dimecres, 30 de setembre del 2020

TERRASSA - UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS DE MULES A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX

 

UNA HISTÒRIA D’ESQUILADORS A LA TERRASSA DE PRINCÍPIS DEL SEGLE XIX

Ens trobem a principis del segle XIX, concretament l’any 1839, quan arriba a Terrassa procedent de la població de Perales el matrimoni format per en Joaquim Bea, de trenta-tres anys, i la seva esposa Feliciana, de vint-i-set, i s’allotgen al número 26 del carrer de les Parres, en alguna de les cases  que veiem a la dreta d’aquesta fotografia.


Terrassa compte en aquells moments amb cinc mil i escaig veïns i poc més de mil cases, però segurament amb una quantitat
  de mules suficients per a permetre que el Joaquim es dediqui al seu ofici que no és altre que el d’esquilador d’aquestes bèsties tan importants en la vida de la, en aquell moment, Vila de Terrassa.

En el padró de l’any 1843 el trobem amb l’ofici de “tundidor”, equivalent a esquilador i amb un fill, el Joaquim, de tres anys, és a dir nat el 1840 i per tan terrassenc de naixement.



En el padró de 1845 veiem que ja ha augmentat la família amb una nena que porta per nom Maria.



Però passem a la qüestió que m’ha portat a fer aquesta entrada al meu blog.

A l’acte del ple de l’Ajuntament del dia vint-i-dos de juliol de 1841 i trobo: “Se presenta Joaquin Bea pidiendo licencia para esquilar los mulos frente de su casa o frente de la casa de los dueños de los mulos que se pretenden esquilar”.



Amb dos dies troba resposta a la seva petició, el consistori aprofita la petició del Joaquim per fer una ordenança exprés dirigida a tots els esquiladors i els hi diu: “Sobre la petición de Bea; que no se le permite esquilar mulos sino dentro de su casa o en los puntos siguientes: En la muralla que media entre la paret (sic) del huerto de casa Martín Trias y los corrales; fuera la puerta de San Antonio o de la Cuadra; el recodo de la plaza de la Creu Gran en que está la muralla; el recodo de la fábrica de Segret; fuera de la puerta de la Guia; fuera de la puerta de San Roque; fuera de la puerta de Sto. Domingo; en el callejón que no pasa detrás de casa Vinyals, donde habitan los esquiladores; con la obligación que todos los puntos dichos luego deben ser barridos a excepción de los de la riera. Y el esquilador que contravenga a lo dispuesto pagará la multa de cuatro reales de vellón por cada vez.

Alcalde Josep Mauri i Suris.”



I aquí comença la tasca de localitzar els punts on podran exercir la seva tasca els esquiladors de la Vila.

En primer lloc ens diuen la muralla situada entre la paret de l’hort de la casa de Martí Trias i els corrals. No he pogut localitzar la casa Martí Trias però sí els corrals. Aquests estaven, segons Baltasar Ragón, al començament de l’ara carrer Sant Pau a tocar de la Font Vella.



El segon lloc on els permeten desenvolupar la seva tasca, és el portal de Sant Antoni o de la Quadra. Aquest portal estava situat a l’esquerra del final del Passeig, entre Sant Antoni, o Quadra, i aprofitant els antics edificis de la fàbrica de saials dels franciscans, i durant un temps caserna de la guàrdia civil.



A la següent foto hi veiem el portal de la Quadra uns quants anys més tard.



El tercer lloc, a la plaça de la Creu Gran en el racó que forma aquesta amb la muralla. Sorpresa!, a la meva investigació sobre “Terrassa Vila-Closa” mai vaig trobar la possibilitat d’una muralla a tocar de la Creu Gran, però si el consistori presidit per l’alcalde Josep Mauri i Suris ens diu que hi ha una muralla ens ho haurem de creure.



En aquesta foto i podem veure la plaça de la Creu Gran cinquanta anys més tard. Com a curiositat mireu els canalons que feien servir per enviar les aigües pluvials de les teulades al carrer.



Quart lloc, el racó de la fàbrica Segret. Aquest sí el tinc ben situat. La fàbrica dels Segret, primer Joan i posteriorment el seu fill Josep, va ser l’edifici que anys posteriors seria enderrocat per tal d’edificar-hi el que avui coneixem com Vapor Ventalló, a la Rasa.



I aquí permeteu-me que hi faci un punt i a part per tal d’explicar una història sobre els Segret.

Resulta que l’any 1834 entra a l’Ajuntament el que llavors en deien un memorial i que actualment en diem una instància. Aquest memorial el presenta en Joan Sagret i diu el següent: “Memorial presentado por Juan Sagret fabricante de paños de la villa de Tarrasa al magnifico Ayuntamiento de la misma en diez y nueve de Abril de 1834 pidiendo se le conceda permiso para poder abrir el camino o conducto subterraneo para poder pasar desde su casa que la tiene sita en esta villa y calle nombrada de S. Pedro a la fabrica de paños que la tiene en el camino de la Rasa para ahorrarse el y su família de algunos insultos al travesar dicho Camino y demas que en el se espresa.”



En sis línies escasses hi trobem molta informació de la Terrassa de principis del XIX. Una seria que la Rasa era un camí, el carrer com a tal neix d’un projecte d’en Curet, a petició de Josep Busquets i Soler, de l’any 1874.



Un altre és veure com els obrers terrassencs del 1834 ja havien inventat el “escrache” (es veu que en català normatiu hem de dir “escarni”) i finalment constatar que els Sagret vivien al final del carrer Sant Pere, on les cases tenen el darrere a la Rasa.

Òbviament, tractant-se d’un fabricant, i sembla ser amb influència política (el seu  fill Josep seria l’alcalde encarregat de rebre l’any 1860 a la borbona Isabel II), el consistori respon al peticionari d’aquesta forma tan contundent: “Decreto  Tarrasa 19 Abril 1834 ,Como lo pide el interesado sujetando la obra al examen de los arquitectes de este Ayuntamiento.

Francisco Soler, Excelentisimo secretario.”



Uns d’aquests darreres de cases que veiem a l’esquerra de la foto, correspon a la casa que en Sagret tenia al carrer Sant Pere i que donaven al camí de la Rasa.



Però seguim amb els punts a on el bo del Joaquim, i els seus col·legues, poden esquilar mules, i aquests són, fora el portal de la Guia i del de Sant Roc, és a dir a la riera del Palau.







Un altre punt, aquest tal vegada una mica desconegut per als terrassencs actuals, és fora del portal de Sant Domènec. Aquest portal el trobaríem al carrer de la Rutlla, menys o menys a l’altura del carrer Sant Domènec. Aquí reconec la meva ignorància al respecte i no sabria dir sí el portal porta el nom del carrer o és el carrer qui porta el nom del portal. Ho he buscat però no trobo una informació fidedigna al respecte.



I finalment poden esquilar en el cul de sac del carrer de les Parres, darrere la casa Vinyals, que és de fet on vivia en Joaquim i la seva família.



I acabo ressaltant l’amenaça que tota autoritat té l’obligació de fer als seus vassalls, si no escombren el lloc a on han esquilat les bèsties, multa “de cuatro reales de vellón por cada vez”.



De fet els punts on podien exercir el seu ofici, els esquiladors, ens marca els límits de la Vila a principis del segle XIX.



Per concloure aquesta petita història, us puc dir que el Joaquim i família va estar molts anys practicant l’ofici com ho demostra el fet que l’any 1860, dinou anys després de la petició del permís, i a la mateixa casa del carrer de les Parres, hi trobem vivint a Joaquim Bea i Martí, de vint-i-tres anys, i la seva germana Maria de setze anys, i efectivament l’ofici del jove Joaquim és el d’esquilador.




Publicat l’octubre de 2020, any de la COVID19.

Fons consultades:

Actes dels plens i padrons/AMAT

Documents històrics ACVOC

Fotos Arxiu Tobella i Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa.

 


dilluns, 11 de maig del 2020

TERRASSA, UN RELLOTGE AL RAVAL

EL RELLOTGE DE CAL CASTÍN AL RAVAL

Per Rafael Aróztegui Peñarroya, des del confinament.
11 de maig de l'any 2020 i en memória de la Mhen Galí i Castín (A.C.S.)


El 18 de febrer de l’any 1929 en Josep Castín i Garcia, demana permís per instal·lar un rellotge gegant a la façana del seu establiment.



“Que deseando colocar un reloj de los denominados de ojo de buey en su propio domicilio, con vista a la calle, según da idea el diseño adjunto, para que preste el doble servicio de ornamentar la fachada y de señalar la hora oficial del meridiano de Greenswich, con la particularidad de que será rectificado diariamente por ondas hertzianas, y por lo mismo, tendrá las mayores seguridades hoy apetecibles en el concepto de cronómetro regulador.

De V. E. suplica se digne concederle el competente permiso para su instalación, y habiendo en cuenta el indiscutible servicio público que está llamada a llenar, le sean condonados los tributos que para tales permisos tiene establecidos esa Excma. Corporación municipal.”

I rep la resposta de la comissió de foment:


“Considerando que, con efecto, un reloj que automáticamente sea rectificado a diario por ondas hertzianas, ha de ofrecer las mayores seguridades hoy apetecibles en el concepto de cronometro regulador; que la forma en que el Sr. Castín se propone emplazarlo, tendrá todos los caracteres de reloj público, y que con ello se implantará un buen servicio, del que podrán participar gratuitamente todos los conciudadanos.
El Teniente de Alcalde ponente de Gobernación que suscribe tiene el honor de proponer a V. E. se digne acceder a la petición del Sr. Castín, eximiéndole del pago de los debidos derechos, ya que el reloj de que se  trata, aparte de su novedad, que acusa un plausible anhelo del peticionario por dotar a esta población de una mejora que no es común ni en otras de mayor importancia que la nuestra, será, más bien la prestación de un servicio público de indiscutible utilidad, que no un anuncio que beneficie los intereses particulares del demandante.”

Però parlem una mica del Sr. Castín i el seu rellotge gegant.

En Josep Castín i García va arribar a Terrassa, procedent de Barcelona, jove, amb una vintena d’anys i la seva primera ocupació va ser d’aprenent de rellotger a la desapareguda casa Nogués, per establir-se pel seu compte, l’any 1914, al Raval núm. 25. 


L’any 1929 decideix instal·lar un rellotge gegant a la façana del seu local, que al mateix temps era el seu habitatge.
Aquest rellotge, d’1,25 m de diàmetre, rebia el senyal a través d’ones hertzianes procedents d’un rellotge més petit que hi havia a l’interior de la vivenda i que estava alimentat per sis bateries.


Durant molts anys va ser considerat pel públic com el rellotge que indicava l’hora oficial.


En Castín, que durant un llarg període de temps va ser el rellotger oficial de l’Ajuntament, tenia cura del rellotge del campanar del Sant Esperit, va oferir a l’alcalde Onandia el rellotge per instal·lar a l’Ajuntament. Evidentment la proposta no va tenir acollida per part del municipi, i així ha restat per sempre a la façana de la rellotgeria de J. Castín.



Finalment, amb l’acabament de la façana del nostre Ajuntament, s’hi va instal·lar un rellotge públic al lloc a on en Lluís Muncunill va dibuixar en el plano de la façana que va signar el 1902.



El març de 1985 es Francesc Palet i Setó escrivia:

Avui del rellotge de cal Castín, del Raval, han desaparegut les busques. Estem salvats. Ja no passaran per nosaltres les hores, els dies i les setmanes... Sense el mecanisme per poder-ne portar el compte minuciós i exacte, no cal tenir por del temps que s’esmuny fugisser sense treva ni repòs.

 

Divendres dia vint-i-nou.

Les busques del rellotge

han tornat al seu

lloc. Inexorables

assenyalen de nou

els segons. Crèiem

haver-nos alliberat

d’aquesta plaga

de la pressa

que tenalla

la diària

i beneïda

palestra

del viure.

I, no.

Ens

tor-

nen

a mar-

car

els

mo-

ments.

Tic,

t

a

                                                                                           c.

Fonts d’informació:
ACVOC instàncies de governació.
Diario de Terrassa, 19/12/1985
Fotos del diari: Ricard Domènech
Fotos Rafael Aróztegui
Família Galí Castín.

dilluns, 30 de març del 2020

TERRASSA - EDIFICI MISTERIÓS ?


Repte que em planteja l’amic Lluís Satorras


A partir d’aquesta foto, trobada durant les obres de restauració d’una casa, ens fem la pregunta, que cal fer en aquests casos, està clar que és la col·locació d’una primera pedra, però de quina construcció?
El revers  de la foto ens dóna alguna pista, 28 de gener del 1945, Caixa de Terrassa, i fotògraf  Altimira.


Abans de tenir aquestes pistes, havia pensat en la possibilitat que fos la primera pedra del convent-col·legi dels pares carmelites, situat en terrenys de Can Pous, en el terreny delimitat pels carrers Gran Via (avui Av. Abat Marcet), Can Pous (avui Francesc Salvans) Oviedo (avui Autonomia) i Independència, que es va celebrar un 25 de gener de l’any 1942, però l’edifici que veiem a la dreta de la foto em feia descartar aquesta possibilitat.


Tornem a la foto original, hi veiem una autoritat desconeguda per mi (A), el que sembla un camp de futbol (B), la banda municipal de música (C), el bisbe(D) que de moment no identifico, i finalment aquest edifici (E) totalment, de moment, irreconeixible.

Doncs busco informació escrita i trobo, al llibre “Estalvi, Ciutat i Progrés”, d’en Salvador Cardús i Ros, publicat per Caixa de Terrassa l’any 2001,  i a la pàgina 209 trobo el que estava buscant: “LA LLAR DE L’ANCIANITAT. ...la primera pedra es posa el 28 de gener de 1945...”.
He de dir que una notícia prèvia on trobo que les obres havien començat l’any 1944 m’havia descol·locat.

Ara toca confirmar-ho llegint la premsa d’aquells dies, trobo el resultat esperat al diari TARRASA del dia 30 de gener: “En las Fiestas de la Liberación. Fué bendecida y colocada la primera piedra del “Hogar de la Ancianidad”, benéfica obra creada por nuestra Caja de Ahorros.
Dieron realce con su asistencia el Director General de Previsión, don Ventura Castro Rial; el presidente de la Diputación, don Luís Argemí; el Obispo de Segorbe y exregente de nuestra arciprestal, Dr. Sanahuja; coronel comandante de la plaza, don Constantino Domingo; Juez de Primera Instancia, don Francisco de Bernuy Barrio...”
Per part de l’Ajuntament de Terrassa va fer un discurs el “Teniente de Alcalde camarada José Guillemot.


Doncs queda clar, la resposta a la primera pregunta que ens fèiem, Primera Pedra de què?
La resposta és “Hogar de la Ancianidad”.
Però què és aquest edifici que hi veiem a la dreta (E)?


Nova cerca a fotos aèries. De Terrassa i anteriors a l’any 1945, disposem a l’Arxiu Municipal Administratiu, d’una col·lecció de fotos de l’any 1925 i sí, a la foto catalogada amb el número 000034 trobem la solució al problema de la construcció.



Sembla una casa, o barraca, que ja estava en el terreny molts anys abans de la construcció del que ara coneixem com a Llar de l’Ancianitat.
En aquestes, corresponents a les obres, hi podem veure la casa al bell mig de les obres,


i finalment, amb les obres ja acabades la desaparició del “misteriós” edifici.


I per acabar donar les gràcies a l’amic Lluís Satorras, que com a bon terrassenc un dia va recollir de terra d’unes obres, unes fotos que podien haver desaparegut sota la runa.
Noves investigacions m'han portat a trobar aquest plano a on hi veiem representat l'edifici, igual que una propietat de Miquel Domingo. Espero el final del confinament per veure d'esbrinar alguna cosa més.


dilluns, 23 de març del 2020

TERRASSA - EL CARRER DE SANT MIQUEL?

COM ES PASSA DE SANT MIQUEL A CERVANTES

Rafael Aróztegui i Peñarroya 23/03/2020 (onzè dia de confinament per COVID19)




A l’acte del ple del nostre ajuntament, del dia 22 de març de l’any 1860, ple presidit per l’alcalde Josep Sagret i Moratonas, i trobem:
“En el propio acto el Ayuntamiento decidió que los propietarios que quieren edificar en los terrenos de la parte superior de la población y en vista del pleno de la misma acordó que la calle proyectada en línea paralela con el ferrocarril sea del ancho de cincuenta palmos debiendo tener sesenta frente la estación y en toda la extensión y sea de punta a punta de las dos calles opuestas al centro y que ….. frente la indicada estación, acordándose también a la primera expresada calle darle el nombre del Ferro Carril, a la Plaza, que se denomine de la Estación y la Calle nueva proyectada que desembocaría en esta plaza, que se titule calle de San Miguel.”

I ara aquest carrer el coneixem per carrer CERVANTES.

I com passa de carrer Sant Miquel a carrer de Miguel de Cervantes?
Ara us ho explico. Amb motiu de la revolta del 1868, aquella denominada la Gloriosa, la Setembrina o la Revolució de Setembre, la que va portar a la Borbona Isabel II a l’exili, aquella revolució que va propiciar que a Terrassa tinguem carrers amb els noms dels colpistes Prim, Serrano, Topete o Baldrich, aquella revolució va provocar el canvi de nom d’alguns carrers de la nostra Vila, i entre ells el de canviar el de Sant Miquel per Miguel de Cervantes, i per resum popular, Cervantes.
L’Ajuntament que va fer aquests canvis de noms de carrers, estava presidit per en Domingo Ventalló i Llobateras.




En aquest plano del 1880 i podeu veure representat un incipient carrer Cervantes.
Les zones ombrejades en negre és on ja estava edificat, i les zones vermelles eren camps.


Un parell de vistes del carrer Cervantes, una del 1941 i l'altre actual amb el Vapor Albinyana (la Farinera) de protagonista.



Per saber la història dels canvis de noms de carrers provocats per aquesta revolució, podeu anar al blog del mestre Joaquim Verdaguer:

Fonts d'informació:
Arxiu Municipal en línia.
Baltasar Ragón: SUCEDIÓ EN TARRASA 
Baltasar Ragón: ELS CARRERS DE TERRASSA L'ANY 1900 (pàg. 29) 

SABIES QUE...? Camí Fondo, carrer Cremat, Façana de la Catedral

    Sabies que...? CAMÍ FONDO Que el carrer del Camí Fondo deu el seu nom a què en aquest tram de carrer, entre la placeta de Saragossa ...