Parlem del carreró que era la continuació
medieval del carrer de Baix, fins arribar al primitiu Portal de Sant Roc, a
l’alçada del que avui és el carrer Cisterna, i que va quedar obsolet en
construir el carrer del Vall ja fora del recinte emmurallat.
En construir les cases del carrer del Vall,
pràcticament totes, es van edificar amb la façana al carrer del Vall, deixant
els darreres donant al carreró que portava per nom de Calabruixa.
En aquest plano, obra d’en Mateu Avellaneda, dipositat al Museu de Terrassa, i amb el nº d'inventari 14514, hi podem situar perfectament el carreró de la Calabruixa.
Com sigui que per la part nord del carreró
gairebé tot estava ocupat pel jardí de la casa Vinyals, el dit carreró va
quedar sense cap classe d’utilitat pels veïns, més enllà de fer-lo servir
d’abocador de deixalles.
En Miquel Vinyals i Galí, propietari dels
jardins que tenien paret amb el carreró, va decidir, com a home principal que
era de la Vil·la, tapiar-lo a fi de fer-lo intransitable.
Diversos veïns no estan d’acord i presenten
una queixa formal a l’Ajuntament que decideix enrunar les parets aixecades per
en Vinyals.
És el 29 de setembre de l’any 1858, quan en
Vinyals es dirigeix al Governador demanant que obligui a l’Ajuntament de
Terrassa a suspendre l’ordre de fer enderrocar les parets que ell acabava de
construir en l’esmentat carreró.
Exposa què si enderroquen les parets “el
pasaje en cuestión se convertirà en un lugar de hediondez, de escandalo o
inmoralidad contrario a la policia y seguridad pública”
El dia 18 de desembre l’alcalde, en Josep
Cadafalch i Bugunyà, convoca un ple extraordinari per debatre el tema, i
convoca, juntament amb els regidors, als contribuents majors de la Vila, Pau
Busquets (batlle el 1821), Pau Galí (alcalde 1844-1846), Josep Sagret (alcalde
1859-1862), Domingo Ventalló (alcalde 1868), Angel Casals, Jacint Bosch, Joan
Germain, Bartomeu Amat (batlle 1826, alcalde 1836 i 1839-1841), Miquel Verdós,
Josep Grau, Salvador Ballbé, Lluís Monset, Francisco Vidal, Marc Barba i
Gabriel Roca, el bo i millor de la societat terrassenca del moment, i es fa
lectura del informe ”en que otra
comunicación se refiere y en
vista de todo y espuesto (sic) que la cuestión del
derribo de las paredes recientemente construidas se halla ya fijada y resuelta
en el informe dado al Ecmo. (sic) Sr.
Gobernador Civil por la comisión suscrita
y apelan de que los Srs. mayores contribuyentes creen no debiera haberseles
llamado para tratar de este acuerdo pués los art. 50 y 81 de la ley Municipal
vigente no les concede semejantes facultades, no obstante optan por seguir lo
mandado. Se acuerda que quede enteramente abierto el indicado callejon de la
Calabruixa sin que se coloquen en sus extremos las verjas que se proponen pués (sic) no se reconoce ni una necesidad ni una
utilidad de que se practiquen las obras mencionadas mayormente si se entiende
qué si aquellas se verificaren en el callejón de la Calabruixa, debieran
hacerse, también, en otras muchas calles de esta Villa que se hallan en peores
condiciones que aquella con lo que se gravaria de una manera inmotivada el
presupuesto Municipal.
Habiendo
disentido del parecer de la mayoria D. Miguel Verdós que se ha abstenido de
votar, así como D. Bartolomé Amat, D. Pablo Busquets y D. Pablo Galí que no han
querido tomar parte en el debate por tratarse de la resolución de un asunto que
interesa a D. Miguel Vinyals con el cual unen a los tres sujetos mencionados
vinculos de parentesco y se dió por terminada la sesión.”
Aquí queda ben palesa una lluita política
entre els dols bàndols tradicionals de Terrassa, els liberals i els moderats o
conservadors.
No podem oblidar que en Miquel Vinyals era
cunyat del general O’Donnell, que des del trenta de juny d’aquell any era
President del Govern espanyol i per tant cap directe del Governador Civil de
Barcelona.
El 20 de gener del 1859 el Governador, Ignasi
Llasera i Esteve, ordena incomunicar el
carrer amb una reixa de fusta.
 |
| Ignasi Llasera i Esteve El mateix Governador visita Terrassa el dia 10 d’abril i ordena a l’Ajuntament construir una paret per tal d’incomunicar el carreró definitivament.
No serà
fins nou anys més tard, el dia vuit de setembre del 1868, que no tornem a veure
el cas reobert. Una comissió de veïns van a veure al Governador Civil en queixa
d’una ordre de l’Ajuntament que pretén reobrir el carreró que estava tancat des
del 1859 per ordre del Governador Llasera, “indicando
además los recurrentes que con la reapertura dispuesta afectabanse (sic) sus intereses pués (sic) que la orden de derribo comprendía además las
construcciones hechas por los propietarios en aquel punto”. El que
em fa pensar que els veïns ja s’havien fet amos i senyors del carreró.
El divuit de novembre del 1868 trobem un
informe de l’arquitecte municipal interí, en Modesto Fosas Pi on manifesta
què “en sus
sentir no ha de llegar el caso de prolongarse la alineación de Calabruja a
favor del rompimiento de las manzanas para ser convertido en calle de mayor
importancia por razón de la ninguna utilidad que dicha prolongación se
obtendria que indudablemente es conveniente suprimir el callejón porque no es
necesario para la viabilidad que está perfectamente satisfecha por las calles
inmediatas (Vall i Major) ni ofrece porvenir alguno su prolongación por
cualquiera de sus extremos que se efectuara mientras que son cientos los
inconvenientes de su conservació”
Ha de passar tot l’any 1869 i arribar al dia
vint-i-dos de febrer del 1870 per trobar una ordre de la Diputació de Barcelona
que acorda en referència a l’expedient d’enderroc de les parets que intercepten
el pas per ambdós extrems del carreró “instruir
expediente de enajenación del terreno que ocupa el callejón a favor de los
propietarios colindantes, mediante empero la prohibición de edificar en él,
pués debera conservar el caracter de patios, y demás condiciones respecto a la
altura de las cercas divisorias y superficie que a cada uno se adjudique”
Finalment l’Ajuntament de Terrassa, presidit per en Jaume Vallhonrat i Rovira, en el ple del dia sis de març del 1870, accepta l’ordre de la Diputació, i encarrega a Mariano Prat i Amat i a Jaume Comerma i Torrella, mestres d’obra, facin una valoració del terreny i decideixin la repartició del carreró entre els veïns que hi tinguin dret.  
El carreró de la Calabruixa té els dies
comptats.
El dia divuit del mateix mes, els dos
comissionats, donen com a preu de compra del terreny alliberat a mig ral el pam
català de superfície.
Continuem en el mes de març del 1870, i el dia
vint-i-dos, reunits tots els propietaris amb l’alcalde Vallhonrat, aquest
confirmen que volen comprar a excepció feta del Sr. Miquel Vinyals, que sent
l’únic propietari que confronta amb la part nord del carreró, renuncia a la
seva part i la cedeix a la resta de veïns del costat sud. Tots els interessats
accepten la cessió i en prova del qual signen.
|
El dia vint-i-dos d’abril en Mariano Prat i en
Jaume Comerma, donen la repartició definitiva que és:
La vídua Escursell 394,975 pams. Gaudencio
Tusell 750,670 pams.
Sebastià Cadena 342,330 pams. Magí Monmany
294,475.
Josep Marcet 687,063 pams. Josep Biosca
709,102 pams.
Llorenç Valls 380,150 més els 336,130 pams que
pertocarien a Miquel Vinyals.
No seria fins al vint de novembre del mateix
any 1870, que na Josepa Escursell, filla de la vídua Escursell, i casada amb
Francisco Pí, prenia possessió de la part que li corresponia, quedant d’aquesta
manera definitivament liquidat i desaparegut, després de més de dotze anys de
discussions, el cèntric carreró de la CALABRUIXA.
En aquest plano del 1872 hi podem veure què el
carreró encara està senyalitzat però el seu espai ja no consta com a
transitable.
Al fons d’aquesta fotografia del 1929, hi
podem veure la paret que tancava el carreró dit de la Calabruixa.
Foto aèria de l'any 1925 a on hi podem visualitzar el recorregut del carreró des de la plaça del Dr. Cadevall fins la sortida al carrer Major.
Fonts d’informació:
ACVOC-AHT OP10/1870-1
Actes dels plens/ AMAT
Fotografies del fons Baltasar Ragón/AMAT/ http://arxiumunicipal.terrassa.cat
Museu de Terrassa
