dimecres, 27 de maig del 2015

UN IMPOST MOLT PARTICULAR A LA TERRASSA DE 1873

Terrassa vista des de Can Palet l'any 1870/ foto AMAT


Estem  l’any 1873, la caixa de l’Ajuntament de 

Terrassa està buida, i s’han de pagar les obres de 

fortificació de la vil·la –aquestes obres seran motiu 

d’un altre post- i  per tal motiu el dia setze de 

desembre es reuneix el ple de l’ajuntament 

conjuntament amb una sèrie de persones que faran 

d’assessors, i que hom indica com associats al ple.


Presideix l’alcalde Jaume Vallhonrat i Rovira 

(Terrassenc Il·lustre).  


Jaume Vallhonrat i Riera/ foto AMAT



I quin és l’únic punt a tractar? Doncs ni més ni 

menys que la idoneïtat d’aplicar <<el art, 8 de la 

Instrucción sobre administración y recaudación 

del impuesto transitorio sobre las puertas 

ventanas y balcones a la via pública>>. L’acte va començar, amb la lectura integra de la “Instrucción” esmentada.



Fragment de l'acte del ple de 16 desembre 1873 / web AMAT



A continuació s’obrí una llarga discussió sobre la

conveniència o inconveniència de dividir la vil·la 

en zones, i després de molta estona de discussions i

deliberacions s’acordà per unanimitat no portar a

terme la dita divisió i <<que todos los huecos

comprendidos en el impuesto satisfagan las 

cuotas de tarifa>>




Planell del centre de Terrassa l'any 1873/ACVO-AHT






No hi ha constància que els nostres avantpassats

correguessin a tapiar finestres i portes per tal 

d’estalviar-se unes pessetes.  

Per si hi trobeu algun avantpassat vostre, aquesta és

la llista de les persones que prengueren la decisió

de fer pagar pel fet de tenir a les façanes de les

cases portes, finestres i balconades.

Membres del ple : Jaume Vallhonrat (alcalde),

Martí Aurell, Domingo Agulló, Miquel Marcet,

Joan Piera, Mas, Francisco Mata, Josep Tiana, Joan

Dolcet, Gaietà Barba, Arnella, Pere Aurell i Marià

Astals.

I com a membres associats: Llàtzer Ullés, Francisco
Galceràn, Dionís Aligué, Josep Busquets, Pere Comerma, Bonaventura Baltà, Josep Rimbau, Jeroni Torrella, Salvador Torres, Joan Vinyals i Josep Marcet.




   

Fonts consultades: Actes dels plens de l'Ajuntament de Terrassa (WEB AMAT)
Cartografia ACVO-AHT




dimarts, 31 de març del 2015

UNA HISTÒRIA DE SETMANA SANTA


Estem l’any 1726.  Feia tot just tretze anys que Terrassa havia sofert, la nit del 3 al 4 de setembre del 1713, el saqueig, incendi de cases, i l’assassinat d’una vintena de persones, per part de l’exèrcit borbó.
Segons Marc Ferrer i Murillo, en el seu llibre “La Guerra de Successió  a Terrassa 1700 – 1725, la Vil·la compte amb uns 1600 habitants.
Un cop situats a la Terrassa del 1726, aquí comença la història que us vull explicar.

El Gener d’aquest any, la Confraria del Sant Crist, de la parròquia del Sant Esperit i Sant Pere, decideix que ja és moment de dignificar més, si això era possible, la processó del Divendres Sant i per tal d’aconseguir-ho nomena una comissió d’uns quants confrares, Eudalt Garriga, Francisco Bertran, Jacinto Arch i Joan Puig, per tal que viatgin a Barcelona a encarregar la construcció de quatre passos nous.
Arribats a la capital contacten amb en Gaspar Llavina, escultor de renom, i contracten l’execució de quatre Misteris nous.
En l’esmentat contracte queda molt clar com hauran de ser.

El primer que es descriu és aquest:


“ Lo misteri de l’hort ab sinch figuras como es lo Jesús agenollat, figura entera ab corona de llauna, tres apóstols de mig cos, un àngel figura entera portant un calser y una creu, assentant o posat en un nuvul. Vestidas totas las figuras de tela grossera, ab caballera natural per lo Jesús, y tres coronas de llauna per los Apóstols”

El segon:



“Lo misteri de la Coronació ab tres figures ço es lo Jesús figura nua ab caballera natural, y corona de espinas, y caña de llauna, y dos jueus, figuras enteras vestidas de tela grossera.”

El tercer:



“Lo misteri del Ecce Homo ab quatre figures ço es lo Jesús nu figura entera, ab cabellera natural, cetro de llauna, y corona de espinas, Pilat figura entera vestit de tela grossera, y dos rabíns de mig cos, ab una creu petita.”

I quart i últim:


“Lo misteri del Portacreu, ab quatre figuras totas enteras; ço es lo Jesús ab creu al coll, cabellera natural y corona de espinas, lo Cirineu, la trompeta, y la Verónica, tots vestits de tela gotiga, ecceptuat la Verónica, que ja cuydará la Confraria de vestirla y adornarla”
El contracte continua especificant que les figures seran a mida natural, amb ulls de vidre, tota la carnadura de fusta “tornejades perque sien lleugeres ab sos ferros y cargols per assegurarlos tant al beart com las coronas” finalment la Confraria es compromet a enviar  “cavalcadura per hanar y venir, cuydant també dita Confraria del transport de dits Misteris o figuras de la present ciutat en Terrassa”.
Per acabar podem dir que aquests quatre misteris varen tenir un cost de 173 lliures, i 12 sous pagats en tres terminis.
El contracte fou signat el dia set de gener de 1726 i els misteris inaugurats el Divendres Sant del mateix any, 19 d’abril 1726.






Totes les fotos son de l'Arxiu Municipal Administratiu de Terrassa/AMAT
Llibres consultats :
Opuscle EL DIJOUS SANT A TERRASSA editat per la Confraria del Sant Crist el 1932
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A TERRASSA (1700-1725) Marc Ferrer i Murillo. Editat el 2014 per Fundació Torre del Palau dins la col·lecció Àmfora.




dilluns, 23 de març del 2015

1878 PICABARALLA A LA PLAÇA MAJOR

Estem l’any 1878. El notari de Terrassa, en Joan Carrancà i Busquets, veu que la seva casa de la Plaça Major núm. 15 està en molt mal estat i decideix enderrocar-la i tornar-la a construir. Demana els permisos oportuns a l’Ajuntament, amb planells que signa el mestre d’obres en Miquel Curet amb data de 25 de juny.



L’11 de juliol  la petició és aprovada amb el vistiplau de Pere Comerma i Bonaventura Marcet de la comissió de Foment. L’il·lustre notari ja pot tirar endavant la seva il·lusió de tenir la casa més maca i moderna de la Plaça Major.


Però la vida és molt dura, i immediatament, el 16 de juliol, el seu veí, i desconec si amic, Joan Piera, decideix que ell no pot ser menys que el cregut del notari, i també presenta el projecte per refer la seva casa del núm. 14 de la mateixa Plaça Major.



L’Ajuntament també li dóna el vistiplau, en aquest cas per part de la comissió de foment signen Isidre Abelló i en Bonaventura Marcet, i a partir d’aquí ja tenim un gran problema de veïnatge a la nostra Plaça.



En assabentar-se el senyor notari que el seu veí, en Joan Piera, també a encarregat la realització de les obres al mestre Curet, agafa una enrabiada monumental, i es diu a si mateix –Ah, sí?, doncs ara vaig i l’hi encarrego la meva reforma a un arquitecte dels de debò- i escull a un arquitecte de renom, en Mariano Prat i Amat de Barcelona per fer el disseny d’una façana que donarà un cop rupturista del que fins aquell moment havia imperat a la plaça principal de la nostra ciutat (recordem que l’any 1878 Terrassa ja feia un any que tenia el títol de ciutat).





Tan trencadora era aquesta façana que fins i tot la comissió de foment de l’Ajuntament hi posa objeccions com les de què “los ejes de las aberturas laterales no se confunden en uno solo” o bé “observandolo bajo el punto de vista estético, se opone a las verdaderas reglas del arte, puesto que el hueco debe cargar sobre el hueco y el macizo sobre el macizo”  per concloura “más el Ayuntamiento teniendo en cuenta por una parte que la obra es solida y teniendo en cuenta por otro que el dibujo de la fachada no presenta mal golpe de vista” decideix donar permís per tirar endavant la construcció amb data quatre de novembre de 1878.


Finalment en Josep Ventura, propietari de la casa núm. 12, veient que aquella vorera, la vorera nord de la Plaça Major, està quedant molt maca, no vol ser menys, i també demana permís, però en aquest cas no per reconstruir, ja que la seva casa està afectada per l’eixamplament de la plaça, però sí per endreçar la façana, i el dia nou d’octubre l’Ajuntament decideix no donar-li el permís per fer la reforma i aquesta casa, que com ja hem dit està afectada per la reforma que es durà a terme l’any 1891, acabarà sent expropiada i el seu propietari, en Josep Ventura, cobrarà 9806’60 ptes. per el seu habitatge.



Aquests dos edificis en l’actualitat.



Nota: els judicis d’intencions que faig, i les picabaralles entre veïns  que comento son d’invenció meva total.
 Totes les dades, dates i els planells  aquí exposats, són autèntics.
Obra consultada .
Baltasar Ragón: Els carrers de  Terrassa al 1800
AHT-ACVOC: OM 51/1878, OM 60/1878, OM 84/1878, OM 90/1878.

dissabte, 17 de gener del 2015

LES CASES DEL "DIMONI" AL CARRER AVINYÓ (una història del Facebook)


Crec que per el seu interès, i per la gran participació  que ha tingut aquest tema en el  facebook, val la pena transcriure'l i conservar-lo en el meu blog.
El transcric tal i com s'han fet les entrades originals.




Què em podeu dir d'aquestes cases?


Manel Alcalà : Que s’han de rehabilitar. Necessites un arquitecte???

Menxu Satorres : Estan al carrer Avinyó.

Santi Valbuena : Carrer Avinyó, núm. 56...

José Casares : Hayyyy si Yo tuviera pasta....

Lluís Satorras : Doncs que és una tipologia molt interessant. Unifamiliars amb pati al davant: en recordo d’altres al C/ Galvani, i altres llocs. 
A més a més el coronament corbat, entrellaçat i potent els hi donen molta força. 
Són del Muncunill?

Joaquim Verdaguer : Algun veí pot donar-nos més informació

Lourdes Plans : N’hi ha una de reformada que ja no has fotografiat. En Rafel Comes potser sap l’arquitecte i l’època de construcció.

Montse Miró : Aquestes cases deurien ser de protecció oficial oi? El carrer Martín Diez també n’havien però ja no han queda cap

M. Mercè Compte : Carrer Avinyó, una d’elles s’ acaba de vendre a finals d’any...Q jo sàpiga, no estan catalogades..

Joan Soler : Li diuen “les cases angleses”.

Montse Miró :  Dons jo he viscut 56 anys amb una casa anglesa!

Jo : Cases angleses pel fet de tenir un petit pati al davant de la casa. Com les del carrer Sant Jaume.

 

Asuncion Ferrer : Aquestes cases ,tenien de anar totes a terra, però per sort ,no es van tirar per la crisis, estaven ja venudes a una constructora ,crec que el final no es va acabar de fer hi ara nomes es habitada una, d’aquestes cases nomes en queden quatre i eren set , hi en diuen las cases del Dimoni, a mi en va dir ,una senyora gran, que en deien aixis , perquè las va fer un alemany ,que tenia la cara molt vermella i li deien el dimoni, , no estan catalogades i estan en peu de miracle i es una llàstima , i quant las van fer no hi havien ,encara vivendes de protecció oficial, jo crec que son fetes d'abans de la guerra



Asuncion Ferrer : Me fet il·lusió,veure la foto ,jo he viscut tota la vida ,molt apropet i cada vegada que hi paso les volia retratar , per posar la foto, que en sap mol greu ,que acabin enderroca les que estan en venda

Anna Valls : Estan en venta! Estan a Fotocasa!!!

Asuncion Ferrer :  I aquesta fotografia ,fa poc que esta feta ,perque la que esta tapiada hi havia un prunus molt gran i el vent se’l va emportar

Jordi Tudela : Són al costat de casa meva 

Joana Valero : Jo vaig estar a punt d´anar a viure davant mateix.

Jo : Asuncion Ferrer, aquesta foto l’he feta aquest matí.

Anna Valls : ho pots veure en aquest enllaç:http://www.idealista.com/27718397

Jo :  la nº 62 l’han conservat i reformat

 

Marc Ferrer :  Rafael, diumenge vaig passar i vaig estar a punt de fer una foto per veure si sabies on eren, perquè les vaig trobar molt interessants i ara, va i ho poses tu al facebook. Que fort!! Si tingues diners, comprava una. Tenen pati al darrera?

Txavu Totxu : Fem un verkami per comprar-les i posar la seu de la Fundació Rafael Aroztegui Peñarroya. Eps, que no el vull matar, però m’agrada com sona el nom.

Jo : Marc Ferrer, sembla ser que una mica de pati si tenen.

 

Txavu Totxu  : Coi de google maps, al mòbil no acabo d’apreciar bé.

Jordi Aróztegui :  Que estan al carrer d’Avinyò

M. Mercè Compte : Tenen pati I safareig al darrera, petit...el bany tbé estava al pati, com les cases antigues...  El sostre son encavallats de fusta a dues aigues...

Lluís Paloma :  estan fetes una coca...

Asuncion Ferrer : Bon dia, fins fa uns quatre o cinc any , a les dues del mig ,si vivia i en bones condicions ,ara son cases velles i si no si viu de seguida perden, l’Última si que jo no recordo qui hi vivia ,els últims van ser uns gitanos quant aquí el segle XX ,vam tenir l ‘ocupació de moltes cases i desprès la van tapiar , tenen pati tambe el darrera

Joaquim Verdaguer : No es feu il·lusions. Seran enderrocades perquè l’Ajuntament no està per la feina, sinó ja veieu que va passar amb la Casa de Cal Santiago del carrer Major de Sant Pere que era la casa més antiga de Terrassa.

Oriol Estripaboires :  Anava a fer el mateix comentari Joaquim Verdaguer! Ara bé, Cal Santiago la més antiga de Terrassa!? Aquestes cases, de quin any deuen ser?

Asuncion Ferrer : Aquestes cases no son de las mes antigues ,ni molt menys ,deuen ser de l’any 1929 , però tenen una estructura bonica i arreglades quedarien molt be ,per sort quedarà la reformada , com a mostra de les set cases del dimoni

M. Mercè Compte : Bona tarda, avui per altres qüestions he visitat l’arxiu comarcal i he mirat per sobre l’Inventari de la sèrie d’obres particulars (1844-1950) d’arquitectes...no he localitzat directament les cases en qüestió a primera vista, però es podria mirar per arquitectes i c/Avinyó si les trobem...qui tingui ganes i temps ja ho sap...he vist que Melcior Vinyals i Coll i Bacardí en tenen en aquest carrer..no ho crec que sigui el cas, però....

Asuncion Ferrer : Jo, crec que parlant amb els últims que hi han viscut ,potser ,podria ,saber mes coses, jo ja os vaig dir ,que una senyora en va dir que las havia fet un senyor alemany ,ara no se si era el paleta ,l’arquitecte o l’amo ,i tenen de ser fetes entre el 1930 , 1940 ,però jo crec que son de finals dels vint


Vicenç Pla : El carré Avinyó a la dreta

Jo :  MMercè Compte Barceló, ja tinc el nº d’expedient i demà aniré al comarcal.

Joaquim Verdaguer : Oriol Estripaboires, aquestes cases, d’estil modernista, son de la primera meitat del segle XX i, si, la Casa de Cal Santiago era la mes antiga de Terrassa del segle XVI o XVII.

Oriol Estripaboires : “Les cases de terra de Terrassa per terra...” Va ser un crim el cas Cal Santiago! I aquesta casa cantonera del carrer del Vall amb carrer de la Rutlla, deu ser força antiga també... a vàries finestres hi consta la data “1568” i a la cantonada hi ha un escut amb un gos, no deu venir dels Cadell, no? per l’època bé ho podria ser...

Asuncion Ferrer :  aquestes cases del Carrer Avinyó ,no poden ser de meitats del Segle XX, jo les recordo de tota la vida

Rafel Comes : Tinc un company d’escola, Ramon Sanromà i un germà seu, aficionat a cantar òpera que ha actuat en l’Ateneu, que van néixer i viure en una d'aquestes cases. Aquesta tarda que havia d’anar a l’Arxiu Històric ho he aprofitat per buscar-les en els permisos d’obres del carrer Avinyó. No ha estat difícil de trobar malgrat que en el permís no consta numero de carrer encara, però sí que hi ha un plànol de situació que fa que no puguem errar-nos. El permís d’aquesta obra es va demanar a finals de 1925. Curiosament el dibuix de façana les cases tenen la part superior rectilínia encara que després es van fer ondulades. L’arquitecte va ser el sabadellenc Josep Renom i Costa ,llavors arquitecte municipal de Sabadell. Adjunto part del plànol d’obres. El propietari del terrenys i de ben segur també el contractista va ser Joan Llach i Masdeu. Els Llach eren una nissaga de paletes, republicans, que provenien de Manresa. No us n’explico més perquè el tema pot ser motiu d’un article al Bocamoll, més ara que tinc una lectora interessada. Gràcies Asuncion. De vegades, un no sap si el que escriu interessa algú i quan veus que sí, sentim justificada la nostra feina.


Vicenç Pla : Perfecta la decumentacio!!

Joan Soler : Al final, la documentació de l’Arxiu de Terrassa no enganya . A tots els interessats, no perdeu l’oportunitat de venir-lo a visitar. O busqueu Arxiu Comarcal del Vallès Occidental a Facebook. Per cert, som aquí:https://www.facebook.com/.../Arxiu.../347046952145491... Au, ja us he fet propaganda!

 Lourdes Plans : Joan Soler Jiménez, la documentació de l’Arxiu no enganya mai, només s’ha de saber entendre-la i explicar-la (aquí ja poden començar els problemes).

Gal·la Placidia :  Carrer Avinyò?

Jo  Tal com l’arquitecte Josep Renom i Costa havia dissenyat la façana d’aquestes cases.

 

Gal·la Placidia : Jo coneixia la noia que vivia a la primera baixant de la carretera de Montcada. El pare es o era fotògraf, si no recordo malament. Però el nom no.

Asuncion Ferrer : Quantes ni han el disseny,perque ni havien set de cases ,sempre sen dit las set cases del dimoni ,i jo las recordo perfectament , ara vaig a passar pel davant ,que vaig a català

Jo  El projecta original era de 5 cases. Ara bé, també la façana havia d’acabar recta i va acabar segons es veu a la foto.


Asuncion Ferrer : Es ,que fins fa quatre o cinc anys estaven habitades , ara jo la primera no recordo qui i vivia ,perquè va ser la primera, que es va deixar de viure ,la van tenir llogada i desprès ,va ser ocupada.  I estàs segur que eren aquestes cases? Las del plano, el carrer Avinyó a l’altre banda ni havien de cases totes igual es ara a davant no tenien jardí
Gal·la Placidia : Jo repartia cartes i recordo que tenien un gos bastan gros pero no la ocupaven. Fa uns 25 anys

Lluís Satorras : Que mono el Projecte amb les 5 casetes en filera, Rafael. I com no podia ser menys, pel cognom, d’un arquitecte sabadellenc, autor del mercat central i de la Torre de l’aigua, juntament amb l’enginyer Izard, avi del nostre conciutadà Gabriel Izard!

Jo   Lluís Satorras, presentaven un projecta i un cop aprovat feien el que volien. En aquest cas ni la façana ni la teulada es corresponen amb el projecta original.

 



Lluís Satorras : Sì Rafael, el dibuix era un tràmit, el projecte el tenien al cap o el desenvolupaven a l’obra. I molt bé com es veu en aquest cas. Moníssima la secció! Té copyright?

Manel Alcalà : Ara no pots fer un pet si no acompleix tots els requeriments del Codi Tècnic de l’Edificació.

Jo :  Lluís Satorras i Manel Alcalà, tota la història del projecta és rara. El propietari, en Llach, presenta el projecta el 2 de desembre de 1925. l’arquitecte municipal, en Viñals, ho aprova el dia 3 de desembre i el ple de l’ajuntament hi dona el vist i plau el dia 10 de NOVEMBRE del mateix any. Estrany, no ?



Jo : Aprovació d’en Melchor Viñals, arquitecte municipal



Jo : Conformitat del ple



Manel Alcalà :  En aquell temps no hi havien tants calendaris de taula com ara i es devien malfixar.

M. Mercè Compte :  Rafael Aroztegui Peñarroya, els projectes q estic revisant també tenen aquestes temporalitats entre dibuix, sol·licitud construcció I aprovació..

Jo : Sí, però aquest el varen aprovar 22 dies ABANS de que el presentessin.

Asuncion Ferrer : Avui quant he passat pel davant , hi estat mirant i potser si, que eren cinc, perque el n° 64 , si que la van reformar i van fer façana , pero les altres dues potser no que no pertenexien ,aquest grup de cases,

Joan Soler : Rafael Aroztegui Peñarroya per acabar de fer-ho bé, pots citar la font original? És a dir el número d'expedient i any perquè qui vulgui en pugui veure l'original a l'Arxiu?

Jo : Si voleu comprovar-ho personalment us dirigiu alArxiu Comarcal del Vallès Occidental, i demaneu l'expedient d'obres OMOB 151/1925. Allà qualsevol membre de l'Arxiu us atendrà amb molta amabilitat i paciència per els que, com jo, som "novatos" en casos d'investigació.

Joan Soler : Excel·lent!!

Jo : Ara la pregunta podria ser com sabia que es tenia de demanar precisament aquest nº d'expedient. Doncs la resposta és molt fàcil, ho vaig demanar a l'Arxiu Municipal Administratiu, a on son tan amables i pacients com a l'Històric.

Joan Soler  : Extraordinari!!!


Quici Simó : Que et podriem dir? Que estan fetes runa. Una llàstima !

Jo : Les actes dels plens del mes de desembre del 1925 no estan digitalitzades.

Francesc Xavier Valldeperas : Aquestes tres cases, están a Rubí, al carrer del General Prim, en la casa de l’esquerra, en els anys cinquanta i havia una perruqueria de senyores, Cala Ibanyez.

Jo : Francesc Xavier Valldeperas Roig, les d'aquesta foto estan al carrer AVINYO de Terrassa.

Francesc Xavier Valldeperas : Si, tens raó, m’havia confós, a Rubí a on t’he dit, i han tres cases molt semblants, per aixó m’he liat. Tot i que soc veí d’aquestes, dons visc al carrer del Pare Font d’aquí Terrassa.

En Rafel Comes a la revista BOCAMOLL (Associació Veïns Segle XX) del mes d'abril 2015, ens explica :

NOLES CASES DEL DIMONI
Recordo que ja de jovenet, quan cada dia hi passava pel davant per anar a treballar, em cridava l’atenció la renglera de cases angleses
que veia al carrer d’Avinyó, entre Sant Sebastià i Lepant. El pati o jardinet del davant, la escaleta per accedir a l’entrada, però sobre tot
les formes corbades que coronaven la façana. Fa unes setmanes, l’amic Rafel Aròztegui, encetava un debat a facebook sobre aquestes
cases en preguntar qui en sabia alguna cosa. Una colla de persones van posar-hi cullerada entre elles la veïna Assumpció Ferrer, la historiadora M. Mercè Compte, jo mateix i altres i fins i tot l’Arxiu Històric, ara ubicat al
nostre barri, la qual cosa li dona popularitat i prestigi. En el número 58 d’aquestes cases que portaven numeració del 56 al 64, conegudes
popularment per les cases del Dimoni hi vivía llavors amb els seus pares un company meu d’escola de cal Artigas, Ramon Sanromà i Canal, una seva germana Montserrat, un altre germà el Joan que ara deu ratllar els setantaset anys que cantava òpera i que encara fa poc el vam sentir actuar amb els Amics de l’Òpera a l’Ateneu Terrassenc. Joan Sanromà, al final
de la seva vida professional, s’independitzà de Laborlana, (Ca l’Ullés) situat a la carretera de Montcada/Prim on treballava i establí un negoci propi de llanes de labors en una nau de cal Sala i Badrinas, Llanes Paloma,
que era client de la meva empresa. Sanromà tenia per soci Jordi Puig i Pascual un apreciat veí del barri que morí fa onze anys per una
desgraciada caiguda dins d’un autobús per una frenada sobtada. L’última germana Sanromà, la Montserrat, era l’última resident d’aquestes cases.
 En deixar-la el gener del 2011 quedaren ja totes deshabitades.
Les cases del dimoni que no han estat reformades, envellides pel temps i el progressiu abandonament, amb okupes inclosos, tenen avui dia un aspecte molt degradat i semblen pendents només del seu final definitiu,
La Montserrat Sanromà ens ha comentat, però, que els compradors de dues d’elles, 58 i 60 pensen reconstruir-les conservant la seva façana. Consultat els permisos d’obres a l’Arxiu Històric, hem comprovat que el permís
d’aquestes cases es va demanar a finals del 1925. Devien ser construïdes, doncs, el 1926.
En la documentació del permís no figuren els números del carrer, però sí un plànol de la situació que ens garanteix que correspon a aquestes cases. El 1926, segons el plànol de la Guia Ballester, el carrer Avinyò només era
obert fins el carrer de Lepant i possiblement aquestes cases fossin les primeres construïdes en el tram del carrer Avinyó comprès
entre els carrers de Sant Sebastià i Lepant.
Curiosament en el projecte que acompanya la sol·licitud de permís, en el dibuix de la façana els coronaments eren rectilinis, encara que a l’hora de la veritat es van fer corbats. Les cases, molt estretes, (4,50 m.), compartien un
pati de llums i un dels tres dormitoris no tenia ventilació exterior. Curiosament, el permís d’obres és només de 5 cases i no set com es
van fer (les dels números 66 i 68 que ja són reformades també ho eren). No sabem si el promotor va fer d’estranquis dues cases més de les planejades o bé va demanar un permís complementari). L’arquitecte no era com d’antuvi suposàvem, Muncunill ni tampoc cap arquitecte de la ciutat, sinó el sabadellenc Josep Renom i Costa. Josep Renom (1880-1931) va ser arquitecte municipal de Sabadell des que tenia 30 anys fins la seva mort i va compaginar el càrrec amb el de professor de l’Escola Industrial de
Sabadell.
Va projectar edificis tan emblemàtics d’aquella ciutat com el Mercat i la Torred’Aigües.
El propietari del terreny on van construirse, i de ben segur també el contractista de les obres, va ser Joan Llach i Masdeu. Acabarem explicant qui era aquest Joan Llach, els seus orígens i el seu entorn familiar i social.
L’avi de Joan Llach, Francesc Llach i Vinyas era nascut a Manresa i es va casar amb una terrassenca, Anna Figueras i Aliguer. El pare de Joan Llach, Ignasi Llach i Figueras ja va néixer a Terrassa, era paleta, emigrà a Cuba
el 1909 i retornà a Terrassa el 1924, on morí l’any següent. Va tenir dues esposes, Emília Marsal i Valls i Magdalena Masdeu i Mora, la mare de Joan Llach.
Joan Llach i Masdeu era un paleta d’idees republicanes casat amb Lluïsa Sallés i Sitges. Tenia el cabell i les celles de color roig, per això, li van posar el malnom de dimoni a ell i a les cases que va construir. Un seu fill,
Francesc Llach i Sallés, advocat, va néixer el 1913 a Camagüey (Cuba). A diferència del seu pare tenia idees tradicionalistes, quan la Guerra Civil, va ingressar voluntari al Terç de Montserrat on va ascendir al grau de tinent
Una bala el matà a Villalba de los Arcos el 24 d’agost de 1938. Tenia 25 anys. Un cunyat de Joan Llach, casat amb una germana de la Lluïsa, Jaume Ribera i Molins, serraller, era el 1928 president de la Casa del Poble de Sant Pere, i el 1931 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Terrassa per Esquerra Republicana
Un cosí de Joan Llach i Masdeu, Joan Llach i Feliu, paleta, fill del seu oncle Salvador Llach i Figueras, també paleta, representant a la Fraternitat Republicana Federal de Sant Pere,va ser elegit regidor en la llista d’Esquerra Republicana a les eleccions municipals de 1934.
Rafel Comes 

SABIES QUE...? Camí Fondo, carrer Cremat, Façana de la Catedral

    Sabies que...? CAMÍ FONDO Que el carrer del Camí Fondo deu el seu nom a què en aquest tram de carrer, entre la placeta de Saragossa ...