edifici.

I per acabar donar les gràcies a l’amic Lluís Satorras, que com a bon terrassenc un dia va recollir de terra d’unes obres, unes fotos que podien haver desaparegut sota la runa.
Noves investigacions m'han portat a trobar aquest plano a on hi veiem representat l'edifici, igual que una propietat de Miquel Domingo. Espero el final del confinament per veure d'esbrinar alguna cosa més.