dimecres, 4 d’abril del 2018

TERRASSA - MUNCUNILL ENDERROCA MUNCUNILL

MUNCUNILL ENDERROCA MUNCUNILL

Per Rafael Aróztegui i Peñarroya (Abril 2018)


Josep Prat i Armengol

L'any 1895 en Josep Prat i Armengol (Pep Esquilat) encarrega a un jove arquitecte, Lluís Muncunill i Parellada, el projecte de construir un nou magatzem en els números 7, 9, 11 i 13 del carrer Sant Jaume, en el lloc on ja té un local.



Presentada la sol·licitud a l'Ajuntament el 13 de gener del 1896 i aprovat l'expedient segons acte del ple del dia 23 del mateix mes, l'obra tira endavant i el 1897 és inaugurat aquest nou magatzem, d'estil neoclàssic i segons Francesc Giralt i Serrà, en la seva Guia Industrial del 1901, és un edifici que fa no menys de 640 metres quadrats.

En Giralt continua la seva descripció: "en la explicación del plano va un dibujo general de esta fachada cuyo dibujo nos ha sido posible tomarlo de lado, dada la poca anchura de la calle donde está emplazado (c. Sant Jaume), no obstante ello puede dar buena idea de la grandiosidad y magnitud de este estabecimiento el que al ser visto por primera vez por un forastero, facilmente podria equivocarle por la fachada de una moderna catedral..."



 Quatre casals de façana, uns 20 metres, donen idea de la grandiositat de l'obra. Una gran sala d'exposició amb tres lluernes i sense cap columna que destorbi el pas. 



I aquest és el resultat final de l'edifici que en Lluís Muncunill va construir pel senyor Josep Prat, i els seus quatre fills, Joan, Agustí, Antoni i Josep, cada un d'ells encarregats d'una secció del negoci.




Sé per experiències d'altres empreses que el fet de tenir tots els fills dintre el negoci no acostuma a donar bons resultats. Desconec si aquest va ser el cas, però sí que sabem que 25 anys més tard, aquest terreny que ocupava el magatzem Prat, més tres cases de la part del darrere, tocant a Fontvella, serien adquirits per la societat Fomento del Trabajo, per tal de construir-hi el Gran Casino.
I a qui encarrega l'esmentada societat la construcció del nou casino?, doncs a un arquitecte ja no tan jove, 52 anys, de nom Lluís Muncunill I Parellada.
Aquí en Muncunill ja ha superat una mica el modernisme i es decanta per un disseny dels més eclèctics que trobem a la seva obra.





És d'aquesta manera que trobem al gran Muncunill enderrocant una obra del jove Muncunill, i precisament en l'espai on 25 anys endarrere  hi havia construït una catedral del tèxtil, ara ho destina a jardí del GRAN CASINO de Terrassa.
Resumint podem dir que en Lluís Muncunill fou el primer terrassenc en enderrocar una obra d'en Muncunill.

Consultes:

Terrassa, Patrimoni Industrial. Domènec Ferran, Neus Peregrina, Glòria Soler. Ajuntament Terrassa. 1999

Guia Industrial de Tarrassa.  Francisco Giralt i Serrà 1901

Arxiu Històric de Terrassa ACVOC  exp. OM47/1896

Fotografies: Arxiu Municipal Terrassa  AMAT
                    Rafael Aróztegui i Peñarroya.



dissabte, 3 de març del 2018

TERRASSA - "LES CASES" DE SALVADOR CARRERAS

03 MARÇ 2018
TERRASSA - "LES CASES" DE SALVADOR CARRERAS






És un senzill habitatge unifamiliar entre mitgeres, de planta rectangular, format per planta baixa i un pis. Totes les obertures de la façana són  allindades , arrodonides als angles i es troben decorades amb motllures d'emmarcament de tipus modernista. A la planta baixa hi ha la porta d'accés a la banda esquerra, i una finestra a la dreta; al primer pis hi ha un balcó amb barana panxuda. El coronament de l'edifici és amb cornisa mixtilínia.
La Casa Salvador Carreras va ser bastida l'any 1904 per l'arquitecte Antoni Pascual i Carretero
Fins aquí la descripció que podem trobar a l’ Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al blog d’en Jordi Planas i a Wikipedia.

Però jo no em limitaré a la descripció tècnica d'aquesta casa, no és el meu l'arquitectura ni ho pretenc. Investigador de vocació, la meva esposa en diu tafaner, jo aniré una mica més enllà i us explicaré quelcom que mai s'havia dit sobre aquesta casa, o hem de dir "cases"?
Quan casualment vaig passar pel davant i vaig veure que estava restaurada de poc, vaig fer unes quantes fotos i a l'arribar a casa, i passar-les a l'ordinador, em vaig donar compte que la casa del costat, la número 43, guardava molta similitud amb la núm. 41, la fins ara coneguda com a casa Salvador Carreras. 
  
Mogut per la curiositat em dirigí al lloc a on podia trobar alguna resposta, a l’Arxiu Històric, altrament conegut com a ACVOC, on amb l’ajut  del Josep Lluís, vaig arribar a trobar l’expedient d’obres OM 191/1904, en el que en Salvador Carreras, en nom de la societat Carreras i Salvatella, demanava permís per construir DUES cases en terrenys de la seva propietat del carrer Comte Borrell.


Ja teníem la primera descoberta, DUES cases?
La sol·licitud ho deixa molt clar: ...propietaria la razón social de varios solares sitos en la calle de Ramón Borrell, desean construir en dos de los mismos y de conformidad a los planos que acompañan DOS casas, por lo cual...

El dos de novembre de 1904, el ple acorda passar l’expedient a la comissió de foment, signa l’alcalde Alfonso Mª Ubach.

El dia tres, és a dir l’endemà, la comissió, amb el vistiplau de l’arquitecte interí Antonio Pascual, dóna la seva conformitat i en el ple d’aquest mateix dia es dóna el permís per tirar endavant la construcció.


Aquí podem veure la rapida tramitació dels permisos d’obres en aquell temps, en un parell de dies ho van deixar solucionat.

Com ja hem vist en altres expedients d’obres l’arquitecte que signa el projecte i  l’arquitecte municipal és la mateixa persona, en aquest cas es tracte de n’Antoni Pascual Carretero, que estava exercint d’arquitecte municipal interí per haver estat apartat de les seves funcions l’arquitecte titular, Lluís Muncunill i Parellada.

Bé, amb l’expedient a les mans em disposo a veure si en trec l’entrellat al misteri de les dues cases, quan fins als nostres dies, només parlem d’una.
I efectivament en obrir el plànol de la façana que signa en Antoni Pascual Carretero, veig que són dues cases juntes i amb el mateix disseny que veiem en la que fins ara coneixíem.


Les dues façanes haurien de ser iguales, amb el mateix disseny modernista, de l’estil que els tècnics en diuen "coup de fuet".


Fins aquí la història en fets real i documents verídics, a partir d’aquí deixeu que faci volar una mica la imaginació, i que us expliqui el que jo crec que va passar realment.
Quan l’Antoni Pascual va acabar la primera façana i li va mostrar al bo d’en Salvador Carreras, aquest va tenir un esglai del qual va trigar molt a refer-se. En veure aquella façana amb tantes corbes li vingué al cap edificis que hi havia a Barcelona dedicats a coses estranyes. 
En Salvador va cridar a l’Antoni i li va dir: mira Antoni, aquesta façana ja està feta, i si has gaudit fent-la fantàstic, però la del costat me la fas “normal”, no vull ser la riota del barri.
L’Antoni li digué que havia emprat un estil que estava molt en voga a tot Europa anomenat “coup de fouet”, al que el Salvador li va respondre que a casa seva el “fuet” el tenien a la cuina.
L’Antoni va acceptar la petició d’en Salvador, qui paga mana, però marxà de la reunió molt trist per la poca cultura arquitectònica del seu client. És evident que en Pascual i Carretero va aprendre la lliçó, ja que en cap de les seves obres posteriors, al menys a Terrassa, va emprar aquest estil.

Com podem veure a les fotos del núm. 43, va aprofitar el mateix dibuix pel que fa a la mida i distribució de les obertures de la façana, finestres, balconada, porta, respirall i fins i tot la col·locació del número, és la mateixa a les dues façanes, per bé que la segona sense els relleus arrodonits que donen tanta personalitat a la que, fins avui, coneixem com a casa Salvador Carreras.




Aquesta hipòtesi ve corroborada pel fet de no haver trobat cap expedient d’obres sol·licitant permís per modificar la façana de la casa del carrer Comte Borrell número 43.

È se non è vero, è ben trovato

Fotos Rafael Aróztegui i Wikipedia
Fons documental ACVOC. 



dijous, 4 de gener del 2018

TERRASSA - PASTORETS 1950

ELS PASTORETS DE L'ANY 1950

Avui us presento el programa, obsequi d’un bon amic, de la representació dels Pastorets, del Centre Social Catòlic, de l’any 1950.
És un compendi de dades molt interessant. Actors, directors, col·laboradors, i fins i tot, els anuncis. A més d’un l’hi portarà records d’infantesa.
Gaudiu-ne i, si us plau, deixeu algun comentari. 
















Gràcies per la vostra visita. Si voleu copiar alguna de les pàgines us agrairé que mencioneu la procedència. 
Que tingueu tots i totes un FELIÇ 2018 !!! 

divendres, 15 de desembre del 2017

TERRASSA - LES CASES OCULTES DEL CARRER DE LA RASA

LES CASES OCULTES DEL CARRER DE LA RASA

Terrassa, juny de 1874.

En Josep Busquets i Soler, fill de Pau Busquets i Barata, fabricant de teixits, i d’Anna Soler i Vinyals, descendent dels Vinyals del carrer Major, i germà d’en Salvador Busquets i Soler, el de l’asil,  veient que el seu negoci tèxtil, vapor Busquets, no acaba de funcionar, i tenint molt terreny lliure a la part nord del carrer de la Rasa, en el tram entre el carrer del Pantà i la Riera del Palau, decideix començar a urbanitzar-lo per tal de poder-hi construir.

Portal d’entrada de la casa Busquets al carrer Cremat

El que coneixem ara com a carrer de la Rasa, no tenia res a veure amb l’actual, era un camí ple de pujades i baixades i feia una corba molt pronunciada en sentit sud.


En aquest plànol del 1819 podem veure que el carrer de la Rasa encara no havia nascut


I en aquest del 1873 apareix però molt irregularment representat.


I aquí hi veiem l'espai que ocupaven els horts del Sr. Busquets.

  Per tal de posar en marxa la urbanització, en Busquets encarrega al mestre d’obres Miquel Curet i Roure la confecció d’una memòria facultativa que el mestre entrega a Busquets el 10 de juny d’aquest any.
D’en Curet podríem dir que va ser el Cerdà de Terrassa i ja te en ment fer un eixample amb quadrícula i amb els carrers rectes i amples.



A la seva memòria ho deixa molt clar, primer fa un retret de com són les antigues poblacions:

 < La mayor parte de poblaciones de remota construcción, reunen condiciones que en la presente época no son admitidas ni tiene razón de ser a causa de no producir bajo ningun sentido el objeto que modernamente con el cambio de costumbres se ha reconocido que debe y puede producir; por consiguiente, como los antiguos consideraban que la comodidad para sus usos costumbres no consistía en su mayor o menor grado de rectitud ni belleza en sus alineaciones, sino que la buscaban en las diferentes corrientes de aire que podian introducir, sucediendo que todas sus calles las tenian tan tortuosas que apenas se podia observar una parte insignificante de calle recta, comodidad que reunida con la poca anchura que daban a sus calles, a causa sin duda de poder ser defendidas facilmente por un solo individuo y la poca regularizacion que parcialmente reunia cada edificio de por sí, por lo tocante a su linea de fachada, daba por ultimo resultado el que sus poblaciones, aunque reuniendo sus comodidades, efecto de sus usos y costumbres, no presentan en la actualidad ninguna condicion aceptable.>

I després passa a explicar com han de ser les poblacions modernes:

< Juzgadas modernamente estas poblaciones antiguas, se ha reconocido evidentemente, que la belleza mas o menos real o aspecto que pueden tener todas las calles, es de darles una direccion tal, que sin desatender las circunstancias generales y locales de salubridad, que regularmente son las que pueden y deben señalar casi siempre los límites de la longitud, latitud y aun forma de las calles, la elevacion de sus edificios y la magnitud de los grupos de manzanas o edificios, produzcan en el ánimo del observador, ademas de la comodidad y agradabilidad, con íntimo convencimiento de la belleza que en todas sus partes se desarrolla.>

Després d’unes consideracions particulars, passa a explicar com és la part de la Rasa que cal reformar perquè el Josep Busquets pugui treure profit dels seus terrenys:

 < Esta calle de la Rasa, situada en la parte Oeste de la poblacion y en direccion de Este a Oeste o sea de Levante a Poniente aproximadamente, partiendo de la plazuela que forman las calles Norte, San Pedro, Nueva de San Pedro, Teatro, San Lorenzo y la del estudio, se dirige a la Riera llamada del Palau, siguiendo una direccion quebrada o por mejor decir tortuosa. Esta misma calle ademas de lo mencionado tiene una infinidad de anchuras, puesto que a cada paso cambia en ancho, Tanto uno como otro no dejan de ser defectos que son precisos corregir por consiguiente, de su estudio lógico y natural se desprende que siendo la calle mencionada tan irregular se precisa regularizarla sacando todo el provecho realizable posible a fin de dar vida no tan solamente a la del estudio sino que tambien a las afluentes a la plazuela y calles Pantano, Jazmín y Arrabal, consiguiendo con la nueva alineacion que se propone.>

En Curet divideix el carrer en dues seccions, la primera el tram que va des de la placeta de Saragossa fins al carrer Pantà i la segona des d’aquest carrer fins a la Riera del Palau. La primera secció ja estava ben definida, recta, i amb l’amplada correcta, però la segona:


< La segunda seccion es mas defectuosa, puesto que no se podria llevar a cabo tan facilmente como la primera sin presentar inconvenientes, por lo tanto, el facultativo opina que su realizacion pronta puede prevenir de que siendo la propiedad por donde atraviesa esta seccion de un solo propietario se facilita su apertura.>

I a partir d’aquest punt ja apareix la “magnanimitat” del senyor Busquets, ell regala el terreny necessari per on ha de passar el nou carrer, a canvi, evidentment, del terreny que quedi lliure de l’antic traçat. A més es compromet a deixar pas per les cases que es puguin quedar allunyades del nou carrer, i en Curet ho explica de la següent manera:

< PASO LEGAL
Cediendo dicho propietario todo el terreno que ocupa la via pública nuevamente proyectada y en cambio ocupar el mismo la actual via, dejando únicamente el paso a los propietarios que tengan derecho a él y rebajando por consiguiente toda esta parte de via hasta unir la rasante de la primera seccion siguiendola hasta la riera punto de salida de las aguas pluvliales todo a cuenta del propietario mencionado .> 



Sobre l’amplada que ha de tenir aquest nou, i important carrer:


  < Por la importancia que llega a tener esta calle se ha 

considerado darle una anchura en toda su longitud de nueve 

metros o sean cuarenta y seis palmos y tres cientas cinco 

milésimas, anchura proporcionada a dicha calle y que no debe 

desatenderse si se quiere que sea despejada y importante.>


Ja he comentat al principi que el ferm era molt irregular i en Curet ens explica que cal fer:


< Los perfiles que acompañan al proyecto dan una idea fija de las irregularidades del terreno en la seccion segunda que se menciona anteriormente, pudiendo convencerse de las estracciones de tierras que deberán verificarse al uniformizarse la rasante de dicha calle en dicha seccion.>




Recordeu la forta baixada que fa la Rasa a partir del carrer de la Indústria? Doncs aquí ho explica:

< RASANTE

La linea rasante de dicha calle en la segunda seccion viene en el proyecto señalada de color carmín y sigue la misma pendiente que actualmente tiene la seccion primera y que finalmente cambia antes de llegar a la Riera.>
I acaba la Memòria amb una observació:

 < El proyecto de nueva alineacion de que se hace mérito en la presente memoria ...  y para concluir resta solo añadir, que dicho proyecto redunda altamente en beneficio del público, puesto que se consigue embellecer una calle de mucho porvenir por la influencia que tiene en el ensache de esta poblacion.>

Aquesta Memòria la signava en Miquel Curet el dia 10 de juny de 1874.
En Busquets ja té la Memòria en el seu poder (m’agradaria trobar quin era l’import de la factura), i la presenta al consistori amb la sol·licitud per poder tirar endavant el seu gran projecte.


Aquesta sol·licitud tampoc no té pèrdua i procuraré fer un resum del més important que en ella s’hi diu:

< D. José Busquets y Soler, propietario, vecino de esta villa, a V. Respectuosamente espone: que siendo la calle de la Rasa de esta poblacion, una de las mas tortuosas, desiguales y accidentadas de la misma y poseyendo el recurrente un gran trozo de terreno lindante con dicha calle para destinarlo a edificacion, desearia que se rectificase esta a tenor de los planos de emplazamiento y perfiles que acompaña por duplicado con lo cual se realizaria una gran mejora pública por el incremento que la poblacion adquiriria y por ser la la calle en cuestion una de las mas centricas de la villa.>

En Busquets parla de “vila” perquè recordem que Terrassa no obtindria el títol de ciutat fins tres anys després, és a dir l’any 1877.

I aquí ve el paràgraf a on ell es compromet a deixar el pas que en definitiva ha donat peu a aquest estudi, el pas a les cases que quedaran ocultes quan es porti a terme la nova alineació:



<se obliga tambien a respetar las servidumbres de luces a todos los propietarios de casas existentes en la calle mencionada que deben adelantar hasta ponerse a la línea nueva, y a concederles paso a todos los que tengan portales que den a la calle actual a fin de que puedan salir a la cale que se proyecta realizar; se obliga además a ceder gratuitamente todo el terreno que deba ocuparse para la apertura de la nueva calle, desde las del Pantano y del Jazmin hasta la Riera llamada de Tarrasa>

Novament en Busquets es troba magnànim i es compromet a fer-se càrrec de totes les despeses:

< y finalmente se obliga a desmontar a sus costas la calle nuevamente proyectada, en el trecho repetido, hasta la rasante que se apruebe, dejando espedito su curso.>

I acaba la petició tal com era costum de l’època:


< A la Corporacion municipal suplica el recurrente, que previos los trámites procedentes, se sirva aprobar la rectificacion de la calle de la Rasa de la manera y con las condiciones de que se ha hecho mérito, declarando de utilidad pública las obras necesarias para llevarla a cabo.
Gracia que no duda alcanzar del celo y rectitud de la Municipalidad.
Tarrasa 20 Junio de 1874.>

El projecte és llegit al ple del dia 21 i, amb el vistiplau de la comissió de foment, aprovat el dia 28 de juny de 1874.


Ara veurem a on estaven situades les cases que amb motiu de la nova alineació perdrien l’accés al carrer sinó se’ls donés sortida o dret de pas a la Rasa.



 Cases marcades amb els números 19, 21 i 23

  
Representació aproximada del pas concedit


Com és preceptiu el projecte és exposat públicament per un període de vint dies, i es comunica personalment a totes les persones afectades segons la següent llista de propietaris:

Antoni Balagué, propietari de la casa número 19 i Pere Brangué Elias, de la casa número 21, que reclamen el dret de pas.


No queda clar qui ho és de la número 23.
Isidre Ballbé Aymerich, Francisco Astals Vilarrubí, Maria Albí, Antonio Pou i Maria Aligué, propietaris de petites parts de terreny i que són degudament indemnitzats.
I finalment trobem reclamant dret de pas a Pere Bosch de Basea i Joan Galí Pujol, propietaris, segurament, de finques del Raval que tenien sortida a La Rasa i que explicaria les giragonses que fa l’actual recorregut del carreró.



Per fi el dia 31 de desembre de 1874 es dóna per tancat l’expedient i ja es pot endegar la nova alineació de La Rasa que vindria a ser tal com ha arribat als nostres dies.


En el cens del 1878 i trobem vivint als números 19, 21 i 23 de la Rasa a 21 persones, entre les quals destaquen les famílies Calsina Lagorda  i la família Cascante Vallhonrat.



El pas que en Busquets, molt “gentilment”, ofereix a les tres finques que queden amagades amb la nova alineació, no està reflectit en els plànols de l’època, però sí és visible en les fotos aèries del 1925 dipositades a l’Arxiu Municipal, i, evidentment, en les vistes aèries actuals.





        Adjunto al treball fotografies del carreró en l’actualitat.






                                                        

També amb aquest treball he pogut escatir el perquè en Baltasar Ragón guardava en la col·lecció de fotos del seu fons, dos d’unes façanes del carrer “General Mola” de les que jo no sabia veure quin interès podien tenir. L’ampliació d’una d’elles ens mostra el número de la casa, el 23, coincident amb un dels de les tres cases que van quedar fora de la nova alineació del carrer de la Rasa i que he batejat com a LES CASES OCULTES DEL CARRER DE LA RASA.

Façana de la casa núm. 23
Darreres de la casa núm. 23



Cal fer esment que l’any 1874 l’Ajuntament estava presidit per l’alcalde Jaume Vallhonrat i Rovira, personatge a qui Terrassa va honorar fent-lo Terrassenc Il·lustre i dedicant-li un carrer, però crec poc biografiat i poc estudiada la seva veritable aportació a la vila, però això és feina per un historiador i no per un humil documentalista com un servidor.

Terrassa 15 de desembre de 2017

Procedència de les fotos:
Arxiu Municipal de Terrassa i Rafael Aróztegui.

Documentació ACVOC OP26/1874

Agraïments: a Joaquim Verdaguer i Lluís Paloma.

SABIES QUE...? Camí Fondo, carrer Cremat, Façana de la Catedral

    Sabies que...? CAMÍ FONDO Que el carrer del Camí Fondo deu el seu nom a què en aquest tram de carrer, entre la placeta de Saragossa ...